Hi afegia que havia escrit als marges del seu exemplar de Le Christianisme dévoilé un munt dobservacions que demostraven que «lautor shavia equivocat sobre els fets més essencials». Les crítiques de Voltaire arriben també a les conseqüències polítiques de la teoria dHolbach; opina que aquestes idees són essencialment anarquistes i perilloses per a la societat, però tampoc fa una anàlisi acurada del text, més aviat el despatxa amb poques línies.
Trobem una crítica més estudiada sobre lopuscle dHolbach a la Correspondència literària de Grimm, que per lagost del 1763 comentava amb justesa:
Hi ha un llibre intitulat Le Christianisme dévoilé [...], per M. Boulanger. Es veu de seguida que li han donat aquest títol per fer parella amb LAntiquité dévoilée, però no cal ser molt expert per copsar que aquestes dues obres no han sortit de la mateixa ploma. [...] Don ve, doncs? Per Déu que memprenyaria saber-ho, i crec que lautor ha fet bé de no incloure ningú en el seu secret. És el llibre més agosarat i el més terrible que haja mai aparegut enlloc. El prefaci consisteix en una carta on lautor examina si la religió és realment necessària o solament útil per al manteniment o per a lordre dels imperis, i si convé respectar-la sota aquest punt de vista. Com en conclou que no, emprèn en conseqüència la tasca de provar, amb la seua obra, labsurditat i la incoherència del dogma cristià i de la mitologia que en resulta, i la inuència daquesta absurditat sobre els caps i les ànimes.
Grimm divideix lobra dHolbach en tres parts, la primera tractaria de demostrar la inutilitat de la religió i labsurditat del dogma cristià; la segona consistiria a provar que la moral cristiana no té cap superioritat sobre la resta de religions del món, i que en el cas concret del cristianisme, només és adequada per a exaltats que no compleixen els seus deures cívics amb la societat, i la tercera part pretén demostrar que la religió cristiana ha tingut els efectes polítics més funestos i que el gènere humà li deu totes les desgràcies que ha suportat en els darrers divuit segles.
Si aquesta divisió que fa Grimm és força ajustada, també la crítica que fa de lestil de lautor té un aire dequanimitat:
Aquest llibre està escrit amb més vehemència que no pas veritable eloqüència; arrossega. Lestil és castigat i correcte, encara que una mica dur i eixut; el to és greu i sostingut. No shi aprèn res de nou, i tanmateix absorbeix i interessa. Malgrat la seua increïble temeritat, no es pot negar a lautor la qualitat dhome de bé profundament interessat per la felicitat de la seua espècie i per la prosperitat de les societats; però crec que les bones intencions serien una salvaguarda ben feble contra els manaments i les requisitòries.
Però no tots els lectors de Le Christianisme dévoilé tenien una opinió tan moderada. LEsglésia va reaccionar amb rapidesa i vehemència, davant dun atac que considerava perillós. A més de promoure una recerca al Parlament de París per esbrinar lautor de lobra, labbé Bergier (1718-1790), conegut polemista que soposava a la losoa il·lustrada, va ser lencarregat de redactar una contestació formal: Apologie de la religion chrétienne contre lauteur du Christianisme dévoilé, que aparegué a París el 1769 i va conèixer una segona edició el 1771. Aquest llarg treball més de vuit-centes pàgines, en dos volums repassa de manera exhaustiva els capítols de lobra dHolbach i sesforça per desactivar les opinions de lautor, sense deixar datacar tot el conjunt de pensadors que promovien aquelles llums que a judici de labbé Bergier havien fet daquell segle el més tenebrós de la història. El capítol XVI de lApologie, el darrer de lobra, es tanca amb una profecia que no trigaria a veures desmentida pels fets:
Tenim segurs garants de les nostres esperances: en tant que laugusta sang de sant Lluís sassega al tron, no hi haurà cap revolució a témer, ni en la religió ni en la política. La religió cristiana fundada sobre la paraula de Déu... triomfarà sobre els nous lòsofs. Déu, que vetlla per la seua obra, no té necessitat de les nostre febles mans per sostenir-la.
La revolució de 1789 que Holbach no va arribar a veure consolidada, perquè va morir aquell mateix any escampà per tot Europa els ideals de llibertat individual, de tolerància i de respecte que els lòsofs del segle XVIII shavien esforçat, amb tots els seus defectes, per enunciar. Però la tasca no era gens fàcil; encara avui les «llums» de la raó no han arribat a tots els racons i en molts casos lluiten aferrissadament amb prejudicis i creences que de vegades semblen reviscolar amb intensitat.
El revifament de les actituds religioses en les societats actuals és un fet discutit, perquè no signica que els continguts doctrinals de les velles confessions hagen recuperat força i validesa, ans al contrari, les propostes de la fe i les plantejaments seculars cada vegada semblen més separats. A què és degut, doncs, aquest relatiu renaixement del fanatisme religiós, que veiem avui en persones de confessions i pobles diversos? Aquesta revitalització només troba explicació en termes de psicologia individual i social, en funció de la pregona deslegitimació de les estructures de poder tradicionals, que ha alterat lestabilitat dels marcadors econòmics, socials i culturals que delimiten els canals de lactivitat quotidiana de la persona.
Tal com la secularització progressiva de les societats industrials va comportar la deslegitimació de les estructures tradicionals de poder que descansaven sobre sancions religioses i sobre monarquies divines, i les va substituir per la representació democràtica, actualment la insatisfacció continuada de les esperances duna distribució més equitativa de la riquesa i duna extensió dels drets humans han conduït a la invalidació del consens que existia sobre la capacitat del sistema democràtic per organitzar la societat i dotar de sentit les institucions; ho veiem sobretot en les societats postcolonials, però també entre els més desfavorits de la vella Europa i dels Estats Units. «Tornar a Déu», en aquesta situació dindenició, és una via ràpida per intentar restaurar dalguna manera lestabilitat social i generar sentiments de seguretat i de solidaritat. No és sorprenent, en aquest context, que aquesta nova religiositat estiga en molts casos profundament separada de la pròpia doctrina religiosa de cada corrent. El pensament cientíc ha desautoritzat una bona part de les premisses de la religiositat, de manera que avui són majoria els que bo i considerant-se persones creients només participen de manera emocional en la idea duna divinitat, allunyant-se instintivament duns dogmes que lavanç de les ciències i del pensament racional ha fet inversemblants, i duns continguts morals que la societat ha superat ja fa temps.
En aquest context actual el pensament dHolbach troba el seu lloc i la seua vigència, des del moment que ataca la causa psicològica del manteniment de la idea religiosa, el temor i la inseguretat. Per a Holbach, és lexistència del mal en la natura allò que ha creat les supersticions i les idees religioses. El mal el dolor, la mort, la malaltia, és a dir, el mal com a impediment tangible de la felicitat existeix, però té una funció necessària, perquè impulsa la humanitat a transformar-se i a progressar. La religió és un entrebanc al progrés, perquè oculta les veritables causes naturals del mal, i manté lhome en una temença contínua de la mort. Només lestudi i leducació permeten lhome datènyer lobjectiu nal que la natura ens proposa, la felicitat en aquest món. La virtut, la moral naixen forçosament de la vida en societat, que només és lacceptació dun pacte de convivència i de mútua ajuda, no sobre la base duns premis que veurem en laltra vida, sinó mercè a les necessitats dautoconservació de les persones assenyades.
Un fet que sorprèn en lobra dHolbach, que comparteix aquest tret amb gairebé la totalitat dels escriptors il·lustrats, és el seu ferotge antisemitisme. Holbach, que era partidari de lemancipació de les minories, que havia saludat la independència dels Estats Units dAmèrica, i que parlava de lesclavitud com duna taca per a lespècie humana, ompli, tanmateix, nombroses pàgines de la seua obra amb desqualicacions generals al poble jueu, que caracteritza com el «més ignorant, el més estúpid, el més abjecte», «cegament lligat a les seues supersticions». El sentit daquest menyspreu és difícil de copsar, perquè té diverses fonts: hi ha per un costat la lluita contra el poder de lEsglésia i la seua inuència en les consciències. Els homes de la Il·lustració, coneixent tot allò que el cristianisme deu al judaisme, veuen en aquest lorigen de la situació present. Desqualicar el poble jueu signica, doncs, desqualicar les bases del cristianisme. Per un altre costat trobem la inuència de lantisemitisme antic. Lanimositat dels autors romans contra els jueus únic poble que no va plegar-se al seu poder se centrava sobretot en el rebuig dels jueus a acceptar el sistema religiós i de valors del món grecoromà; els qualicatius de «supersticiosos», «bàrbars», «perillosos» apareixen en gairebé tots els escriptors que en parlen. Els pensadors il·lustrats, que estaven penetrats de cultura antiga, a la qual adjudicaven més valor que a la tradició cristiana, van heretar, naturalment, aquesta visió del poble jueu, que es va convertir en les seues obres en paradigma de la ignorància, la superstició i lobcecament, és a dir, en allò més contrari possible a lesperit de les Llums. Lantisemitisme dHolbach té més aviat un component actitudinal que no pas racial. La crítica del comportament dels jueus sestén també amb els mateixos qualicatius al fanatisme dels cristians, als seus màrtirs, a les guerres de religió modernes. Amb tot, aquest tret del pensament dHolbach, compartit amb la majoria dels grans personatges de la Il·lustració, és lorigen dun cert antisemitisme «desquerres» que encara avui apareix en lanàlisi del conicte araboisraelià per part dalguns representants del pensament progressista.
En denitiva, Holbach, al seu El cristianisme sense vels, porta a debat qüestions tan actuals com el valor cívic de leducació laica, la responsabilitat de lEstat en leducació per a la ciutadania, la necessitat de tolerància religiosa o la separació del sentiment religiós de la pràctica política, oposta a la tradicional unió del tron i laltar. Les seues opinions, expressades amb valentia, simplicitat i amb sincer abrandament, no han perdut gens de vigència en el món actual.
Josep Lluís Teodoro
Bibliograa bàsica
KORS, Alan (1976): DHolbachs Coterie, Princeton, Princeton University Press.
LADD, Everett C., Jr. (1962): «Helvetius and dHolbach», Journal of the History of Ideas 23 (2), pp.
221-238.
PEARSON CUSHING, M. (2002): Baron dHolbach: A Study of Eigtheenth Century Radicalism in France (e-text, www.blackmask.com).
VERCRUYSSE, J. (1971): Bibliographie descriptive des écrits du baron dHolbach, París.
Paul Thiry dHolbach
EL CRISTIANISME SENSE VELS,
O EXAMEN DELS PRINCIPIS I DELS EFECTES DE LA RELIGIÓ CRISTIANA
Pel difunt Sr. Boulanger
La superstició és un error de bojos: té por daquells que hauria destimar, ofèn aquells que honora; quina diferència hi ha, doncs, entre negar els déus o deshonorar-los?
Sèn. Ep. 123, 16
PREFACI
Carta de lautor
Accepte, senyor, amb reconeixement, les observacions que menvieu sobre la meua obra. Si bé sóc sensible als elogis que us digneu a fer-me, estime massa la veritat per a sorprendrem de la franquesa amb què em proposeu les vostres objeccions; les trobe prou greus per merèixer tota la meua atenció. Seria mostrar-se ben poc lòsof no tenir el valor de veure que contradiuen les meues opinions. No som pas teòlegs, les nostres baralles són de mena dacabar amigablement; no cal que sassemblen gens a les dels apòstols de la superstició, que només busquen sorprendres mútuament amb arguments capciosos i que, a expenses de la bona fe, mai no lluiten sinó per defensar la causa de la seua vanitat i de la seua pròpia tossuderia. Desitgem tots dos el bé del gènere humà, busquem la veritat; no podem, una volta admès això, estar mancats dacord.
Comenceu per admetre la necessitat dexaminar la religió i de sotmetre les seues opinions al tribunal de la raó; estareu dacord en el fet que el cristianisme pot suportar aquest examen, i que als ulls del seny no semblarà sinó un conglomerat dabsurditats, de faules desembastades, de dogmes insensats, de cerimònies puerils, de nocions manllevades als caldeus, als egipcis, als fenicis, als grecs i als romans. En una paraula, confesseu que aquest sistema religiós no és més que el producte informe de gairebé totes les antigues supersticions engendrades pel fanatisme oriental i diversament modicades per les circumstàncies, els temps, els interessos, els capricis o els prejudicis daquells que més tard han presumit dinspirats, denviats de Déu o dintèrprets de les seues noves voluntats.
Tremoleu pels horrors que lesperit intolerant dels cristians els ha fet cometre cada vegada que han tingut el poder, veieu que una religió fundada sobre un Déu sanguinari no pot ser sinó una religió de sang, gemegueu per aquest deliri que sapodera des de la infantesa de lesperit dels prínceps i dels pobles i els torna igualment esclaus de la superstició i dels seus capellans, els impedeix conèixer els seus veritables interessos, els torna sords a la raó i els separa dels grans objectius que els haurien docupar.
Reconeixeu que una religió basada en la rauxa o en la impostura no pot tenir principis segurs, ha de ser una font contínua de disputes, ha dacabar sempre per causar disturbis, persecucions, devastacions, sobretot quan el poder polític es crega indispensablement obligat a entrar en les seues querelles. En denitiva, estareu dacord que un bon cristià que segueix literalment la conducta que lEvangeli li prescriu com la més perfecta, no coneix en aquest món cap de les relacions sobre les quals es fonamenta la veritable moral, i només pot ser un misantrop inútil, si està mancat denergia, o no és sinó un fanàtic turbulent, si té lànim escalfat.
Després daquesta confessió, com podria ser que jutgésseu la meua obra perillosa? Mheu dit que el savi ha de pensar per ell mateix, que cal una religió, bona o dolenta, per al poble, que aquesta és un fre necessari per als esperits simples i matussers, que sense ella ja no tindrien motiu per abstenir-se del crim i del vici. Considereu la reforma dels prejudicis religiosos com a cosa impossible, jutgeu que els prínceps, que són els únics que la podrien realitzar, estan massa interessats a mantenir els seus súbdits en una ceguesa de la qual se naproten. Aquestes són si no mequivoque les objeccions més fortes que mheu fet; vaig a provar de contestar-les.
En primer lloc, jo no crec que un llibre puga ser perillós per al poble. El poble no llegeix més que no raona, no en té ni el lleure ni la capacitat; per altra banda, no és la religió, sinó la llei la que conté la gent del poble, i si un insensat els digués de robar o dassassinar, el cadafal els advertiria de no fer-ho. A més a més, si per casualitat hi hagués entre el poble un home en situació de llegir una obra losòca, és segur que aquest home no seria per regla general un criminal temible.