IX
La Ciutat del Sol
seguida de
Qüestió quarta sobre la millor república
Tommaso Campanella
Traducció i introducció
dAntoni Seva
PUV
Títol original: La Città del Sole, dialogo poetico (1602) Quaestio quarta de optima republica (1637)
© Traducció: Antoni Seva
© daquesta edició: Publicacions de la Universitat de València
Abril 2006
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràques, 13 - 46010 València
Disseny de la col·lecció: Enric Solbes
Maquetació: Inmaculada Mesa
Realización ePub: produccioneditorial.com
Introducció
1
El 4 de juny de 1601, al Castel Nuovo de Nàpols, el frare dominicà Tommaso Campanella va ser sotmès pel Sant Oci al suplici de la vetla (la veglia): lligat de mans i de peus, va ser suspès enlaire, amb les anques a poca distància dun pal punxegut; lesforç per aguantar-se el mantindria despert mentre durava un insistent interrogatori. El frare, per defugir les greus acusacions que pesaven sobre ell i evitar una probable condemna a la foguera, havia decidit ngir-se boig els bojos, com no estaven en condicions de penedir-se, no podien ser executats: això volien comprovar els inquisidors.
Els fets es remuntaven a dos anys abans, quan a la Calàbria, aclaparada per desgràcies naturals, per la misèria i pels impostos, es va congriar una revolta de gent heterogènia contra «sa majestat catòlica» Felip III. Campanella, amb la seua oratòria ardent, havia celebrat conciliàbuls amb persones inuents i havia excitat les masses predicant una nova república igualitària, amb comunitat de béns i reformes radicals que farien nàixer una nova edat dor. Les estrelles anunciaven el moment oportú per al canvi de segle. El comandament civil i militar shavia conat al cavaller Maurizio de Rinaldis; una petita ota turca, a les ordres del renegat Cicala, donaria suport per mar. La revolta va fracassar estrepitosament per la delació de dos conjurats i per les mesures preses pel virrei. Alguns capdavanters van ser executats cruelment. Molts dels revoltosos van ser fets presoners, entre ells Campanella, traït per un amic de la seua família. Quatre galeres els van conduir a la capital de regne; a les vergues de cadascuna penjava el cadàver dun presoner; altres dos van ser esquarterats vius a la vista de la multitud; el altres van ser reclosos al Castel Nuovo.
Contra Campanella es van obrir dos processos: lun, de rebel·lió, pel virrei; laltre, dheretgia, per la Inquisició. En el primer, si bé al principi, torturat al poltre, va admetre la culpabilitat, més tard va precisar les seues intencions: establir un nou ordre teocràtic universal, reservant-hi el paper hegemònic justament a la monarquia espanyola, que havia conquistat el nou món i hi havia estès el cristianisme. En laltre, se lacusava dhaver negat els dogmes més sagrats i de blasfèmia i sacrilegis. Les acusacions, procedents denemics i de còmplices sotmesos a tortura, no podien ser més greus.
Campanella va resistir la vetla durant trenta-sis hores. Els interrogadors no van aconseguir arrancar-li sinó gemecs i frases incoherents; van haver de declarar-lo boig. Estranyament, el procés civil es va aturar i leclesiàstic va tenir lloc a Nàpols i no a Roma: això, sens dubte, palesa una tensió entre el papat i la monarquia espanyola. En tot cas, no convenia deixar solt un profeta capaç darrossegar masses. La Inquisició el va condemnar a presó perpètua per heretgia.
Gian Domenico Campanella havia nascut el 1568 a Stilo, un poblet de Calàbria, en una família modesta. Als quinze anys va entrar en lorde dels dominicans, prenent el nom de Tommaso. Als convents del seu país va rebre una formació rutinària (laristotelisme passat per lescolàstica) que aviat va rebutjar, entusiasmat per les teories empiristes dun lòsof conterrani, Bernardino Telesio. Lànsia de saber, lesperit polèmic i les amistats amb seglars van fer que topàs amb els seus superiors. Sense permís, va residir a Nàpols, a casa dun amic noble, Mario delTufo, que el va introduir en els cercles intel·lectuals, especialment en el de Giambattista della Porta, un cientíc damplis interessos, entre els quals es trobava la màgia natural. Aquestes irregularitats fan que lorde li impose fer penitència i tornar a Calàbria (1592). Campanella, però, desobeeix i emprèn el camí del nord: passant per Roma, va a laToscana, on no obté la càtedra a què aspirava, i a Bolonya, on un agent de la Inquisició furta de la seua cel·la els seus manuscrits. A Pàdua freqüenta la universitat i coneix Galileu; noves acusacions i calúmnies sacumulen conta ell: sodomia, escrits ateus, ocultisme. És traslladat a la presó de la Inquisició a Roma, on coincideix amb Giordano Bruno (1594). Abjura dels seus «errors» i les autoritats religioses creuen alliberar-se dell enviant-lo al convent del seu poble (1598). No tardarà ni un any a embarcarse en la revolta que el duria al Castel Nuovo.
Campanella romandrà empresonat vint-i-set anys. És traslladat al Castel SantElmo, la impressionant fortalesa construïda pel valencià Pere Lluís Escrivà; hi va passar quatre anys engrillonat en una masmorra fosca i humida; malgrat laïllament, manté contactes clandestins amb lalemany Kaspar Schopp, que rep els manuscrits del frare amb la intenció de publicar-los i fa gestions per alliberar-lo, infructuosament. El 1608 és transferit al Castel dellOvo, en unes condicions molt més benèvoles: té accés a llibres, aplega alguns deixebles, rep visites, entre les quals la del protestant alemany Tobias Adami, que serà el seu editor. Després de sis anys fecunds, el fan tornar quatre anys més a la masmorra de SantElmo. Per , al Castel Nuovo una altra vegada; milloren les condicions, però la llibertat es fa esperar molt encara.
Ix de la presó el 27 de maig de 1626. Encara no és la llibertat plena: conduït a Roma, ha desperar a les cel·les del Sant Oci que sexamine lortodòxia dels seus escrits. Però aleshores troba el millor protector que podia desitjar: el papa Urbà VIII (Maffeo Barberini), que es creu en perill de mort, es serveix amb èxit dels seus dots màgics. Els seus llibres són esborrats de lÍndex; és nomenat mestre de teologia; el papa li assigna una pensió.
Tanmateix, la situació de Campanella no era gaire segura. Tenia enemics a la cúria, i més quan té lloc el procés contra Galileu (1633), a qui el frare donava suport. Al mateix temps, a Nàpols es decobreix un altre complot antiespanyol, al capdavant del qual hi ha un deixeble de Campanella; les autoritats sospiten del mestre. Daltra banda, lorientació política de Campanella es gira ara en favor de la monarquia francesa, vencedora dels hugonots, com a poder hegemònic, en detriment de lespanyola. Per evitar lextradició a Nàpols, amb lajut del papa i de lambaixador francès, Campanella fuig a França.
A París és molt ben acollit (nals de 1634); el precedia la seua fama de savi. Gaudeix de la protecció del totpoderós Richelieu, que el presenta a Lluís XIII; el «rei cristianíssim» el rep amb gran respecte i afabilitat i li concedeix una pensió. Publica moltes de les seues obres, amb laprovació de la Sorbona. No abandona les pràctiques astrològiques: quan naix el futur rei Sol, li fa un horòscop que el temps conrmaria (1638).
Però no pot conjurar un perill que li anunciaven les estrelles a ell mateix: mor el 21 de maig de 1639 i és soterrat a lesglésia de Saint Jacques.
2
Campanella era un home desmesurat en una època sense mesura.Tenia una memòria prodigiosa; era audaç en les seues opinions, que transmetia amb vehemència, conat en els seus dots de persuasió amb la paraula i amb la mirada. Es va lliurar febrilment a lestudi de totes les escoles en totes les branques del saber. Es vanava dels seus coneixements, satribuïa una missió providencial i sarrogava poders màgics.
Va escriure molt, tant en llibertat com a la presó, sobretot de losoa (De sensu rerum et magia, Realis philosophia epilogistica, Metaphysica, etc.), una extensa Theologia, de política, dastrologia, de medicina, una Apologia pro Galilaeo, una considerable producció poètica, una abundant correspondència. Escrivia profusament, en llatí i en italià, sovint en to polèmic; revisava i ampliava els seus llibres. El seu estil és vehement i robust, però a vegades desordenat i confús, sense cura de la forma.
Com a lòsof, Campanella està ple de contradiccions: abominava dAristòtil, però acatava lautoritat de Tomàs dAquino; sadheria a Plató i, en part, al platonisme orentí, però també al sensisme de Telesio; abonava la ciència experimental, però com un pas previ a la metafísica, i sense excloure lastrologia i la màgia; creia que el cristianisme és la conrmació revelada de la raó natural; sinteressava molt pels progressos i les descobertes geogràques contemporanis, però rearmava la concepció teològica, medieval, del món; ladhesió al papat no li impedia vorejar lheterodòxia.
Malgrat les seues contradiccions i rareses algunes, compartides amb els seus contemporanis, ocupa un lloc digne en la història de la losoa. Va forjar un sistema tancat, amb la seua pròpia coherència.
Campanella veu el món com un gran llibre, el llibre de la Natura, escrit per Déu mateix. Dací deriva la seua conança en la lliure investigació cientíca i també la proposta dun aprenentatge directe, sensible, com en les imatges pintades als murs de la Ciutat del Sol. Hi ha un altre gran llibre, escrit també per Déu, que és la Bíblia. Entre lun i laltre no poden haver-hi contradiccions; qui no conegués el segon, en tindria prou amb el primer.
El coneixement naix del dubte, del qual es desprèn una evidència: «jo, que pense, sóc» això, dit abans que ho digués Descartes. La consciència del jo és una notitia innata que comporta la consciència del no-jo: el món extern, que afecta els sentits, produeix una notitia illata, per la qual coneixem no les coses, sinó la percepció de les coses.
Qui pensa, es concep com una entitat que pot, sap i vol: ací sorigina la teoria de les «primalitats», fonamental en el sistema de Campanella. Tant el jo com el no-jo estan constituïts per tres principis o atributs de lens: potentia (capacitat dexistir i dobrar), sapientia (capacitat de saber) i amor (tendència a la conservació). Les coses nites participen també del no-ens, amb els atributs oposats dimpotentia, insipientia i disamor. En un pla superior, les primalitats es transformen en «inuències magnes», instruments de la providència: necessitas (causalitat), fatum (destí intel·ligible) i harmonia; a aquestes soposen les negatives: contingentia (casualitat), casus (cas excepcional) i fortuna (sort).
La Natura és única, per damunt de les diferències aparents. Totes les coses, ns les articials, presenten semblances, analogies de forma i funció. Lindividu, doncs, és un microcosmos. Aquesta teoria, provinent dels clàssics, la reprendrà Leibniz, que coneixia bé les obres de Campanella. Entre les coses, diferents segons el grau de no-ens que contenen, existeixen uns vincles de simpatia o antipatia amb els quals la providència forma una concordia discors, un bé superior per damunt dels mals particulars.
Campanella creu que tots els éssers estan animats (pampsiquisme), encara que en nivells de consciència diferents (éssers inorgànics, orgànics, lhome). Ara, el pampsiquisme no és un panteisme. Déu, com a ens pur, té en grau perfecte les tres primalitats, que formen una unitat triple (monotríade). És un calc del dogma de la Trinitat, que atribueix les primalitats, respectivament, al Pare, al Fill i a lEsperit Sant. Però aquesta doctrina es pretén deduir de la Natura mateixa. Això vol dir que la religió és un producte de la raó. La religió positiva és veritable si sajusta a la religió natural, racional. La revelació és un complement: afegeix la distinció de persones en la Trinitat i els sagraments. El cristianisme és superior a les altres religions perquè és més racional.
Lhome, «cuc imperfecte», ocupa un lloc particular en el món. És lliure perquè depèn directament de la providència divina: els astres poden inuir en la seua conducta, però ell pot sostraure-sen pel lliure albir. Encara més: pot actuar sobre el món per mitjà de la màgia natural, que, basada en la ciència i en les arts, permet forjar invents i, gràcies a lastrologia, pot prevenir els esdeveniments. Daltra banda, lhome sent dues tendències: a lens i al no-ens. La tendència al mal és el pecat original bíblic; la pena recau en els lls, però la culpa en els pares, si no sha posat la cura adequada en la procreació, de la qual depenen les qualitats dels lls. Dací es desprèn la necessitat de leugenèsia i de leducació. Al contrari, per la tendència al bé, lhome és capaç dadvertir el vincle que el lliga a lens pur i daspirar a assimilar-shi.
Campanella entra de ple en el moviment general que, amb la irrupció del capitalisme i de lexpansió colonial, pretenia reformar la religió, la losoa, la ciència, la tècnica, les arts i la política. La seua reforma no va adreçada a la consciència individual, sinó al gènere humà en diferents camps.
La importància de leducació es dedueix de principis teòrics: la conducta depèn del coneixement, perquè «qui pot i sap obrar bé ha de voler-ho». Per això Campanella, avançant-se a Comenius, propugna una educació universal, obligatòria, graduada, amb mètodes assequibles i completada amb la pràctica.
El cristianisme, com a religió més racional, si sen suprimeixen els abusos, ha de ser admès per tots els pobles. Cal, duna banda, difondrel, persuadint les altres religions. Això és el que Campanella es proposa en el Quod reminiscentur, una obra que va inuir en la institució de la Congregatio de propaganda de i en la fundació per Urbà VIII del Collegium Vrbanum per a la formació de missioners (1627). Daltra banda, calia com a suport un poder temporal que, subordinat al papa, exercís lhegemonia a tota la terra. Tots els pobles, sota la guia dun sol pastor, viurien en una nova edat dor.
Un home sense experiència política proposava un nou ordre mundial: la monarquia absoluta subordinada al poder papal un neogüelsme. Malgrat la revolta calabresa i la presó, donava suport a la monarquia espanyola, aleshores hegemònica i conquistadora i cristianitzadora del món. Ho feia per convicció, sens dubte. Quan es va decantar a favor de França, no va ser per ressentiment ni per conveniència de fet, en ledició parisina de La Ciutat del Sol (1637), hi manté els bon auguris per a Espanya, sinó a la vista de la notòria decadència espanyola. A lhàbil Richelieu, és clar, li convenia tenir al costat Campanella: el 1635 esclata la guerra entre França i Espanya; perdurava el llarg conicte gal·licà, que enfrontava la monarquia francesa amb el papat. Però, al frare, la lleialtat al papa era lúnica que li importava.