En el cas de la substitució lexemàtica, algunes vegades sha trencat la hiperdiferenciació semàntica que el contacte de llengües havia generat (lleixiu / le[x]ia, lleuger / liquero). Sha preferit la puresa lingüística a la precisió léxica. Una opció fàcil de comprendre.
[*] Ponència llegida al «IX Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Alacant, 9-14 setembre 1991) amb el títol «Problemes dinterferència en català» i publicada amb el de «Fortuna del fonema /x/ en català: visió històrica de la queada» a les Actes del susdit Col·loqui (II, Barcelona, 1993, pp. 405-436).
[1] Em plau dexpressar la meva gratitud als professors Joan Bastardas i Lluís Payrató, de la Universitat de Barcelona, per les seves agudes observacions a la primera redacció daquesta ponència.
[2] Es tracta dun treball que és lampliació dun altre anterior: «Interferencias estructurales castellano-gallegas: el problema de la geada y sus causas», Revista de Filología Española, 53 (1970), pp. 27-44.
[3] Altres hipòtesis sobre lorigen de la «geada» gallega (substrat, evolució interna) són analitzades a Pensado (1983).
[4] Segons dades dEl Propagador Balear, 1835; dAracil (1968) i dAmérico Castro, La enseñanza del español en España, Madrid, 2a ed., 1959, p. 112, n. 1.
[5] Ap. Jaume Mascaró, Transmissions de noms de bateig a Ciutadella de Menorca, Ciutadella, 1982, p. 2.
[6] Francesc Talladas era un historiador local, autor duna notable Historia de Campos, escrita el 1814 i publicada a Palma el 1892. El manuscrit que conté la vida del bisbe Talladas pertany al Sr. Bartomeu Oliver, de Campos. Vegeu, per a més detalls, J. Veny, El historiador mallorquín Dr. Francisco Talladas Vanrell, hijo ilustre de Campos del Puerto (Mallorca), Campos, 1966, i «Lhistoriador mallorquí Francesc Talladas (1746-1818)», dins Homenatge a Jaume Vicens i Vives, II, Barcelona, 1967, pp. 755-760. En una nota manuscrita de Talladas que ara no puc localitzar usa la forma he sajado (cast. he sacado) amb evident ultracorrecció (cf. §13); com en el Diario Loreto-San Diego de Fra Juníper Serra apareix tabajo, marijones i berrajo, per tabaco, maricones i verraco (A. Blanco, La lengua española en la historia de California, Madrid, 1971, pp. 271, 274 i 175).
[7] No podem tenir en compte el cas de «Cofayna. Vas o Safata» (Baldiri i Rexach, Instruccions per a la ensenyança dels minyons, Barcelona, 1749 [1923]) perquè aquesta variant per jofaina (o aljofaina), ja es registra en castellà des del s. xviii i és freqüent en el llenguatge col·loquial dalgunes regions de parla castellana (DCEC, s.v.).
[8] Es podrien extreure molts daltres textos, amb exemples semblants, del mateix Vergés.
[9] Vegeu la «Introducció» de Francesc de B. Moll a lobra del P. Ginard Bauçà, citada a (13) (IV, XXX-XXXII).
[10] Sembla que en la transcripció daquests romanços, leditor no ha estat sempre fidel a la fonètica utilitzada pels cantadors. Per a la fonètica de locucions amb Girineldo, vegeu §12, Testimonis onomàstics.
[11] Aquesta mateixa corranda figura a Joan Moreira, Del folklore tortosí, Tortosa, 1934, p. 26.
[12] En canvi agasajar a Esteve (1803), Ferrer (1839), Saura (1886).
[13] Amengual (1858) només recull alojar i els seus derivats.
[14] Vegeu, en canvi, antox a Esteve (1803) i val. actual antoixos.
[15] Vegeu, en canvi, el val. antoixar-se.
[16] Vegeu, en canvi, bosquecj (i bosquecjar, bosquecjat a Amengual (1858), bosquetj a Ferrer (1839), bosqueig a Saura (1868), bosquetg (i bosquejar, bosquejament) a Esteve (1803).
[17] Vegeu, en canvi, paradoxa a Esteve (1803), paradocs a Febrer Cardona (v. 1830).
[18] Vegeu ladaptació en sortija ap. Veny (1989: 309-310 i I, 4, § 3 daquest llibre); el derivat genuí és sortilla.
[19] Cas infreqüent de mescla de codis en una definició.
[20] Vegeu també Fàbregas (1989: 234).
[21] Amengual (1858) introdueix jota.
[22] Segons minforma lamic Dr. Amadeu-J. Soberanas qui, a més, ha tingut la gentilesa de passar-men la recepta recollida duna anciana de Darmós (Tivissa): «És un sofregit de ceba i tomàquet, més una costella de porc o bacallà, i una obergínia, una pataca, olives verdes trencades o un carabassó». Uns pocs en deien barrejat de cassola o bacallà amb obergínia i pataca.
[23] La forma no assimilada apareix en aquest document de Maspujol: «[decret] del Senyor Gefe Polítich Senyor Intandén y Diputado Provincial» (1813) (ap. Carmina Llaurador, Estudi lingüístic sobre uns textos del segle xix, treball de doctorat, curs 1990-1991).
[24] Atestació que dec a lamistat dA. J. Soberanas.
[25] Ap. Antònia Tayadella, «La punyalada» de Marià Vayreda, tesi de doctorat, Universitat de Barcelona, 1989, p. 87.
[26] J. Veny, Estudis de geolingüística catalana, Barcelona, 1978, pp. 19-20.