VI
Pla duna universitat o duna educació pública en totes les ciències
Denis Diderot
Traducció dEduard J. Verger
Introducció i notes dAntoni Furió
PUV
Títol original: Plan dune université o dune éducation publique dans toutes les sciences
Traducció dEduard J. Verger
© Eduard J. Verger
© de la introducció i notes: Antoni Furió
© daquesta edició: Publicacions Universitat de València
Gener 2005
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràfiques, 13 - 46010 València
Disseny de la col·lecció: Enric Solbes
Maquetació: Inmaculada Mesa
Realització d'ePub: produccioneditorial.com
Introducció
Què és la universitat? Quina és o hauria de ser la seua funció, la seua raó de ser? Em sembla que aquestes preguntes, daltra banda tan actuals en uns moments com els que vivim, de convergència europea i de construcció dun espai universitari comú, de reforçament també de la xarxa universitària catalana en el marc de lInstitut Joan Lluís Vives, només es poden respondre històricament. No és el mateix la universitat a ledat mitjana que al començament del segle XXI, com tampoc no ho era en els convulsos temps, tan resplendents i innovadors en tants vessants de lesperit humà, en què va viure Diderot. Durant molt de temps, la universitat va ser i encara ho era quan hi estudiava Diderot una institució destinada substancialment a proveir de tècnics lEsglésia i lEstat, que shi abastaven de teòlegs, juristes i advocats per als respectius aparells burocràtics. En molts aspectes, la universitat era la seu dun coneixement captiu i indolent, purament escolàstic i utilitari, encaminat a dotar els estudiants de la capacita-ció tècnica corresponent. Caldrà esperar el segle XIX perquè la universitat deixe de ser només un centre densenyament superior, de transmissió de sabers, per a esdevenir també un focus de producció i difusió de nous coneixements, dinvestigació bàsica i aplicada. Aquest nou model duniversitat, que associava la recerca a la docència, implantat primer a Alemanya de la mà de Humboldt, sestendria de seguida a la resta duniversitats europees i americanes i continua definint bastant bé encara avui el que entenem per universitat. Amb tot, al costat daquestes funcions canviants, hi ha hagut sempre un element que ha definit també la universitat al llarg de la seua existència, des dels seus mateixos orígens, i que continua sent-ne un dels ingredients més fonamentals: la seua autonomia. Al capdavall, la universitat va nàixer quan els mestres i els estudiants van abandonar lilla de la Cité per escapar del control directe del bisbe de París i es van instal·lar a la muntanya de Sainte-Geneviève, al marge esquerre del Sena. I, duna manera o altra, per la protecció del papa, del príncep o de les autoritats municipals que les patrocinaven, les universitats han comptat sempre amb una certa autonomia jurisdiccional, que les preservava bé que no sempre amb èxit de la intolerància ambiental i consentia la creació al seu si dun mínim espai de llibertat intel·lectual, de llibertat de pensar, tan necessari per al progrés del coneixement humà. Ha estat a través daquestes petites escletxes per on ha penetrat la claror que, en una època i una altra lúltima a casa nostra, la tenebror del franquisme, ha contribuït a il·luminar i dissipar la foscor. Una autonomia, tot sha de dir, persistentment vigilada i amenaçada pels poders, que sen reserven sempre lúltima paraula per la via de la legislació i, sobretot, del finançament.
Al segle XVIII, la universitat continuava sent una institució medieval, impregnada descolasticisme fins al moll de los. Pitjor encara: feia temps que havia perdut aquella vivor i aquella empenta, aquella enorme curiositat intel·lectual i aquella voluntat de saber sense reserves que havia tingut en el seu origen, als segles XII i XIII, i sesllanguia en la més completa apatia, indiferent si no hostil als progressos de la Il·lustració. Els més refractaris i combatius: els jesuïtes, en mans dels quals es trobava leducació de les classes privilegiades, les úniques, daltra banda, que podien tenir accés a lensenyament superior. En aquestes circumstàncies, de combat ideològic pel triomf de les Llums, Denis Diderot (1713-1784), un dels representants més conspicus del projecte il·lustrat i impulsor junt amb Jean DAlembert de lEnciclopèdia, va rebre de Caterina II, el 1775, lencàrrec de redactar el pla duna universitat per aplicar-lo a limperi rus. Diderot acceptà no hi ha millor proposició per a un il·lustrat que la de veure aplicades les seues idees reformadores en una nació nova, on encara estava tot per fer, i amb el suport entusiasta de la seua emperadriu, una dèspota éclairée!, però el programa que va confegir no el va fer pensant només en Rússia, que no coneixia a penes, sinó també en França, i en general en tot Europa. Un projecte duniversitat il·lustrada per a una societat desvetllada per les Llums.
El primer contacte entre lemperadriu i el filòsof data de 1765, quan Caterina va comprar la biblioteca de Diderot per la fabulosa suma de 15.000 lliures. El contracte també estipulava que lantic propietari conservaria els llibres en vida i actuaria de bibliotecari imperial, tasca remunerada amb una esplèndida pensió que compatibilitzaria amb la funció, igualment retribuïda, de proveïdor de pintures i obres dart per a lemperadriu. Finalment, aquesta aconseguí que lescriptor, vell ja de seixanta anys, acceptàs emprendre el viatge a Rússia i reunir-se amb ella. Un llarg i penós viatge de sis setmanes en berlina, segons relata ell mateix en la seua correspondència, des de lHaia fins a Sant Petersburg, on arribà el 8 doctubre de 1773, vespra de Sant Donís, el seu sant. A la nova capital imperial, cau dintrigues de tots els colors, del príncep hereu contra lemperadriu, duna facció nobiliària contra una altra, dels eslavòfils contra els occidentalitzants, dels francòfils contra els anglòfils i els germanòfils, recolzats per les respectives ambaixades, Diderot shi va estar cinc mesos, fins el 5 de març de 1774. La llengua no constituïa cap barrera, perquè tot el món tot el món que hi comptava, des de les elits locals fins al cos consular i la colònia estrangera, sexpressava en francès, i com que era un personatge conegut, que hi arribava precedit per la seua fama intel·lectual, era tractat amb la més alta consideració a tot arreu, no sense que lambaixador francès intentàs utilitzarlo per a influir sobre Caterina o almenys servir-sen com a espia, ni que lambaixador anglès no sospitàs això mateix.
En tot cas, lemperadriu i el filòsof es veien almenys tres dies per setmana, unes dues hores després de dinar, el que fa uns setanta dies o unes 140 hores en el curt espai de cinc mesos. No és estrany que lambaixador anglès recelàs i que lambaixador francès es desesperàs per obtenir tan poc profit de tan assídua freqüentació. No eren els únics a desconfiar: tota la cort estava escamada per la perseverança dunes reunions el contingut de les quals es desconeixia. Només sabem el que tots dos volgueren contar en les respectives correspondències. La fascinació recíproca: lemperadriu per la intel·ligència i la ironia del pensador, i aquest pel poder absolut, sense límits, daquella, per la possibilitat dincorporar-la a la causa de la raó i aplicar sense traves i a gran escala el programa il·lustrat. Caterina consultava Diderot sobre diverses qüestions, principalment en matèria cultural, però també dordre polític i bon govern, que aquest contestava verbalment o, si la matèria era complexa, en textos escrits que anava lliurant-li. Tots dos sortien de palau per visitar els monuments, les biblioteques i els centres densenyament. Sens dubte, Caterina va ser la principal, si no lúnica a més dels francesos instal·lats a Sant Petersburg i dels nobles francòfils que lhostatjaven, font dinformació de Diderot sobre la realitat russa. Però el tracte continu acabaria substituint latracció inicial que tots dos havien sentit lun per laltre, per una decepció igualment mútua. Lemperadriu, cansada de les fantasies reformistes del filòsof, que jutjava del tot impracticables: «Em vaig entretenir durant molt de temps i sovint amb ell, però amb més curiositat que profit. Si li hagués fet cas, tot hauria quedat trastocat en el meu imperi: la legislació, ladministració política, les finances. Ho hauria capgirat tot per posar en el seu lloc teories impracticables...». Aquesta era lopinió i el cas que finalment feia Caterina dels consells de Diderot. Per la seua part, aquest podia veure amb els seus ulls les limitacions de qualsevol despotisme, per molt il·lustrat que fos, molt lluny de la idea abstracta que es feien els filòsofs del despotisme en general.
Amb tot, un any després de tornar de Sant Petersburg, Diderot rebia lencàrrec de redactar el pla duna universitat. En realitat, lemperadriu sadreça a un altre il·lustrat, Grimm, perquè tots dos preparen un projecte complet dinstrucció pública, des de les beceroles fins a lensenyament superior: «Escolteu un poc, senyors filòsofs, que no féu secta, serieu encantadors, adorables, si tinguésseu la caritat delaborar un pla destudis per als joves, des de labc fins a la universitat inclosa...» (10 de març de 1775). Grimm, en efecte, va compondre la seua part, sobre lensenyament primari, basat en el model alemany, que durant molt de temps va ser considerat també obra de Diderot, i tots dos textos, el seu i el daquest últim, van ser enviats a Caterina a finals dany. Sembla que Diderot va escriure la seua part en tres o cinc mesos, entre març i maig o juliol de 1775, per bé que lemperadriu no el rebria fins gener de 1776. Tampoc no en faria molt de cas, cosa que ja sospitava el filòsof, que sen penediria per això mateix dhaver redactat el projecte tan ràpidament i no haver pogut disposar de més temps per a corregir-lo.
Diderot no va fer còpia dels seus escrits per a lautòcrata russa. Ni daquest Pla duna universitat ni dels diferents informes sobre les més diverses matèries que va compondre per a Caterina II i que, una vegada fullejats per ella, van anar a dormir el son del just en la biblioteca imperial. Ningú, ni a Rússia ni a Europa occidental, en va poder traure profit, perquè sen desconeixia lexistència. La França revolucionària i la napoleònica, que haurien pogut servir-sen, reformaren de dalt a baix tot el sistema educatiu sense tenir-ne notícia. Caldrà esperar fins 1856 perquè León Godard faça una còpia del manuscrit conservat a Sant Petersburg i el text puga ser publicat per primera vegada en ledició de les Obres Completes de Diderot, a cura de J. Assézat i
M. Tourneux.1 La resta de textos, recollits sota el títol de Mémoires pour Cathérine II, no veurien la llum fins 1899. I no és fins 1966 que es pot comptar amb una edició crítica a partir del manuscrit original, traslladat a Moscou i dipositat a lArxiu dEstat, i de les còpies conservades a Sant Petersburg i a la Biblioteca Nacional de París.2 Dos-cents trenta anys després dhaver estat escrit, el Pla duna universitat continua sent bastant desconegut, una peça rara en el repertori del seu autor, però una obra ben actual i suggestiva, que ens il·lumina sobre la concepció dels estudis universitaris que tenien els il·lustrats, però ens ajuda també a reflexionar sobre el que és o hauria de ser avui la universitat i lensenyament superior en general.
* * *
Diderot en dóna la seua pròpia definició des de les primeres pàgines del Pla: «Una universitat és una escola amb la porta oberta, indistintament, a tots els fills duna nació i on uns mestres pagats per lEstat els inicien en el coneixement elemental de totes les ciències». És el programa educatiu de la modernitat: una universitat pública, laica i democràtica sostinguda per lEstat i oberta a tothom, i atenta a tots els sabers. És també una magnífica oportunitat de posar en pràctica lideal de la Il·lustració, fins aleshores només teòric, avançat en altres textos del mateix Diderot, com lepístola a la princesa de Nassau-Saarbruck sobre leducació dels infants o la seua participació en la preparació de Sobre leducació pública, dels anys cinquanta i seixanta, respectivament, i sobretot els articles en lEnciclopèdia. Ara, lemperadriu russa li oferia la possibilitat de dur a terme aquells principis i, a més, en un país verge, sense obstacles previs que calgués combatre, com era el cas de la universitat escolàstica i les escoles en mans dels jesuïtes en França i lEuropa catòlica. Per això Diderot descendeix en aquest text fins als més mínims detalls: no sols desenvolupa extensament el programa docent en les diverses matèries, incloent-hi fins i tot la bibliografia més especialitzada, sinó que arriba a precisar la forma de les aules (sinclina per lamfiteatre), els horaris i sinteressa per qüestions dhigiene i salubritat.
De fet, la reflexió pedagògica està present en tota la seua obra. Quina altra cosa ha fet sempre Diderot sinó educar els seus conciutadans, practicar una pedagogia ciutadana? La mateixa Enciclopèdia és menys un compendi de sabers passats, a la manera de sant Isidor de Sevilla, que un programa educatiu de llibertat didees i pensament, de curiositat intel·lectual, dinterès pel coneixement científic, adreçat a un públic ampli i no sols a lespecialitzat, per molt tècniques que puguen ser de vegades les descripcions dalgunes veus. Lobjectiu últim del Pla, que sinscriu en la continuïtat del «Discurs Preliminar» de lEnciclopèdia i de la mateixa veu «Enciclopèdia», redactats ambdós per Diderot, queda condensat en el preàmbul de lobra, en dues idees centrals que orienten tot el text. La primera, que encapçala el llibre, és un elogi de la instrucció: «Instruir una nació és civilitzar-la; sufocar-hi els coneixements és tornar-la a lestat primitiu de barbàrie». El missatge està clar: el primer pas cap a lalliberament de lhome és la instrucció; la condició necessària de la llibertat és el coneixement. La segona és la supressió de les barreres socials, de la discriminació en raó del naixement: la universitat, com leducació en general, ha destar oberta indistintament «a tots els fills de la nació». Rebutjar els desheretats representaria «condemnar a la ignorància les classes subalternes». La qual cosa no sols va en detriment de la seua instrucció, de la seua «civilització», sinó també de tota la societat en general: «Com que la relació del nombre de les cabanyes i dels altres edificis particulars, respecte al dels palaus, és de deu mil a un, podem apostar un contra deu mil que el geni, els talents i la virtut és més probable que isquen duna cabanya que no dun palau». Com a fill dun colteller, Diderot sabia bé de què parlava. També sabia que lúnic que podia sostenir un sistema educatiu públic i obert a tots era lEstat, a qui encarregava el reclutament dels mestres la forma de selecció del professorat, a través de concursos i duna avaluació permanent i la seua retribució, inclosa la jubilació. Un programa deducació pública i col·lectiva, finançada per lEstat, que se situava en lextrem oposat a leducació particular proposada per Rousseau en lEmili; de fet, ni tan sols el cita. Amb tot, Diderot no pensa a abolir les classes socials, tan sols proposa eliminar les barreres que impedeixen laccés a leducació als més pobres i substituir una jerarquia social basada en la sang, en el naixement, per una altra basada en el geni, en la capacitat personal. Els il·lustrats no són uns revolucionaris socials i el seu món continua poblat de criats i jornalers. Els coneixements sadapten així al lloc que cadascú ocupa en aquesta vida: «el criat o el jornaler en necessiten menys que el manufacturer, el manufacturer menys que el comerciant, el comerciant menys que el militar, el militar menys que el magistrat o leclesiàstic menys que lhome públic». Curiosa jerarquia que, tret de posar al capdamunt els filòsofs i els polítics, deixava intacta la resta de la piràmide social, amb la noblesa i la clerecia per sobre del tercer estat.
Una tercera idea força, també molt cara als il·lustrats, seria la seua universalitat. Diderot no escriu per a Rússia, encara que lencàrrec li vinga de Caterina. Almenys no escriu solament per a Rússia. Coneix massa bé les dificultats dimplantar un projecte semblant en el país dels tsars. Escriu pensant més aviat en la mateixa França, en tot Europa, en la humanitat en general, la dara i la de sempre: «El seu fi serà el mateix en qualsevol segle: fer homes virtuosos i il·lustrats». Tampoc no es tracta dun ideal utòpic, ni tan sols a Rússia, on el despotisme il·lustrat de Caterina pot ajudar a fer-lo viable. A tot arreu, daltra banda, les Llums van guanyant la batalla contra la foscor, contra la ignorància i el fanatisme. A França, el parlament de París havia suprimit la Companyia de Jesús el 1762, i el 1773 era el papa mateix qui dissolia lorde, contribuint així a obrir un gran espai de llibertat a tot Europa, en emancipar leducació i el pensament en general del control dels religiosos.