Insistim, de tota manera, en el fet de lalternança [k]-[x] lligada a la variable de les generacions. Simplificant les coses, lesquema podria ser:
generació 1 = [k]
generacions 2 i 3 = [x]
Així, a la Fatarella (Terra Alta) tenim oco!, cabalí i traque (generació 1) enfront de o[x]o!, [x]abalí i tra[x]e (generacions 2 i 3).[31]
La parla marinera ha introduït mots específics propis del seu camp semàntic adaptats en [k] i alternant amb [x]: cangreca / cangre[x]a cangrea, vela trapezoïdal, càrsia / [x]àrsia eixàrcia, abadeco / abade[x]o bacallà, aparecos / apare[x]os ormejos, marraco / marra[x]o tipus de tauró. Nhi ha dos, però, que solament presenten «queada»: quimelca i toquino. El primer (cast. jimelga, cat. gimelga) vol dir «reforç de fusta, en forma de teula, que es posa verticalment a un pal dembarcació» (vegeu DCVB). Toquino (i toquim) «tros de fusta enganxada a la part anterior i superior del car; servia per a aguantar la gassa de la part anterior de la vela i perquè no se nanés per amunt, en direcció a la pena» (Savall, 1991: 69,70 i 71).
Els anglicismes que tenien una aspirada en anglès solen articular-se amb una [x] (holding, hobby) o passen al grau zero (hamster, handbol); rarament substitueixen laspirada per [k]: recordo haver sentit, en la meva infància, a Mallorca, en terminologia futbolística, qu[E]ns i [xE]ns per mans (angl. hands).
Si sha recollit asperques «cerimónia desquitar els feels amb aigua beneita al començament de la missa major» al Camp de Tarragona ha estat a causa de la pronúncia del llatí litúrgic a la castellana. El costum té tradició car a la Rondalla de rondalles, del P. Galiana llegim: «y el Notariet, que estaba al últim vale, y pobre com la criada de Senta Ana, es queà in albis y asperques» (1767: 64). Lexpressió quedar-se asperges (o asperges-mè) volia dir «quedar-se sense obtenir allò que hom volia» (DCVB).
Testimonis onomàstics
La presència dimmigrants de parla castellana, portadors a voltes de noms poc freqüents als Països Catalans (Fulgencio, per ex.), o la moda, per qüestions de prestigi, de substituir el nom català pel castellà ([x]uana, en comptes de Joana, per ex.), explica que, quan aquests noms propis portaven /x/ en la llengua dorigen, poguessin canviar en /k/. Com que lantroponímia nodreix un percentatge alt de topònims (menors), és normal que ens trobem amb alguns casos afectats pel tractament (anostrat o no) de la /x/ originària.
1) Noms de persona incorporats a frases fetes, cançons, etc.:
Ser més tes que Querineldo ser molt tibat, valent (València, DCVB); ser més guapo que Quirineldos ser molt bell («El pobre Alcalde (ques pensaba ser més guapo que Quirineldos)», Galiana, Rondalla de rondalles, [1767] 1820, p. 59); cast. Gerineldo, personatge dels romanços castellans (cf. Carinel·lo, Cardinero § 5 (13, 14)).
Ser més pillo que Bricant «ser molt polissó», saber més que Bricant «saber molt» [ja Bofarull 1867], parlar més que Bricant «parlar molt» (DCVB), ser més maula que Brican «ser garneu, astut» (M. Vayreda, La punyalada, 53). Cast. saber más que Briján.
Don Querques «dit despectivament del qui presumeix molt, que es dóna importància, que li agrada comandar» (Mallorca; DCVB); sha cregut (o vol esser) don Querques (Fuster, 1980: 121). Sentit a Mallorca, alternant amb [x]er[x]es. Cast. Jerjes.
Canalecas Canalejas:
Ets al·lots davui en dia
quan veuen un capellà
diuen «Viva en Canalecas»
i el fan enquietar (Menorca).
(F. de B. Moll, 1970, p. 109)
2) Noms de persona:
Hermenequildo (Menorca, Ferrer i Parpal 1872), Quildo (cast. Hermenegildo) (Blanes; Cortils, 1886: 186).
Cuana, Cuanita Joana, Joaneta (cast. Juana, Juanita). Sentit sovint a Mallorca entre els vells; alterna amb /x/. A més del prestigi dels noms castellans, pot haver influït en algun cas la genealogia castellana del pro-tagonista; així, Paco i Cuanita son els noms dels fills del tinent Rodríguez o Lludrigus de les Classes passives, de Ruiz i Pablo (1910).
Lecandro Alexandre (cast. Alejandro): «...es majoret té catorze anys (...) nom Lekandro» (G. Maura, Aygoforts, 1892, p. 100).
Quèlio (Menorca) (cast. Rogelio).
Lanècdota que ens conta F. de B. Moll a propòsit de Borja no té desperdici: «I va quedar decidit que aquest [Francesc de Borja] seria el meu nom, però que en la pràctica quedaria reduït a Borja. I sempre per als ciutadellencs, ha estat En Borja. Si shaguessin avesat a pronunciar aquest nom a la catalana, amb la j de jeure, tot hauria quedat bé; però adaptaren la pronúncia castellana; i com que els menorquins són refractaris a pronunciar bé la j de bajo (solen dir baco), vaig quedar condemnat a sentir-me anomenat En Borca per la majoria dels meus paisans. I encara els qui tenien més poca lletra, complicaven la cosa dient-me En Borques, En Borgues i, fins i tot, per més fer, En Borquita» (Moll, 1970: 10). Aquesta circumstància va fer que el nostre admirat filòleg signés Francesc de B. Moll, tot abreviant el nom motiu dheterodòxia fonètica.
3) Renoms:
Cal Liquero Solivella (Conca de Barberà; Moreu-Rey, 1991: 185); Cal Lliquero (el Prat de Llobregat; Andrés, 1958: 381).
Camín (< cast. Benjamín) (La Ràpita; Moya, 1999).
Maco (cf. § 10): «Manuel Carreras, sastre, dit Maco» (1797); «Jph. Ximenes dit lo Maco» (1803) (Reus; Amigó, 1988).
Pacas (cast. Pajas): «Pau Molner, boter, dit Pacas» (1797), «Pau Munné (a) Pacas» (1837) (però també: «Joan Molner Fabricayre dit Pajas [1775]) (Reus; Amigó, 1988).
En Pandeco (cast. Pendejo): «era un busca-raons» (1a meitat s. xx, Sitges; Panyella, 1988).
Perro Suqueto: «Vda. de Pera Burràs, dit Perro Suqueto» (1819) (però també: «Perro sujeto» (Reus; Amigó, 1988).
Quintina (cast. Argentina) (Vall de Tavernes [Safor]; BISO, 25, 1986, p. 84).
Xaleco: «en lloc de cridar-lo Alejo, li deien Xé Aleco» (Vall de Tavernes [Safor]; BISO, 25, 1986, p. 84).
Al Rosselló no falten motius on sha fossilitzat la [k]: en Coco, la Coca (cast. cojo, -a), la Coneca (cast. coneja), can Pendeco, en Po de la Vieca (cast. vieja) (Tirach 142).
4) Topònims menors:
Can Candro (cast. Alejandro) (Sitges; Panyella, 1988).
Lo Mas del Meniquildo (cast. Hermenegildo), avui Mas de la Fleca (Reus; Amigó, 1988).
LHort del Cavier (cast. Javier) (Riudoms; Perea, 1978: 393).
Ca lAquinio o lAnquinio (cast. Higinio) (Prades; Amigó, 1985: 485).
Cal Furquenci o Fluquenci (cast. Fulgencio); La Font del Fulquenci (Prades; Amigó, 1985: 432).
Cal Cuano, Ca lEstanislau Cuano, lAvenc del Cuano, el Molinet del Cuano, el Pla (o els Plans) del Cuano: «diuen que és la pronúncia de Joan a la castellana, perquè la muller ho era» (Prades; Amigó, 1985: 787); cal Joan Quan, cal Ramon Quan, cal Quano (Ulldemolins; Pere-Amigó, 1997: 66 i 315).
Los Castillecos (cast. Los Castillejos) (lAleixar [Camp de Tarragona] [els vells]; Manent, 1962: 72). Lo Campament los Castillecos (Arbolí [Priorat]; Prats, 1980: 470).
Cal Jaume la Cuquina (cast. Joaquina) (Barberà; Plaza, 1990: 87).
Cal Mariquildo (cast. Hermenegildo) (Prats, 1980: 381).
Cal Pelleco (cast. pellejo) (Ulldemolins; Pere-Amigó, 1997: 290).
Cal Selucano (cas. cirujano) (Ulldemolins; Pere-Amigó, 1997: 66 i 315).
Los Castillecos (cast. Los Castillejos) (lAleixar [Camp de Tarragona] [els vells]; Manent, 1962: 72). Lo Campament los Castillecos (Arbolí [Priorat]; Prats, 1980: 470).
Cal Jaume la Cuquina (cast. Joaquina) (Barberà; Plaza, 1990: 87).
Cal Mariquildo (cast. Hermenegildo) (Prats, 1980: 381).
Cal Pelleco (cast. pellejo) (Ulldemolins; Pere-Amigó, 1997: 290).
Cal Selucano (cas. cirujano) (Ulldemolins; Pere-Amigó, 1997: 66 i 315).
La Cova del Barranc de Quimeno (cast. Gimeno) (Gandesa; Monner, 1976: 113).
La Cova de Querónimo (cast. Jerónimo) (Gandesa; Monner, 1976: 158).
La Font de lEuquenio (cast. Eugenio) (Arbolí [Priorat]; Prats, 1980: 353).
Lo Carrer de Sant Francisco Cavier (cast. Francisco Javier) (Reus; Amigó, 1988).
Ultracorreccions
13. El progressiu millor coneixement del castellà i la connotació de rusticitat inherent a la «queada» va provocar un retrocés de /k/ /x/ que havia darrossegar alguns casos dultracorrecció, és a dir, de «heada» (com els gallecs que, conscients que *higo en lloc de hijo estava mal dit, deien *[x]ía en comptes de guía). El català no està exempt dalgun producte dultracorrecció, bé que de manera més esporàdica que en el cas del gallec. Així, els informadors de Beneixama (lAlcoià) i Enveja (Baix Ebre) parlaven de o[x]aliptos per eucaliptus (ALDC, enquesta any 1967) i el de Mas de Barberans, de an[x]elito (ALDC). El subjecte de la Llosa de la plana articulava [x]imono per quimono, el dAlcalà de Xivert [x]amoses per camoses, i el dHorta de Sant Joan, re[x]eno per requeno (ALDC). A lAlbufera de València sha recollit male[x]ons per malecons (del cast. malecones) (Zaragozà, 1982: 113 i 149). [x]ocentaina en lloc de Cocentaina se sent en registres informals valencians. A Benaguasil (Camp del Túria) no és rar oir [x]osí cosí entre els joves i fin[x]a finca entre els vells (informació de J. Domínguez). Al Camp de Tarragona (i també a Barcelona) és freqüent apo[x]inar pagar per apoquinar (cast. apoquinar [Mariner, 1976: 307]). El «rústic» valencià Saro, allunyant-se de *Acuntamiento articula *a[x]untamiento, en lloc de Ayuntamiento (parlant castellà, sentén). Fa un quart de segle, llegia en un diari mallorquí que a un poble de lilla uns joves esburbats havien provocat aldarulls en un acte públic; el batlle els va increpar titllant-los de [x]afres (cast. cafres). Un parlant provecte del Montsià creia que el nom duna noia, Quelita, hipocorístic de Micaela, era una pronúncia amb «queada» dAngelita. El terreny de les anècdotes és ampli i saborós. Em conta Jaume Mascaró que en el judici que es va fer a Ciutadella arran dun robatori de la sal dels cocons (=«cadolles»), el perjudicat es planyia dient: «Me han robado la sal de los cocones», la qual cosa provocava la hilaritat dels assistents a lacte que feien, tàcitament, el joc fonètic cocones *co[x]ones). Per a casos semblants en el codi escrit castellà, cf. nota 6.
La «queada» daltres llengües
14. Ladaptació de mots amb /x/ (o un fonema aspirat) en altres llengües sha fet de manera variable. El francès ho fa amb /k/ (mukère) i el sard amb /g/ (laganu < cast. lejano) (cf. Pensado, 1983: 33-34).
Pel que fa als arabismes proveïts daspirada introduïts en català, no hi ha uniformitat respecte a la seva adaptació. Làrab disposa de tres aspirades: /h/, glotal fricativa, /h-/ fricativa velar, /h./ fricativa faríngia. Així com aquesta darrera, en ladaptació catalana tendeix al grau zero per la seva feblesa articulatòria (bani Ibrahim > Benibrai) en molts casos les susdites aspirades solen adaptar-se en català en /f/ (hurǧ > alforja, tah.una > tafona, sahariǧ > safareig), tot i que no manquen canvis en /k/ (h-arsfufa> carxofa).[32] Caldria fer un estudi exhaustiu sobre aquestes modificacions fonètiques a partir de mots aràbics i comprovar, per exemple, si el tipus dadaptació és condicionat per factors cronològics, com sembla que va passar en castellà (Steiger, 1932: 225).
Ús irònic
15. Remarquem, finalment, la utilització irònica, malèvola, de la «queada» entre els nostres escriptors.
DIsabel Clara Simó:
sentència per la qual TVE-2 ha demetre els seus informatius en català i en «espanyol» per no discriminar els no catalanoparlants que tenen dret a ser informats en la seva llengua, i més en el canal requional, on hi ha notícies del seu entorn immediat...
(«Per què ho votàvem», Avui, 26-IV-1988, p. 40)
De Quim Monzó:
I, mentrestant, lAmadeu Fabregat, quefe de RTVE a València. Fot-li-gasto.
(Avui, 9-XII-1984, p. 21)
De Josep M. Ballarín:
Ara [els bisbes] no són tan llunyans, sesforcen per acostar-se al poble, no paren de reunions amb la clericalla i sovint shan dempassar més gripaus que un quefe de govern.
(Avui, 12-III-1995, p. 23)
Daltra banda, en lloc de la simple inserció dun mot amb «queada», amb efectes jocosos o irònics, aquesta pot formar part de tot un estil lingüístic basat en el canvi de codi castellà-català entreverat dhibridacions diverses; és el que, batejat per algú com a «mallorcano», apareix en les cançons del grup mallorquí Ossifar recollides en un disc que duu el títol força significatiu, Cansiones de amor con los calsones baixos, una de les quals sintitula Los quemelos i on un component del grup és guitarra baca. Deixant de banda el seu valor musical, el tipus de llenguatge recorda els sainets amb el rústic que, per produir efectes còmics, parla malament el castellà, però en el cas dOssifar amb més gruix de procacitat i impudícia.
Conclusions
16. La «queada» va conèixer la seua esplendor entre els segles xviii i primera meitat del xx i va lligada a una situació de monolingüisme o de bilingüisme tardà propi dun sector important de la societat daquests segles (que podia incloure persones cultivades, però no prou fortes en el coneixement del castellà). Sobretot després de la guerra del 36, a conseqüència dun major coneixement de la llengua estatal, afavorit per lescolarització creixent i el desenvolupament dels mitjans de comunicació, augmenta el nombre de catalanoparlants que aprenen a articular [x] en detriment de la [k] de la primera fase, estigmatitzada com a forma pròpia de gent rústica i inculta.
A part de lestrat biològic dels ancians, tendent a minvar, la «queada» es manté en alguna locució (destranquis) o en mots dalgun dialecte (potaco) o del grup social dels pescadors (toquino, marraco); només han accedit a la llengua estàndard destranquis i maco, que al tractament fonètic uneix qualitats semàntiques específiques i omple la casella del concepte «bell», molt empobrida delements autòctons. La «queada», doncs, avui és tan sols un episodi de la nostra història lingüística; només shi recorre amb finalitat irònica o grotesca.
Si féssim un estudi comparatiu dels casos de «queada» amb els de «xeada» (tipus empuixar cast. empujar),[33] constataríem que aquests son més nombrosos a València que a les Balears i el Principat. Lexplicació daquesta diferència rau probablement en el fet que el bilingüisme era més puixant i vigorós a les terres valencianes.
La normativització i ulterior normalització van drenant i retirant descena tant la «queada» com la «heada», sigui en benefici del so autòcton (lu[x]o / luco luxe), sigui per substitució lexemàtica ([x]efe / quefe cap, director). En aquest procés sha passat a voltes per una fase dexpressivitat, de connotació lligada al lexema (idea de pedanteria, ironia, ponderació, «de la ceba», etc.), com abans en la penetració del castellanisme.[34]