Nuestra patria a traves del oscurantismo que queria hacerla esclava eternamente ha sacudido el yugo que la oprimia: la primera mira de los Gobiernos liberales es ilustrar al pueblo, es proporcionar á la juventud sólida instrucción para que conociendo el ciudadano sus verdaderos derechos, ni abuse de ellos ni los desprecie: esta es la mision de los representantes de un gran pueblo y esta es la que llevamos á cabo los que puestos al frente de la juventud dirigimos sus pasos con toda la confianza y exactitud que exigen nuestro difícil encargo, poner los medios para que las generaciones sucesivas se vayan perfeccionando.
JUAN MIGUEL SÁNCHEZ DE LA CAMPA, Discurso pronunciado el 1 de Noviembre de 1843 en la apertura del Instituto Leridano por Don Juan Miguel Sánchez, Catedrático de 2º año de Matemáticas. Director de la escuela de Dibujo Lineal en dicho Instituto. Agrimensor é individuo de la Sociedad Económica de Amigos del País de la Capital de la Provincia, Lleida, 1843, p. 9.
Liberals i absolutistes davant leducació (1808-1833)
Els liberals, des del primer moment del seu enfrontament contra labsolutisme (18081833), donaren mostres fefaents de voler elaborar un pla o llei educativa general que modifiqués la situació legislativa virginal que presentava lensenyament espanyol a linici del segle XIX. Tot i que els Borbó impulsors de la Il·lustració principalment Carles III, però també el seu fill Carles IV durant lúltim terç del XVIII i primers anys del XIX (pla Caballero) signaren algunes mesures de reordenament educatiu, referents sobretot al tercer cicle, la realitat era que mancava un cos legislatiu laic per a la instrucció general de la nació, que continuava controlada per la religió catòlica i lescolàstica, la seva prolongació filosòfica. José de la Revilla, pedagog liberal contemporani de tots aquests esdeveniments i destacat gestor de la Direcció General dEducació, afirmava passat lequador del segle XIX que «hasta fines del último siglo la tiranía escolástica ha pesado constantemente sobre la enseñanza y género de la instruccion de la juventud. De las universidades, de los colegios mayores y de los seminarios conciliares, salian todos los alumnos con una misma educacion, unas mismas enseñanzas, unos mismos hábitos de discurrir, sea cual fuere la carrera á que hubieran de dedicarse, y todo basado sobre el estudio de la lengua latina». En conseqüència, «la enseñanza verdaderamente científica era de todo punto desconocida», ja que «¿cómo habían de prevalecer las ciencias demostrativas, las de hechos y observacion, envueltas en el confuso laberinto, en la indigesta gerigonza de la dialéctica sutil y del ergotismo escolástico? Obstinados en estudiarlas bajo la misma forma con que se presentaron al filósofo Stagira, único númen consultado hasta nuestros dias (...) ¡error funesto, cuyos amargos frutos hoy mismo estamos palpando!».[1]
Així les coses, reiterem que la cultura i leducació espanyoles continuaven, a començament del XIX, sota el control de lEsglésia, de forma que la major part dels esforços liberals al llarg de tot el segle es van concentrar a trobar la forma de donar contingut legal a la seva voluntat de substituir el monopoli educatiu eclesiàstic per un control estatal en què la religió passava a un segon pla i es feia un instrument al servei del poder civil. Inspirats en les idees revolucionàries franceses i dels il·lustrats espanyols del final del set-cents (G. M. de Jovellanos, Francisco Cabarrús o Narganes), els liberals reunits a Cadis engegaven la dura tasca de secularització de leducació espanyola. Lintent de traspàs dels afers educatius de lEsglésia a lEstat no significava la seva marginació en la formació del poble. El que pretenien els liberals era posar la religió al servei del poder civil, sense que condicionés la formació de la joventut espanyola.
Gaspar Melchor de Jovellanos que formà part de la Junta Central aixecada contra el francès, però que morí en plena guerra de la Independència (1811), tenia molt clares les respostes a la pregunta: «¿es la instrucción pública el primer origen de la prosperidad social? Sin duda. Esta es una verdad no bien reconocida todavía, o por lo menos no bien apreciada; pero es una verdad. La razón y la experiencia hablan en su apoyo». I el problema espanyol no era per manca de centres educatius, ja que «ninguna tiene más cátedras de primeras letras y latinidad; ninguna tantas universidades, colegios, seminarios y casas de enseñanza; ninguna, en fin, tantos establecimientos, tantas fundaciones, tantos recursos dirigidos al grande objeto de la instrucción pública. La causa, pues, de nuestra ignorancia no puede estar en el descuido de este objeto, sino en los medios de dirigirle». Jovellanos era crític «en la renovación de los estudios (dels segles anteriors), el mundo literario fue peripatético, y el método escolástico su hijo mal nacido», però era optimista davant laire de renovació encetat pels liberals, ja que «más o menos tarde fueron las naciones sacudiendo el yugo; y si la nuestra le siente todavía no es porqué no esté ya dispuesta a entrar en el buen sendero».[2]
Daquesta forma, seguint els paràmetres il·lustrats, els primers assaigs polítics liberals (1808-1814 i 1820-1823) ja van dibuixar clarament les traces dels seus propòsits educatius globals, que tingueren en la redacció de la Constitució de 1812 i, especialment, el Informe para proponer los medios de proceder al arreglo de los diversos ramos de instrucción pública i el Dictamen y proyecto de decreto sobre el arreglo general de la Enseñanza Pública, elaborats els dos últims per una comissió creada especialment per les Corts i presidida pel poeta romàntic Manuel José Quintana (fet el primer document al setembre de 1813, i presentat a Corts el segon el 7 de març de 1814) els tres textos emblemàtics que des de bon començament distingiren, un des duna vessant més general i els altres dos més concreta, els trets de la instrucció pública liberal.[3]
Concretament, la Constitució de 1812 (article 25) determinava que «desde el año 1830 deberán saber leer y escribir los que de nuevo entren en el ejercicio de los derechos de ciudadano», per la qual cosa la nació «facilitará á todos sus individuos la instrucción». Al mateix temps, el títol desè del text establia, a banda de la universalitat, la igualtat, la uniformitat i la llibertat com a trets distintius de lensenyament espanyol, essent lEstat lúnic ens capaç de garantir aquests drets per a tots els habitants de la nació. En definitiva, el que pretenien inicialment els liberals a linici del XIX, i que ja es dibuixava en les primeres passes legislatives que donaven, era redefinir lesperit nacional espanyol amb la voluntat de formar ciutadans en contraposició a lanterior noció de súbdits, definida en lantic règim com a ens sotmesos a diversos poders amb drets i deures escrits en una norma, la Constitució, que havien daprendre mercès a la instrucció pública general, per la qual cosa lEstat sobligava a posar els medis adients per fer realitat aquest propòsit.
Leducació primària es presentava, per tant, com linstrument polític per construir el nou Estat liberal, per la qual cosa era indispensable la uniformització i centralització secular per aconseguir una educació nacional que trenqués amb el monopoli exercit per lEsglésia en aquest camp. Amb tot, a diferència del model francès de Condorcet (Rapport de 1792), que fou el document referencial dels il·lustrats i els primers liberals, el text constitucional espanyol manifestava la identitat catòlica de lEstat i lescola espanyols, de forma que no hi havia un trencament entre Estat i Església, doncs més aviat es cercava la col·laboració eclesiàstica al servei del poder civil. En conseqüència, es feia primordial lelaboració de nous llistats de llibres de text i la unificació de mètodes daprenentatge sota uns principis o objectius comuns definits per un liberalisme catòlic.[4]
En aquest sentit, linforme Quintana, document previ dassessorament a les Corts forjat en 1813, proposava la universalització de leducació, especialment de la primària, atès que «es la más importante, la más necesaria y, por consiguiente, aquella en que el Estado debe emplear más atención y más medios (...); en ella es donde se proporcionan al hombre aquellos conocimientos que siendo necesarios a todos, deben ser comunes a todos; y por consiguiente hay una obligación del Estado en no negarlos a ninguno». No obstant això, convé precisar que el concepte universal per als liberals es limitava a la part masculina de la societat, ja que la femenina quedava totalment al marge de leducació pública general i es reduïa als àmbits privats, especialment conventuals.
Els membres de la comissió també safanyaven a recomanar un pla destudis que contemplés «leer con sentido, escribir con claridad y buena ortografía, poseer y practicar las reglas elementales de la aritmética, imbuir el espíritu en los dogmas de la religión y en las máximas primeras de la buena moral y buena crianza, aprender en fin, sus principales derechos y obligaciones como ciudadano, una y otra cosa por catecismos claros breves y sencillos».
Més endavant en el temps, la plasmació legal daquell informe, el projecte de decret presentat a Corts el 7 de març de 1814, considerava leducació com el medi adient per regenerar el país, perquè «sin educación, es en vano esperar la mejora de las costumbres; y sin estas son inútiles las mejores leyes, pudiéndose quizá asegurar que las instituciones mas libres, son aquellas que mas ensanche conceden a los derechos de los ciudadanos».[7]
El text incidia en la pretesa universalitat de lensenyament, «esto es, extenderse a todos los ciudadanos de la nación» i volia assolir «el sistema entero de los conocimientos humanos», és a dir, abraçar duna forma eclèctica els continguts científics i humanístics. També defensava la llibertat densenyament per als professors, punt sobre el qual havia de girar gran part del debat pedagògic futur entre les diverses famílies liberals; i considerava, com ja hem dit, que leducació havia de ser uniforme perquè tots els ciutadans gaudissin de les mateixes oportunitats, pública (encara que no prohibia la privada), gratuïta, amb un compromís liberal al darrere que lenfortís i en una sola llengua, la castellana.
La comissió feia un disseny global de la instrucció pública en què la dividia en tres graus. Daquesta forma, consolidava la primària, general per a tots els espanyols; creava la secundària fundant uns nous establiments per al tram intermedi, els anomenats instituts o universitats de província, amb la missió de formar professionals de classe mitjana instruïts en lestudi científic i humanístic, i perquè servís ensems desglaó per accedir al tercer cicle, i la superior, preparatòria professionalment per a lelit civil. Finalment reduïa les prop de quaranta universitats existents a només deu, creant una Universitat Central a Madrid amb un paper capdavanter dins lensenyament nacional.
Realment, lesforç que proposava la comissió per millorar el sistema educatiu nacional era radical, però del tot fonamentat. Lalfabetització del poble espanyol estava molt per sota de la daltres nacions més avançades del continent, per la qual cosa la instrucció de base era una qüestió durgent necessitat per als liberals en el seu camí per construir un nou Estat. Espanya pertanyia, a començament del XIX, al grup de nacions majoritàriament analfabetes de larc mediterrani (menys del 30% dalfabetitzats) o de lest dEuropa (menys del 20%), que soposaven a la realitat dels països del nord i del centre que, en alguns casos, havien arribat al 100% dalfabetització en començar la centúria. Concretament, Suècia havia eradicat lanalfabetisme del seu sòl cap al 1750 i Escòcia en 1800, mentre als Estats alemanys el percentatge de població alfabetitzada se situava entre el 76 i el 93%, i a Anglaterra i Gales al voltant del 65%.[8]
Entre les explicacions més comunes, cal destacar la de Antonio Viñao, qui relaciona la lectura personal de la Bíblia que impulsà lEsglésia protestant com el factor dalfabetització més destacat en els països del nord i centre dEuropa, en contraposició al proselitisme catòlic (sud dEuropa) o ortodox (est) defensors de la comunicació oral i visual entre eclesiàstics i feligresos.[9]Altrament, França, a causa dels canvis polítics esdevinguts arran de la revolució de 1789, fou lúnic país catòlic que escapà de la tendència general i superava el 50% de població alfabetitzada a mitjan segle XIX. Tot i el retard en relació als països anglosaxons, el model francès dintervenció educativa estatal, mitjançant unes lleis concretes i seculars, posteriors a la revolució de 1789, inaugurava una nova era i fou un exemple a seguir per a la resta de nacions on el liberalisme fou adoptat com a sistema polític enfront de labsolutisme o el feudalisme, que recolzaven la contrarevolució i un model educatiu conservador en què lEsglésia continuava exercint el control sobre leducació per administrar-la amb comptagotes. Així, per exemple, i seguint lestela francesa, Anglaterra (1833) o Espanya (1838) foren països capdavanters en aplicar el model francès i elaboraren les primeres lleis educatives de caire liberal en què lEstat es feia responsable de leducació del país, encara que en el cas espanyol sense trencar amb lEsglésia.
Però a Espanya quedava molta feina per fer, ja que en 1841 només un 9,6% despanyols sabia llegir i escriure, als que es podia sumar un 14,5% més que només llegia, per un total aproximat del 24,1% de població en certa manera instruïda.[10]Amb tot i amb això, el percentatge danalfabetisme havia disminuït en aquells primers 40 anys del XIX, ja que en 1803 se situava al voltant del 94% i el dels anys 20 del vuit-cents vorejava el 85-90%. A banda, hi havia enormes desigualtats socials, perquè el major nombre dalfabetitzats se situava en el grup dels homes, i entre aquests els que vivien a les ciutats i pertanyien als sectors amb millor poder adquisitiu, i quedaven en unes pitjors proporcions, gairebé al marge de la formació elemental, les dones, els camperols i jornalers.[11]També existia un segon condicionant, en aquest cas geogràfic, que explicaria que en el nord de la península, exceptuant Galícia, se situessin, per norma general en tot el període, els majors nivells dalfabetització. Així, les regions del País Basc, en primer lloc dalfabetització a mitjan segle XIX amb un 40% de mitjana, Madrid, el nord de Castella, Navarra, Cantàbria, Astúries i Catalunya, totes elles per sobre del primer nivell dalfabetització (30%), sobrepassarien de llarg a totes les del sud, les insulars i Galícia.[12]
Entre les causes de la deficient i desigual alfabetització espanyola que shan assenyalat al llarg de la història, podem destacar en primer lloc la clàssica defensada per Luzuriaga, que relacionava el retard educatiu amb lextens ruralisme del país. Posteriorment, noves explicacions sobre el tema incideixen en culpar a lEsglésia, manipuladora duna educació elitista i privada en lEspanya de lantic règim, i lEstat, molt dèbil i amb pocs recursos econòmics i sensibilitat cultural per implantar una xarxa descoles nacional.[13]