Autarquia i estraperlo - Ricard Camil Torres Fabra

AUTARQUIA I ESTRAPERLO

LECONOMIA EN UN ESPAI RURAL

DEL PAÍS VALENCIÀ

DURANT EL FRANQUISME

Ricard Camil Torres Fabra

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

2005

© Ricard Camil Torres Fabra, 2005

© Daquesta edició: Universitat de València, 2005

Producció editorial: Maite Simon

Fotocomposició i maquetació: Textual IM

Correcció: Pau Viciano

Coberta:

Disseny: Celso Hernández de la Figuera

Imatges: Arxiu particular dAníbal Pascual Ramos

Realització dePub: produccioneditorial.com

PRÒLEG

Els traços de més relleu del franquisme són relativament coneguts entre nos­altres gràcies a una plèiade dhistoriadors, memorialistes, periodistes i sociòlegs que se nhan ocupat i han publicat en la darrera dècada nombrosos treballs. Els orígens de les seues recerques semmarquen dins duna revisió crítica daquella història fabricada a major glòria del règim. Són una resposta tant als treballs escrits pels historiadors partidaris de Franco durant els anys del franquisme, que volien afavorir el seu manteniment, com una resposta a les històries més recents, escrites pels qui encara volen reivindicar les glòries perdudes del règim com a resposta a les revisions crítiques. Però el maniqueisme de la història provoca, proporciona i mostra la importància de loperació inversa.

Laportació dels treballs de Ricard Camil Torres, i concretament el llibre que ara es publica, sinscriu en aquest context i forma part del corrent de revisió crítica del franquisme amb una línia de renovació interpretativa molt fructífera, que expressa el punt de vista dels lluitadors antifranquistes, dels defensors de la democràcia, dels que van patir els efectes negatius i repressius del règim. Lautor fa la seua història, concretament la referida a les principals repercussions socials i econòmiques que es van donar en làmbit de la Ribera Baixa.

Ricard Camil Torres coneix molt bé la zona. Lha estudiada amb obres destacades com Cullera en guerra. Un poble valencià a la reraguarda, investigació premiada i publicada per lAjuntament de Cullera el 1991, i com els llibres Entorn a la trajectòria de la dreta valenciana. El cas de la Ribera Baixa al segle XX (publicat el 1999) i Anarquisme i revolució, Cullera 1911 (publicat per la jove i ja prestigiosa editorial valenciana La Xara edicions el 2002). També lha estudiada amb nombrosos articles publicats en revistes com Afers, Algezira, Sociología del Trabajo o Quaderns de Sueca, bé individualment o en col·laboració amb Antonio Calzado Aldaria, amb qui és coautor dels llibres Un silenci extens. El franquisme a la Ribera Baixa (1939-1962) (publicat el 1995), Características y desarrollo de la violencia política en la Ribera Baixa (1936-1945) (publicat el 1996) i Valencians sota el franquisme (publicat per la ja esmentada editorial La Xara el 2002). Però, indubtablement, el treball que li ha permès un coneixement més rigorós, profund i netament acadèmic ha estat la tesi doctoral de lautor dirigida pel professor de la Universitat de València Albert Girona Albuixech, un dels historiadors valencians més compromesos amb el País durant els darrers vint anys, que promou i aprofundeix les investigacions sobre el passat més recent compartit pels valencians.

La tesi de Ricard Camil Torres fou defensada durant el curs 2002-2003 a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València i el llibre que ara es presenta és fill daquella investigació centrada en el franquisme a la Ribera Baixa entre 1939 i 1975. Reflecteix un treball dinvestigació històrica excel·lent, que utilitza nombroses fonts primàries escrites i orals que validen el resultat obtingut. A més a més, en el llibre es veu la maduresa de lautor i la seua experiència com a escriptor, perquè no solament ha publicat els llibres esmentats sinó que també té una dilatada experiència en escrits dassaig, de divulgació i dopinió publicats en premsa local, nacional i en les revistes El Temps i Contrastes. Nhi ha molts, de lectors, que ja el coneixen pels seus escrits i daltres perquè ha estat el seu mestre: fa vint anys que treballa en lensenyament mitjà.

Vull destacar especialment que lautor estudia en el llibre que ara es publica la interacció entre el règim i la societat de la Ribera Baixa, amb la qual cosa contribueix a plasmar en un àmbit territorial concret allò que és més conegut de forma general, perquè la diversitat dels espais del país va produir repercussions distintes. I aquesta és la principal contribució de lautor al progrés del coneixement històric. El lector sendinsarà en el món de la postguerra; descobrirà lestraperlo, les cartilles de racionament i la picardia institucionalitzada en els pobles de la Ribera Baixa; podrà seguir levolució de la taronja, de larròs, la perla del Xúquer, i les transformacions motivades per larribada del turisme i leclosió de lurbanisme en la zona. També trobarà els protagonistes dels fets amb noms i cognoms, el rol de la dona, les condicions sindicals duna concepció sindical aberrant i les especificitats de loligarquia arrossera de la Ribera. Un fet força original i innovador del llibre és la descripció de les connexions directes dels dos primers alcaldes de València amb loligarquia arrossera riberenca i el fet que aquesta campà als seus aires i mai no sintegrà sota les directrius de lEstat. És molt il·lustratiu el seu paper en el Sindicat Nacional de lArròs constituït en 1940 i la institucionalització de lestraperlo de larròs sintetitzats per lautor.

En definitiva, el text que ara publica la Universitat de València és un llibre magnífic de lectura obligada per a conèixer millor el franquisme i el que va representar per a una de les comarques emblemàtiques del País Valencià: la Ribera Baixa. Les causes, conseqüències i trets fonamentals de la realitat econòmica i social de la zona són exposats per lautor amb una veritable capacitat dexplicació i amb una selecció acurada dels fets fonamentals.

J. M. SANTACREU SOLER

Universitat dAlacant

INTRODUCCIÓ

El dia 1 dabril de 1944, a Las Provincias aparegué tot un desplegament, com sempre grandiloqüent, per tal de commemorar el Día de la Victoria. El rotatiu, fidel a la parafernàlia del règim, anava farcit darticles subratllant la grandeur del règim, els patiments que van passar els sublevats i, com no, tot un grapat de raons legitimadores, ja no del triomf militar, sinó també de les motivacions per les quals es van sublevar els vencedors. Total, res de laltre món. Però en un raconet de les fulles interiors, com si es pretenguera amagar la notícia, es podia llegir «Racionamiento de arroz, azúcar y aceite». Aquesta contradicció informativa tenia la seua raó de ser: la duna Espanya sotmesa a una política econòmica intervencionista imposada pels vencedors.

El litre doli arribà a costar dos jornals mitjans, el fluid elèctric arribà a estar utilitzable només un dia a la setmana, en una data tan llunyana de la guerra com ara 1958, lalcalde de Sueca es queixava al governador civil per la distribució del petroli, els ferrers havien daturar el seu treball per manca de carbó, molts cafès i bars havien de servir els seus productes sense el corresponent sucre, el responsable de lescorxador no sabia ni el que havia de sacrificar i fins i tot «Las hermanitas de esta comunidad no tienen harina ni aceite. Hace días que no prueban el pan». Les autoritats tampoc no dominaven la situació i a la seua correspondència podem llegir:

No tenemos precios reales de los abonos ni de los fertilizantes nitrogenados desde la guerra hasta la fecha. El precio osciló considerablemente según las disponibilidades del mercado negro sin que se pueda marcar una tendencia definida hasta la campaña 1950-1951 [...] naturalmente los precios no sirven para calcular los costes pues el agricultor recibía una parte del abono, siempre insuficiente, a precios oficiales y el resto era lo que pagaba a los precios del mercado negro.1

El més dolent eren els bans amb la notícia «Los lactantes pueden pasar por leche condensada previo pago». O pitjor encara, a la premsa podia llegir-se: «Querubna Teruel Pardo [...] el pasado 15 de agosto de 1949, su hijo fue tiroteado por la Guardia Civil al bajar del autobús en el puerto de Cárcer, llevando un saco de 25 kilos de arroz». Mentrestant, i tal com apareix magistralment a la pel·lícula Surcos, uns pocs es feien rics al preu de la misèria i la fam de la resta de la població.

La postguerra ha quedat en la memòria col·lectiva dels espanyols marcada per la repressió física i cultural. Però la fam i la misèria són altres punts que van viure els coetanis i, com no, amb elles va aparèixer el famós mercat negre, més conegut popularment amb la denominació destraperlo. Fins al punt que leficàcia que demostrà el règim al llarg de la guerra a la seua reraguarda, amb una organització de labastament que mai no presentà problemes, no es va traslladar a la postguerra.

Quan shan donat situacions descassesa de productes, generalment els agraris de primera necessitat, bé per conflictes bèl·lics bé per greus catàstrofes o situacions dalta emergència, els estats han intervingut en el mercat amb lobjectiu de controlar la producció i la distribució davant el seu volum insuficient. Això és el que van fer els països europeus després de la Segona Guerra Mundial quan van adoptar polítiques semblants, tendents a assegurar el mínim de subsistència a la població i matèries primeres per a la indústria alterant la llibertat de mercat per a assegurar, solidàriament, un equilibri social, cosa que no evitava el sorgiment dun mercat negre. Si lestabliment del racionament es considerà necessari en determinades situacions crítiques, és igualment cert que aquesta solució va ser, per regla general, transitòria i no es perllongà més enllà del problema que tractava de resoldre.

Però pel que fa a lEspanya franquista, el racionament arribà fins 1952, moment en què els crèdits americans ja havien fet el seu paper i fins i tot shavia canviat el Govern en 1951, i es va allargar lintervencionisme exacerbat i la pretensió de constituir un nacionalisme econòmic fins la liberalització econòmica de 1959. ¿Quines foren les causes que van fer perllongar-se en el temps aquest estat dexcepció econòmica, convertint-lo en la directriu de la política econòmica durant vint anys? Potser la resposta es troba en el fet que, junt als problemes derivats de la guerra, van barrejar-se interessos de grups socials i idees econòmiques del conservadorisme espanyol. Però el que resulta evident és que malgrat tots els elements negatius que aquest sistema presentava i que eren prou més que els positius el règim optà per aquesta fórmula econòmica, tot i saber les grans deficiències que presentava, malgrat que pretenguera emmarcar el seu discurs en àmbits aliens a la seua responsabilitat.

Amb lanterior, i considerant que les derivacions negatives de la guerra civil tingueren un lògic protagonisme en els primers anys, no es pot donar una explicació grollera de lallargament en el temps dun sistema viciat com fou lautarquia.2 Per altra banda, i en aquest aspecte filaríem més prim, també és cert que el retorn absolut del poder de loligarquia agrària i els seus recolzaments sostinguts pels nous rics sorgits del tràfic il·lícit perllongaren la precarietat econòmica, però fou la mateixa intervenció estatal la que va provocar una catarsi singular: va complicar els problemes que pretenia resoldre, i daquesta manera el manteniment de la situació els agreujava encara més. En qualsevol cas, la causa fonamental de la manca daliments va ser el sistema de racionament, que beneficià productors i distribuïdors.

Al mateix temps, el corpus econòmic que preconitzava el sector més radicalitzat dels monàrquics, demanant lestabliment dun corporativisme nacional, a la vegada que lultranacionalisme i el sindicalisme falangista es convertiren en la pràctica que maldirigí la política econòmica del règim fins 1959. Això podria fer-nos pensar que el règim va intentar aplicar el que considerava la seua representació en el terreny econòmic i que palesava així les aspiracions més ultramuntanes dun ampli sector dels seus partidaris. No debades, cal recordar que el mateix Franco es va oposar constantment a la liberalització, fins que la situació econòmica arribà a uns extrems alarmants.3 Daquesta manera, sassistí a un breu creixement industrial, i a una gran intensitat de lintervencionisme econòmic dins del marc dun aïllament econòmic i polític sense precedents. La raó última es trobava en les importacions industrials necessàries, que van estar sufragades per lexportació de productes agraris, fonamentalment la taronja, encara que la sobrevaloració permanent de la pesseta va reduir els ingressos dels exportadors en benefici de lEstat, alhora que la manca dadobs feia que el conreu retrocedira, de manera que fins la campanya 1961-1962 no sarribà al nivell dexportacions dabans de la guerra. El sistema resultava tan dolent que molts camperols preferiren donar el blat al bestiar abans de vendrel al preu oficial per a després haver de comprar pinsos a preus superiors.

1 AHMS, Comunicacions, 1958.

2 La superfície dedicada als conreus de més difícil recuperació després de la guerra, va mantenir-se estable. Per això, «la teoría de la recesión económica postbélica que sufrió el estado español por las consecuencias catastróficas de la guerra no se puede sostener», segons R. Moreno Fonseret: La autarquía en Alicante, 1939-1952, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, 1994, p. 49.

3 Per a una visió general, vegeu VV AA: «La política econòmica del primer franquisme a Catalunya», LAvenç, núm. 149, juny 1991, pp. 24-59. Per a una interpretació de la política econòmica del franquisme, J. M. Esteban: «La política económica del franquismo: una interpretación», dins P. Preston: España en crisis. Evolución y decadencia del régimen, Madrid, 1978, pp. 147-180. Per a levolució industrial, A. Carreras: «La producción industrial española 1842-1981. Construcción de un índice anual», Revista de Historia Económica, núm. 1, any II, pp. 127-157. C. Barciela: «Algunas cuestiones sobre la agricultura española durante el franquismo», Áreas, núm. 10, 1989. J. M. Gómez Hernández: «Autarquía económica y descontento social en los pueblos de Albacete (1939-1959), dins I Encuentro de Investigadores del Franquismo, Barcelona, 1993, pp. 130-133. Pel que fa al País Valencià i des del punt de vista agrari, E. Reig: «Lautarquia», dins Història de leconomia valenciana, València, Generalitat Valenciana, 1983, pp. 285-288. Pel que fa a larròs, E. Beltran i Fos: La problemática del arroz en el País Valenciano, València, Conselleria de Treball de la Generalitat Valenciana, 1980, pp. 29-68. R. Moreno Fonseret: op. cit. F. Sánchez: Autarquia al País Valencià, València, Universitat de València, 2000.