Tanmateix, tot i lesforç de la comissió, les idees que contenia el pla educatiu del duc de Rivas encara tardaren un xic en posar-se en marxa, però els canvis polítics, mitjançant reials ordres i altre tipus de manaments governamentals, continuaren. Tot just començava lestiu de 1836, quan els moderats decidien que leducació passés a dependre directament del Ministeri de la Governació. Més endavant, al setembre, després dun canvi de govern, en aquest cas progressista, el nou ministre daquell organisme, Joaquim María López, ratificava la Dirección General de Estudios, que el moderat Rivas volia substituir un mes abans, perquè continués gestionant els temes educatius. La renovada comissió estaria formada per 7 vocals experts en educació (entre 1821 i 1823 també es creà un organisme amb aquest nom i amb atribucions molt similars), amb la missió de tornar a les directrius legals que abraçava larticle 369 de la Constitució de 1812, però les seves intencions tampoc prosperaren. En aquest sentit, en 1837 les Corts aprovaren una nova Constitució, que tornava a aquesta cambra les atribucions educatives estatals, encara que retallava els plantejaments fets per la Pepa en 1812, sobretot en els apartats referents a la seva universalitat i gratuïtat.
De nou la inestabilitat política, cinc ministres de Governació diferents entre 18361837, retardà molt les intencions liberals de fer prosperar una llei global dinstrucció per a la població espanyola. Finalment, el Govern, des de finals de 1837 de nou en mans moderades, aconseguí almenys aprovar, el 21 de juliol de 1838, una Reial Ordre que regulava la primera llei dinstrucció primària fonamental de lèpoca isabelina, coneguda com Llei Someruelos, nom del marqués que regentava el Ministeri de Governació llavors, encara que, posteriorment, el marquès fracassà en el seu intent de promulgar un pla destudis per a lensenyament secundari i superior en ser rebutjat el seu projecte per les Corts. Concretament, el pla proposava la nacionalització dels estudis de secundaria existents fins llavors, en mans del clergat, doncs entre els fons contemplats per sufragar els instituts elementals, un per a cada província, es tenien en compte els destinats per al manteniment dels col·legis dhumanitats, cosa que provocà la radical oposició dels diputats més conservadors que aconseguiren neutralitzar el projecte destudis intermedis i superiors.[41]
Per un altre cantó, la llei Somoruelos densenyament primari aprovada, recollia, quasi íntegrament, tot el que contenia larraconat pla educatiu del duc de Rivas de 1836 per a aquest nivell dinstrucció. També incidia en la qüestió daconseguir que la instrucció més bàsica, lelemental, fos general, encara que en no garantir la seva gratuïtat feia del tot impossible que es pogués assolir el nivell densenyament desitjat. Amb tot, com diem, la llei no limitava laccés dels nens a la instrucció més bàsica, i els més pobres, si ho demostraven a la comissió dinstrucció local, no pagaven cap taxa. Més endavant, el Reglamento de las escuelas públicas de instrucción primaria elemental, del 26 de novembre de 1838, fou més precís en els seus propòsits i delimitava socialment labast de lensenyament primari superior, que «no se establece para todos; se destina a una clase determinada aunque numerosa, cual es la clase media, y todos los conocimientos que (...) se comunican no son indispensables para las clases pobres». Per això, establia que el nombre de places densenyament de primària superior «no excederá nunca de la décima parte de los niños contribuyentes que asistieren a la escuela superior».[42]
Per dur a terme els seus objectius, la llei establia que en cada capital de província es fundés una Escola Normal de magisteri de primària, no feia restriccions a què la instrucció pogués ser pública o privada, i dividia leducació primària en elemental i superior. Quant als manaments directes, obligava als ajuntaments que tenien entre 100 i 1.200 veïns a fundar una escola de nivell elemental completa si no lhavien constituït amb anterioritat, mentre que els que tenien menys veïnat shavien dagrupar amb les corporacions daltres llogarrets per crear una escola elemental al servei de totes les comunitats implicades. A banda, els municipis que passaven de 1.200 veïns tenien lobligació de crear un centre de primària superior, és a dir, havien doferir tot lensenyament inicial als seus habitants i als dels indrets més propers. Finalment, el codi establia que els mestres contractats per les corporacions municipals de més de 100 veïns devien tenir el títol de mestre de primària elemental o superior.
Altrament, larticle quart establia els continguts bàsics que havien de superar els alumnes en els dos nivells en què es repartia la instrucció primària pública, els quals posaven un èmfasi especial en la formació religiosa i moral, tret que fou distintiu dels plans destudis moderats. Així, en lelemental, lalumne havia de rebre formació en principis de religió i moral, lectura, escriptura, les quatre regles bàsiques daritmètica i gramàtica castellana, que era lúnica llengua que sacceptava oficialment per impartir la instrucció. Per al nivell superior sestablia que els alumnes havien daprendre majors nocions daritmètica, principis de geometria i les seves aplicacions més habituals, dibuix, principis generals de física, química i història natural adaptades a les necessitats de la vida i notícies de geografia i història, principalment de la geografia i història dEspanya. A banda, larticle 9, en un clar gest de servei a la població, aconsellava a les escoles rurals que instruïssin als nens en els rudiments més elementals per a un millor desenvolupament de la seva futura professió, que a nivell espanyol, majoritàriament, es dirigida a lagricultura.
Per assegurar-se del compliment daquest manament, la normativa també decidia que en cada localitat amb una escola funcionant es constituís una comissió local dinstrucció primària, dirigides totes en conjunt per una comissió provincial tutelada per la Diputació. Les comissions locals, tal com prescrivia larticle 31, estarien formades per lalcalde, un regidor, el mossèn i dues persones amb una certa instrucció de cada població, mentre que la comissió provincial (article 28) era presidida pel cap polític, i es completava amb un vocal de la Diputació, un de nomenat pel bisbe i dos més triats pel cap polític a proposta de la corporació provincial entre les persones més formades de la província. La comissió elaborava un informe anual on constés lestat de les escoles, el material que tenien, els sous pagats als mestres, els preus de les matrícules i la relació de totes les deficiències estructurals que detectessin en les seves inspeccions.[43]Tanmateix, a pesar daquestes disposicions inicials, a Espanya en 1855 encara quedaven 6.000 pobles menors de 100 habitants sense escola, cosa que palesava la lentitud a lhora dimplementar la infraestructura escolar.[44]
En aquest sentit, la llei Somoruelos fou el marc legal general de la instrucció primària estatal fins a la publicació de la Llei Moyano de 1857, perquè «ni en el plan de estudios de 1845, ni en el de 1847, ni en el de 1850 se dice una palabra como tampoco en los reglamentos que á ellos siguieron, relativa á la instruccion primaria».[45]
En aquest sentit, els anys del Trienni Progressista (1840-1843) foren duna gran activitat legislativa en làmbit educatiu, ja que es van pretendre reparar les mancances que per llei no shavien aconseguit solucionar fins llavors. Entre les mesures daquell moment, destaca la creació en 1841, per part de la direcció, del Boletín Oficial de la Instrucción Pública, dirigit fins al 1843 pel director de lEscola Normal de Madrid Pablo Montesino, que fou un medi propagador de primer ordre de les idees educatives liberals i dels nous mètodes dinstrucció. També, a pesar que fins al 1845 no selaborà un pla destudis global per a lensenyament secundari i superior, els governs progressistes daquesta època posaren les bases legals adients perquè es fundessin els primers establiments públics de secundària, tan necessaris per a leducació tècnica, professional i científica, i redefiniren algunes qüestions universitàries que més endavant es mostraren encertades.
Daquesta forma, un cop shavia regulat per llei lensenyança primària, lobjectiu del Govern se centrà en la cerca duna fórmula per reformar leducació secundària, ja que en el país havia un sector social reaccionari que veia en els nous establiments proposats pels liberals un perill per a la supervivència dels tradicionals seminaris lligats a lEsglésia i les escoles de llatinitat, les quals, fins a aquell moment, havien preparat, amb el seu cúmul de limitacions, a la joventut espanyola per a laccés a la universitat. El Govern progressista havia detectat el retard en la formació científica i tècnica del país, doncs, a banda dels estudis universitaris reconeguts (medicina, dret i teologia), els joves només podien estudiar alguna de les branques artístiques, científiques i industrials en unes quantes escoles aïllades geogràficament i sense connexió cultural de cap tipus com eren el Seminario de Hijos Nobles de Vergara (País Basc), el seminari de reials estudis de Sant Isidre de Madrid, lAcademia de San Fernando (darts), el Museu dHistòria Natural de Madrid i les escoles de la Junta de Comerç de Barcelona (nàutica, arquitectura naval, nobles arts, mecànica, química, física, matemàtiques, anglès, francès, italià, taquigrafia i economia política) i els Consulats dAlacant (nàutica, agricultura, comerç, anglès i francès), La Corunya (nàutica, dibuix i física), Burgos (dibuix), Bilbao (nàutica, dibuix, arquitectura, matemàtiques, comerç, anglès i francès), Santander (nàutica, dibuix, matemàtiques, comerç, anglès i francès), Sevilla (agricultura, comerç, anglès i francès), Cadis (matemàtiques, comerç, anglès, francès i toscà), Màlaga (matemàtiques, comerç i economia política), Mallorca (nàutica) i Canàries (agricultura), dedicades cadascuna delles a branques del saber diferents i amb un desenvolupament pràcticament autònom. Fins llavors, els estudis científics havien rebut el menyspreu «en todas las universidades del reino; consideradas de escasa ó de ninguna importancia las ciencias físico-matemáticas y naturales al lado de las demás, veíanse aquellos entregados á una incompleta y rutinera enseñanza, careciendo absolutamente de cuantos medios materiales son de imprescindible necesidad para hacer su estudio con fruto». En conseqüència, «los estudios superiores científicos fueron en su mayor parte desconocidos en ellas; y los elementales, llamados hasta entonces filosóficos, se veian reducidos a seguir la marcha enojosa y esteril que les tenia señalada el escolasticismo, déspota formidable que los ha subyugado hasta nuestros dias en las escuelas generales de España».[48]
Tanmateix, el primer intent progressista de regular lensenyament secundari i superior amb nous plantejaments fou el projecte elaborat pel ministre de la Governació Facundo Infante.[49]El pla incidia, principalment, en una major llibertat per als docents i el control exclusiu de leducació per part del Govern, excloent daquesta funció a lEsglésia. Tanmateix, el projecte Infante va fracassar, fins i tot, abans que es discutís seriosament a les Corts, després que el ministre, això sí, el presentés en aquella cambra el 12 de juliol de 1841.[50]Concretament, el congrés dels diputats decidí crear una comissió que dictaminés sobre el projecte Infante, però la tasca dels delegats es retardà molt i no fou fins a labril de lany següent (1842) que presentà el seu dictamen, però un vot de censura i la caiguda del Govern, amb la consegüent substitució dInfante per un altre ministre de la Governació, Mariano Torres Solanot, propiciaren el rebuig del pla per part del nou gabinet que, davant la dificultat de redactar un pla general, es decidí per la promulgació de reformes parcials.
Així, en primer lloc, la Regència encapçalada per Espartero anà donant permís a les associacions dinstitucions locals que sanaven unint a les províncies per crear instituts. Molts establiments de secundària, com veurem més endavant, nasqueren així, en precari, per linterès i la subvenció, molts cops insuficient, de les corporacions, autoritats i intel·lectuals de cada localitat. Tanmateix, el mèrit fou que en aquests anys, per primer cop, es fundaren centres de formació professional, encara que cal remarcar que en els seus inicis els instituts abusaren duna programació acadèmica excessivament tècnica i descuraren la formació integral de lalumnat, sobretot en lapartat humanístic, marginant de la seva programació el llatí.
Finalment, el 15 doctubre de 1843, el Govern aprovava un pla destudis que homogeneïtzava per fi el segon cicle a Espanya. Aquest primer reglament establia un tram de set cursos per al batxillerat (tres de gramàtica i quatre de filosofia), una edat mínima donze anys per entrar a linstitut i dotava econòmicament les places de director, secretari i catedràtic uniformement a càrrec dels fons de la Diputació Provincial, a més de regular els ensenyaments que shavien dimpartir a secundària. Aquell document fou el primer que regulà legalment els instituts espanyols, donant prioritat als estudis filosòfics (de ciències), encara que quedava descontextualitzat dels altres nivells densenyament per les nul·les pretensions de globalitat que tenia; de forma que, per exemple, lensenyança eclesiàstica i la llatinitat quedaven totalment al marge daquest programa.[51]
La secundària, com havia previst el duc de Rivas en 1836, quedava reservada a lanomenada classe mitja, un estrat social situat entre lelit i el poble, que en aquells moments aglutinava gran part de les forces productives i econòmiques del país, així com sectors importants de laparell administratiu i professional liberal. Antonio Viñao calcula que lestudiantat dels instituts representava a mitjans segle XIX el 4,5% del total de ciutadans dedats compreses entre els 10 i 14 anys, cosa que parla clarament sobre labast social del concepte classe mitja o burgesia dels liberals, així com de la clara voluntat de restringir la mobilitat social a un grup limitat de la població espanyola.[52]
Altrament, en làmbit educatiu superior, a lagost de 1841, el Govern decretava la supressió de les universitats de Cervera, Palma i Oñate, i dos anys més tard, el 8 de juny de 1843, essent ministre de la Governació Pedro Gómez de la Serna, es creava la Facultat de Filosofia de Madrid «igual en las consideraciones y grados á las conocidas con el nombre de mayores», encara que el seu pla destudis poc tenia de «filosòfic», doncs la majoria dassignatures aprovades eren de caire científic i tècnic, que era el tipus densenyament que volien impulsar els progressistes.[53]