En primer lloc, jo no crec que un llibre puga ser perillós per al poble. El poble no llegeix més que no raona, no en té ni el lleure ni la capacitat; per altra banda, no és la religió, sinó la llei la que conté la gent del poble, i si un insensat els digués de robar o dassassinar, el cadafal els advertiria de no fer-ho. A més a més, si per casualitat hi hagués entre el poble un home en situació de llegir una obra losòca, és segur que aquest home no seria per regla general un criminal temible.
Els llibres només estan fets per aquella part duna nació les circumstàncies, leducació i els sentiments de la qual la posen per damunt del crim. Aquesta porció il·lustrada de la societat, que governa laltra, llegeix i jutja les obres: si contenen màximes falses o perjudicials, són ben aviat condemnades a loblit o lliurades a lexecració pública; si contenen veritats, no han de córrer cap perill. Són els fanàtics, els capellans i els ignorants els que fan les revolucions; les persones illustrades son sempre amigues del repòs.
Vós no gureu, senyor, entre aquells pensadors pusil·lànimes, que creuen que la veritat siga capaç de perjudicar; aquesta no perjudica sinó a aquells que enganyen els homes, i serà sempre útil a la resta del gènere humà. Tot us haurà dut des de fa llarg temps a la convicció que tots els mals amb què la nostra espècie es veu aigida només provenen dels nostres errors, dels nostres interessos mal entesos, dels nostres prejudicis, de les idees falses que apliquem als objectes.
En efecte, per poca seguida que hom tinga en el seu esperit, és fàcil de veure que són particularment els prejudicis religiosos els que han corromput la política i la moral. No són les idees religioses i sobrenaturals les que van fer que els sobirans fossen contemplats com a déus? És la religió la que va fer brollar els dèspotes i els tirans; aquests van fer lleis dolentes,1 el seu exemple va corrompre la noblesa, els nobles corromperen els pobles, els pobles viciats esdevingueren esclaus dissortats, ocupats a perjudicar-se per complaure la noblesa i per eixir de la misèria. Els reis van ser tinguts per imatges de Déu; van ser absoluts com ell, van determinar què era just i injust; llurs voluntats santicaren sovint lopressió, la violència, la rapinya; i va ser per baixesa, per vici i per crims que hom en va obtenir favor. És així com les nacions shan omplert de ciutadans perversos, que, sota uns caps corromputs per les nocions religioses, shan fet contínuament una guerra oberta o clandestina, i no han tingut cap motiu per practicar la virtut.
En societats així constituïdes, què pot fer la religió? Els seus terrors llunyans, les seues promeses inefables, han impedit mai als homes lliurar-se a les seues passions, o cercar la felicitat per vies més fàcils? Aquesta religió, ha inuït sobre els costums dels sobirans, que li deuen el seu poder diví? No veiem els prínceps, plens de fe, emprendre a cada moment les més injustes guerres, prodigar inútilment la sang i els béns dels seus súbdits, arrencar el pa de la mà del pobre per augmentar els tresors del ric insaciable, permetre i àdhuc ordenar el robatori, les concussions o les injustícies?
Aquesta religió, que tants sobirans consideren el suport del seu tron, els fa més humans, més regulats, més temperants, més castos, més dels als seus juraments? Ai las!, per poc que consultem la història, veurem sobirans ortodoxos, plens de zel i religiosos ns a lescrúpol, que són al mateix temps uns perjurs, uns usurpadors, uns adúlters, uns lladres, uns assassins, homes que actuen com si no tinguessen cap temor daquell Déu que honoren només de boca. Entre els cortesans que els envolten, veurem una aliança continuada entre cristianisme i crim, entre devoció i iniquitat, entre fe i vexacions, entre religió i traïcions. Entre els sacerdots dun Déu pobre i crucicat, que fonamenten la seua existència en la religió, que pretenen que sense ella no hi pot haver cap moral, no veiem regnar lorgull, lavarícia, la lubricitat, lesperit de dominació i de venjança?2 Les seues contínues predicacions, reiterades després de tants segles, són veritablement útils? Canvien els cors dels pobles que les escolten? Segons que admeten aquests mateixos doctors, aquestes conversions són molt rares; viuen sempre en el pòsit dels segles, la perversitat humana augmenta cada dia, i cada dia declamen contra els vicis i els crims, que el costum autoritza, que el govern encoratja, que lopinió afavoreix, que el poder recompensa, i que cadascú està interessat a cometre, sota pena de ser dissortat.
Així, segons que confessen els seus mateixos ministres, la religió, els preceptes de la qual han estat inculcats des de la infantesa i es repeteixen sense pausa, no pot res contra la depravació dels costums. Els homes deixen tothora de banda la religió, des del moment que aquesta soposa als seus desitjos; no lescolten sinó quan afavoreix les seues passions, quan concorda amb el seu temperament i amb les idees que es fan de la felicitat. El llibertí es burla quan aquesta condemna els seus excessos, lambiciós la menysprea quan posa límits als seus desitjos, el gasiu no lescolta quan li diu descampar els seus favors, els cortesà riu de la seua simplicitat, quan li ordena de ser franc i sincer. Daltra banda, el sobirà és dòcil a les seues lliçons quan li diu que ell és la imatge de la divinitat, que ha de ser absolut com ella, que és el propietari de la vida i dels béns dels seus súbdits, que ha dexterminar-los quan no pensen com ell. El biliós escolta àvidament els preceptes del seu capellà quan aquest li ordena dodiar, el venjatiu lobeeix quan li permet venjar-se ell mateix, sota pretext de venjar el seu Déu. En una paraula, la religió no canvia res de les passions dels homes, que només lescolten quan parla a luníson dels seus desigs; només els canvia en el llit de mort, llavors el canvi és inútil per a la societat, i el perdó del cel, que hom promet al penediment infructuós dels moribunds, encoratja els vius a persistir en el desordre ns al darrer moment.
Debades la religió predica la virtut, quan aquesta virtut esdevé el contrari dels interessos dels homes o no els condueix a res. No es poden donar costums a una nació el sobirà de la qual no té ell mateix ni costums ni virtut, on els nobles consideren aquesta virtut com una feblesa, on els capellans la degraden amb la seua conducta, on lhome del poble, malgrat les be-lles arengues dels predicadors, sadona que, per eixir de la misèria, cal prestar-se als vicis dels qui són més poderosos que ell. En les societats constituïdes així, la moral no és més que una especulació estèril, adequada a exercitar lesperit, sense inuir en la conducta de ningú, llevat dun petit nombre dhomes el temperament dels quals els ha tornat moderats i contents de la seua sort.
Tots els que vulguen fer fortuna o tornar més dolç el seu destí, es deixaran arrossegar pel corrent general, que els obligarà a salvar els obstacles que la consciència els oposa. No és, doncs, el sacerdot, és el sobirà aquell que pot establir els costums dun Estat. Ha de predicar amb lexemple, ha despantar el crim amb càstigs, ha dinvitar a la virtut amb recompenses, ha de vetllar sobretot per leducació pública, per tal que només se sembren en el cor dels seus súbdits les passions útils a la societat. Entre nosaltres, leducació no preocupa a la política, que mostra la més pregona indiferència sobre lobjecte més essencial per a la felicitat dels estats. En gairebé tots els pobles moderns, leducació pública es limita a ensenyar llengües inútils per a la major part dels qui les aprenen; en comptes de moral, hom inculca als cristians les faules meravelloses i els dogmes inconcebibles duna religió completament oposada a la recta raó; des del primer pas que fa el noi en els seus estudis, hom li ensenya que ha de renunciar al testimoni dels seus sentits, sotmetre la seua raó que se li descriu com una guia indel, i remetres cegament a lautoritat dels seus mestres. Però qui són aquests mestres? Són capellans interessats a mantenir lunivers en unes opinions els fruits de les quals només ells poden recollir. Aquests pedagogs mercenaris, plens dignorància i de prejudicis, estan rarament al nivell de la societat. Les seues ànimes abjectes i encollides, són capaces dinstruir els seus alumnes dallò que elles mateixes ignoren? Uns pedants, envilits als ulls mateixos daquells que els han conat els seus infants, estan en situació dinspirar als seus alumnes el desig de la glòria, de la noble emulació, els sentiments generosos, que són la font de totes les qualitats útils a la república? Els ensenyaran a estimar el bé públic, a servir la pàtria, a conèixer els deures de lhome i del ciutadà, del pare de família i dels infants, dels senyors i dels servidors? No, sens dubte; de les mans daquests guies ineptes i menyspreables només veiem sortir ignorants supersticiosos, els quals, si han aprotat les lliçons que han rebut, no saben res de les coses necessàries per a la societat de la qual es convertiran en membres inútils. A qualsevol lloc que dirigim les nostres mirades, veurem lestudi de les qüestions més importants per a lhome totalment negligit.
La moral, sota la qual incloc també la política, no compta gairebé per a res en leducació europea; lúnica moral que sensenya als cristians és aquesta moral exaltada, impracticable, contradictòria, incerta, que veiem continguda a lEvangeli, que només aprota crec que ho he demostrat per degradar lesperit, per tornar la virtut odiosa, per formar esclaus abjectes, per destruir lenergia de lànima; o bé, si se sembra en esperits ardents, només engendra fanàtics turbulents, capaços de destruir els fonaments de les societats. Malgrat la inutilitat i la perversitat de la moral que el cristianisme ensenya als homes, els seus partidaris gosen dir-nos que sense religió no es poden tenir bons costums. Però, que és tenir costums, en el llenguatge dels cristians? És pregar sense aturador, és freqüentar els temples, és fer penitència, és abstenir-se dels plaers, és viure recollit i retirat. Quin bé resulta per a la societat daquestes pràctiques, que hom pot observar sense tenir una ombra de virtut? Si costums daquesta mena condueixen al cel, són ben inútils a la terra. Si això són les virtuts, cal reconèixer que sense religió no hi ha virtuts. Però, daltra banda, es pot observar delment tot allò que recomana el cristianisme sense tenir cap de les virtuts que la raó ens mostra com a necessàries per al sosteniment de les societats polítiques. Cal, doncs, distingir bé la moral religiosa de la moral política: la primera fa els sants, laltra els ciutadans; luna fa uns homes inútils o ns i tot perjudicials per al món, laltra ha de tenir per objecte formar membres útils per a la societat, actius, capaços de servir-la, que complesquen els deures desposos, de pares, damics, dassociats, independentment de quines siguen les seues opinions metafísiques, les quals per més que diga la teologia són força menys segures que les regles invariables del seny.
De fet, és cert que lhome és un ésser social, que en totes les coses busca la felicitat, que fa el bé quan hi troba el seu interès, que només és dolent tan sovint pel fet que sense ser-ho es veuria obligat a renunciar al seu benestar. Admès això, que leducació ensenye als homes a conèixer les relacions que existeixen entre ells, i els deures que deriven daquestes relacions; que el govern, amb ajut de les lleis, de les recompenses i de les penes, conrme les lliçons donades per leducació; que la felicitat acompanye les accions útils i virtuoses; que la vergonya, el menyspreu i la punició castiguen el crim i el vici: llavors els homes tindran una moral humana, fonamentada en la seua pròpia natura, en les necessitats de les nacions, en interès dels pobles i daquells que els governen. Aquesta moral, independent de les nocions sublims de la teologia, potser no tindrà res en comú amb la moral religiosa, però la societat no perdrà res amb aquesta darrera moral, que, com sha provat, soposa a cada moment a la felicitat dels estats, al repòs de les famílies i a la unió dels ciutadans.
Un sobirà, a qui la societat ha conat lautoritat suprema, té a les mans els grans mòbils que actuen sobre els homes; té més poder que els déus per establir i reformar els costums. La seua presència, les seues recompenses, les seues amenaces..., què dic? Una sola mirada seua és molt més poderosa que tots els sermons dels capellans. Els honors daquest món, les dignitats, les riqueses, actuen molt més fortament sobre els més religiosos dels homes que totes les esperances pomposes de la religió. El cortesà més devot té més por del seu rei que no pas del seu Déu; és, doncs, el sobirà qui ha de predicar, és a ell a qui correspon reformar els costums: seran bons quan el príncep siga ell mateix bo i virtuós, quan els ciutadans reben una educació honesta, que, inspirant-los de bon començament uns principis virtuosos, els habitue a honorar la virtut, a detestar el crim, a menysprear el vici, a témer la infàmia. Aquesta educació no serà infructuosa, des del moment que continuats exemples provaran als ciutadans que és gràcies als talents i a les virtuts que satenyen els honors, el benestar, les distincions, la consideració, el favor, i que el vici només condueix al menyspreu i a la ignomínia. És al capdavant duna nació criada en aquests principis que un príncep il·lustrat serà realment gran, poderós i respectat. Les seues predicacions seran més efectives que no les daquells capellans que, des de fa tants segles, declamen inútilment contra la corrupció pública.3
Si els capellans han usurpat al poder sobirà el dret dinstruir els pobles, que aquest reprenga els seus drets, o almenys que no tolere que gaudesquen de manera exclusiva de la llibertat per reglamentar els costums de les nacions i per parlar-los de moral; que la monarquia reprimesca aquests mateixos capellans quan ensenyen màximes visiblement perjudicials per al bé de la societat. Que ensenyen, si els agrada, que el seu Déu es transforma en pa, però que no ensenyen mai que cal odiar o destruir aquells que refusen de creure aquest misteri inefable. Que en la societat cap inspirat tinga la facultat dalçar els súbdits contra lautoritat, de sembrar la discòrdia, de trencar els lligams que uneixen els ciutadans entre ells, de torbar la pau pública per les seues opinions. El sobirà, quan vulga, podrà contenir el mateix sacerdoci. El fanatisme és vergonyós quan es veu mancat de suport: el mateixos capellans esperen del príncep els objectes del seu desig, i la majoria dells estan sempre disposats a sacricar-li els pretesos interessos de la religió i de la consciència quan consideren aquest sacrici necessari per a la seua fortuna.
Si em diuen que els prínceps es creuran sempre interessats a mantenir la religió i controlar els seus ministres, si més no per política, ns i tot estant interiorment desenganyats, respondré que és fàcil de convèncer els sobirans per una pila dexemples que la religió cristiana ha estat cent vegades perjudicial a altres semblants a ells, que el sacerdoci ha estat i serà sempre el rival de la reialesa, que els sacerdots cristians són per essència els súbdits menys submisos; respondré que és fàcil fer notar a tot príncep il·lustrat que el seu veritable interès és comandar uns pobles feliços, que és del benestar que ell els procura don dependrà la seua seguretat i la seua grandesa; en una paraula, que la seua felicitat està lligada a la del seu poble, i que al capdavant duna nació composta de ciutadans honestos i virtuosos serà molt més fort que al capdavant dun ramat desclaus ignorants i corromputs als quals és obligat enganyar per poder-los contenir, i als quals cal omplir de mentides per arribar al que hom pretén.
Així doncs, no perdem lesperança que algun dia la veritat sobrirà pas ns al tron. Si les llums de la raó i de la ciència troben tantes dicultats per arribar als prínceps és perquè els capellans interessats i els cortesans famèlics intenten retenir-los en una perpètua infantesa, els mostren el poder i la grandesa en quimeres i els desvien dels objectius necessaris per a la seua veritable felicitat. Tot sobirà que tinga el valor de pensar per ell mateix, veurà que el seu poder serà sempre inestable i precari, mentre únicament trobe suport entre els fantasmes de la religió, els errors dels pobles i els capricis del sacerdoci. Veurà els inconvenients duna administració fanàtica, que ns ací només ha format ignorats presumptuosos, cristians obstinats i sovint turbulents, ciutadans incapaços de servir lEstat, pobles imbècils, disposats a rebre els estímuls duns guies que els perden; veurà els recursos immensos que posarien en les seues mans els béns llargament usurpats a la nació per uns homes inútils, que sota pretext dinstruir-la, lenganyen i la devoren.4 En comptes daqueixes institucions religioses, de les quals el sentit comú savergonyeix, que només han servit per recompensar la peresa, per mantenir la insolència i el luxe, per afavorir lorgull sacerdotal, un príncep ferm i savi establirà unes institucions útils a lEstat, adequades per fer brostar els talents, per formar el jovent, per recompensar els serveis i les virtuts, per consolar els pobles, per crear ciutadans.