DOM JOAN ANTONI EIXARCH, AUTOR PRINCIPAL DEL CATALOGUS BENEFACTORUM DOMUS PORTAE-COELI
Eixarch a vegades sel menciona Exarch, inclús com Antoni Joan- va nàixer a València el 1500 al si duna família de comerciants, fou germà dÀngela, la mare de sant Lluís Bertran, per tant fou oncle del frare dominicà. Ingressà a Portaceli amb només 16 anys (13 de setembre de 1516), professà el 14 de setembre de 1517 i va permanèixer en la cartoixa fins la seua mort el 3 doctubre de 1565, en paraules del pare Pastor; encara que en Varia Portaceli (Monachi domus Portacoeli, sembla que escrit fins al 1563 pel propi Eixarch) sesmenta segons Tarín y Juaneda en anotació afegida de mà diferent que fou el mateix dia, però de 1561. En realitat, es tracta duna deficient transcripció seua atesa la petita cal·ligrafia de lapunt i, com a conseqüència, cal donar per bona la de 1565, per altra banda comunament acceptada en les fonts de lorde, començant per Civera i després pel propi relat del P. Pastor: «() tenía 16 años y 3 meses de edad cuando vistió el ábito en Portaceli en 13 de setiembre de 1516. Profesó en 14 de setiembre de 1517. Fue elegido prior <el> día de San Vicente Ferrer de 1530. Murió en 3 de octubre de 1565». És a dir, passà vora de mig segle entre els seus murs ocupant diverses responsabilitats a pesar de la seua delicada salut (no debades estigué 20 anys reclòs en la seua cel·la per aquest motiu), inclosa la de prior entre 1530 i 1533. Entre eixos càrrecs destaca el darxiver, la qual cosa li va possibilitar familiaritzar-se amb la documentació, ja secular aleshores, del cenobi i extraure notes força interessants sobre la seua història, monjos, benefactors, gràcies a algunes de les quals (Liber benefactorum domus Portacoeli, Priores Portacoeli, Monachi domus Portacoeli, Conversi domus Portacoeli, Donati domus Portacoeli, Substancial o Registrum y Annotationes ad martyrologium romanum3) van nodrir-se els manuscrits daltres pares arxivers sense necessitat de tornar a escorcollar amb profunditat els armaris i les prestatgeries i, com és palés, formen part de la informació daquesta còpia de dom Pastor. Tot i això, cal considerar alguns daquests textos com a anotacions mai no com a obres en si mateixes, aspecte que amb massa freqüència confonen els historiògrafs cartoixans i susciten la confusió.
Precisament el P. Josep Pastor refereix, més bé es pregunta, que la lletra dEixarch es distingueix en aquest text fins a lanotació de 1559 (criteri que pren de Civera), que pogué començar la seua redacció el 1554 i que inclús pogué seguir-la fins el 1562, dades que cal donar per vàlides en revisar novament altres dels seus escrits conservats en la seu de València atribuïts a ell que, tot cal dir-ho, no van signats encara que tenen en comú pertànyer a una única mà.
No tenim constància del text original de dom Eixarch, potser desaparegut com tants altres de semblants, per la qual cosa esdevé una font de primer ordre la còpia fidedigna que en féu en les acaballes del segle XVIII el P. Pastor. Una singularitat del mateix és la llengua en què majoritàriament apareix escrit, en valencià, tret dalgunes anotacions en llatí i daltres fetes en castellà per diversos monjos amb posterioritat seguint fil per randa el seu propòsit original; cosa que contrasta amb el text dels apunts anomenats Liber benefactorum domus Portacoeli de la catedral de València, escrits en llatí exclusivament i sense relacionar al marge lany a què pertanyen. Al remat, com ja sha esmentat, el fragment que inserta Tarín y Juaneda en la seua monografía de Portaceli com a part de lapèndix documental, afegint-hi ara sí els anys al marge que ell considerà adients, per la qual cosa hi ha diferències entre el que va publicar el 1897 i aquesta còpia que presentem. Tanmateix, com podem entendre aquest breu text catedralici? Molt probablement foren extractes, és a dir, anotacions que Eixarch anava fent pacientment mentre escorcollava la documentació de larxiu de la fundació de la serra Calderona i que, més tard, utilitzaria per a bastir duna forma ordenada i raonada si era el cas el seu relat, insert en lanomenat Registro antiguo entre els ff. 289 i 312, tal com manifesta dom Pastor, el seu copista.
El valor daquesta transcripció que ara presentem és, sens cap mena de dubte, que hi apareixen molts dels benefactors de Portaceli segurament els principals en un ventall cronològic que abasta 416 anys (des del 1272 fins al 1688), per la qual cosa sendevina amb claredat a través della el retrat fidel duna bona part de la societat valenciana daquest període, així com les relacions socio-econòmiques, espirituals i, fins i tot, artístiques que van mantenir secularment amb els successius conventuals.4
No és, al capdavall, una història de Portaceli en el sentit ampli del terme, ni tampoc era segurament eixa la darrera voluntat dEixarch i dels amanuenses que hi continuaren després el seu treball, de fet hi havia hagut intents anteriors per a concretar (i controlar de la dispersió) el que deien els documents que sanaven acumulant sense solució de continuïtat a larxiu de la fundació, com féu abans dom Pere Ferrer prior entre 1424 i 1448, segons Civera a títol dexemple. Era més bé una tasca que calia fer per allò de saber què havia anat enriquint la casa, quins privilegis tenia i calia defensar, quines obligacions tenia respecte als benefactors i quins béns seguir administrant a canvi, clar està, de complir i fer complir les darreres voluntats dels donants, fent partícep puntualment, si de cas, al mateix capítol general de lorde. Ara bé, el relat també se nix a vegades daquest tenor i ofereix algunes informacions que poden considerar-se pròpiament històriques, una eina en què també hagué de participar el P. Civera el cronista per antonomàsia de Portaceli i que utilitzà més o menys puntualment per a redactar les seues obres atesa la seua precisió.5
El seu valor últim rau en la ingent informació que posa a labast dels especialistes en la baixa edat mitjana i ledat moderna, una font documental de primer ordre que ara ix de lobscuritat i ajudarà a explicar millor els seus individus i, com a corol·lari, la societat a què van pertànyer.
DOM JOSEP PASTOR, AUTOR DE LA CÒPIA CATÁLOGO DE BENEFACTORES DE LA CARTOIXA DE PORTACELI
El P. Pastor no apareix relacionat entre els escriptors cartoixans, només ho fa com a copista el 1766 (De rebus monasterii Porta-Coeli, còpia dun resum enriquit fet pel P. Herrero el 1728 dun manuscrit anterior anomenat De Totis al segle XVII, confeccionat al seu torn pels PP. Civera, Albazete i Pavía) i 1780-1781 pel que fa al text que seguidament es transcriu. Profés de Portaceli i prior de Valldecrist entre 1788 i 1789, sabem que morí el 1801.6
A ell li devem la preservació daquesta obra que, tret dun forat en la coberta, es troba en bones condicions de conservació (enquadernació en pergamí, 22 ×16 cm, sense guardes, paper engrutat 21,5 × 15,7 cm, cosit i llom de 1,5 cm amb el núm. 14 a tinta negra), escrita amb una cal·ligrafia impecable i versemblança amb el text original que desconeixem, la qual es divideix en dos parts clarament diferenciades: la que transcriu allò escrit per Eixarch (ff. 289-312 del Registro antiguo), en 1780 i una extensió de 90 pàgines redactades en tinta negra afectada per lòxid, i lescrita amb posterioritat (ff. 312-322 del mateix registre), que acaba en març de 1781 amb un total de 29 pàgines redactades en tinta negra. És per això que Pastor només nomena al pare Eixarch com el seu màxim responsable, si bé és cert que també cita al P. Joan Castro (1485-1566) com a continuador seu, profés al seu torn de Valldecrist i prior de Portaceli entre 1552 i 1554.
A ell li devem la preservació daquesta obra que, tret dun forat en la coberta, es troba en bones condicions de conservació (enquadernació en pergamí, 22 ×16 cm, sense guardes, paper engrutat 21,5 × 15,7 cm, cosit i llom de 1,5 cm amb el núm. 14 a tinta negra), escrita amb una cal·ligrafia impecable i versemblança amb el text original que desconeixem, la qual es divideix en dos parts clarament diferenciades: la que transcriu allò escrit per Eixarch (ff. 289-312 del Registro antiguo), en 1780 i una extensió de 90 pàgines redactades en tinta negra afectada per lòxid, i lescrita amb posterioritat (ff. 312-322 del mateix registre), que acaba en març de 1781 amb un total de 29 pàgines redactades en tinta negra. És per això que Pastor només nomena al pare Eixarch com el seu màxim responsable, si bé és cert que també cita al P. Joan Castro (1485-1566) com a continuador seu, profés al seu torn de Valldecrist i prior de Portaceli entre 1552 i 1554.
Cal esmentar que la darrera pàgina recull una anotació puntual dun text redactat pel P. Llorenç Zamora (1583) que sembla un tant desconnex amb lescrit anterior, sobretot en finalitzar amb ell aquesta obra.
Com acabà aquest manuscrit en mans dels dominicans, ho pot explicar a bon segur la dispersió, no sempre sota ordre ni control, que sofriren els béns mobles de la cartoixa, sobretot des de 1835 en avant. Tal com va succeir amb el manuscrit cabdal de Civera que, finalment, arribà a Nova York fa una centúria aproximadament per motius coneguts des que aparegué sobtadament en una alqueria de Benicalap. Aquest text que ens ocupa, per exemple ja citat per Tarín y Juaneda el 1897 com a custodiat pels dominicans, conté enganxada a la coberta interior una quartilla mecanografiada en tinta blava que relata el següent tenor:
ARCHIVO DEL REAL CONVENTO DE PREDICADORES DE VALENCIA. MS 1. 120 páginas sin hojas de guarda. Hoja sin numerar en blanco. De la p. 1 a la 11ª: Copia fiel del Catalogo (sic) de benefactores, que, de su propia letra escrivió (sic) el V. P. D. Antonio Juan Exarch; y se halla original en el archivo de esta cartuja de Portaceli en el libro intitulado Registro antiguo desde el folio 289 hasta el folio 312. P. 120 en blanco.
Potser redactada al principi del segle XX, quan va catalogar-se amb el núm. 18 entre les manuscrits del convent de Sant Domènec de València, en lactualitat conservat al carrer de Cirilo Amorós, 54 de València.
CRITERIS DE TRANSCRIPCIÓ I EDICIÓ
En ledició que els presentem a continuació, hi hem aplicat les normes habituals emprades en la publicació de textos de la col·lecció. Hem puntuat a la manera moderna, i accentuat en la forma actual, observant els usos fonètics tant del valencià com del castellà, que són propis del llibre. Del mateix mode, hem normalitzat lús de les majúscules i minúscules, i adoptat lapòstrof per a les elisions, tret daquelles que no són admeses en la llengua actual, on les substituïm pel punt volat. Quan la grafia ll ha tingut valor geminat, sha reemplaçat per l·l.
Es respecten, així mateix, les grafies originals, però hem regularitzat i/j i u/v, a ligual que lús de la ç davant de vocal; també les consonants dobles a linici duna paraula es transcriuen com una sola, conservant-les en el cas destar enmig de la mateixa. Daltra banda, hem optat per presentar en minúscula els noms de càrrecs o dignitats exceptuant-hi els noms propis desglésies, capelles i/o carrers, en què hem conservat la majúscula en la denominació de, verbigràcia, Sant/a o Nostra Senyora. Quant a les formes verbals del verb haver, emprades com a auxiliars en 1a i 3a persones del singular del pretèrit perfet compost, si no duen la h, van accentuades de la següent manera: é i à.
Els mots comuns, com, per exemple, senyor, senyora, reverend o don, entre daltres, que sescriuen generalment abreviats al manuscrit, es desenvolupen sense indicació, el mateix que es fa amb els noms de persona dús freqüent a excepció dun nom propi en concret que, al desconèixer de quin es tracta, hem optat per afegir-hi els punts suspensius entre parèntesi: N(). Tanmateix, les lletres, síl·labes, partícules o paraules que manquen al mateix manuscrit, per un probable oblit dels copistes, són restituïdes entre < >, les llacunes del text shan assenyalat entre parèntesis (en blanc), i, en cas que estiguen presents errors o faltes manifestes, shan indicat amb (sic); però, quan la restitució és deguda a danys o correccions (generalment cancel·lacions o repeticions dels escrivans), sadverteix en nota a peu de pàgina. No obstant, les anotacions marginals del text original que els amanuenses copiaren en el manuscrit que editem, les hem respectat tal i com hi apareixen entre [ ].
Respecte a les citacions castellanes i llatines, que apareixen en cursiva (excepte els títols esmentats dins de la pròpia citació, que apareixeran en lletra redona), sha seguit la normativa gramatical corresponent, encara que en algunes paraules corruptes/dubtoses sha posat al costat un interrogant (?). Així mateix, en aquells errors manifests de concordància o que comportaven una interpretació ambigua, sha optat per dues opcions de solució: en el cas generalitzat de les abreviatures fol., sha desenvolupat la paraula seguint el patró dels amanuenses, qui empren la forma dablatiu folio en els exemples en què apareix sencera la paraula; en altres errors en què sha hagut de canviar el cas a algun element de la frase per a facilitar la comprensió de la mateixa, sha especificat en nota a peu de pàgina. La causa daquestes puntuals anomalies, la desconeixem, no sabem si partiren del text original o es deuen als copistes. Així mateix, en el cas del grup ti davant de vocal (ex: Valentia) es redueix a lús de lèpoca clàssica, del mateix mode que sha optat per desenvolupar el diftong ae front a la desinència e en aquelles paraules en genitiu singular, i oe enlloc de (ex: Portae-Coeli). Per últim, les xifres romanes apareixen en versaleta i entre dos punts.
FONTS I BIBLIOGRAFIA
Fonts
ACV, Mss., 332: Un cartujo de Portaceli, Vidas de varones ilustres de Portaceli (2ª parte de los Anales de esta casa), Juan Bautista Civera, 1653 [1736].
AHN, Clero, còdex 1.372B: Giner y Aragón, J. B., Fundación y progressos de Ara Christi, convento de religiosos cartuxos [ca. 1640-1665].
Archivo de la Grande Chartreuse, Saint-Pierre-de-Chartreuse, Mss.: Civera, J. B., Historia brevis fundationis sanctae cartusiae beatae Mariae de Porta-Coeli ac virorum illustrium, qui in ea sanctitate floruerunt [1629].
Archivo Histórico Nacional, Madrid (=AHN), Clero, còdex 1.149-B: Marqués, F., et al., Sumari de la fundatió y edificatió del monestir de Valldechrsit [anterior a 1567, amb afegits del segle XVII].
Arxiu de la Catedral de València (=ACV), Varia Portaceli, lligall 72, ff. XXIr-XXIIIr.