Directors de la col·lecció Antoni Furió i Enric Guinot
© Albert Ferrer Orts, Estefania Ferrer del Río i Francisco Fuster Serra, 2020
© Daquesta edició: Universitat de València, 2020
Disseny de la col·lecció: J.P.
Il·lustració de la coberta:
Retaule dels Set Sagraments (detall), de Gherardo di Jacopo di Neri,
Starnina (ca. 1396), Museu de Belles Arts, València
Coordinació editorial: Maite Simón
Correcció: Pau Viciano
Maquetació: Inmaculada Mesa
Edició digital
Y assí [Joan Antoni Eixarch] merece mucho agradecimiento, principalmente de los padres archiveros, por la luz que les dexó.
JOAN BAPTISTA CIVERA
Pròleg
El valor dun document històric pot mesurar-se de molt diverses maneres. Importa, per descomptat, el seu contingut: la informació que atresora; com més allunyada en el temps siga la matèria de què tracte, tant més preciosa per la freqüent inòpia de notícies. També compta i molt la seua singularitat. Aquest aspecte pot derivar de dues circumstàncies diferents: el deficient, o nul, estat de conservació de la «família documental» de la qual el supervivent va formar part un dia, o el caràcter únic que ja inicialment posseïa, la qual cosa, en absolut, no està renyida amb lexistència de còpies més o menys fidels daquest original. Lafecte amb el qual ha estat tractat pel seu autor o pel seu patrocinador, i el respecte que els seus posseïdors han dispensat al seu cos és, sens dubte, un aspecte rellevant de la consideració que la font ens acaba mereixent. La seua lluminositat, la seua disposició per traslladar-nos a un temps que mai podrem contemplar amb els nostres propis ulls i per suggerir-nos molt més dallò que el ressò sord dunes paraules caigudes en desús denota és, potser, lúltim tret que lhistoriador-orfebre pesa abans de donar una qualificació a allò que té a la vista.
Crec que al Catalogus benefactorum domus Portae-Coeli no li falta cap de les característiques dun document genuïnament valuós: integritat, respecte minuciós a loriginal, informació copiosa sobre un temps remot, contingut excepcional, excel·lent grau de conservació de lexemplar, etc. Es tracta duna font estimulant i inspiradora que ha tingut la fortuna de ser rescatada, abordada i editada per un brillant equip dinvestigadors format per Francisco Fuster Serra, Estefania Ferrer del Río i Albert Ferrer Orts. De les vicissituds, localització actual i mans que van contribuir a la confecció dun registre tan excepcional com aquest, dóna complerta relació lestudi preliminar que els seus autors han anteposat a la seua rigorosa transcripció del mateix. La seua redacció va ser iniciada cap a 1554 per dom Joan Antoni Eixarch (1500-1565), prior (d. 1530) i arxiver de la cartoixa de Porta Coeli (Serra, Camp de Túria, València), i va ser continuada per diversos monjos amb anotacions que arriben fins 1688. Al començament de la penúltima dècada del Set-cents entre els anys 1780 i 1781, concretament dom Josep Pastor va decidir passar a net el treball dEixarch i la informació afegida fins a finals del segle XVII. Aquest exemplar lúnic material que ha arribat fins a nosaltres, ja que els restants que sabem que es van compondre, shan perdut es conserva a hores dara a lArxiu Històric del Reial Convent de Predicadors de València, i és el que hui sofereix a la consideració dels estudiosos i dels lectors.
Com Copia fiel del catálogo de benefactores que, de su propria mano, escrivió el venerable padre dom Antonio Juan Eixarch (), la versió de Pastor respecta ad unguem la forma i contingut del model, de manera que, duna banda, disposem del treball cronístic de dom Eixarch, amb notícies que van des de la fundació i primeres donacions a la cartoixa pel bisbe Andreu dAlbalat (1272) fins a lany 1559 últim en què potser es percep la seua personal cal·ligrafia i, daltra, comptem amb lelenc de notícies afegides amb posterioritat fins 1688, en les tres llengües originals de la redacció: comentaris llatins, unes quantes notes sovint, les introduccions dels assentaments, probablement afegides pel propi Pastor en llengua castellana, i el gruix del cens de benefactors, redactat en valencià, un tret que, sens dubte, atorga encara més gran originalitat a un tipus dempresa que, generalment, solia cisellar-se, tota ella, en llengua llatina per tal dassegurar, també mitjançant aquest tipus de garanties formals, la perdurabilitat de lobra. Aquest catàleg de benefactors és de creure que exhaustiu fins a la data que figura a la seua clausura presenta i ens proposa un ordo lectionis perfectament compatible amb les intencions del seu autor. Dom Joan Antoni Eixarch no aspirava a inventariar els llegats, propietats i drets que generosos donants havien posat a disposició de la cartoixa. Tampoc desitjava compondre una mena de llibre de la vida (Apocalipsi, 17: 8), glossant la santedat i virtuts cristianes dels afavoridors del seu cenobi. Desitjava compondre no tinc el menor dubte de tot això una crònica temàtica de la cartoixa de Porta Coeli, com a complement necessari imprescindible, fins i tot duna futura història del monestir.
Amb sensibilitat dhistoriador o de cronista, si es prefereix dom Joan Antoni Eixarch va retre un inestimable servei al coneixement precís del nostre passat, reunint detalls, referències i dades que, duna altra manera, shagueren perdut irremissiblement. Les notícies reunides per Eixarch i els seus epígons són extraordinàriament variades. Les donacions i llegats constitueixen el nucli de la informació, però també hi consten les relíquies i les obres dart que van enriquir el patrimoni material i espiritual del monestir, les visites a la cartoixa o les relacions personals i familiars entre benefactors, així com la identitat de seus marmessors. El catàleg demostra que al segle XV, amb més de 120 entrades, seguit del Cinc-cents, amb les seues gairebé 90, van ser les dues centúries clau de linterès Portaceli va despertar en la societat valenciana medieval i moderna. Tal vegada mobjectaran que no he pres en consideració el valor dallò llegat importantíssim, tot i que curt en nombre de donacions, durant els segles XIII i XIV però no és aquest lassumpte que ara mateix tracte demfasitzar, sinó larrelament de la institució i de lordre mateixa dins de lhumus social de lèpoca. En aquest sentit, dins dun cens format per vora 800 benefactors, crida poderosament latenció la presència dalts segments encara que no els més elevats així com labsència crec que perfectament explicable, donada la vocació eremítica i rural de lordre dels estrats mitjans i populars de la societat valenciana medieval i moderna.
Entre els benefactors de Porta Coeli figuren membres de la família reial, com en Jaume Pérez nét de Jaume el Conquistador i la seua esposa, na Sancha Ferrandis, aristòcrates com el vescomte de Xelva o la comtessa de Terranova, arquebisbes, bisbes i altres autoritats religioses i civils el governador Joan Llorens de Vilarasa, per exemple però el to general laporten, més aviat, els senyors i senyores dAlcalà, lAlcúdia, Andilla, Bétera, Beselga, Burjassot, Estivella, Godella, Manises, Massamagrell, Nàquera, Parcent o Pedralba fins a compondre un conjunt de 40 individus. També figuren prop de 45 notaris, una trentena de sacerdots, 26 mercaders, 25 juristes, entre els quals hi ha 14 doctors en dret, 22 ciutadans, 18 cavallers i res menys que 9 comanadors de diversos ordes militars: els sectors inferiors de la noblesa valenciana, front, amb prou feines, a 7 apotecaris, 4 llauradors, 2 argenters, 2 fusters, 1 forner, 1 cirurgià i un curiós matrimoni morisc de Serra, format per Antoni Rami i Grayda Curcuja, les eines dels quals, valorades en 200 lliures, van quedar en mans de la cartoixa lendemà de lexpulsió.
No va ser la cartoixa de Porta Coeli, com veiem, ni una institució «popular», ni tampoc fàcilment compatible amb lespiritualitat «de masses» que, anys després, promourà el Concili de Trento. Potser aquí radique una part del accentuat declivi que percebem en les donacions a la institució durant el segle XVII: no més enllà de tres dotzenes i mitja. La seua religiositat, minoritària i aristocratitzant, pertanyia, en efecte, a un ideal de contemptus mundi que aviat seria escombrat i arraconat en la lleixa de les velleses per la nova sensibilitat que, molt millor que altres personalitats i ordres religioses, representaren, per exemple, Francesc de Borja i la Companyia de Jesús. Hem dagrair, doncs, a Francisco Fuster, a lAlbert i a Estefania Ferrer la delicadesa i eficàcia dun treball que, des duna perspectiva essencialment inèdita i original, ens permet entreveure, amb una clarividència poc comuna, trets essencials de la societat i de la religiositat valencianes durant el dilatat lapse que sestén, principalment, entre els regnats de Pere III el Gran i Carles II lEmbruixat.
PABLO PÉREZ GARCÍA
Universitat de València
València, 27 de maig de 2019
Estudi introductori
Poques fundacions monàstiques valencianes poden presumir de tenir una historia tan dilatada com la cartoixa de Santa Maria de Portaceli, ubicada en la vall de Lullén a Serra (Camp de Túria) i, per consegüent, en el cor de la Calderona des de 1272, només 34 anys després de la conquista de la ciutat de València per Jaume I. Els seus fundadors foren el bisbe fra Andreu dAlbalat i el capítol de la Seu, convertint-se els successius monarques dAragó en protectors seus. Tanmateix, el 1301, na Sància Ferrandis, muller de linfant en Jaume, reclamà els drets sobre Lullén i hagué dintervenir Ramon Despont com a bisbe de València perquè aquests passaren definitivament als monjos, si bé la demandant es reservà des daleshores el patronat honorífic i títol de fundadora.
La seua història ha estat gairebé paral·lela a la del regne de València (1238-1707), si bé és cert que tingué continuació fins a lexclaustració definitiva el 1835 i, posteriorment, ha tornat a exercir la funció perquè fou concebuda des del 1944 fins a lactualitat, malgrat que la donació data de 2 anys més tard. Grosso modo, quasi sis segles i mig de vida en comunitat sota la regla de don Guig I (les Consuetudines Cartusiae), inspirada al seu torn en lexperiència eremítica i cenobítica del seu sant fundador en el desert de Chartreuse (el Delfinat, França), Bru de Colònia, des del 1084. Circumstàncies que han fet que les seues vestustes dependències shagen conservat durant centúries per a la funció perquè foren originalment concebudes i, alhora, shaja convertit en lúnica casa masculina de lorde a terres valencianes, i la degana a la península Ibèrica a hores dara, ja que la seua versió femenina també hi és a la Tinença de Benifassà des del 1967.
En aquest context, el de la seua organització i administració per a poder subsistir-hi durant tant de temps en estricta clausura segons els costums cartoixans, és on cal situar el text que ara presentem, transcrit i comentat críticament pels autors daquesta edició. En realitat un extracte del llibre Registro antiguo, ff. 289-322, confeccionat principalment per Joan Antoni Eixarch (monjo entre 1516 i 1565), continuat per altres amanuenses posteriors, i copiat entre 1780-1781 per fra Josep Pastor. Un retrat o foto fixa, al capdavall, de la societat valenciana dèpoca foral tan preocupada per allò material segons el seu lloc i paper en la jerarquia social de lAntic Règim com, òbviament i sobretot, per allò espiritual i el més enllà després de la mort. Des daquest punt de vista, tal com es veu a mesura que avança el text, i recollim en un exhaustiu índex antroponímic i toponímic final, hi apareixen nombrosos homes, dones, institucions, edificis, obres dart, relíquies, termes, partides i localitats de la nostra geografia, en particular del cap i casal, daltres indrets de la Corona dAragó i, per descomptat, del mateix monestir; un panorama que dimensiona el prestigi que assolí el cenobi a poc a poc fins a consolidar-se com un dels més importants del regne sense cap mena de dubte.
Aquest treball, però, semmarca en el procés de recuperació de la memòria silenciosa de Portaceli a les portes del seu 750 aniversari que inicià en el seu dia F. Tarín y Juaneda (1897, reed. 1986), continuaren M. E. Ribes Traver (1998) o J. V. Ferre Domínguez (2004) i que sobredimensionà extraordinàriament F. Fuster Serra (1994, reed. 2003, i 2012), lhistoriador de lart valencià que millor coneix la casa de Serra. A ells, particularment al darrer, coautor daquesta transcripció crítica, els ho devem quasi tot, perquè els principals escrits que encara es conserven de la cartoixa mai no foren impresos, mai no traspassaren els llindars dels seus murs fins a la desamortització i, a conseqüència daquesta, hi resten dispersos en arxius, biblioteques i col·leccions particulars o, fins i tot, shan perdut per sempre, malauradament.1
Seria injust no recordar ara i ací als cronistes i copistes cartoixans, no sempre anònims, que dedicaren part dels seus quefers i esforços intel·lecuals a bastir i transmetre la seua història i les biografies dels monjos il·lustres que lanaren habitant. Noms com els dels PP. Joan Baptista Civera (profés de Portaceli), Joaquim Alfaura (profés de Valldecrist),2 principalment, o els mateixos Eixarch i Pastor (professos també de Portaceli), com tants altres menys coneguts com igualment importants, ens deixaren com a veritables joies els seus manuscrits, fonts al remat dobligada consulta, ja que, mentre els composaren, pogueren consultar el seus rics arxiu i biblioteca. A partir dells, nombroses còpies amb major o menor fortuna anaren circulant i ajudant a conéixer la seua importància perquè el monestir no caigués en loblit.
Des daquesta mena de privilegiada talaia només ens resten els agraïments: al Dr. Alfonso Esponera Cerdán OP que ens facilités la consulta del manuscrit objecte dedició, conservat en lArxiu dels PP. Predicadors de València, així com al Dr. Vicent Pons Alós la consulta de Varia Portaceli de lArxiu de la Catedral de València, en què es troba una còpia semblant més acotada que transcrigué i utilitzà Tarín y Juaneda en el seu dia, puix sense la seua predisposició i collaboració aquesta obra no hagués estat possible de cap manera. Finalment, al Dr. Pablo Pérez García, bon coneixedor de la societat valenciana dèpoca foral que tan bé retrata aquesta obra, la seua gentilesa per haver-se fet avant quan li proposàrem la redacció del pròleg, i a Publicacions de la Universitat de València que considerés la seua publicació en la col·lecció Fonts Històriques Valencianes, particularment als Drs. Enric Guinot i Antoni Furió, perquè aquesta puga arribar en condicions al potencial lector interessat en el coneixement de la cartoixa de Portaceli i també la societat valenciana daquell temps, sense la qual no hagués sobreviscut durant tantes centúries.