Tanmateix, pecaríem de parquedat explicativa si ens referissin a les distintes corrents de pensament duna forma aïllada, i no atenguéssim a la significació global que tingué el romanticisme per a la societat espanyola a partir de la dècada de 1830. El romanticisme, que en el context europeu començà la seva singladura en el trànsit del segle XVIII al XIX, fou inicialment un moviment cultural que més endavant es desenvolupà a tots els ordres socials, de tal manera que impregnà totes les manifestacions de la vida pública, tan espanyola com europea, fins a ultrapassar lequador de la centúria.
El Romanticisme
Durant la primera meitat del segle XIX sarticulà des de diferents vessants el romanticisme com a corrent cultural. El moviment, en sí mateix, encetat a Espanya per alguns escriptors, també polítics, com Francisco Martínez de la Rosa, La conjuración de Venecia (1834) o el duc de Rivas, Don Álvaro o la fuerza del sinó (1835), així com per alguns articulistes i poetes més joves com Larra i Espronceda, amarà la vida pública i política de la societat en general, creant un comportament o psicologia romàntica prou característic daquell temps. La influència ambiental del moviment fou tan potent que, fins i tot, la pròpia vida dalgun dels seus seguidors, duna forma intencionada, és clar, es convertí en una tragèdia real, símil de les obres que ells mateixos volien crear.
En realitat, romanticisme no era identificador de liberalisme, ni de carlisme o republicanisme, ni tampoc de provincialisme o Renaixença, era més aviat essència de vida, recerca didentitat, defensa agosarada, fins a la mort si calia, dels ideals que donaven sentit a societats i persones. En aquest sentit, Jaume Vicens i Vives definia el romanticisme espanyol de la primera meitat del segle XIX com la plasmació duna realitat més essencial que material:
Si el romanticismo existió, y de ello caben pocas dudas, porque fue ya afirmación en sus creadores, existió primero en cuanto a hecho social general, difuso en el seno de la sociedad y transparente en alguno de sus miembros; y luego, como mentalidad propia de una o dos generaciones, capaz de imponer un estilo a cuanto se emprendiera, desde el breve madrigal a la ambiciosa creación política.[105]
Per entendre aquest període històric tan complicat (1833-1868) en què, en determinats moments, es superposaren les revoltes, guerres, pronunciaments i tota mena de conflictes socials i polítics un darrera de laltre, sense temps material per assimilar-ne el contingut del que pretenien els protagonistes de cadascun, sha danar a la cerca de la mentalitat de lhome tipus daquell moment, que vivia apassionadament la vida com si cada instant fos lúltim alè.
El romanticisme visqué de la utopia, de manera que cap aspiració, per agosarada que semblés, era irrealitzable per a lhome vuitcentista. Més que ideals polítics o evidències culturals concretes, el moviment amagava una forma de fer les coses, una manera de prendres la vida o un estil, si més no. És per això que de la font del romanticisme van beure totes les ideologies polítiques del moment, de forma que serví dinspiració al liberal burgès que volia imposar un nou ordre de coses, així com al camperol empobrit carlí que sortia als camps per defensar uns difusos drets forals. En el fons, tots dos tenien en comú que creien en el que estaven fent i lluitaven a mort per defensar els seus ideals. Per tant, el moviment fou una afirmació de la individualitat i lacció directa davant les estrictes normes i el comportament dibuixat pel neoclassicisme i el catolicisme al llarg del XVIII.
En aquest sentit, Iris M. Zabala identifica dues onades de romanticisme a Europa. La primera fou revolucionària fins que lantic règim va caure. Aquesta fase estava inspirada en la Il·lustració francesa del segle XVIII i el primer romanticisme alemany. Al final de la dècada dels trenta i començament dels quaranta, una segona onada romàntica, radical i republicana, sorgí amb força com a resposta a lacomodament dels antics romàntics, molts dells burgesos que ja havien aconseguit drets polítics. El «romántico rebelde (aunque provenga de las filas de la clase media) busca el mundo espiritual, la experiencia personal intensa y la libertad. Cultiva así la excentricidad e intenta que su vida toda personal y pública sea un desacato de normas: Espronceda y Larra serán tal vez los mejores exponentes».[106]
Tot i que en el paràgraf anterior sidentifica el romanticisme amb individus republicans o progressistes radicals que intentaven canviar les bases polítiques de la societat, el moviment en sí mateix no és propietat dells ni de cap ideologia politicofilosòfica en voga. El romanticisme quallaria més com un sentiment, una visió, una forma o una mentalitat, més social que personal, més general que particular.
En aquest sentit, Jean Descola fa una exposició més global del romanticisme en la que no exclou cap pensament ni ideologia. Per a ell, shavia de captar o respirar més que cercar-lo en algunes creacions concretes, on també era visible, doncs practicaven «el culto al yo, exhibiendo un amor a menudo teatral por la humanidad. ¿Cómo no se es entonces liberal? De igual manera la crisis social y política de la época ha obligado a los románticos a afirmar y forzar su personalidad. Hay que ser un héroe. Don Carlos, Zumalacárregui, Espartero y Narváez son héroes románticos».[107]
Efectivament, romàntics eren els carlistes tradicionalistes, els burgesos liberals o els progressistes eclèctics. Tots en conjunt formaven una societat peculiar, en la qual cada individu era una peça angular que la feia funcionar i era perfectament conscient del paper que jugava. Ningú semblava acceptar la seva sort o els destins que marcava el segle sense participar i prendre partit. La psicologia de lhome mig de mitjan XIX, per insignificant que pugui semblar-nos des de la nostra perspectiva danàlisi actual, el portava a lacció directa per intentar modificar amb la seva col·laboració el que no li agradava del món en què vivia. Partint daquestes premisses, probablement resulta més fàcil entendre la dialèctica emprada pels individus públics daquell moment i la transcendència de les seves accions davant els membres de la seva comunitat, que no dubtaren en llançar-se al camp de batalla o aixecar barricades a les ciutats si creien que els seus drets podien resultar lesionats per accions indirectes. En conseqüència, els intel·lectuals i filòsofs espanyols no escaparen a la tendència romàntica general del moment i participaren activament en la vida pública, de manera que els seus arguments ompliren de contingut les noves propostes sociopolítiques amb la voluntat dadaptar el pensament espanyol als, molt més, desenvolupats corrents europeus.
El tradicionalisme
La ideologia tradicionalista catòlica tenia unes fondes arrels a Espanya, on la religió havia mantingut un pes excessiu i superlatiu en tots els ordres que influïen en el desenvolupament de la societat fins a començaments del segle XIX. Lentrada de noves idees filosòfiques i polítiques, entre el final del set-cents i 1812, culminaren amb la presa del poder estatal per part dels liberals instal·lats a Cadis, desplaçats a aquell indret per la invasió napoleònica. Allí redactaren una Constitució molt progressista pel moment cronològic que vivien, els plantejaments de la qual feren reaccionar a lescola escolàstica, que mitjançant els escrits de leclesiàstic neotomista Jaume Balmes i del polític ultramontà Juan Donoso Cortés reiterava la vigència del pensament religiós davant els nous corrents filosòfics positivistes (empirisme, kantisme i idealisme), polítics (liberalisme) i culturals (romanticisme) que amb el nou segle penetraven en el si dels ambients intel·lectuals del país.
La ideologia tradicionalista catòlica tenia unes fondes arrels a Espanya, on la religió havia mantingut un pes excessiu i superlatiu en tots els ordres que influïen en el desenvolupament de la societat fins a començaments del segle XIX. Lentrada de noves idees filosòfiques i polítiques, entre el final del set-cents i 1812, culminaren amb la presa del poder estatal per part dels liberals instal·lats a Cadis, desplaçats a aquell indret per la invasió napoleònica. Allí redactaren una Constitució molt progressista pel moment cronològic que vivien, els plantejaments de la qual feren reaccionar a lescola escolàstica, que mitjançant els escrits de leclesiàstic neotomista Jaume Balmes i del polític ultramontà Juan Donoso Cortés reiterava la vigència del pensament religiós davant els nous corrents filosòfics positivistes (empirisme, kantisme i idealisme), polítics (liberalisme) i culturals (romanticisme) que amb el nou segle penetraven en el si dels ambients intel·lectuals del país.
Concretament Balmes, des de la seva prolífica obra, amarada despiritualisme creient, atacava amb virulència el liberalisme i el nou món que esdevenia i combatia el tradicional que ell defensava.[108]En un dels seus escrits senfrontava a lobra del filòsof francès moderat de tendències eclèctiques François Guizot, Historia de la civilización en Europa (1828), en la que aquest autor defensava el principi de tolerància, com a punt intermedi situat entre el despotisme i lanarquia, el qual havien adoptat les societats europees més avançades i havia fet possible el seu progrés. El filòsof francès concloïa que, en cas contrari, la societat que es mostrava intolerant sestancava científicament i, en conjunt, no evolucionava. Finalment, Guizot concebia i defensava el cristianisme duna forma tolerant, de tal manera que les freqüents reaccions intolerants que tenia lEsglésia daquell temps lallunyaven de la seva pròpia finalitat en el món i de lindividu comú. Aquest era un llarg debat, que shavia originat a Europa al llarg del segle XVIII quan Voltaire (François-Marie Arouet), John Stuart Mill, Jeremy Bentham i altres filòsofs havien defensat la necessitat de bastir una religiositat tolerant que no ofegués el progrés de les ciències, enfront les opinions escolàstiques dels tradicionalistes, que creien que la tolerància propagaria nombroses errades morals que conduirien per un camí equivocat a la humanitat. En part, era la nova versió de la, per un altre cantó, tradicional lluita filosòfica entre el catolicisme, majoritàriament més conservador, i el protestantisme, més obert a les noves corrents socials.
Balmes reobrí de nou la polèmica en un ambient, com lespanyol, que li era majoritàriament favorable, de forma que la seva veu fou portaveu del catolicisme oficial més renovador davant el liberalisme polític i les incipients corrents socialistes del moment. Les seves opinions tingueren un ampli ressò internacional i foren seguides pel cardenal Mercier, fundador de lescola conservadora de Lovaina. Bàsicament, el clergue català relacionava tolerància amb voluntat dobrar amb maldat, tot afirmant amb rotunditat: «tolerancia: ¿qué significa esa palabra? Propiamente hablando significa el sufrimiento de una cosa que se conceptúa mala, pero que se cree conveniente dejarla sin castigo. Así se toleran cierta clase de escándalos, se toleran las mujeres públicas, se toleran estos o aquellos abusos; de manera que la idea de tolerancia anda siempre acompañada de la idea del mal. Tolerar lo bueno, tolerar la virtud, serían expresiones monstruosas. Cuando la tolerancia es en el orden de las ideas supone también un mal entendimiento: el error. Nadie dirá jamás que tolera la verdad».[109]
Per a Balmes, la tolerància universal defensada per la Il·lustració en el segle XVIII era impossible dassumir, doncs significava la renúncia a la veritat absoluta de Déu i la falsa equiparació de lopinió humana a les veritats religioses. En definitiva, propugnava la intolerància com a dret públic de la societat, que a través de les institucions que la representaven, principalment lEsglésia, podia exercir la seva força repressora, principalment contra lheterodòxia, per perpetuar les veritats que mantenien la societat cristiana i que en cas contrari la portarien a larbitrarietat i la tirania del més fort.
En una esfera similar de defensa duna societat regida per principis morals i culturals catòlics, però encara molt més radical en els seus plantejaments, el polític Juan Donoso Cortés destacà entre els defensors espanyols del tradicionalisme més radical i ultramontà; que també havia emergit a França encapçalat per Lluís de Bonald i Joseph de Maistre, però que a Espanya ja tenia una llarga tradició al darrere.[110]En realitat, Donoso Cortés fou més polític i polemista que filòsof o pensador, de tal manera que les seves controvèrsies el portaren a dirigir lala neocatòlica del Partit Moderat espanyol a mitjan segle XIX. El fil argumental de la seva tesi era que no existia cap altra veritat que la revelada per Déu, que la transmetia a través de lEsglésia catòlica. Llavors, qualsevol ordre social shavia de sotmetre a les seves decisions, autoritzant a la religió catòlica, si convenia, a dirigir lEstat. Els seus arguments defensaven la dictadura com a forma de govern ideal si aquesta es basava amb pressupòsits catòlics (ho féu amb Narváez), i serviren als nazis, en ple segle XX, i als franquistes per bastir part de les seves idees reaccionàries.
Donoso creia que el catolicisme havia dactuar com a dipositari de la veritat, defensava la infal·libilitat total del papa i la missió històrica que tenia lEsglésia, «bajo su Imperio fecundísimo han florecido las ciencias, se han purificado las costumbres, se han perfeccionado las leyes, y han crecido con rica y espontánea vegetación todas las grandes instituciones domésticas, políticas y sociales».[111]
Per tant, lEsglésia, posseïdora de la veritat, no podia fer provatures ni ser tolerant amb una possible errada. Donoso només contemplava la llibertat dins lesfera de la veritat catòlica, fora daquesta no havia llibertat ni tolerància possible: «No hay verdad que la Iglesia no haya proclamado, ni error a que no haya dicho anatema. La libertad, en la verdad, ha sido para ella santa; y en el error, como el error mismo, abominable; a sus ojos el error nace sin derechos y vive sin derechos, y por esta razón ha ido a buscarle y a perseguirle, y a extirparle en lo más recóndito del entendimiento humano».[112]Finalment, la seva tesi politicofilosòfica tampoc acceptava la possibilitat de discussió humana davant una superioritat tan gran com la divina, i lloava el paper de lEsglésia en la història, ja que «la intolerancia doctrinal de la Iglesia ha salvado al mundo del caos».[113]
Leclecticisme
A mitjan camí entre el tradicionalisme i les corrents positivistes, leclecticisme més contemporani, engendrat a França com a reacció contra el sensualisme materialista del segle XVIII i àdhuc de la filosofia sentimental i la tendència sensitiva escocesa, va reclutar els seus primers seguidors més destacats a Andalusia, on Adolfo de Castro, en unió dels poetes Fernández, Espino i Huidobro, deixebles en literatura dAlberto Lista, van crear la Revista de Ciencias, Literatura y Arte, a Sevilla, un dels millors òrgans culturals que va disposar Espanya a mitjan segle XIX. Fidel deixeble de Victor Cousin, el gadità Tomás García Luna va explicar en la Societat Econòmica dAmics del País, i després a lAteneu de Madrid, unes lliçons de filosofia eclèctica que més endavant redactà en tres toms, de 1842 a 1845. En aquesta obra, manté tota lamplitud de criteri del seu mestre: gens dexclusivismes, ni de considerar vitals certes doctrines, perquè totes elles poden reflectir part de lautèntica veritat.