És admirable la gran gura de Galileu, que, deixant de banda les especulacions metafísiques, sacontenta amb unes poques veritats demostrables, conscient de la seua transcendència. Però això no desacredita un lòsof combatiu com Campanella: eren ben reals la depressió de Calàbria sota la dominació espanyola, les diferències socials, la corrupció, el llast de laristotelisme, les arriscades disputes religioses, les confrontacions bèl·liques entre els estats moderns, la pèrdua de poder moderador del papat, els conictes per lhegemonia en el nou món, la política colonial. És en el marc daquestes tensions que Campanella es mou amb audàcia ingènua i amb tenacitat. De les seues propostes, unes són aportacions positives; altres són rareses que han quedat arraconades; altres són malsons terribles. Ara, no se li podrà negar la coherència del seu sistema, la coherència radical del visionari.
3
Una utopia és una obra de caràcter imaginari que comprèn la narració dun viatge, la descripció dun país exòtic i lexposició dun sistema social inconegut.
Com a gènere existeix ja en la literatura grega, però devem el terme a Thomas More: Utopia, Enlloc, el país inexistent. Les utopies són de diversos tipus, purs
o mixtos: la cció plaent de les històries fabuloses; la sàtira, amb crítica de la societat de referència o amb premonició del seu futur desenvolupament; la proposta doctrinal reformista o revolucionària, realística o ideal. A lúltim tipus (utopia en sentit estricte) pertany La Ciutat del Sol.
Campanella va compondre La Ciutat del Sol en circumstàncies estranyes: a la presó del Castel Nuovo el 1602, en temps del procés per la revolta de Calàbria. Els testimonis de càrrec atribuïen a Campanella alguns propòsits coincidents amb els que es troben a La Ciu- tat del Sol (el mil·lenarisme, la instauració duna nova edat dor); però la comunitat de béns difícilment hauria trobat adhesió si no és en les capes baixes i la comunitat de dones hauria estat rebutjada unànimement per una de les poblacions més zeloses de lhonor. Paradoxalment, la pràctica precedeix la teoria. Hem dentendre, doncs, que, fracassada la revolta, Campanella degué depurar la concepció de la seua república, tot donant-li un caràcter més universal.
El Castel Nuovo, daltra banda, potser va inspirar una part de larquitectura de La Ciutat del Sol. La Sala dei Baroni, construïda en temps dAlfons el Magnànim pel mallorquí Guillem Sagrera en gòtic català (amb altres precedents com el de la capella del Sant Calze de la catedral de València), té una volta octogonal circuïda per una galeria amb nestres i coronada per un llanternó; abans de lincendi de 1919, contenia representacions dàngels i profetes amb lacteris; de les parets hi penjaven tapissos amb escenes bíbliques. Tot això recorda la descripció del temple dels solars (cf. La Ciutat del Sol, pp. 33-34).
* * *
És dubtós si Campanella es va basar en algun autor determinat per a posar la seua ciutat utòpica sota ladvocació del Sol. Ara, el signicat que dóna al Sol és palès: els solars «el serveixen només a ell [Déu] sota lensenya del Sol, que és lensenya i la faç de Déu, de qui ve la llum i la calor i tota altra cosa» (La Ciutat del Sol, p. 73).
Tampoc no és fàcil determinar tots els autors que van servir de font per a la descripció i lorganització global de la Ciutat del Sol: molts elements deriven de les exigències i convencions del gènere utòpic (societat aïllada, autònoma i virtuosa). Interessa considerar ací Plató, Iambul, Llucià i More.
Plató, en el Crícias, descriu lAtlàntida. És una illa de difícil accés. La capital es troba al centre, en un turó; a lacròpoli salça el temple de Posidó, voltat destàtues de déus i herois. Governen lilla els descendents de Posidó. Els habitants viuen en una prosperitat sòbria; tenen una forta organització militar. Aquesta societat es va degradar per la pèrdua de lelement diví a causa de la unió amb mortals. Però la principal aportació de Plató a la utopia és la República. Els «guardians» tenen els béns en comú, seduquen i fan totes les activitats en comú, sense distinció de sexes. Lestat vetla per la puresa de la raça seleccionant les parelles; els lls pertanyen a la comunitat.
Del viatge a les Illes del Sol de Iambul, un autor grec del s. III aC, sen conserva un resum en Diodor (Biblioteca 2. 55-60). En aquestes illes exuberants de lequador, els solars, una raça a part, fan una vida sana que es prolonga ns al cent cinquanta anys. Formen petites comunitats patriarcals; tenen les dones i els lls en comú. Estudien especialment lastrologia; tenen escriptura pròpia. Adoren la Natura i els astres, sobretot el Sol.
Plini (Història natural 6. 81-91) mescla notícies dedignes i fabuloses sobre Tapròbana (Sri Lanka). Els nadius disposen de riqueses, però són austers; arriben a una edat mitjana de cent anys. No tenen esclaus. Elegeixen com a rei un ancià sense lls i trenta consellers.
La Història veritable de Llucià és una pura fantasia volgudament extravagant i una sàtira contra els escriptors de viatges fabulosos.
En la Utopia de Thomas More, Hitlodeu, un excompany dAmerigo Vespucci, narra el seu viatge a una illa de les mars del sud, Utopia. La capital sestén en un pendent, vora un riu; els carrers i els edicis són amplis, amb jardins. Hi treballa tothom, amb poca fatiga (sis hores diàries), i loci es dedica a lestudi i a distraccions honestes. No hi existeix lesclavitud sinó com a càstig. La propietat és comuna; tothom contribueix segons les seues capacitats i rep segons les seues necessitats. No hi circula moneda; shi menyspreen les matèries precioses. Els utopians viuen en un hedonisme moderat; vesteixen robes senzilles; mengen en comunitat amb acompanyament de lectures i música. Es procuren atencions als malalts, però els incurables són invitats a un suïcidi dolç. La base social és la família patriarcal i puritana, amb matrimoni monogàmic i penes greus per a ladulteri. Les mares alleten els lls, que després, tant mascles com femelles, van a lescola pública. Els illencs han arribat a un alt nivell de ciència i tècnica; tenen escriptura pròpia; cultiven lastronomia, però rebutgen lastrologia. El sistema polític és representatiu, amb càrrecs polítics anuals, excepte el de príncep, que és vitalici, i amb assemblees del poble i federals. Detesten la guerra, que no emprenen sinó en defensa pròpia; hi empren mercenaris i, en darrer cas, hi participen ells, homes i dones; és lícit enganyar i corrompre lenemic; no es fan honors militars. A Utopia hi ha llibertat religiosa: només els fanàtics són perseguits; la majoria creu en un sol Déu, en la immortalitat de lànima, en la providència i en els premis i càstigs dultratomba. Tenen pocs sacerdots, incloses algunes dones, que fan de guia moral i atenen els simples ritus públics.
Campanella tenia presents aquests autors de manera diversa. Rebutja Llucià, un racionalista mordaç que tant complaïa els humanistes. Trobava en Plini la versemblança duna autoritat antiga. Pogué tenir accés, en grec i en italià, al report de Iambul. Però les línies principals de la utopia campanelliana deriven de Plató i de More, amb concordances i discordances complexes.
Darrere de La Ciutat del Sol, a més dels utopistes, hi ha un abundós cabal dautors i doctrines: clàssics grecs i llatins, la Bíblia, pares de lEsglésia, escolàstics, heterodoxos, cientícs, lòsofs i historiadors contemporanis. Aoren al llarg del diàleg i obtenen una presència pesant en la Qüestió quarta.
Darrere de La Ciutat del Sol, a més dels utopistes, hi ha un abundós cabal dautors i doctrines: clàssics grecs i llatins, la Bíblia, pares de lEsglésia, escolàstics, heterodoxos, cientícs, lòsofs i historiadors contemporanis. Aoren al llarg del diàleg i obtenen una presència pesant en la Qüestió quarta.
La Ciutat del Sol té forma dun diàleg entre un genovès, antic pilot de Colom, i un hospitaler: el primer fa un report de la seua estada a la Ciutat del Sol, a Tapròbana; el segon hi intervé molt poc.
Lurbanisme de la ciutat és defensiu, simbòlic i pedagògic: sobre un turó, set cercles (tants com planetes en el sistema ptolemaic) de fortes muralles i edicis; hi ha quatre portes, una a cada punt cardinal. Al centre, un temple, lloc de culte i seu dels sacerdots-cientícs; a les muralles, descrites de dins a fora, sha fet, amb pintures i breus explicacions, un compendi de les ciències (vegeu lesquema, p. 28).
Ocupa el poder suprem el Sol o el Metafísic, un príncep-sacerdot, el més savi; és auxiliat per tres prínceps: Pon (Potència), cap militar; Sin (Sapiència), cap de les ciències; i Mor (Amor), cap de la procreació i de leducació. Representen la unitat i la trinitat. De cada príncep depenen tríades docials. El paper de lassemblea popular és secundari: proposa, però no decideix. Els prínceps cedeixen el seu lloc si hi ha algú més savi que ells.
Hi ha poques lleis. La justícia és exemplar. Els crims més greus es castiguen durament, ns amb la mort, però convencent de la culpa el reu.
Principi fonamental és la possessió comuna dels béns, perquè la propietat privada origina privilegis i corrupció de lindividu i de la família. La igualtat engendra germanor.
La igualtat comporta la supressió de la família, o siga, la comunitat de dones. La procreació és un afer destat, amb normes molt estrictes: els mestres seleccionen les parelles, que suneixen en el moment indicat pels astròlegs i amb un ritual precís. Hi ha algunes concessions a la debilitat de la carn i a les inclinacions sentimentals. Als dos anys, les mares lliuren els lls als mestres, que els eduquen alternant la teoria i la pràctica, lexercici intel·lectual i el físic.
Fins els oficis més humils són honorables. El treball és obligatori, però ben repartit: amb quatre hores diàries nhi ha prou. Loci socupa en activitats instructives. Tothom ha de conèixer la milícia, larquitectura i la ramaderia. Sha arribat a un alt nivell cientíc i tècnic.
Les dones estan en condicions igualitàries; sels reserven les feines menys fatigoses i menys perilloses. Poden dedicar-se també a les belles arts, però, almenys implícitament, no tenen accés als càrrecs importants.
Els solars segueixen una dieta sana; mengen en sales col·lectives, amb acompanyament de lectures i música. Eviten la majoria de les malalties amb higiene i exercici; empren remeis naturistes. Vesteixen una mena duniformes còmodes. Arriben ns als cent se-tanta anys dedat. Practiquen la incineració.
Es mantenen apartats de la resta del món. Són hospitalaris i mantenen tractes comercials amb els estrangers per les mercaderies necessàries. Gràcies a la navegació, coneixen les cultures forànies.
Són un poble pacíc, però ben preparat per a la guerra; lemprenen en defensa pròpia o dels aliats com a últim recurs i amb totes les formalitats. Hi participen homes i dones, ben entrenats des de lescola. Atorguen grans honors als que shan distingit pel valor. Tracten humanament els vençuts.
Professen una religió basada en la raó i, per tant, pròxima al cristianisme, sense revelació; però, contradictòriament, havien rebut notícia de Jesucrist i dalguns principis cristians. Tenen per dogmes: un Déu creador únic i triple, potència, sapiència i amor en grau summe (sense distinció de persones); la providència; la immortalitat de lànima, amb premis i càstigs dultratomba. La inclinació al mal (el pecat original bíblic) sevita amb la cura en la procreació. Els ritus comprenen loració i el sacrici incruent, plens de simbologia astral: el Sol és venerat com a imatge de Déu; també la confessió privada i la pública, que serveix per a la vigilància dels costums.
Lastronomia i lastrologia regeixen la vida dels solars. Els astres condicionen la conducta, però lhome pot sostraures a la seua inuència. També incideixen sobre la història en cicles de mil o mil sis-cents anys; el predomini actual de signes femenins anuncia una època de renovacions.
Entre dues obres que recolzen en les tradicions clàssica i cristiana, i que sinscriuen en contextos històrics pròxims, la Utopia i La Ciutat del Sol, les concordances i les discrepàncies són igualment rellevants. Els dos relators són mariners-lòsofs. Comparteixen punts doctrinals importants: comunisme, temprança, funció del treball i de loci, relativa igualtat de sexes, educació universal i obligatòria, dedicació a lestudi, promoció als càrrecs, guerra defensiva, religió racional, etc. Però lurbanisme és civil en More, militar en Campanella; família patriarcal en lun i comunitat de dones en laltre; enfront del puritanisme sexual, certes concessions; aversió a la guerra contra militarisme; lastrologia, avorrida per lun i ciència principal en laltre, etc.
Però la diferència més important està en el punt de vista. Hitlodeu no és More: aquest, autor i personatge del col·loqui, posa objeccions i considera absurdes o perilloses algunes institucions dUtopia; a més, espargeix ací i allà detalls i observacions iròniques. Polític en actiu, especula sobre lestat ideal sense oblidar la situació real del seu país ni perdre el somriure.
En canvi, La Ciutat del Sol és una utopia pura i seriosa. El Genovès parla per Campanella i va al gra, a lexposició doctrinal. La relació amb la realitat social i històrica immediata sembla genèrica, llunyana. La Ciutat del Sol és un espill: representa una societat que es vol perfecta, una teocràcia amb un príncep elegit entre pocs, com el papa; lindividu està subordinat al tot, té un lloc determinat en una societat jerarquitzada i sotmesa a normes precises que recorden una regla monàstica o unes ordenances militars no és per casualitat que linterlocutor siga un hospitaler, un monjo-soldat. És també una antítesi: mostra els abusos, derivats sobretot de la propietat privada i de lorganització familiar, que deformen el món cristià històric. Ledat dor és un objectiu a atènyer, i ara ha arribat el moment propici.
Campanella era conscient de les dicultats, dordre teòric i pràctic, amb què ensopegava el seu projecte. Dedica la Qüestió quarta a refutar-ne, a la manera escolàstica, les principals.
La comunitat de béns (art. II), dacord amb Plató, engendra germanor; es funda en el dret natural, mentre que la propietat privada pertany al dret positiu; la practicaven els cristians primitius i encara ho fan els monjos. La comunitat de dones (art. III) sajusta també a la llei natural; no és una promiscuïtat llicenciosa, perquè té com a objectiu leugenèsia; evitarà la corrupció que la família comporta. Campanella creu haver escrit una proposta realitzable (art. I). En efecte, viure dacord amb la natura i amb la raó ha de ser més fàcil: els monjos i els anabaptistes ho fan. Potser lobjectiu no es podrà acomplir del tot, però caldrà acostar-shi tant com siga possible: això mateix sesdevé en el model de vida que proposen els evangelis, en les regles monàstiques, en les lleis civils i en els preceptes de les arts. Lautor es prenia seriosament el pla de la ciutat i els seus extravagants invents: els va proposar als seus possibles protectors ns a la de la seua vida. Lerror en els càlculs astrològics (el canvi de segle) és secundari, perquè Campanella es referia a un període ampli de temps, marcat per diversos fenòmens celestials.