Una tercera idea força, també molt cara als il·lustrats, seria la seua universalitat. Diderot no escriu per a Rússia, encara que lencàrrec li vinga de Caterina. Almenys no escriu solament per a Rússia. Coneix massa bé les dificultats dimplantar un projecte semblant en el país dels tsars. Escriu pensant més aviat en la mateixa França, en tot Europa, en la humanitat en general, la dara i la de sempre: «El seu fi serà el mateix en qualsevol segle: fer homes virtuosos i il·lustrats». Tampoc no es tracta dun ideal utòpic, ni tan sols a Rússia, on el despotisme il·lustrat de Caterina pot ajudar a fer-lo viable. A tot arreu, daltra banda, les Llums van guanyant la batalla contra la foscor, contra la ignorància i el fanatisme. A França, el parlament de París havia suprimit la Companyia de Jesús el 1762, i el 1773 era el papa mateix qui dissolia lorde, contribuint així a obrir un gran espai de llibertat a tot Europa, en emancipar leducació i el pensament en general del control dels religiosos.
Dalguna manera, tot això sura en lassaig de Diderot. En la consciència descriure un text nou, sense precedents, i en la novetat també dels títols bibliogràfics que recomana, tots ells publicats en data molt recent. Cap dels tractats que shan escrit anteriorment sobre la matèria serveixen: «Rollin, el cèlebre Rollin [Charles Rollin, rector de la Universitat de París en la primera meitat del segle XVIII, on va dur a terme una reforma de lensenyament, i autor dun clàssic de la pedagogia, Tractat dels estudis, publicat el 1726], té com a únic fi fer capellans o monjos, poetes o oradors. No és daixò del que es tracta!» De què es tracta, doncs? De formar ciutadans útils, súbdits fidels i zelosos, particulars instruïts, honrats i amables, bons esposos, bons pares, homes de gran gust, clergues edificants, il·lustrats i pacífics... La finalitat de leducació, per a Diderot, és la utilitat social. I en nom daquesta utilitat i modernitat, el filòsof condemna el model vigent duniversitat, el que continua imperant a París, a Leyden i a Alemanya, el que ell coneix i ha patit. La universitat continua sent «gòtica», és a dir, medieval, bàrbara, malgrat les crítiques dels il·lustrats, impotents davant el pes de la tradició. Quin sentit té estudiar el dret romà i, en canvi, desconèixer els costums i els codis jurídics en vigor? Ensenyar una medicina teòrica, sense a penes pràctiques? O aprendre dues llengües mortes que només serveixen per a un nombre molt petit de ciutadans? Diderot té al davant el contramodel, allò que no ha de ser una universitat; és a dir, allò que és ara. Per contra, insisteix en lensenyament pràctic i sobretot profitós, fidel a la seua idea dutilitat social. La medicina ha de ser fonamentalment clínica, basada en lestudi directe dels malalts i de lanatomia humana no oblidem que al segle XVIII encara estava prohibida a molts països la dissecció de cadàvers. Teologia i filosofia han dalliberar-se del llast escolàstic, duna educació basada en la retòrica i la lògica, i fer més lloc a la raó. Diderot censura igualment lascendent de què continua gaudint la metafísica mentre que, per contra, es negligeix la física, les ciències naturals. I és aquest mateix sentit dutilitat el que el porta a desaconsellar lestudi del grec i del llatí per als més joves, en linici mateix del batxillerat, malgrat la seua competència en aquestes dues llengües i el fet que una bona part del Pla estiga consagrada a un gran nombre dautors grecs i llatins. En la seua opinió, saborden massa aviat les llengües antigues i massa tard les ciències modernes.
Cal invertir lordre tradicional, clàssic, de lensenyament. Començar pel concret, per la pràctica, per les arts mecàniques, més pròximes a la vida diària, per a passar progressivament a labstracte, a lespeculatiu, a limaginari, és a dir, a les arts liberals. En la base de tot, Diderot col·loca les matemàtiques, laritmètica i la geometria més elementals. Després, lordre dels estudis continuarà amb la física, lastronomia, la història natural, la química i lanatomia, per passar posteriorment a la lògica, la gramàtica general, la llengua nacional i, finalment, el grec, el llatí, leloqüència, la poesia i les belles arts. Diderot no es limita a oferir les línies mestres, generals, sinó que detalla minuciosament el contingut de cada matèria, la seua ubicació en litinerari curricular i la bibliografia específica. El Pla, que no qüestiona la divisió tradicional en quatre grans facultats Arts, Medicina, Dret i Teologia, atorga a la primera un caràcter de preparació a les altres tres i a les escoles professionals. És lúnica per on hauran de passar tots els estudiants, equivalent en realitat al batxillerat, i on saprèn a llegir, escriure i raonar. On Diderot pensa també que sha de començar a implantar el seu pla destudis. Les altres tres facultats tenen ja un caràcter més especialitzat i destinat a la formació de professionals en les respectives matèries: metges, jutges, advocats i capellans.
La programació, ja ho he dit, hi és descrita de forma molt detallada. Hi ha tot el pla docent, amb les diferents matèries distribuïdes per cursos i classes, paral·lels o successius. El primer curs de la Facultat dArts combina les matemàtiques, la física elemental, lastronomia, la història natural, la física experimental, la química i lanatomia, amb la lògica, la gramàtica general, les llengües modernes, les llengües clàssiques i la retòrica. El segon curs obligatori comprèn la metafísica, la moral, la religió, la història, la geografia i leconomia («els primers principis de la ciència econòmica, o de laprofitament més avantatjós del propi temps i dels propis talents. Lart dadministrar la casa i de conservar la fortuna»). El tercer està reservat al dibuix i larquitectura, i el quart a la música, la dansa, lesgrima, lequitació i la natació. Com que els cursos eren paral·lels, els estudiants podien simultaniejar les hores lectives amb lexercici físic i els balls galants. I encara haurien de destinar una part del seu temps a la lectura de la bibliografia corresponent, amplíssima i molt actualitzada. Una formació molt completa i, segurament, impracticable, no sols per la quantitat de matèries programades i de llibres suggerits que testimonien la vasta erudició de Diderot en tots els camps del saber: home il·lustrat, tot li interessava, sinó també per la dificultat que haurien tingut els estudiants per a poder aprofundir-hi i, menys encara, per a comprendre la majoria de les obres recomanades, que no eren manuals escolars ni lectures de base, sinó llibres molt especialitzats i de gran complexitat, assequibles només per a lectors ja formats. Això al marge, sorprèn una vegada i una altra labundància i excel·lència dels textos que aconsella, lenorme domini que tenia de la producció científica del seu temps. Amb tot, no deixa de sorprendre també, en el llibertí Diderot, la censura dalguns autors, com Petroni, el sol nom del qual ja fa enrojolar, i altres que poden resultar igualment perillosos per als lectors joves.
Malgrat les reserves que Diderot pogués tenir sobre la intenció de Caterina dimplantar-lo no moltes, perquè es posà a redactar-lo de seguida, cosa de la qual es penediria més tard, ja que pensava que, si hagués disposat de més temps, lhauria preparat millor, no es tracta dun pla merament teòric o abstracte. Ja hem vist que entra en el detall del programa docent i tampoc no sestà de fixar els horaris o de regular el sistema de contractació del professorat. Tampoc no és utòpic. Diderot el veu realitzable de forma immediata, si saconsegueixen vèncer dues dificultats. «Els dos grans obstacles a la prompta execució daquest pla escriu a la tsarina el 6 de desembre de 1775, en la carta en què li anunciava lenviament del manuscrit són lescassesa de llibres clàssics i la manca de professors». Però, per a això, hi ha també remei: demanar a DAlembert i als altres savis dEuropa que escriguen obres de referència sobre totes les matèries i formar un cos de professors russos, nadius, que asseguren la consolidació del sistema.
Malgrat les reserves que Diderot pogués tenir sobre la intenció de Caterina dimplantar-lo no moltes, perquè es posà a redactar-lo de seguida, cosa de la qual es penediria més tard, ja que pensava que, si hagués disposat de més temps, lhauria preparat millor, no es tracta dun pla merament teòric o abstracte. Ja hem vist que entra en el detall del programa docent i tampoc no sestà de fixar els horaris o de regular el sistema de contractació del professorat. Tampoc no és utòpic. Diderot el veu realitzable de forma immediata, si saconsegueixen vèncer dues dificultats. «Els dos grans obstacles a la prompta execució daquest pla escriu a la tsarina el 6 de desembre de 1775, en la carta en què li anunciava lenviament del manuscrit són lescassesa de llibres clàssics i la manca de professors». Però, per a això, hi ha també remei: demanar a DAlembert i als altres savis dEuropa que escriguen obres de referència sobre totes les matèries i formar un cos de professors russos, nadius, que asseguren la consolidació del sistema.
Diderot projecta sobre limperi rus els somnis de la Il·lustració: volia fer-ne, com pensava que Caterina ho desitjava, una extensió de lEuropa de les Llums. El fet que es tractàs dun país nou i encara per fer permetia construir des de la base, des del no-res, tot el sistema deducació. Ja sabem que la tsarina no en va fer gaire cas, i que el manuscrit, junt amb altres papers del filòsof, acabaria perdent-se entre els prestatges de la biblioteca imperial. Però el Pla duna universitat no estava concebut només per a Rússia. Podia aplicar-se a qualsevol altre país, començant per França mateix, que és el que Diderot té sempre present. I potser la circumstància revolucionària ho hagués fet possible. Però a París ningú no tenia notícia de lexistència daquest text de 85 pàgines, i a Sant Petersburg ja ningú no sen recordava. Nou anys després dhaver-lo escrit, el 1784, Diderot moria, i lany següent la seua filla enviava a Caterina els manuscrits del seu pare, en agraïment al favor que lemperadriu havia dispensat sempre a la família i que encara es prolongaria amb alguns subsidis més.
El Pla duna universitat només veurà la llum cent anys després dhaver estat escrit, quan J. Assézat linclogué en el tercer tom de les Obres Completes de Diderot, publicat a París el 1875. Assézat li donà aleshores el títol de Plan dune université pour le gouvernement de Russie. Tanmateix, la publicació de la correspondència de Diderot ens ha permès conèixer el títol que ell mateix li va posar. En la ja citada carta a Caterina del 6 de desembre de 1775, li diu: «Vaig donar fa quatre o cinc mesos al senyor Grimm el Pla duna universitat o duna escola densenyament públic de les ciències i les arts liberals». Les edicions més modernes han optat pel de Pla duna universitat o duna educació pública en totes les ciències, també utilitzat per Diderot i que és el que hem adoptat en la nostra edició. Aquesta té en compte la ja referida edició de J. Assézat i les publicades ja en el segle XX: la dA. Billy, en la Pléiade (1951); la de P. Vernière (1966, actualitzada el 1994); la de R. Lewinter (1969-1972); la de J. Fabre, H. Dieckmann, J. Proust i J. Varloot (en curs de publicació des de 1975) i la de L. Versini (1994-1997), líndex onomàstic de la qual ha estat de gran utilitat per a la confecció de les notes de la nostra edició.3 El lector interessat farà bé de llegir la bibliografia citada a continuació i de seguir les dues revistes/col·leccions monogràfiques dedicades al nostre autor: Diderot studies (Ginebra, Droz, des de 1961; 1 volum lany) i Recherches sur Diderot et sur lEncyclopédie (París, Klincksieck, des de 1986; 2 volums lany). Farà bé, igualment, destar atent als textos que projecten la construcció de lespai universitari europeu. El somni de Diderot, el somni de tots els il·lustrats.
Antoni Furió
Bibliografia
CHOUILLET, Jacques: «Un projet de réforme de lUniversité au dix-huitième siècle: le Plan dune Université de Denis Diderot pour lImpératrice de Russie (1775)», Mélanges de la Bibliothèque de la Sorbonne, 6, 1985, pp. 47-58.
DIDIER, Béatrice: «Quand Diderot faisait le plan dune université», Recherches sur Diderot et sur lEncyclopédie, 18-19, 1995, pp. 81-91.
NIKLAUS, Robert: «Le plan dune université de Diderot et le plan dinstruction publique de Condorcet mis en regard», Actes du septième congrès international des lumières, Studies on Voltaire and the eighteenth century, 1989, 263-265, t. 2, pp. 717
719.
Correspondance, recueillie, établie et annotée par G. Roth et J. Varloot, París, éd. de minuit, 16 vols., 1955-1976.
1 Oeuvres complètes, edició de J. Assézat i M. Tourneux, París, Garnier Frères, 1875-1877, 20 vols.
2 Oeuvres de Diderot, edició de P. Vernière, París, Garnier Frères, 1966 (reedició, 1994), 5 vols.
3 Oeuvres, édition établie et annotée par A. Billy, París, Pléiade, 1951; Oeuvres de Diderot, édition établie par P. Vernière, París, Garnier Frères, 5 vols., 1966; Oeuvres complètes, éd. chronologique avec introduction de R. Lewinter, París, Club Français du Livre, 15 vols., 1969-1972; Oeuvres complètes, édition critique et annotée par J. Fabre, H. Dieckmann, J. Proust, J. Varloot, París, Hermann, depuis 1975 (36 vol. prévus); Oeuvres de Diderot, édition établie par L. Versini, París, Robert Laffont (coll. Bouquin), 5 vols., 1994-1997.