VI
Pla duna universitat o duna educació pública en totes les ciències
Denis Diderot
Traducció dEduard J. Verger
Introducció i notes dAntoni Furió
PUV
Títol original: Plan dune université o dune éducation publique dans toutes les sciences
Traducció dEduard J. Verger
© Eduard J. Verger
© de la introducció i notes: Antoni Furió
© daquesta edició: Publicacions Universitat de València
Gener 2005
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràfiques, 13 - 46010 València
Disseny de la col·lecció: Enric Solbes
Maquetació: Inmaculada Mesa
Realització d'ePub: produccioneditorial.com
Introducció
Què és la universitat? Quina és o hauria de ser la seua funció, la seua raó de ser? Em sembla que aquestes preguntes, daltra banda tan actuals en uns moments com els que vivim, de convergència europea i de construcció dun espai universitari comú, de reforçament també de la xarxa universitària catalana en el marc de lInstitut Joan Lluís Vives, només es poden respondre històricament. No és el mateix la universitat a ledat mitjana que al començament del segle XXI, com tampoc no ho era en els convulsos temps, tan resplendents i innovadors en tants vessants de lesperit humà, en què va viure Diderot. Durant molt de temps, la universitat va ser i encara ho era quan hi estudiava Diderot una institució destinada substancialment a proveir de tècnics lEsglésia i lEstat, que shi abastaven de teòlegs, juristes i advocats per als respectius aparells burocràtics. En molts aspectes, la universitat era la seu dun coneixement captiu i indolent, purament escolàstic i utilitari, encaminat a dotar els estudiants de la capacita-ció tècnica corresponent. Caldrà esperar el segle XIX perquè la universitat deixe de ser només un centre densenyament superior, de transmissió de sabers, per a esdevenir també un focus de producció i difusió de nous coneixements, dinvestigació bàsica i aplicada. Aquest nou model duniversitat, que associava la recerca a la docència, implantat primer a Alemanya de la mà de Humboldt, sestendria de seguida a la resta duniversitats europees i americanes i continua definint bastant bé encara avui el que entenem per universitat. Amb tot, al costat daquestes funcions canviants, hi ha hagut sempre un element que ha definit també la universitat al llarg de la seua existència, des dels seus mateixos orígens, i que continua sent-ne un dels ingredients més fonamentals: la seua autonomia. Al capdavall, la universitat va nàixer quan els mestres i els estudiants van abandonar lilla de la Cité per escapar del control directe del bisbe de París i es van instal·lar a la muntanya de Sainte-Geneviève, al marge esquerre del Sena. I, duna manera o altra, per la protecció del papa, del príncep o de les autoritats municipals que les patrocinaven, les universitats han comptat sempre amb una certa autonomia jurisdiccional, que les preservava bé que no sempre amb èxit de la intolerància ambiental i consentia la creació al seu si dun mínim espai de llibertat intel·lectual, de llibertat de pensar, tan necessari per al progrés del coneixement humà. Ha estat a través daquestes petites escletxes per on ha penetrat la claror que, en una època i una altra lúltima a casa nostra, la tenebror del franquisme, ha contribuït a il·luminar i dissipar la foscor. Una autonomia, tot sha de dir, persistentment vigilada i amenaçada pels poders, que sen reserven sempre lúltima paraula per la via de la legislació i, sobretot, del finançament.
Al segle XVIII, la universitat continuava sent una institució medieval, impregnada descolasticisme fins al moll de los. Pitjor encara: feia temps que havia perdut aquella vivor i aquella empenta, aquella enorme curiositat intel·lectual i aquella voluntat de saber sense reserves que havia tingut en el seu origen, als segles XII i XIII, i sesllanguia en la més completa apatia, indiferent si no hostil als progressos de la Il·lustració. Els més refractaris i combatius: els jesuïtes, en mans dels quals es trobava leducació de les classes privilegiades, les úniques, daltra banda, que podien tenir accés a lensenyament superior. En aquestes circumstàncies, de combat ideològic pel triomf de les Llums, Denis Diderot (1713-1784), un dels representants més conspicus del projecte il·lustrat i impulsor junt amb Jean DAlembert de lEnciclopèdia, va rebre de Caterina II, el 1775, lencàrrec de redactar el pla duna universitat per aplicar-lo a limperi rus. Diderot acceptà no hi ha millor proposició per a un il·lustrat que la de veure aplicades les seues idees reformadores en una nació nova, on encara estava tot per fer, i amb el suport entusiasta de la seua emperadriu, una dèspota éclairée!, però el programa que va confegir no el va fer pensant només en Rússia, que no coneixia a penes, sinó també en França, i en general en tot Europa. Un projecte duniversitat il·lustrada per a una societat desvetllada per les Llums.
El primer contacte entre lemperadriu i el filòsof data de 1765, quan Caterina va comprar la biblioteca de Diderot per la fabulosa suma de 15.000 lliures. El contracte també estipulava que lantic propietari conservaria els llibres en vida i actuaria de bibliotecari imperial, tasca remunerada amb una esplèndida pensió que compatibilitzaria amb la funció, igualment retribuïda, de proveïdor de pintures i obres dart per a lemperadriu. Finalment, aquesta aconseguí que lescriptor, vell ja de seixanta anys, acceptàs emprendre el viatge a Rússia i reunir-se amb ella. Un llarg i penós viatge de sis setmanes en berlina, segons relata ell mateix en la seua correspondència, des de lHaia fins a Sant Petersburg, on arribà el 8 doctubre de 1773, vespra de Sant Donís, el seu sant. A la nova capital imperial, cau dintrigues de tots els colors, del príncep hereu contra lemperadriu, duna facció nobiliària contra una altra, dels eslavòfils contra els occidentalitzants, dels francòfils contra els anglòfils i els germanòfils, recolzats per les respectives ambaixades, Diderot shi va estar cinc mesos, fins el 5 de març de 1774. La llengua no constituïa cap barrera, perquè tot el món tot el món que hi comptava, des de les elits locals fins al cos consular i la colònia estrangera, sexpressava en francès, i com que era un personatge conegut, que hi arribava precedit per la seua fama intel·lectual, era tractat amb la més alta consideració a tot arreu, no sense que lambaixador francès intentàs utilitzarlo per a influir sobre Caterina o almenys servir-sen com a espia, ni que lambaixador anglès no sospitàs això mateix.
En tot cas, lemperadriu i el filòsof es veien almenys tres dies per setmana, unes dues hores després de dinar, el que fa uns setanta dies o unes 140 hores en el curt espai de cinc mesos. No és estrany que lambaixador anglès recelàs i que lambaixador francès es desesperàs per obtenir tan poc profit de tan assídua freqüentació. No eren els únics a desconfiar: tota la cort estava escamada per la perseverança dunes reunions el contingut de les quals es desconeixia. Només sabem el que tots dos volgueren contar en les respectives correspondències. La fascinació recíproca: lemperadriu per la intel·ligència i la ironia del pensador, i aquest pel poder absolut, sense límits, daquella, per la possibilitat dincorporar-la a la causa de la raó i aplicar sense traves i a gran escala el programa il·lustrat. Caterina consultava Diderot sobre diverses qüestions, principalment en matèria cultural, però també dordre polític i bon govern, que aquest contestava verbalment o, si la matèria era complexa, en textos escrits que anava lliurant-li. Tots dos sortien de palau per visitar els monuments, les biblioteques i els centres densenyament. Sens dubte, Caterina va ser la principal, si no lúnica a més dels francesos instal·lats a Sant Petersburg i dels nobles francòfils que lhostatjaven, font dinformació de Diderot sobre la realitat russa. Però el tracte continu acabaria substituint latracció inicial que tots dos havien sentit lun per laltre, per una decepció igualment mútua. Lemperadriu, cansada de les fantasies reformistes del filòsof, que jutjava del tot impracticables: «Em vaig entretenir durant molt de temps i sovint amb ell, però amb més curiositat que profit. Si li hagués fet cas, tot hauria quedat trastocat en el meu imperi: la legislació, ladministració política, les finances. Ho hauria capgirat tot per posar en el seu lloc teories impracticables...». Aquesta era lopinió i el cas que finalment feia Caterina dels consells de Diderot. Per la seua part, aquest podia veure amb els seus ulls les limitacions de qualsevol despotisme, per molt il·lustrat que fos, molt lluny de la idea abstracta que es feien els filòsofs del despotisme en general.