I. LES RAONS DEL MANTENIMENT DE LA POLÍTICA ECONÒMICA I LA SEUA LEGISLACIÓ
Ni les circumstàncies internacionals amb què sescudava contínuament el franquisme, ni les pressions per part duna oligarquia agrària per poderosa que fóra, poden explicar per se lobstinació a mantenir una política econòmica a totes llums més que insuficient, completament negativa per molt que el discurs típicament agrarista del règim es repetira fins a la sacietat. La presentació de làmbit rural com a reserva inesgotable de lEspanya «unida y eterna», no pot enganyar-nos donat que «los hechos probaron los límites del significado verbal que el régimen daba a su pretendido agrarismo».1 Sense voler restar importància a lagrarisme dominant en el discurs ideològic del primer franquisme, lopció industrialitzadora safirmava com lelement fonamental de la seua política eco-nòmica. Per això la insistència en el discurs agrarista sentén més aviat per lexis-tència de preus oficials, la manca de coherència i preparació, la voluntat de tranquil·litzar els grans i mitjans propietaris, etc., una retòrica que, al capdavall, tractava dencobrir la veritable política econòmica. Deixa manera, el règim sorgit de la Guerra Civil pagava dalguna manera un amarg deute moral i material. Daltra banda, es pot parlar de tot tipus de corrupteles, que, a nivell local ja van començar només acabar la guerra.
El discurs franquista, doncs, comportà fins i tot un intent de compatibilitzar la política agrària amb la industrial. Sintentà dincrustar en el camp valencià una sèrie de productes agraris íntimament lligats a la indústria, com ara el cotó. En nombrosos llocs es van muntar cotoneres, magatzems dedicats a acollir la producció de cotó i que, per regla general, van acabar en el desastre més absolut, com ja havia succeïtt al segle passat, quan sintentà substituir la seda pel cotó.
Els suposats estralls de la guerra en lagricultura no van tenir una importància especial, encara que va disminuir el cultiu dels productes dexportació, però fins ben entrats els anys seixanta se seguia sostenint que aquest retrocés era degut als efectes catastròfics de la Guerra Civil. La superfície dedicada als conreus de més difícil recuperació es va mantenir estable i la resta de conreus tampoc van patir massa els efectes de la contesa. Per tant, «la teoría de la recesión económica postbélica que sufrió el Estado español por las consecuencias catastróficas de la guerra no se puede sostener»,2 encara que la guerra significà la interrupció dun procés expansiu de lagricultura espanyola i en particular de la valenciana. Però els àmbits oficials van anar dissenyant una explicació de la crisi agrària directament relacionada amb la contesa, i més concretament per les destruccions dutes a terme per lenemic, és clar. Amb tot, els estudis confirmen que la magnitud de les destruccions fou limitada i incapaç per ella mateixa de produir una crisi de llarga durada.
Tots els camins ens porten a cercar altres camps explicatius: la pertinaz sequía, al·lusió vàcua que feia el règim a lhora de valorar la incidència interna en la crisi agrària, si bé va existir, va tenir una incidència mínima. Més aviat cal apuntar a lescassesa de fertilitzants i, sobretot, als efectes nocius de lintervencionisme corporativista del règim. És a dir, cal que dirigim el nostre enfocament cap altres elements, i aquests són sens dubte purament polítics.
A la memòria col·lectiva sha afegit una variable distorsionadora incorporada pel mateix règim, amb portacions successives dels nostàlgics i daltres sectors força reaccionaris de la societat actual. Amb la sobrevaloració dels acon-seguiments econòmics posteriors, han intentat i es pot afirmar que amb bastant dèxit donar una altra imatge, quan en realitat la qüestió fou bastant diferent, encara que aquest aspecte serà analitzat més endavant. A la fi, el mite econòmic del franquisme, que consistia a aconseguir una política autàrquica de manera totalitària, basada en la creença que leconomia del país «podía funcionar en base a la disciplina militar, la confianza en las medidas represivas como única respuesta a la indisciplina econòmica», va inspirar un sistema intervencionista complicat i aclaparador que, «más que ineficaz, resultó dañino para la economía».3
Lautarquia va ser una iniciativa política del mateix règim, que optà per lintervencionisme, controlant la producció i el consum i que, pel que fa al País Valencià, es pot constatar mitjançant unes consideracions epidèrmiques: en primer lloc, i seguint el discurs agrarista del franquisme, observem un fenomen de re-ruralització de la població activa, donat que en 1950 era del 47,3 % front al 46,4 % de 1930. La manca dadobs i dinsecticides era palesa: en 1945 al port de València entrà la desena part del moviment del final dels anys vint. I encara que desconeixem levolució de la renda agrària, el cert és que fins 1951 no sarribà als nivells de 1935, pel que fa a la renda nacional, i en renda per càpita no succeiria fins 1954, i tot això amb les greus inflacions de 1941-1943, 1945-1947 i 1950-1951. Fins al punt que el mateix governador civil de València reconei-xia que el racionament sols aportava 953 calories diàries per càpita en 1947. I és que els salaris nominals van tornar, en 1939, al seu nivell de preguerra, el que significava una dràstica caiguda real. A més, després de la guerra els beneficis augmentaren i també la renda de la terra. El nou marc polític i jurídic afavoria de manera evident els propietaris. Per això, la depressió espanyola durant els anys de la Segona Guerra Mundial es va deure quasi exclusivament a la política econòmica i intervencionista del règim. No debades, lacumulació de capital va tenir com a protagonistes els grans i mitjans propietaris la rizocràcia en el nostre cas que van obtenir unes elevades rendes, mentre que les Hermandades eren con-trolades per ells, creant un marc laboral que funcionava més com associació de propietaris que no com a element corporatiu, tal i com volia pregonar el règim.
Lanterior es fa evident quan des del règim mateix salçaren veus que proclamaven que la causa bàsica de les dificultats que patia leconomia espanyola, i particularment el sector agrari, reia en el sistema dintervenció estatal. Aquest panorama resultava molt difícil de canviar, sobretot si tenim present que amplis sectors del règim estaven involucrats en el lucratiu comerç del mercat negre, i que la mateixa intervenció econòmica lafavoria, sobretot pel que feia als càrrecs relacionats amb el racionament, bé per connexió, favoritisme o ineptitud manifesta. Els organismes dintervenció mitjançant els seus membres, des dels funcionaris més allunyats fins els inspectors, sense oblidar algun ministre, es dedicaren a lestraperlo. Daquesta manera, durant la postguerra, el mercat negre de productes agraris va superar loficial en el cas el blat o hi va estar molt a prop, en el cas de loli. I això que des de les altes i no tan altes esferes no van faltar manifestacions en contra de lestraperlo, acusant-lo dantipatriota i criminal. Però amb aquesta política de lestruç, el règim acabà acusant aquest fenomen de ser el causant de la fam i lescassesa, quan en realitat era la seua política econòmica la que munyia tot el procés estraperlista. De fet, lactitud dels governants va ser
El règim mai no volgué atendre cap raó que qüestionara el manteniment daquesta política econòmica. És més, sentestà a perpetuar-la, tot i saber que estraperlo i control productiu eren variables que depenien luna de laltra. Malgrat tot, lautoceguesa franquista va arribar a nivells impensables: el governador civil comunicava que la proliferació destabliments responia a raons exclusivament especulatives i culpava els consistoris per concedir llicències dobertura sense altra finalitat que la de recaptar impostos.
Al contrari, el franquisme esgrimí lautarquia com un dels seus aconseguiments més importants, fins al punt que va intentar magnificar-la a efectes de lautopropaganda quan, el 15 de gener de 1949, Fermín Sanz Orio, delegat nacional de Sindicats, comunicava la imminent inauguració de la I Feria Nacional del Campo com a superació de totes les dificultats dels anys en què «luchando con dificultades de todo orden, hemos ido recuperando una Patria deshecha».
La intervenció estatal va generar automàticament laparició dun lucratiu mercat negre, que fins i tot va ser assumit pel règim, cosa que demostrava el fracàs del sistema dintervenció en lagricultura. Productes sense qualitat garantida, preus variables com ara els deguts al caprici del venedor, la demanda o marcats pel nivell de risc de lestraperlista de torn, etc., demostraven el fracàs del sistema intervencionista en lagricultura. No debades, la sobrevaloració de la pesseta suposava per a lexportador un valor que no corresponia a la realitat, i encara que li proporcionava divises, no va dubtar a desviar els productes al mercat negre. La mateixa raó es pot esgrimir per explicar el rebuig dels grans propietaris agraris als intents de control de linc (Instituto Nacional de Colonización).
Tal vegada lexistència del mercat negre agrari i la consegüent utilització de la fam de la postguerra per tal denriquir-se uns quants i el volum que arribà a assolir a nivell domèstic, ens porte a caure en lerror de maquillar la responsabilitat del règim en aquest procés, més encara si hi afegim la verborrea franquista al respecte. El tarannà agrari del feixisme espanyol
no fue sino un instrumento de legitimización del régimen. A la agricultura le quedó pues un papel dependiente y subsidiario [...] una agricultura considerada de esta forma tiene tres funciones esenciales, la primera intrínseca, su propio carácter, sería la de atender las necesidades alimentarias [...] la segunda correspondería al papel equilibrador de la balanza de pagos como exportador de productos hortofrutícolas y la tercera, la más importante, se concretaría en su papel de fuente de acumulación capitalista.5
La precarietat alimentària fou més intensa a les zones no productores, sobretot a les ciutats. A les zones agràries, com ara la Ribera Baixa, els efectes de lescassesa daliments pogueren esmortir-se, segons els nostres entrevistats, donat que més o menys tothom tenia un corralet a casa seua i el que més man-cava, pel que feia als queviures, eren les grasses per a cuinar. A manca doli doliva, semprava loli de cacauet, un conreu que estava prou implantat a la comarca, encara que no comptava aleshores amb la potència que havia assolit al segle passat.
Entre 1940 i 1952 labastament de la població es regulà per les cartilles de racionament, que possibilitaven laccés als productes intervinguts, sobretot farina de blat, oli doliva i sucre, sense oblidar-ne daltres tan importants aleshores com el cafè, tabac, combustibles o fertilitzants, encara que aquests darrers productes tenien com a destinataris els establiments públics. Els preus al mercat negre duplicaven o triplicaven els preus oficials de taxa, cosa que el convertia en atractiu tant per al productor com per a lintermediari. Dací la gran quantitat de producció agrària desviada al mercat il·legal i els riscs que afrontaren moltes persones, encara que la majoria que desenvoluparen lestraperlo a gran escala solien estar prou protegides pels mateixos guardians de la normalitat. Per això, sha de distingir lestraperlo de llarg abast del domèstic o limitat. Encara així, el mercat negre va permetre, de manera relativa, les mesures més antieconòmiques i irracionals dels buròcrates. I si a partir de 1951 es pot distingir un nou enfocament de la política agrària, que va comportar una lenta però progressiva recuperació gràcies als canvis liberalitzadors del nou ministre dagricultura, Rafael Cavestany, no hem de caure en lerrada de considerar-ho fruit duna reflexió del règim, ni de lobertura exterior pels contactes amb el Vaticà i els EEUU, sinó simplement perquè no es podien mantenir més els desequilibris i els desajustaments que lintervencionisme propicià. No hem doblidar que els poderosos, en definitiva, van ser els més beneficiats per aquesta política agrària, i per tant eren els que més recolzaven el règim i els que menys interès tenien dabandonar aquella situació.
Pel que fa a la legislació, cal apuntar que a mesura que les tropes insurgents veien com la guerra quedava definitivament decantada al seu favor, el règim anava preparant el camí des de làmbit jurídic, de manera que el seu control fóra absolut immediatament. Una altra qüestió és si realment aquestes disposicions tingueren labast i lèxit que es pretenia. Ja el 10 de març de 1939 es va crear la Comissaria General dAbastaments i Transports (CGAT), que venia a suprimir lexistent Servei Nacional dAbastaments (SNA), que havia estat el responsable durant la contesa de controlar els recursos a la reraguarda nacional. Al CGAT li va seguir lordre del 14 de maig de 1939 del Ministeri dIndústria i Comerç, apareguda al boe del dia següent, que establia el racionament en tot el territori espanyol. A més, el decret del 28 de juny del mateix any assignava la composició daquest racionament dels productes bàsics: 400 grams de pa, 250 de creïlles, 100 de llegums, 50 doli doliva, 10 de cafè, 30 de sucre, 125 de carn, 25 de cansalada, 75 de bacallà i 200 de peix fresc per a un home adult. Per als majors de 60 anys i les dones adultes sestablia un 80 % de lanterior, i per als menors de 14 anys, el 60 %, a més danunciar càstigs als qui se naprofitaren de la situació. Com es pot veure, més que res bones intencions.
Per a poder desenvolupar aquest pla de racionament, el 24 de juny de 1941 es van establir zones dabastament, que dividien el territori en 10 zones econòmiques. Aquestes es van delimitar atenent variables com ara els factors de producció, el consum, la distribució de les vies de comunicació, sobretot del ferrocarril, etc. Cada zona restava a les ordres dun cap de recursos obligat a establir estadístiques, dirigir la recollida i emmagatzenament dels productes, distribuir-los, etc. Amb tot, aquesta divisió va tenir més en compte les zones urbanes, donat que el racionament a les zones rurals sempre va ser menor.
A partir de la circular del 26 dagost de 1941, la dieta contemplada en el decret del 28 de juny de 1939 es va veure minvada dràsticament, senyal definitiu del fracàs del racionament. Així, el pa retrocedia a 365 grams, les creïlles i els moniatos a 267, els llegums i larròs a 165, loli doliva a 37, el cafè i els succedanis a 31, el sucre a 26, la carn a 63, les grasses animals a 26, i el salaó i les conserves de peix a 83, cosa que suposava un important descens de les previsions alimentàries. A més, «aún teniendo en cuenta lo precaria de esta dieta alimenticia, en contadas ocasiones se lograron alcanzar los cupos mínimos recomendados».6 Per altra banda, les contínues alteracions del racionament contribuïen a emboirar aquest panorama.