El triomf del franquisme va comportar labolició de lEstatut dAutonomia i la conculcació de drets anteriors, com el de la llengua pròpia, que és bandejada de lescola, la justícia, els mitjans de comunicació, etc. (vegeu Badia, 1973; Marcet, 1987: II, 172-184; Ferrer Gironés, 1985: 177-201) Durant aquells quaranta anys, va continuar lús social del català entre la gent del país, però, sense escolarització ni canals mediàtics, li faltava lús formal, practicat només per grups de militants i autodidactes; el bilingüisme era general. Daltra banda, limpacte massiu de la immigració va provocar un alt percentatge de castellanoparlants que, mancats de mitjans per al coneixement de la llengua del país de recepció, van continuar en la majoria monolingües, al revés dels que, en un nombre menor, havien arribat abans de la guerra civil i «sentien» Catalunya en el seu entorn (recordem les etapes dautogovern: 1914-1925; 1932-1939).
Ladveniment de la democràcia ha comportat la recuperació de les institucions i de loficialitat de la llengua, amb una normalització progressiva. Els ciutadans de Catalunya van adquirint un coneixement formal de les dues llengües i així la majoria dels monolingües castellanoparlants esdevenen bilingües o estan en disposició demprar les dues llengües, malgrat que lús social no fa molts progressos, fet agreujat per la recent presència massiva de nous immigrants.
En aquest marc històric i sociolingüístic la interferència estava servida. Lestudiaré aquí des de diverses perspectives: segons el grau dimplantació, el camp semàntic, el nivell generacional, làrea geogràfica, la cronologia i la relació amb la llengua estàndard.
2. Interferència segons el grau dimplantació
Una interferència és el resultat dun procés dintroducció dun element de la llengua A en la llengua B. Com bé ha explicat Weinreich (1968: 2.14), aquest procés comença en la parla, generalment entre parlants bilingües, com a reflex dexperiències personals; és «com larena que semporta un rierol». La segona fase és dimplantació de la interferència; aquesta ja és habitual, sha convertit en peça del sistema i forma part de la competència dels monolingües; és, diu Weinreich, «com larena que es diposita al fons del llac». De totes maneres, aquestes fases es veuen alterades per contingències polítiques, que afavoreixen o frenen les dites interferències.
En el primer cas, lús de sin embargo entre alguns parlants seria un exemple dinterferència en la parla o, en el pla sintàctic, lús de doncs no amb valor consecutiu, dacord amb el seu ús tradicional («Plou, doncs no aniré a escola») sinó amb valor causal («No aniré a escola *doncs plou»), que només he observat entre bilingües, com a conseqüència del doble valor sintàctic del cast. pues. També en textos literaris i administratius, sobretot a partir del s. xvii, apareixen castellanismes esporàdics, de parla, limitats a lús escrit; així en la producció catalana del Rosselló, posterior a aquell segle, apareixen prisa, sosiego, desditxas, etc., sens dubte préstecs de parla, com ho demostra la seua falta de continuïtat en el registre parlat del dialecte actual on, en canvi, sí que circulen castellanismes com menos, embustero, etc. (vegeu § 5d); igualment, diccionaris que parteixen de fonts castellanes, com el de Figuera (1840), insereixen castellanismes llibrescos com aun, labransa, manirroto, palabrero, etc., absents de la parla col·loquial.
En la segona fase, quan nhi ha, la interferència en la llengua se sent com a element normal del repertori dun parlant. Per ex., burro (cat. ase), emprat per bilingües i monolingües. La clau per a deduir aquest grau profund dimplantació és determinada per:
1) la densitat derivativa: burrada, burral, burrenc, burrícia, burrejar, burresa, burrera; burrot, burret;
2) la proliferació semàntica: burro estúpid, fogó, joc de cartes, escalfallits, espècie marina, animal de càrrega, tipus de carro, bony, caminadors, etc. (vegeu DCVB);
3) ladaptació fonètica: burr[u] en català oriental, burr[Ə]t en mallorquí;
4) la productivitat fraseològica: caure del burro adonar-se dun error, carregat com un burro, el burro valent du la càrrega i no la sent, etc. (vegeu DCVB), burro de set soles.
En català col·loquial és freqüent *bueno! amb valors diversos (consentiment, resignació, desgrat, rectificació) (Seco), (ni el mateix Fabra sescapava daquest barbarisme!), *rato (cat. estona), *cuidado (cat. compte, cura, alerta); en mallorquí *libre (cat. lliure), *grave (cat. greu), *companyero (cat. company); en eivissenc, *quissà; en valencià, *entonces (cat. aleshores), *cels (cat. gelosia); en valencià meridional *golondrina (cat. oreneta), *pavo (cat. gall dindi); en alguerès *assustar (cat. espantar), *duenyo (cat. amo), *fulano (cat. en Tal), *judia (cat. mongeta). La normalització lingüística dels últims decennis va substituint les dites formes per les correctes, especialment en el registre formal. Cal observar, tanmateix, que certes unitats lèxiques i/o gramaticals mantenen encara un arrelament notable, fins en nivells formals: *a rel de ( cast. a raíz de; cat. arran de), *forani ( cast. foráneo; cat. forà), *averiguar ( cast. averiguar; cat. esbrinar, escatir), *polvos (cat. pólvores), *reflexar ( cast. reflejar, creuat amb reflex; cat. reflectir), compte femení ( cast. cuenta; cat. compte masculí); fins i tot els responsables mediàtics no deixen de parlar dun pols (entre Pujol i Aznar, per exemple) ( cast. pulso) en compte de prova de forca o torcebraç, que són els mots de recomanació acadèmica.
3. Interferència segons els camps conceptuals
És obvi que certs camps conceptuals són més propensos a la recepció delements estrangers. En un domini lingüístic (i deixo de banda el Rosselló i lAlguer) on lescolarització, des del s. xviii-xix, segons les àrees, sha dut a terme en castellà (únicament al Principat el català va conèixer dos períodes de cooficialitat, cf.§ 1) és evident que una gran part de la terminologia pròpia de la Geografia, les Matemàtiques, les Ciències Naturals, etc. va retre tribut a la dita llengua: *Alemània, *Àssia, *Inglaterra, *lago, *oceano, *quebrats, *equis, *quadrilàtero, *polígono, *basse, *àngulo, etc., en compte dels normatius Alemanya, Àsia, Anglaterra, llac, oceà, trencats, ics, quadrilàter, polígon, base, angle, etc.
Daltra banda, làrea temàtica de la indumentària, amb elements constantment renovats a causa de les modes, ha estat particularment sensible a la intromissió lèxica: uns han caigut completament en desús, com *arruelo capa curta usada entre els segles XV-XVII ( cast. herreruelo) [1] (DCVB, Corbera, 1982), *tontillo «prenda armada que llevaban las mujeres debajo de la falda para ahuecarla» (Moliner, 1973), usat almenys a València i Balears els segles XVIII-XIX (Corbera, 1982; Blasco, 1984: 87, n. 120); altres han deixat un record entre ancians i ancianes, com *vuelta peça de vestir que va sobre els enagos (Oix [Garrotxa, ALDC]), [2] *nube, peça que «es posava pel coll com una bufanda deixada» (Marçà, Priorat [ALDC]) [3] o *cèfiro (cèfino) varietat de xal;[4] altres han estat substi-tuïts per equivalents genuïns (*sombrero capell, barret); altres fins i tot han estat acollits per la normativa (enagos cast. enaguas, armilla cast. almilla), a part de casos locals com el del menorquí sau americana ( cast. sayo).[5]
Alguns dialectes, com lapitxat valencià, ofereixen un percentatge alt dinterferències de la dita esfera semàntica, que oscil·la entre un 15 i un 30 %, enfront del lèxic agrícola, més estable, que no va més enllà dun 5 % (Veny, 1998: 117).
És un fet singular que el concepte bell haja sofert en el registre col·loquial un dèficit notable dunitats pròpies. Bell és dús literari, avui refugiat en frases fetes com fer bell netejar lera, al bell [mig, cim, etc.] exactament, justament, de bell nou de nou, o amb un altre ús figurat (una bella [o bellíssima] persona); formós és un cultisme, difós literàriament pel vers de Maragall («Si el món ja és tan formós...»), defensat per A. M. Alcover (DECat) però que se sent artificial, actualment sense reflex culte ni popular; bonic posseeix una connotació relacionada amb gràcia, grat, etc. (vegeu les definicions de bell i bonic en el DIEC); el menorquí polit, evolució semàntica dun anterior net, polit, és propi només daquest dialecte. En canvi el català ha rebut la interferència de *hermós ( cast. hermoso) que sha instal·lat en la parla corrent i en la literatura prefabriana (Verdaguer, Guimerà, el mateix Maragall) (DCVB), amb els seus derivats (hermosura, hermosejar, hermosor); la de guapo, gal·licisme castellà, procedent del món rufianesc, documentat en aquesta llengua en els segles XVII («rufián») i xviii («hermoso»); en català de València, la documentació és antiga («La Guapa, bagassa», s. xv, Sueca (ap. Cortès, 1986: 62); «i no fassa tant lo guapo» 1724, ap. Blasco, 1984: 122) i freqüent en el s. xix-xx; el rossellonès hi ha monoftongat el diftong (gopo), amb tractament popular del grup gua- tònic (com engony < enguany, igol < igual), prova del grau absolut dimplantació. Tant el rossellonès com el balear han estès el valor semàntic de guapo a éssers inanimats (un paisatge guapo). Els derivats morfològics són abundants: guapor, guaperia, guapament, guapesa, guapot; i no falten els refranys («Guapa hostalera, la bossa alleugera», DCVB).[6] Maco és una adaptació del cast. majo, segons el punt darticulació i que es dóna entre monolingües o bilingües làbils (en àrees contigües a laragonès sona ma[x]o); aquesta adaptació presenta molts exemples, sense continuïtat (*alocar cast. alojar, *paradoca cast. paradoja) o amb continuïtat escrita o oral (decreixent a causa del progrés de lensenyament en català i un major contacte de llengües), com *luco cast. lujo, *alaca cast. alhaja, *traque cast. traje, *quefe cast. jefe (quefe era molt emprat en lescriptura de novel·listes, poetes i eclesiàstics del s. xix i principis del xx); en les enquestes de lALDC, hem recollit de boca de parlants poc instruïts casos de *anquines cast. anginas, *tequemaneque cast. tejemaneje, *Cuanita cast. Juanita. La documentació es remunta a 1767. La normativa postfabriana va admetre maco en el DG, amb la marca familiar, i va ser corroborat pel DIEC amb la marca popular.[7] (V. més endavant cap. 3).
*Curro, que en castellà significa «majo, chulo, pincho» (Moliner, 1973), va heretar en català aquests sentits i, a més, es va cobrir del de bell, bonic (canvi semàntic semblant al de majo/maco).
La dependència política dun domini lingüístic respecte dun estat que imposa una altra llengua com a oficial condiciona, com veiem, un bon nombre dinterferències. La dependència eclesiàstica provoca igualment interferències relatives a lesfera religiosa. Les poblacions del Matarranya són de parla catalana però la seua incardinació a la diòcesi de Saragossa, des de fa segles, és responsable de la presència en la parla corrent de les dites localitats de veus clarament castellanes com *obispo (cat. bisbe), *la Virgen (cat. Mare de Déu), *vinajeres (cat. canadelles, cadanelles), *Evangelios (cat. Evangelis), etc., com a resultat de lexercici del ministeri sacerdotal en aquests municipis per part de preveres de parla castellana que en les activitats de la catequesi i en la predicació feien servir fan servir la dita llengua. De 157 mots de lesfera religiosa, 30 tenen segell castellà (Quintana, 1977).
En canvi, hi ha camps semàntics que shan mostrat totalment refractaris a la influència externa, com són els noms dels colors bàsics: blanc, negre, groc, vermell/roig, blau, verd.
He parlat de la notable influència del castellà en la varietat de València. No obstant això, convé subratllar que la fauna marina sha mostrat particularment poc inclinada a la dita interferència en aquesta àrea semàntica: de 200 ictiònims recollits per Esteve (1887), només en trobe 10 dencuny castellà i alguns dells corresponen a apel·latius corrents en el català de València (burro, *tonto, *bobo, *làtigo) (Veny, 1993b: 518, n. 29). Fins castellanismes instal·lats en el valencià meridional, com golondrina, mantenen el mot genuí (uroneta oroneta, verat volador, Hirundichthys rondeletii) per a una espècie marina a través dun ús metafòric (Beltran et al., 2004: 75).
4. Variable generacional
És un fet que els parlants monolingües són els menys exposats a la interferència i aquests es confonen amb la primera generació, més exposada al (semi)analfabetisme; si bé avui són escassos, a causa de la imposició del castellà a lensenyament i als mitjans de comunicació, nhi havia un nombre considerable fins el principi del s. xx. Els pocs castellanismes que es van assentar en aquesta franja dedat són els que hem anomenat de llengua (guapo, menos, barato, burro, etc.), tot i que no en manca algun propi amb solució de continuïtat (com andar caminar, obrar), de vegades per canvis de la moda, amb obsolescència del referent (nube, cèfiro, tontillo) (cf. § 3).
Entre parlants joves i dedat mitjana (i en tot el sector més castellanitzat de la postguerra) és freqüent la interferència, si bé està en funció de la seua consciència lingüística, de la seua adhesió a lidioma propi; especialment des de lescolarització i el desplegament dels mitjans de comunicació en català, assistim a una recuperació de les formes genuïnes, o daltres propugnades per la normativa: *assiento seient, *sello segell, *busson bústia, *barco vaixell, *misto llumí,[8] *cego, *ciego cec, *antes abans, *bocadillo entrepà, *fiambrera carmanyola, (a)diós adéu,[9] etc.
Entre parlants de la tercera generació, alguns mots que designen certes eines agrícoles o bé són desconeguts o bé nocupa el lloc un castellanisme: així, al Baix Camp el rodet de batre (o corró) passa a *rodillo i les llongues, a *riendes (Vilà, 1991: 72 i 148).
5. Variable geogràfica
El domini català, fragmentat políticament i administrativament al llarg dels segles (Regne de València, Regne de Mallorca, Principat de Catalunya, Franja dAragó, Catalunya del Nord, lAlguer, Andorra; modernament en províncies, departaments i autonomies) ha experimentat una influència variable del castellà, vinculada a factors històrics i socials propis de cada àrea.
a) Catalunya es va mantenir refractària a la uniformització lingüística. Lesglésia, lensenyament, els organismes públics van conservar la llengua pròpia fins al principi del s. xviii, un viu contrast amb la situació valenciana.
b) No es pot ignorar que la conquesta i colonització del País Valencià va ser obra de catalans i aragonesos i que a làrea actualment catalanoparlant va tenir lloc una osmosi a favor del català, no sense que el substrat aragonès hi deixés la seua empremta (sinse sense, llanda llauna, gemecar gemegar; val. ant. lolo, cat. avi; etc. (Veny, 1991 i cap. 7 daquest llibre). Des del s. xvi la predicació i la literatura en castellà, la immigració constant daragonesos (sovint ja castellanitzats), el prestigi de nuclis socials castellanitzats, el teatre bilingüe, etc., especialment a la ciutat de València van propiciar un contacte estret amb laltra llengua (Fuster, 1962; Comas, 1967; Aracil, 1968; Vallverdú, 1970), que va generalitzar a tot làmbit de parla valenciana paraules com *entonces (cat. aleshores),[10] la substitució de capsa per caixa, i la propagació de formes verbals com el present désser, persona 2, (tu) *eres (cat. tu ets) (Casanova, 1986) o els imperfets de subjuntiu en -ara, -era, -ira (cantara cat. cantés, poguera cat. pogués, sentira cat. sentís). La premsa satírica de setmanaris com El Mole, El Tabalet, La Donsayna, etc., de tendència progressista, que pretenia apropar-se al poble, reflecteix, amerada de dialectalismes i castellanismes, aquest estat de llengua.