XI
L'origen de la vida
Aleksandr I. Oparin
John B. S. Haldane
Introducció de Juli Peretó
Traducció de Natàlia Inness i Juli Peretó
PUV
Títols originals:
Proiskhozhedenie zhizni (1924)
The origin of life (1929)
© Traducció: Natàlia Inness (Oparin) i Juli Peretó (Haldane)
© daquesta edició: Publicacions de la Universitat de València
Juny 2006
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràques, 13 - 46010 València
Disseny de la col·lecció: Enric Solbes
Maquetació: Inmaculada Mesa
Realització d'ePub: produccioneditorial.com
Introducció
El naturalista francès Jean Baptiste Lamarck, introductor de les idees evolucionistes en biologia, va proposar el 1802 que els organismes més simples es formarien a partir de la matèria inanimada per «generació espontània». Tanmateix, Charles R. Darwin, autor de la més durable i protosa teoria evolutiva, mai no va voler discutir en públic sobre lorigen de la vida. No és que no en tingués una visió personal que era molt lúcida, com demostra la lectura del seu epistolari i aquella magníca imatge del warm little pond. Simplement pensava que, en aquell temps, la ciència era encara immadura per abordar un problema tan complex. De fet, el naturalista alemany Ernst Haeckel, un dels més ardents propagadors del darwinisme, només tres anys després de la primera edició de Lorigen de les espècies, reconeixia que «el gran mèrit immortal [de Darwin és] donar sentit i fer intel·ligible la logènia dels éssers orgànics», per bé que no sestava també de criticar-lo:
El principal defecte de la teoria de Darwin és que no il·lumina gens ni mica lorigen de lorganisme més antic probablement una cèl·lula simple a partir del qual han descendit tots els altres. Quan Darwin assumeix un acte de creació especial per aquesta primera espècie, no està sent consistent ni, crec jo, massa sincer.
Ben penedit que estava Darwin dhaver invocat un «Creador» en el darrer paràgraf del seu famós llibre, en les modicacions introduïdes a partir de la segona edició. I, tanmateix, el naturalista britànic tampoc no era partidari dacceptar la generació espontània com a explicació de lorigen de les espècies més primitives i simples perquè a França, leminent Louis Pasteur acabava de publicar un munt de dades experimentals en contra de laparició sobtada de microorganismes en brous de cultiu o líquids molt corruptibles, com ara la sang o lorina. De fet, per al conservador i catòlic Pasteur la demostració de la impossibilitat de la generació espontània era un veritable coup de grâce a les idees evolucionistes, unes idees associades des de Lamarck amb el desordre social i revolucionari i que tancaven Déu en larmari de les andròmines velles i inútils.
Una acceptació conseqüent de les idees de Darwin sobre un origen natural de les espècies inclouria també laparició de les primeres formes vivents. Però alhora la consistència i el rigor dels experiments de Pasteur en contra de la generació espontània encara més apuntalats pels del físic britànic John Tyndall provocaren una tensió intel·lectual resolta provisionalment de maneres ben diferents per cientícs amb diverses tradicions losòques i entorns culturals. Cal afegir-hi que el coneixement bioquímic al tombant del segle XX era a les beceroles, fonamentat encara en nocions errònies sobre la composició química de les cèl·lules, cosa que no sols limitava fortament labast i solidesa de les propostes, sinó que deixava marge a hipòtesis que retrospectivament ens poden semblar inversemblants o absurdes. Així, el químic suec Svante Arrhenius va invocar leternitat de la vida a lunivers i la possibilitat de la transferència despores entre planetes o panspèrmia. Per a Haeckel o per a Thomas H. Huxley, amic i màxim defensor públic de Darwin, la vida hauria aparegut espontàniament a partir daglomeracions amorfes de protoplasma la «base física de la vida», en lafortunada expressió de Huxley acumulat als mars primitius. Per al mexicà Alfonso L. Herrera, laparició de la vida a partir de matèries minerals es produí mitjançant la plasmogènia, un procés reproduïble segons ell en el laboratori i al qual va dedicar anys i anys destudis i esforços. Entre els cientícs i intel·lectuals catòlics europeus tampoc no va faltar qui tractà de fer compatible levolució de les espècies amb la creació divina de les primeres formes vives, com defensava lentomòleg i jesuïta alemany Erich Wasmann.
Així doncs, lluny de la idea propagada de vegades que fa un segle lorigen de la vida sescolava per un forat cientíc, aquestes i moltes altres propostes formaven una escenograa barroca per a una discussió que, no obstant això, molts continuaven considerant més pròpia de la losoa que no de la ciència. En la dècada de 1920, i de manera independent, dos autors elaboraren propostes anàlogues, i en gran manera convergents, basant-se en lacumulació incipient de dades que provenien de branques cientíques ben diverses, com ara la bioquímica, la geologia, la química i lastronomia. El bioquímic rus Aleksandr I. Oparin (1894-1980) i el «biòleg més erudit de la seua generació», el britànic John
B. S. Haldane (1892-1964), publicaren sengles textos breus que es consideren sovint com el punt darrencada de la visió cientíca contemporània de lorigen de la vida i que ara presentem per primera vegada traduïts al català.
Per bé que la preeminència i fecunditat de les idees dOparin reectides en el reconeixement públic de la seua prioritat, anys després, per part del mateix Haldane fan de les propostes del rus una obra canònica de la ciència, el text de Haldane conté idees tan originals i perspicaces que el converteixen en un document històric digne destudi. En resum, ambdós autors no veuen cap frontera insalvable entre el món inanimat i els éssers vius i proposen inserir levolució biològica en el context més ample duna evolució còsmica en què, a través de graons de complexitat creixent, ens mouríem gradualment del reialme de la química al de la biologia. Però el mèrit de les seues aportacions no es troba en els detalls que al capdavall no poden defugir la variació en sintonia amb els nous coneixements cientícs sinó en el fet dhaver congurat un programa dinvestigació teòric i experimental sobre lorigen de la vida, denitivament allunyat de les especulacions metafísiques o religioses.
Oparin es va educar en la Rússia tsarista i la seua formació naturalista estigué fortament inuïda pel pensament evolucionista de Haeckel. Segons les seues pròpies remembrances, quan va entrar a la universitat ja era un darwinista convençut. La seua relació amb cientícs notables, com ara Kliment
A. Timiriazev, siòleg vegetal i editor de les obres de Darwin en rus, li obrí una enorme perspectiva intel·lectual. Linici dels seus treballs bioquímics sota la direcció dAlexei N. Bakh acabà darrodonir tot el bagatge biològic i evolucionista que li permetria abordar amb èxit lenigma de lemergència primigènia dels éssers vius. La primera incursió en el tema la faria en una sessió de la Societat Botànica Russa, el 1922, i la bona acollida de les seues idees lanimà a seguir. Un any després leditorial El Treballador Moscovita li publicaria lopuscle que oferim en la present edició. Es tracta dun text destinat al gran públic, fruit de lentusiasme cultural dels primers anys de la revolució bolxevic. De fet el llibret assolí una gran difusió i aviat fou difícil de trobar. A mitjan de la dècada de 1960 el cristal·lògraf i historiador de la ciència John D. Bernal nencarregà la traducció a langlès i lincorporà com a annex en un llibre seu sobre lorigen de la vida. Però en aquell moment Oparin ja era un autor molt conegut gràcies a la traducció a langlès el 1938 del seu llibre més extens The origin of life, publicat en rus dos anys abans. Daquest llibre, i daltres que escrigué durant tota la seua vida cientíca, shan fet edicions diverses i traduccions a molts idiomes, incloent-hi el castellà.
De tota manera la inuència decisiva de les idees dOparin, tret dexcepcions, només es va sentir en la dècada de 1950, quan el químic nord-americà Harold C. Urey les va incorporar a les seues discussions sobre lorigen i evolució del sistema solar. Quan Stanley L. Miller, aleshores estudiant de doctorat, es va acostar a Urey per proposar-li com a projecte de tesi la simulació experimental de la síntesi de matèria orgànica en latmosfera primitiva, un dels primers consells que va rebre del mestre fou el de llegir el llibre dOparin. Sota la supervisió dUrey, Miller aconseguí el primer triomf per als postulats dOparin: passar de les bones idees als resultats experimentals impecables. I va inaugurar així tot un camp de recerca, la química prebiòtica, que ràpidament incorporà ments inquietes com la del bioquímic català Joan Oró, que aleshores treballava a la universitat de Houston.
No podem deixar de banda que la llarga vida cientíca dOparin també conté episodis menys gloriosos, a causa dels canvis polítics a la Unió Soviètica. Encara que no fou mai militant del Partit Comunista, els seus compromisos i complicitats amb laparell soviètic són ben coneguts. En especial, en època stalinista, quan va assumir responsabilitats en lAcadèmia de Ciències de la URSS i prengué partit a favor dimpostors com Trom D. Lysenko, destructor implacable de la genètica mendeliana al seu país i, com a conseqüència, causant duna catàstrofe agrícola i Olga B. Lepeshinskaia, patètica reviscoladora de la generació espontània. Els detalls que hi hagué darrere dhistòries tan tristes com sorprenents, i els motius i les febleses dun Oparin que daltra banda fou un pioner de lestudi cientíc de lorigen de la vida encara no shan esbrinat.
Haldane no va rebre mai cap llicenciatura en ciència, sinó en humanitats, però des de ben petit es va amarar de la curiositat per lestudi de la vida de la mà del seu pare, un siòleg reconegut. Després de la Primera Guerra Mundial començà a treballar de bioquímic. Però va explorar amb perícia i èxit molts altres àmbits, tant teòrics com experimentals, des de lenzimologia a la genètica de poblacions i evolutiva. El seu compromís social i polític va ser membre del Partit Comunista durant molts anys queda reectit en lajuda que va prestar als refugiats de lAlemanya nazi o en la lluita a favor de la república espanyola. Escrigué centenars darticles populars on tractà temes tan diversos com levolució, la siologia humana, leugenèsia, la relació entre ciència i societat o lorigen de la vida. Haldane era un entusiasta de la divulgació cientíca, ja que per a ell escriure sobre temes cientícs per al gran públic
o per a universitaris daltres especialitats era molt engrescador i li suggeria nous enfocaments, ns i tot noves investigacions. En el pròleg dun dels reculls dels seus escrits lautor confessa que «part del meu treball teòric més important, publicat en revistes cientíques en les darrers anys, es va originar a partir darticles que vaig escriure per al Daily Worker», periòdic del qual fou director. Limpulsava també la seua consciència social, marxista. Tot aquest patrimoni intel·lectual i la seua formació humanista feren possible que Haldane tractés els temes de manera incisiva i acurada, amb una prosa brillant i uns arguments intel·ligents. Així és com abordà el tema de lorigen de la vida, tot i no dedicar-shi professionalment. El text de 1929 que presentem ací va eixir a la llum en lAnuari del Racionalista, una publicació periòdica que lluitava per una separació nítida i distant entre ciència i creença, un ideal que fou també el dun Haldane escèptic i activista. Òbviament, és un text adreçat a un públic no especialista però intel·lectualment despert. Laportació original de Haldane tingué relativament poc ressò, potser per haver circulat fora de les vies ortodoxes de les publicacions cientíques. Elaborà algunes altres propostes anys després, esporàdiques, marginals ns i tot, i va coincidir amb Oparin en un congrés el 1963, on Haldane presentà la conferència magistral dOparin i moderà el debat. Fou aleshores quan va aprotar per reconèixer públicament i amb elegància que
tot i que puguem ser considerats com antics monuments daquesta branca cientíca, nhi ha una diferència notable: mentre que jo no sé res seriós sobre açò, el Dr. Oparin ha dedicat tota la seua vida al tema. [...] no dubte pas que el professor Oparin té la prioritat. Mavergonyeix no haver llegit el seu primer treball [...] nhi ha molt poc en el meu breu article que no puguem trobar en els seus llibres [així que] no seria una qüestió de prioritat, sinó més aviat de plagi.
El text de 1929 inspirà, quasi al peu de la lletra, lapartat sobre lorigen de la vida dun dels grans llibres de text de biologia de la primera meitat del segle XX escrit per Julian Huxley, Herbert G. Wells i George P. Wells. També fou una referència central per a Bernal en un llibret conegut i citat per Urey i Miller, per bé que el mateix Bernal reconegué anys més tard que la majoria de la comunitat cientíca shavia pres el text de Haldane com una mera especulació. Lafer Lysenko va distanciar Haldane del Partit Comunista i, nalment, en un gest molt típic de la seua personalitat heterodoxa i independent es va autoexiliar a lÍndia el 1957, pel seu desacord amb la política anglesa. El seu coratge intel·lectual i un sentit de lhumor insubornable es van manifestar de manera més enèrgica quan va saber que patia un càncer, i això inspirà els seus escrits nals, incloenthi un poema:
I wish I had the voice of Homer To sing of rectal carcinoma [...]
Diversos estudiosos han remarcat que Oparin, Haldane, Bernal i altres autors interessats en lorigen de la vida durant la primera meitat del segle XX foren marxistes. Si bé és evident que lactitud racionalista i materialista de Haldane afavorí els seus raonaments sobre lorigen de la vida, és més que dubtós que el text iniciàtic dOparin estigués directament inspirat pel materialisme dialèctic. De fet, sabem que lautor incorporà aquest pensament com a marc de referència epistemològica de la seua recerca pocs anys després i que tingué una inuència creixent al llarg de la seua obra posterior, a partir del llibre de 1936. Siga com siga, la relació entre marxisme i ciència evoca en la majoria de la gent el catastròc i lamentable afer Lysenko. Però molt pocs saben veure lefecte netament positiu que ha tingut aquesta visió del món en un tema com el de lorigen de la vida. Ans al contrari, els prejudicis ideològics dalguns autors els han portat a rebutjar els postulats dOparin emprant arguments polítics, ns i tot molts anys després dacabada la guerra freda. Aquesta postura és tan grotesca com ladoptada per aquells que introdueixen les creences religioses en làmbit de la cosmologia o de levolució biològica.
Des dun punt de vista losòc, els textos dOparin i Haldane comparteixen una posició que combina antivitalisme i evolucionisme. Duna banda, prenen partit clarament a favor de la continuïtat entre matèria i vida mentre que els vitalistes defensen la divisió categòrica entre ambdues; sense deixar de reconèixer la fabulosa complexitat bioquímica de la cèl·lula, que començava a prendre cos en les primeres dècades del segle XX, ambdós autors rebutgen el vitalisme i opten per les explicacions estrictament materials. Daltra banda, els dos argumenten, en perfecta harmonia amb Darwin, que lorigen de la vida és una transició successiva, gradual i lenta, entre graons de complexitat material creixent, una visió igualment allunyada dun mecanicisme simplista com el postulat per la generació espontània.