Quelcom daixò hi havia, doncs si era acceptat pel nou Estat que leducació permetia la mobilitat social per al personal format, potser no era molt convenient que tothom ladquirís gratuïtament per part de lEstat. Per tant, a partir de llavors les lleis educatives posteriors al 1833 anaren marcant uns límits, bàsicament econòmics, per a laccés als distints graus de lensenyament, tot i reconèixer contínuament la voluntat de generalitzar-lo.
Revolució liberal i educació (1833-1843)
El liberalisme va engegar el seu desenvolupament polític definitiu, tot i loposició dels carlins, un cop morí Ferran VII en 1833. La construcció duna nova infraestructura estatal general tenia per objectiu modificar el panorama sociopolític nacional i evitar la contrarevolució absolutista. En primer lloc, es decidí que Maria Cristina (vídua de Ferran VII, mare dIsabel II i partidària dun liberalisme possibilista), sencarregués de la regència de la monarquia fins que la seva filla tingués la majoria dedat. La reina regent dirigí lEstat, en els primers anys de transició de lantic règim al liberalisme (1833-1840), en unió dun grup de polítics moderat que pretenia implantar el liberalisme gradualment. Amb tot, la promulgació inicial de la Constitució de 1812, arran del motí de la Granja en 1836, i la posterior aprovació de la Constitució de 1837, de caire progressista, desfermà un enfrontament entre els dos grans blocs liberals del moment (progressistes i moderats) per fer-se amb el control de lEstat, cosa que acabà amb la revolució del setembre de 1840 i un canvi de regent, Maria Cristina pel general Espartero, proper al progressisme.
Amb aquest panorama polític, la primera disposició educativa dels liberals no tardà gaire temps en fer-se efectiva. La regent M. Cristina donava el vistiplau a un Reial Decret, el 31 de gener de 1834,[25]en què es creava una Comisión Central de Primera Enseñanza amb la missió de gestionar leducació pública espanyola. La comissió depenia del Ministeri de Foment, creat el 5 de novembre de 1832 també per un Reial Decret, encarregat, entre altres afers, de regular lensenyament.
Més endavant, un nou Reial Decret, del 25 de setembre de 1834, refundava la Dirección General de Estudios, presidida de nou per Quintana, que substituïa la Comissió Central i esdevenia una institució amb un cert marge dacció en matèria educativa a Espanya.[26]El primer objectiu de la Direcció era, segons afirmava M. Cristina en la introducció de la llei aprovada pel Govern dels seus aliats polítics, aconseguir un ensenyament general per a tota la població espanyola, perquè «es uno de los mas importantes beneficios que pueden dispensarse á los pueblos y de que ningún otro puede contribuir mas eficazmente á la felicidad de las familias, á la mejora de costumbres públicas, al conocimiento y reforma de los abusos y a la consolidacion de las instituciones».[27]El nou ens educatiu recollia laspiració inicial liberal duniversalitzar leducació, plantejada ja en la Constitució de 1812 i durant el Trienni Liberal (1820-1823), però matisant la idea inicial, ja que només reclamava un ambigu ensenyament general per als habitants de la nació espanyola sense especificar quins medis econòmics, vitals per dur a terme un desenvolupament educatiu ampli, pensava destinar lEstat per assolir el seu propòsit.[28]
El primigeni document del 31 de gener de 1834, abans fins i tot que es redactés un pla destudis, suprimia lantiga Inspección General de Instrucción Pública, organisme que durant el règim absolut es dedicava a resoldre les qüestions educatives globals i la substituïa, primer, per lesmentada comissió central i, més endavant, per la Direcció General, amb la qual cosa es començava a bastir des de zero el nou edifici educatiu liberal.
Tanmateix, el nom de lorganisme encarregat de la instrucció pública no era una qüestió determinant llavors, ja que el més important era la feixuga tasca que se li presentava en els seus primers anys de singladura. En aquest sentit, el dèficit estructural de lensenyament era tan gran a lEstat espanyol, que fins llavors lestabliment duna escola només depenia del fet que el seu ajuntament ho cregués oportú o no, amb els pocs avantatges i molts inconvenients que aquesta circumstància comportava per a leducació daquell moment. Per tant, no ens haurà destranyar que en moltes poblacions, sobretot les de menys veïnat, les autoritats corresponents en general amb pocs recursos econòmics, però també amb poca sensibilitat vers la qüestió educativa no creguessin oportú fundar una escola pel simple fet de no voler pagar les despeses que ocasionava la seva instal·lació. El Govern moderat promulgà, mitjançant la signatura de M. Cristina, una Instrucción para el régimen y gobierno de las escuelas de primeras letras (21 doctubre de 1834), en què sestablia una primera normativa molt superficial, però que tenia com a objectiu principal elaborar una estadística per saber el nombre i situació general de les escoles espanyoles. Així, per exemple, a Lleida es va posar de manifest el nul ensenyament general que tenia la província per les poques respostes que rebé el seu cap polític, Mariano Valero Arteta, en preguntar als ajuntaments mitjançant una circular oficial enviada pel ministre de Foment sobre aquesta qüestió.[29]
No obstant això, hem de dir que abans dactuar de ferm per millorar el sistema educatiu, el primer propòsit del nou govern liberal fou el reordenament geogràfic i administratiu de lEstat. Daquesta forma, es substituí la divisió territorial de lantic règim que distribuïa el territori espanyol en subdivisions regionals molt grans (Catalunya, per exemple, era una mena de província única), que al mateix temps sesquarteraven en petites demarcacions administratives, semblants a les comarques actuals, encara que per norma general més extenses, i que sanomenaven corregiments per un cos legislatiu, aplicat a partir de 1835, que establia una organització geopolítica en províncies (Catalunya ja es dividí llavors en les quatre demarcacions actuals), gestionada cadascuna delles per una nova corporació de govern, la Diputació (decret del 25 de setembre de 1835 signat pel president del Govern, Álvarez de Mendizábal), que a Lleida es plasmà amb la constitució de lesmentada corporació el 30 de maig de 1836.[30]Tenint en compte que el tema educatiu era dincumbència estatal, la Diputació, un cop fundada en cada província, passava a ser lencarregada, inicialment, de gestionar i controlar el compliment de les disposicions educatives elaborades pel Parlament espanyol. Entre aquests textos, una reial ordre de finals de 1835 (4 de desembre) recordava als ajuntaments que «la instrucción primaria es una necesidad general, y por consiguiente deuda del Estado que deben pagar los pueblos, sin perjuicio de las retribuciones a que están obligados los pudientes, por los particulares beneficios que de ella reportan».[31]
En aquest sentit, la Diputació de Lleida, tot veient la lamentable situació educativa de la província, va tenir com a consigna primordial de tota lèpoca isabelina (18331868), que cap ajuntament amb dret a escola i mestre restés sense aquesta mínima infrastructura material i humana per instruir la seva població.[32]Amb tot, sembla que les primeres mesures darranjament liberal, aparentment, produïren una revifada en la instrucció primària, doncs es passà de les 12.600 escoles de 1833 a les 16.000 de 1836.[33]El treball de la Direcció General dEstudis, tot cercant la informació més elemental sobre la instrucció pública del país, donà alguns resultats, de forma que les dades estadístiques provincials recollides per la corporació serviren al ministre moderat de la Governació, Ángel de Saavedra, duc de Rivas,[34]per a la redacció dun pla general destudis que el Govern, presidit per Francisco Javier Istúriz (1790-1871), volia aprovar en 1836. Concretament, el 4 dagost daquell any es presentava en societat el Plan de Instrucción Pública, mitjançant un decret governamental, acompanyat dun preàmbul inicial redactat pel duc, en què explicitava les directrius de la seva elaboració. Aquell text, tot i no ser aprovat per les Corts ni posat en pràctica per lEstat un cop es presentà i debatí al Parlament a lestiu del 36, es convertí, amb el temps, en la base conceptual del liberalisme per als tres nivells educatius en què es dividí la instrucció general espanyola en la primera època isabelina.[35]La seva importància legal, per tant, és gran, ja que els principis programàtics i arguments filosòfics que contenia foren utilitzats profusament en posteriors plans destudis, sobretot pels moderats de centre, al llarg del segle XIX. Tanmateix, les peculiars i canviants circumstàncies polítiques que va viure el país en els primers anys liberals van afavorir el retard en ladopció dels continguts legals de lesmentat programa. Lanomenat motí de La Granja protagonitzat per alguns oficials de baixa graduació una setmana després de la presentació del pla de Rivas a les Corts, provocà la caiguda en desgràcia del fins llavors primer ministre moderat Istúriz i un nou canvi de govern a favor del Partit Progressista, el qual derogà, mitjançant una Reial Ordre del 4 de setembre, el pla Rivas. En el seu lloc, a punt de començar el curs i per sortir del pas davant lexpectació creada, la Direcció General, de nou sota la gestió de M. Quintana, elaborà un arranjament, lanomenat Arreglo Provisional de Estudios para el próximo año académico, promulgat per una Reial Ordre de 29 doctubre de 1836, que paradoxalment, per la ineptitud general dels futurs governants a lhora de redactar una nova llei educativa global, regí la vida acadèmica espanyola fins al 1843.[36]
En el preàmbul de la llei, del 9 dagost de 1836, Rivas exposava que «mi deseo ha sido asentar el plan sobre los principios mas liberales que en el dia se conocen, no omitiendo mejora alguna de cuantas existen en los paises extrangeros y pueden aplicarse á nuestra pátria». Per això, el duc elaborà un programa global on tots els nivells educatius estiguessin inclosos, «para las diversas clases de la sociedad». Saavedra proclamava en el text la llibertat densenyament per afavorir el progrés científic, però avisava que «el padre que confía sus hijos á un profesor, tiene derecho á estar seguro, hasta cierto punto, de su aptitud y moralidad». Tampoc veia amb bons ulls que tothom pogués arribar al màxim nivell (el tercer) de lensenyament, per la qual cosa defensava que les obligacions del Govern a lhora de crear les infraestructures materials per a la instrucció pública nacional anaven en augment a mesura que leducació descendia als nivells més elementals, per anar disminuint, duna forma proporcional, a mesura que els seus esforços es dirigien a la superior. És més, el duc afirmava amb rotunditat en quin grup humà pensava quan feia el seu pla: «á esa clase media que antes no existía y ahora tiene tanta influencia en los destinos de las naciones». Llavors, lúnic que calia fer era acomodar «la instruccion á las necesidades de la sociedad». I aquell moment reclamava incorporar a la classe mitja, lanomenada burgesia, en tots els àmbits de decisió del país, per la qual cosa era primordial donar-li les bases educatives adients per projectar-la sociopolíticament. Els establiments encarregats de satisfer aquesta nova necessitat eren els instituts de secundària, pensats inicialment per a la formació tècnica i industrial, als quals dedicarem un capítol sencer més endavant. El seu plantejament sallunyava de la gratuïtat de lensenyament proposada en anteriors programes educatius, perquè «jamás ha producido los efectos que se esperaban de ella (...) Conviene, pues, restringir el principio de la enseñanza gratuita. El bien de la sociedad, el progreso de las mismas ciencias lo reclaman».
Amb els nostres ulls, els del segle XXI, podem considerar que els plantejaments del duc eren classistes. Certament ho eren, però suposaven un avenç social enorme per a aquell moment històric, ja que, sense anar més lluny, estaria bé recordar que leducació que no fos primària, fins a la revolució liberal, era un dret al qual només tenien accés els privilegiats o els que eren molt rics. Saavedra, com a novetat del seu pla, incorporava a un nou bloc social en el centre dinterès educatiu, la classe mitjana, i estenia «por todo el suelo español la enseñanza primaria, acercándola hasta los mas menesterosos; proporcionar á las clases algo acomodadas la instruccion que han menester para las transacciones comunes de la vida; y reducir los estudios superiores y especiales á las necesidades de la nacion». El pla deixava molt clar que havia «una escala gradual para que cada individuo pueda llegar hasta el punto de instruccion que su posicion social le permite».[38]
En aquest sentit, el temor a fornir una societat massa assenyada que descurés les seves obligacions laborals era comú en els plantejaments polítics del liberalisme espanyol vuitcentista. Sense anar més lluny, José de la Revilla, que més endavant (1845), participà en lelaboració del pla Pidal, considerava «preciso la instruccion de las clases laboriosas del pueblo», tot i que no necessitaven la formació «filosófica, la literaria, la científica, no: semejante enseñanza vendria entonces á ser perjudicial á todos, porque preponderando las clases consumidoras sobre las productivas, desaparecerian estas, y llegaria á ser imposible todo género de gobierno, sería imposible la existencia de la familia y la sociedad». Davant aquesta possibilitat, el sector liberal més avançat del moment apostava per donar al poble «la instruccion que necesitan, ademas de la primaria y de la moral religiosa, es la que se funda en el conocimiento elemental y de aplicacion práctica de los procedimientos científicos á las respectivas artes ú oficios á que cada cual se dedique».[39]
Tanmateix, durant aquells anys, les ambicions liberals es van veure frenades per la guerra contra els carlins (1833-1840), que condicionà lescenari polític espanyol. Aquells foren anys difícils on la convivència es féu inestable, i en els quals es legislà a favor de la mobilització militar liberal i en contra de la revolta proabsolutista. Els mestres de tots els nivells dinstrucció solien impartir les seves classes amb luniforme de la milícia nacional (cos paramilitar civil de defensa del liberalisme), mentre un Reial Decret del 24 doctubre de 1835 establia que, per compensar les lleves de la joventut espanyola, els anys de campanya fossin equivalents als acadèmics si els nois estaven estudiant alguna carrera en el moment en què eren cridats a files. Una altra disposició compensatòria i de captació en un moment de transició política fou lequiparació dels cursos assolits en un convent als acadèmics universitaris. Les inversemblants mesures del nou i feble govern liberal espanyol feien exclamar a Sánchez de la Campa que «los estudios en cuerpos de guardia, y los ejércitos de guerrillas, convirtieronse en estudios de Derecho, de la Medicina, ó de la Farmacia, y en ejercicios de forenses, anatómicos ó analíticos». O «¿que cosa mas natural que convertir en año académico de una Facultad, el año empleado al calor de la lumbre en la amena lectura de algun Padre?». Llavors, «con órdenes como las que insertas quedan, con la guerra civil y la guerra política, estraño y mucho fué que los estudios encomendados á la Direccion general se terminaran ... Resultado fueron, muchos abogados y no pocos médicos, que hicieron toda su carrera con las armas en la mano».[40]
Tanmateix, tot i lesforç de la comissió, les idees que contenia el pla educatiu del duc de Rivas encara tardaren un xic en posar-se en marxa, però els canvis polítics, mitjançant reials ordres i altre tipus de manaments governamentals, continuaren. Tot just començava lestiu de 1836, quan els moderats decidien que leducació passés a dependre directament del Ministeri de la Governació. Més endavant, al setembre, després dun canvi de govern, en aquest cas progressista, el nou ministre daquell organisme, Joaquim María López, ratificava la Dirección General de Estudios, que el moderat Rivas volia substituir un mes abans, perquè continués gestionant els temes educatius. La renovada comissió estaria formada per 7 vocals experts en educació (entre 1821 i 1823 també es creà un organisme amb aquest nom i amb atribucions molt similars), amb la missió de tornar a les directrius legals que abraçava larticle 369 de la Constitució de 1812, però les seves intencions tampoc prosperaren. En aquest sentit, en 1837 les Corts aprovaren una nova Constitució, que tornava a aquesta cambra les atribucions educatives estatals, encara que retallava els plantejaments fets per la Pepa en 1812, sobretot en els apartats referents a la seva universalitat i gratuïtat.
De nou la inestabilitat política, cinc ministres de Governació diferents entre 18361837, retardà molt les intencions liberals de fer prosperar una llei global dinstrucció per a la població espanyola. Finalment, el Govern, des de finals de 1837 de nou en mans moderades, aconseguí almenys aprovar, el 21 de juliol de 1838, una Reial Ordre que regulava la primera llei dinstrucció primària fonamental de lèpoca isabelina, coneguda com Llei Someruelos, nom del marqués que regentava el Ministeri de Governació llavors, encara que, posteriorment, el marquès fracassà en el seu intent de promulgar un pla destudis per a lensenyament secundari i superior en ser rebutjat el seu projecte per les Corts. Concretament, el pla proposava la nacionalització dels estudis de secundaria existents fins llavors, en mans del clergat, doncs entre els fons contemplats per sufragar els instituts elementals, un per a cada província, es tenien en compte els destinats per al manteniment dels col·legis dhumanitats, cosa que provocà la radical oposició dels diputats més conservadors que aconseguiren neutralitzar el projecte destudis intermedis i superiors.[41]