TOTS A LESCOLA?
EL SISTEMA EDUCATIU LIBERAL EN LA LLEIDA DEL XIX
Quintí Casals Bergés
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
2006
Aquesta obra ha obtingut el XXII Premi Ferran Soldevila de Biografia, Memòria i Estudis Històrics (2005), convocat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana amb el suport i la col·laboració del Museu dHistòria de Catalunya i de Publicacions de la Universitat de València. El jurat va estar integrat per Josep Fontana, Joan F. Mira, Josep M. Salrach, Joan B. Culla, Gregori Mir, Antoni Furió i Jaume Sobrequés.
Amb el suport de
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació dinformació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de leditorial.
© Quintí Casals Bergés, 2006
© Daquesta edició: Universitat de València, 2006
Coordinació editorial: Maite Simon Maquetació: Guada Impresores, SL Correcció: Pau Viciano
Coberta:
Disseny: Celso Hdez. de la Figuera
Il·lustració: Cartilla ó silabario para uso de las escuelas del reino, Lleida, Llibreria de Lorenzo Corominas, 1894. Fons: Llegat Areny. Serveis dArxius i Llegats de la Fundació Pública Institut dEstudis Ilerdencs.
Realització ePub: produccioneditorial.com
A lEva, al Quintí i al nostre etern amic Weppy (In Memoriam)
El desconcierto y descuido en que se halla la educación; el origen de tan funesto abandono; las causas antiguas que han acarreado el atraso en las ciencias; la ignorancia que nos amenaza después de tan desastrosa invasión, si no acudimos al remedio; son por desgracia males tan notorios, que se reputaría agravio hecho a la sabiduría del Congreso entristecer su ánimo con tan amarga relación en el momento mismo en que va a ocuparse en arreglar la educación pública, penetrado a fondo de la necesidad de tan gloriosa empresa.
MANUEL JOSÉ QUINTANA, Informe de la Junta creada por la Regencia para proponer los medios de proceder al arreglo de los diversos ramos de la Instrucción Pública, Cadis, 9 de setembre de 1813, dins Historia de la Educación en España. Textos y Documentos, Madrid, 1979, vol. I, pp. 373-414.
ÍNDEX
PRÒLEG
INTRODUCCIÓ
EL CONTEXT ESTATAL
LEDUCACIÓ DE LA POBLACIÓ: UNA PRIORITAT LEGAL DEL NOU ESTAT LIBERAL
Liberals i absolutistes davant leducació (1808-1833)
Revolució liberal i educació (1833-1843)
El sistema educatiu liberal espanyol (1844-1868)
Primeres mesures concretes per normalitzar leducació
CULTURA, PENSAMENT I LA SEVA INFLUÈNCIA EN LA PEDAGOGIA ESPANYOLA FINS A 1868
El Romanticisme
El tradicionalisme
Leclecticisme
El krausisme
EL CONTEXT PROVINCIAL
OBJECTIUS EDUCATIUS INICIALS DEL LIBERALISME LLEIDATÀ
EL DISCURS PEDAGÒGIC DE LA INTEL·LECTUALITAT LLEIDATANA
LENSENYAMENT DE PRIMERES LLETRES
ANTECEDENTS DE LENSENYAMENT PRIMARI A LLEIDA
LA CREACIÓ DESCOLES NORMALS
LA INSTRUCCIÓ PRIMÀRIA LIBERAL: EL CAS DE LLEIDA
Condicions generals i règim disciplinari a les escoles de primària
Règim disciplinari
Idioma, metodologia i currículum escolar liberal
Els resultats
LEDUCACIÓ DE LA DONA
LES ESCOLES DADULTS
EL MESTRE DESCOLA EN LÈPOCA LIBERAL
El salari
La consideració social del mestre i leducació, en fase de revisió?
ALGUNES CONCLUSIONS SOBRE LENSENYAMENT PRIMARI EN LA PRIMERA ÈPOCA LIBERAL
LENSENYAMENT SECUNDARI
LENSENYAMENT SECUNDARI EN LA POLÍTICA EDUCATIVA LIBERAL
ANTECEDENTS DE LENSENYAMENT SECUNDARI A LLEIDA
LA CREACIÓ DE LINSTITUT DENSENYAMENT SECUNDARI DE LLEIDA
Infraestructura, professors i alumnes del centre
La Biblioteca Provincial
Recursos pedagògics i didàctics
Consolidació de linstitut a les comarques de Ponent
LENSENYAMENT UNIVERSITARI
ORIGEN DE LES UNIVERSITATS ESPANYOLES
ALGUNS APUNTS SOBRE LORIGEN DE LA UNIVERSITAT DE LLEIDA.
LA REFORMA UNIVERSITÀRIA LIBERAL
LA UNIVERSITAT: LA PART ROMÀNTICA DE LA IDENTITAT DE LLEIDA
Les raons de Cervera
Posicionament de Lleida
ALTRES INICIATIVES EDUCATIVES
CONCLUSIONS
ANNEX
BIBLIOGRAFIA
PRÒLEG
Lhistoriador Quintí Casals ha dedicat una notable recerca a lestudi de la penetració liberal en el món lleidatà del segle XIX. Lestudi de les bases socials i institucionals del liberalisme, la ruptura amb lAntic Règim, la conquesta del poder local, lelit política i les seves formes dascens material i social han estat alguns camps del seu treball fructífer. Publicacions com «Canvi econòmic i social en el pas de lantic règim a lestat liberal: Lleida en la primera meitat del segle XIX»,[1] Polítics de Lleida. El poder local i les seves mutacions a través del temps (1716-1868),[2] que va obtenir el premi Josep Lladonosa dhistòria local lany 2001, «Milicia Nacional, liberalismo y progresismo. El prototipo leridano en los primeros dos tercios del siglo XIX»[3], per esmentar-ne només algunes de representatives han dibuixat nítidament com el liberalisme va alimentar un nou grup social, distint de loligarquia tradicional que dirigia el municipi lleidatà en el segle XVIII, de base més urbana, professional i menestral. Alhora Casals ha mostrat com, en bona part, el progressisme lleidatà va capitalitzar el canvi liberal a la península, lascens duna nova classe mitjana i un projecte alternatiu al tradicional. El projecte progressista fou lobjecte de la seva tesi doctoral, publicada amb el títol El Trienni Progressista a la Lleida del segle XIX. La regència del general Espartero (1840-1843).[4]
Enfront de lopció liberal es va adreçar primer la resistència carlista que recollia antics ressorts dorganització tradicional i sociabilitat del poder, així com la protesta de sectors eclesiàstics davant les reformes liberals, ja des de les Corts de Cadis. Però fou el liberalisme moderat el que va permetre la veritable reconversió política dels antics dirigents de la ciutat del segle XVIII o dels seus descendents, sota una adaptació conservadora dels principis liberals a la qual se sumaren antics liberals evolucionats i nous interessos a protegir davant la inestabilitat política. Alguns cops la historiografia ha menystingut les diferències entre moderats i progressistes, potser perquè sexaminaven des de una posició que feia passar el sedàs de la modernització per la democràcia o pel model revolucionari francès. Potser també per la tendència progressista a canalitzar i enquadrar ràpidament els moviments populars i neutralitzar derives revolucionàries o bé per la política dels seus espadones militars com Espartero. Això no obstant, una de les aportacions de Quintí Casals ha estat destacar molt bé aquestes diferències i subratllar la fesomia del projecte progressista.
És aquí on entra linterès daquesta obra Tots a lescola? sobre el model educatiu liberal i que, a la festa de les lletres catalanes de la nit de Santa Llúcia del 2005, va obtenir el premi Ferran Soldevila de biografia, memòries i estudis històrics. Ja en el seu llibre sobre el Trienni de 1840-1843, Casals havia dedicat atenció a les propostes educatives i culturals dels progressistes. Aquí el tema pren el protagonisme principal, amb un notable avantatge: el seu centre dinterès és tota la política educativa espanyola que és molt més que un marc per a la història local. Un segon interès és la seva connexió amb els corrents culturals. Al llarg daquesta obra el seu autor subratlla lestat de leducació en encetar-se lèpoca contemporània espanyola i dissecciona amb detall levolució de la política educativa dels liberals, primer enfront de labsolutisme, després els matisos i modificacions que es van introduint en lespai liberal, a mesura que aquest es bifurca en dues direccions (moderats i progressistes) i àdhuc terceres vies com la que representa la Unión Liberal o les diverses manifestacions transaccionals de la política educativa. Fins arribar a la famosa Llei Moyano de 1857 que va representar la referència emblemàtica i el llegat liberal per a la política educativa espanyola, pràcticament fins al 1970.
El treball de Casals aprofundeix en les dimensions de la política liberal educativa i, a partir de lanàlisi del seu marc general espanyol, en lexemple concret de Lleida. Aquí podem seguir amb detall lensenyament de les primeres lletres, els estudis de Magisteri i lensenyament secundari i també com va incidir en el territori lleidatà la política universitària liberal i les respostes de la societat lleidatana. Els interessats en la història educativa i pedagògica trobaran en aquesta obra un ric treball i els lectors, en general, podran contemplar com va evolucionar tant la visió educativa duna elit política i social com la mateixa societat. Això es pot veure en les relacions entre administracions municipals i Diputació i ensenyament, les posicions sobre la gratuïtat i les característiques de lensenyament primari i labast de lensenyament secundari, dissenyat, per part dels promotors de lInstitut, com el mitjà dimpulsar la classe mitjana.
Leducació de les noies i la mena dhabilitats que se li volien donar és un altre fet significatiu que podem seguir en les planes que segueixen. Cada opció tenia la seva visió de la dona; els tradicionalistes i moderats la veien com la base de la conservació de la seva societat; els liberals com a formadora de ciutadans. Lensenyament havia dajudar-hi, però ni uns ni altres creien que fos oportú donar-li un ensenyament secundari. Vegem un exemple prou clar: no fou fins el curs 1890-1891 que es van matricular dues joves, Ramona Llano i Francesca Fontova, a lInstitut de segon ensenyament de Lleida. I ben significatiu també: hom se nassabenta en la lectura de la memòria que llegeix el director de lInstitut, Josep Oriol Combelles, no pas com una novetat singular, si no de refiló, a lapartat de disciplina acadèmica, en indicar que, tot i haver-se matriculat dues senyoretes, «por cierto muy aventajadas, no ha habido perturbación grave en la disciplina académica»[5]. Això no obstant, a la memòria que llegeix el secretari del mateix Institut, del curs 1891-1892, destaca que una alumna ha obtingut un premi, i ho aprofita per subratllar que totes les classes socials manifesten el desig dil·lustrar-se i instruir-se i que la dona no podia restar al marge daquest moviment, recomana a les alumnes de formar-se, però «para ser mujer, sin hollar el terreno que no le pertenece, ni, arrastrada por la más loca fantasía, pretender reemplazar al hombre en todos los negocios de la vida pública»; sense competir amb lhome afegia més endavant, ja que cada sexe
«tiene y debe cumplir deberes muy distintos»[6].
El lector resseguirà amb interès la diversitat dels discursos ideològics educatius del segle XIX. Ja sigui mitjançant la premsa, les memòries que es llegien a les inauguracions de curs de lInstitut de Lleida, obres com les del professor de lestabliment lleidatà, pedagog, estudiós i historiador de leducació Juan Miguel Sánchez de la Campa, o altres textos, podem examinar la batalla educativa i cultural que sestava desplegant a Lleida i en la geografia espanyola en general. Quintí Casals ens mostra un bon nombre dexemples daquestes fonts. És un encert la seva atenció a lesmentat Sánchez de la Campa, representant del pensament educatiu més avançat a lEspanya del seu temps, i amb el qual Lleida va poder comptar, durant uns anys, al si del claustre del professorat del seu Institut. Les memòries dels instituts, durant una bona colla danys (fins que el govern de la Restauració va prohibir les reflexions educatives generals al marge de la descripció de dades daquests textos en els discursos inaugurals de curs), ens permeten de veure el combat dels liberals lleidatans per un ensenyament que incorporés la ciència i superés les antigues formulacions escolàstiques. Molts daquests liberals no havien trencat amb la religió, però sí reivindicaven un espai educatiu secular autònom, al servei del progrés, que creien encarnaven les ciències experimentals. En aquest sentit es donava una pugna entre cultura liberal i cultura tradicional catòlica, si bé amb ponts com el que representava la figura del clergue liberal Josep Castel, el primer director de lInstitut de Lleida entre 1842 i 1854.
Les mateixes memòries duna altra banda ens permeten observar la convivència de diferents punts de vista ideològic a lInstitut de Lleida: Juan Sánchez de la Campa, Jaume Nadal o Miquel Ferrer i Garcés, en un sentit liberal o democràtic, i un Manuel Larrosa, Joan Feliu o Josep Francesc González dintre duna línia catòlica ortodoxa. Algun cop se succeïren en les intervencions dinicis de curs. Així Miquel Ferrer i Garcés parlava en lobertura del curs 18491850 per destacar que la història humana tenia un destí racional a acomplir i estava desplegant un progrés de civilització[7]i el curs següent ho feia el professor de religió Joan Feliu, el qual dalguna manera replicava Ferrer sense esmentar-lo, per reivindicar la reconciliació de la filosofia i la religió i el paper del catolicisme que havia dacabar la civilització del món.[8]Paradoxalment els dos esmentaven elogiosament Balmes, si bé per fonamentar cada un dells el seu propi discurs, i de manera extensa Miquel Ferrer. Però aquest darrer, tot i que es mostrava prou eclèctic i contemporanitzador estem en letapa del govern moderat connectava amb el pensament històric de Guizot i considerava que el món intel·lectual i moral es regia per lleis tan certes, si bé no tan conegudes, com les de la natura física, mentre Feliu ho feia especialment amb el tradicionalisme de Bonald i refusava el racionalisme i tot el que aquest nom representava. Quintí Casals ens forneix un bon seguit de mostres del pensament aquest personatge així com dels representants dels diferents corrents de pensament cultural i educatiu que sexpressen en les inauguracions de curs.