A mitjan camí entre el tradicionalisme i les corrents positivistes, leclecticisme més contemporani, engendrat a França com a reacció contra el sensualisme materialista del segle XVIII i àdhuc de la filosofia sentimental i la tendència sensitiva escocesa, va reclutar els seus primers seguidors més destacats a Andalusia, on Adolfo de Castro, en unió dels poetes Fernández, Espino i Huidobro, deixebles en literatura dAlberto Lista, van crear la Revista de Ciencias, Literatura y Arte, a Sevilla, un dels millors òrgans culturals que va disposar Espanya a mitjan segle XIX. Fidel deixeble de Victor Cousin, el gadità Tomás García Luna va explicar en la Societat Econòmica dAmics del País, i després a lAteneu de Madrid, unes lliçons de filosofia eclèctica que més endavant redactà en tres toms, de 1842 a 1845. En aquesta obra, manté tota lamplitud de criteri del seu mestre: gens dexclusivismes, ni de considerar vitals certes doctrines, perquè totes elles poden reflectir part de lautèntica veritat.
Un altre destacat filòsof eclèctic del moment fou Nicomedes Martín Mateos, director de lInstitut Industrial de Béjar, que va publicar la seva obra El Espiritualismo, Curso de Filosofía (en 4 toms, de 1861 a 1863), després dhaver meditat alguns anys sobre els assaigs científics que havia fet durant uns vint, segons explicava ell mateix en la introducció, sobre les possibilitats argumentals dels diferents sistemes filosòfics del moment. Aquest esforç teòric probablement explicaria el tolerant criteri que aplicava a la crítica filosòfica i perquè, des de les planes de la Revista de España, enaltia «la duda, que cuando llega a ser extrema, es cuando renace la esperanza». A banda, Martín Mateos també es lamentava del fet que en el segle en què vivia es cometés una gran injusticia separando las ciencias físicas de la filosofía; porque la humanidad no puede pasar sin metafísica, sin ese influjo que dirige la corriente de la historia, sin mezclarse aparentemente con ella. La esencia del espiritualismo consiste en que las ideas generales son propiedades del espíritu creado y, a la vez, del espíritu increado, y en la incesante comunicación que entre ambos existe, bien lo advierta el hombre o lo ignore.[114]
Leclecticisme fou una corrent popular entre els polítics progressistes perquè no trencava amb el catolicisme, sinó que cercava noves vies explicatives dels tradicionals dogmes religiosos i obria noves possibilitats a la discursivitat humana per sí mateixa.
Foren nombrosos els seguidors espanyols de la ideologia eclèctica en la política, però també destacaren alguns escriptors i intel·lectuals com Ramón de Campoamor, poeta i filòsof que va escriure El Personalismo: apuntes para una filosofía (1856) i Las Polémicas (1862); i el novel·lista Juan Valera, autor dels Estudios críticos sobre literatura política y costumbres de nuestros días (1864), que conjuminaven a la seva manera el que veien de positiu de les modernes corrents filosòfiques europees i una personal interpretació catòlica.
El krausisme
Davant els corrents tradicionals catòlics, que portaven fins a lextremisme religiós el raonament filosòfic en cerca de la veritat, el krausisme que tot ho hem de dir, no va tenir un èxit concloent a Alemanya, lloc original on Karl Christian Friedrich Krause (17811832) divulgà inicialment la seva doctrina penetrà en els ambients intel·lectuals espanyols en la segona meitat del segle XIX, principalment en els universitaris, amb una força inusitada i desconeguda amb qualsevol altra doctrina filosòfica fins llavors, de tal manera que es féu la tendència de pensament hegemònica en les files progressistes i demòcrates del país fins a la revolució social de setembre de 1868.
En realitat, els krausistes eren catòlics i ferms creients en Déu també, però el seu corrent els situava a les antípodes del pensament cristià ortodox, doncs la seva pràctica doctrinal no acceptava, dentrada, el dogmatisme catòlic imposat pels manaments. Per contra, cercaven el retrobament amb Déu per a la pròpia autodeterminació de la seva voluntat, es a dir, per ells mateixos, des de la seva individualitat i llibertat personal, després dobservar duna forma raonada i objectiva el món que els envoltava i arribar a la conclusió que només podia ser obra dun ésser superior a lhome. Els krausistes, mitjançant el perfeccionament de la seva doctrina donaren sentit, cap al 1870, a una mena de religió natural, amb alguns elements positivistes, en la qual home i Déu es trobaven sense imposicions externes de cap tipus.
Lintroductor del racionalisme harmònic a Espanya, nom amb el qual fou conegut filosòficament el krausisme, va ser Julián Sanz del Río (1814-1869), qui en 1843, a finals del Trienni Progressista, resultà nomenat professor interí de filosofia de la nova facultat creada en la Universitat Central de Madrid, amb una beca del ministeri de Governació sota el braç que lencoratjava a viatjar perquè perfeccionés els seus coneixements filosòfics per França, Bèlgica i Alemanya. La voluntat del Govern progressista, amb aquest ajut, era subvencionar algun jove intel·lectual perquè fes de pioner en lobertura del pensament espanyol a altres corrents distintes, desconegudes fins llavors aquí, de les variants catòliques oficials que copaven tots els llocs de direcció universitaris i les institucions culturals més rellevants del país com lAteneu de Madrid. Sanz del Río va iniciar el seu periple europeu amb una estada a París, després anà a Brussel·les on va conèixer a Ahrens, el qual lintroduí en la filosofia de Krause i, finalment, sinstal·là a Heidelberg, dedicant-se plenament a lestudi de les idees del citat autor.[115]Quan tornà a Espanya, amb una conjuntura política desfavorable dominada pels moderats, passà deu anys aïllat del món públic, perfeccionant i sistematitzant les seves pròpies idees i, per fi, en 1854, després de la revolució progressista de juny, sincorporà a la Universitat, sent la lliçó inaugural del curs 1857-1858 el punt inicial de contacte amb alguns joves interessats en perllongar la seva obra: Fernando de Castro, Giner de los Ríos, Gumersindo de Azcárate, etc. Tanmateix, la filosofia europea més avançada del moment estava presidida per lidealisme dHegel i el positivisme de Comte, corrents quasi desconegudes a Espanya.
En aquest sentit, si bé és cert que Sanz del Río va contactar amb alguns dels seus seguidors en el seu viatge per Europa, no foren els sistemes de Kant, Fichte, Schelling, Hegel o Comte els que lentusiasmaren, sinó les idees desenvolupades per un fosc deixeble de Kant que, exceptuant Espanya, pràcticament no fou seguit enlloc. Sanz del Río va trobar en Krause el que cap altre sistema filosòfic podia oferir al seu esperit, profundament catòlic, que tractava de conciliar religió, un cert socialisme i ciència. En aquest sentit, el racionalisme harmònic krausista va conjuminar la tendència filosòfica del progressisme espanyol, molt retardat i sense solidesa teòrica respecte a leuropeu, que no satrevia a renegar del catolicisme i, mitjançant aquest sistema argumental, pretenia aliar religió i ciència per explicar la veritat absoluta.[116]
Les línies mestres del complex pensament de Krause són difícils de resumir en poques paraules. El seu racionalisme harmònic, per exemple, introduïa la idea del panenteisme, amb el qual Krause tractava de fugir del panteisme (doctrina segons la qual Déu i lunivers són una mateixa realitat, mancats de diferència fonamental en la seva substància), defensat per Schelling o Spinoza. Altrament, el panenteisme podia resumir-se en la següent fórmula: el món no està en Déu, ni tampoc és Déu mateix, sinó que és en Déu i mitjançant Déu. Tan complicada formulació pretén idealitzar a Déu com un ésser essencial infinit, capaç dabastar elements diversos i contraris, i enllaçaria amb la idea dunitat desperit i naturalesa de la humanitat, qüestió que preocupava especialment a Sanz del Río.[117]Per tant, en el pensament de Krause, seguit pels seus deixebles espanyols, es conjumina la unió de lEsperit i la Natura en la Humanitat, de tal manera que aquesta està composta dun conjunt déssers que sinflueixen mútuament i es vinculen a Déu, que aglutina la unitat suprema. La Humanitat, en la seva evolució històrica, havia passat per diferents graus dascens a Déu, trobant el seu punt culminant en la Humanitat racional, que no és altra cosa que la pura gravitació cap al Bé suprem.
Ara bé, el krausisme espanyol no es limità a copiar a Krause, ja que Sanz del Río desenvolupà les seves pròpies idees en la traducció del llibre bàsic del filòsof alemany, Urbild der Menschheit (1811), titulat en castellà Ideal de la Humanidad para la vida, 1860, que fou el manual seguit pels seus deixebles.
En aquest sentit, el krausisme espanyol adquirí vida pròpia, adaptant-se a les necessitats intel·lectuals dels seus protagonistes i del país dacollida. En realitat van prendre dell, sobretot, la seva acceptació de Déu com a ens superior de lunivers, així com lintent de conciliació que tenia de la religió i lavenç científic del XIX per argumentar la seva corrent de pensament, que anà agafant, amb el temps, vida pròpia. Amb tot, la real importància del krausisme no radicava en el seu sistema explicatiu sobre els avatars de la humanitat, doncs estava una mica passat de moda en el context filosòfic europeu, sinó en què suposà un revulsiu per als estancats ambients intel·lectuals espanyols del moment, ofegats pel pensament oficial integrista, imposat per decret pel Govern moderat.
El krausisme espanyol no fou una escola estrictament filosòfica, sinó un complex moviment intel·lectual, religiós i polític que va agrupar a lesquerra burgesa liberal i va propugnar la racionalització de la cultura espanyola. Els seus partidaris van participar principalment dels àmbits ètics, legals, sociològics i pedagògics, i van promoure un vast moviment educatiu amb connotacions populars que va quallar en la creació de la Institución Libre de Enseñanza, a càrrec de Giner de los Ríos en 1876, que fou anterior a altres moviments pedagògics internacionals com les escoles de Parker, Dalton i Putney als Estats Units; les escoles experimentals de la Telegraph House, fundades per Bertrand Russell, o les escoles Montessori italianes.
En conseqüència, més que filosofia, el krausisme es féu un estil de vida per als seus seguidors, que van substituir els pressupòsits tradicionals de la religiositat espanyola per una moral austera, el conreu de la ciència i una religió semisecularitzada. Podem enquadrar cronològicament el krausisme entre els anys 1850 i 1880, sent la dècada central, que va de 1860 a 1870, la del seu màxim esplendor. En definitiva, el krausisme fou la renovació cultural i el despertar del pensament espanyol més important que es produí amb anterioritat a la revolució del 68, potser perquè la realitat filosòfica del país, també ho hem de dir, comptava amb molt pocs recursos teòrics on poder acudir en aquell moment.
En aquest sentit, el krausisme marcà la cultura del país i allargà la seva vigència fins al primer terç del segle XX, i encara trobem petjades del seu pas en intel·lectuals i polítics contemporanis com Aranguren o Tierno Galván. Tanmateix, la profunda religiositat dels krausistes xocava contínuament amb el tradicionalisme i integrisme de lEsglésia oficial. El problema religiós és, potser, una de les claus per entendre correctament les peculiaritats del moviment krausista. Així, per exemple, la publicació de lencíclica del papa Pius IX Quanta cura, al desembre de 1864, acompanyada duna llista de vuitanta proposicions titulada Syllabus complectens praecip nostrae aetatis errores, en la qual es condemnava el pensament lliure, lagnosticisme, el materialisme, el nacionalisme, lanticlericalisme, el regalisme, el liberalisme i la francmaçoneria provocà una profunda repercussió en el món catòlic i, fonamentalment, entre els creients liberals. El catolicisme liberal, encapçalat per Lammenais, Lacordaire i Montalembert, sota el lema: Una Església lliure en un Estat lliure, soposava a la intervenció eclesiàstica en la vida pública i, sobretot, a la teocràcia que el tradicionalisme ultramontà aspirava a implantar. El Syllabus del papa Pius acabava amb les il·lusions dobertura engegades pel congrés de Malines, celebrat uns mesos abans. Així, quan en 1870 el Concili Vaticà I va definir el dogma dinfal·libilitat del papa, va empènyer a molts catòlics liberals, entre els quals estaven els krausistes i un bon nombre descriptors, polítics i homes de ciència, a apartar-se de lobediència a lEsglésia i Roma. A partir de 1870, una part de la intel·lectualitat espanyola es desplaçà cap a lanomenat cristianisme racional o religió natural, que rebutjava el dogma, així com qualsevol misteri o miracle. En definitiva, el fracàs de la revolució de 1868 condemnà lhegemonia que havia exercit el krausisme en el pensament polític i filosòfic espanyol, de tal manera que la cultura espanyola més progressista engegà un atansament al positivisme i lempirisme; sobretot quan es confirmà la Restauració borbònica, en 1875, a partir duna organització estatal dominada per corrents ideològics catòlics, altre cop, conservadors.
[1] José de la Revilla: Breve reseña del estado presente de la Instrucción Pública en España con especial atención a los estudios de Filosofía, Madrid, 1854, p. 55.
[2] Olegario Negrín Fajardo (dir.): Historia de la educación en España. Autores. Textos y documentos, Madrid, 2004, p. 177-181.
[3] Els membres de la Comissió eren: Martín González de las Navas, José Vargas Ponce, Ramón de la Cuadra, Eugenio Tapia, Diego Clemencín i Manuel José Quintana (1772-1857). Aquest darrer va néixer i morir a Madrid. De tendència liberal, es va formar en lenciclopedisme francès, però va defensar amb tenacitat la causa nacional quan els francesos van entrar a Espanya. En aquest sentit, fou secretari de la Junta Central i va redactar el pla destudis de 1814. Amb el retorn de Ferran VII va ser empresonat a Pamplona. En morir el rei va reempredre les seves activitats: va ser instructor de la reina Isabel, director dInstrucció Pública i secretari dEstat. És autor del poema España después de la revolución de marzo (1808). Altres obres seves en prosa són: Proclamas y discursos políticos i Vidas de españoles ilustres. En tragèdia: El duque de Viseo y Pelayo; i en poesia: Al mar; Al combate de Trafalgar (1805); A la expedición española para propagar la vacuna en América; A la invención de la imprenta (1808). Sobre els projectes reformadors daquest moment vegeu Albert Derozier: Quintana y el nacimiento del liberalismo en España, Madrid, 1976, pp. 701-706.
[4] C. Tarrazona: «La educación en el proceso de construcción de la sociedad liberal», dins J. Barrull i M. Botargues (eds.): Història de la cultura: producció cultural i consum social, Lleida, 2000, pp. 219-233.
[5] Carmen García: Génesis del sistema educativo liberal en España. Del «informe» Quintana a la «Ley Moyano» (1813-1857), Oviedo, 1994, pp. 15-20.
[6] M. Puelles: «Introducción», dins Historia de la educación en España. Vol. II. De las Cortes de Cádiz a la Revolución de 1868, Madrid, 1985, p. 13. També, del mateix autor, Educación e ideología en la España contemporánea, Barcelona, 1980, pp. 58-59.
[7] Vegeu els textos a Julio Ruiz Berrio: Política escolar de España en el siglo XIX. 1808-1833, Madrid, CSIC, pp. 361-393. Altre estudi interessant sobre la implementació de la primera instrucció liberal que complementa lanterior és F. Sanz: «El proceso de institucionalización e implantación de la primera enseñanza en España (1838-1870)», Cuadernos de Investigación Histórica, núm. 4, 1980, pp. 229-268.