Directors de la col·lecció
Antoni Furió i Enric Guinot
© Mercedes Gallent Marco, 2020
© Daquesta edició: Universitat de València, 2020
Disseny de la col·lecció: J.P.
Il·lustració de la coberta:
Moraduix (Origanum majorana), imatge del Tacuinum Sanitatis, dIbn Butlan de Bagdad (s. XI)
Còpia del segle XV la Biblioteca Casanatense (Roma), ms. 4182.
Coordinació editorial: Maite Simón
Correcció: Pau Viciano
Maquetació: Inmaculada Mesa
Edició digital
Estudi introductori
Entre les fonts manuscrites de la Biblioteca Universitària de València es troba el receptari objecte daquest treball, que cal inscriure entre els textos de terapèutica farmacològica o medicamentosa que es van elaborar als segles finals de ledat mitjana. Gutiérrez del Caño, en la seua obra Catálogo de los manuscritos existentes en la Biblioteca Universitaria de Valencia, registrà el manuscrit, anotant que procedia de la biblioteca de D. Vicente Hernández Máñez, que va ser bibliotecari de la Universitat entre els anys 1852-1865, tal com consta en lexlibris que apareix en diversos fulls: «Legado por D. Vicente Hernández Máñez a la Biblioteca de la Universidad Literaria de Valencia». Actualment està registrat sota el nom de Receptari mèdic i amb la signatura M 652.1
Si bé aquest receptari ha estat citat i fins i tot copiat per diversos autors, com sexposa a continuació, vull ressaltar que foren els professors del Departament dHistòria Medieval daquesta Universitat Fernando Arroyo i Amparo Cabanes els qui el donaren a conèixer, en la comunicació que presentaren al III Congreso Nacional de Historia de la Medicina, celebrat a València lany 1969, amb el títol «Notas sobre un recetario valenciano del siglo XV», descrivint el seu contingut més detalladament. He dagrair-los encaridament que anys després, quan els vaig manifestar el meu interès per realitzar la transcripció i estudi del manuscrit, em van permetre fer-ho desinteressadament i sense cap tipus dentrebanc.2
Vull agrair també, finalment, la col·laboració dAnna Bernardo Gallent en lelaboració dels Glossaris de productes i de malalties, així com als meus companys del Departament dHistòria Medieval i Ciències i Tècniques Historiogràfiques, els professors Enric Guinot Rodríguez, que ha revisat la transcripció del manuscrit i pel seu interès en fer possible aquesta publicació, Maria José Carbonell Boira i Francisco Gimeno Blay pels suggeriments aportats i, de forma molt especial, a la meua amiga, a més de companya, Maria Milagros Cárcel Ortí, qui mha prestat desinteressadament el seu consell, orientació i inestimable ajuda quantes vegades li lhe demanada.
LA LITERATURA TERAPÈUTICA EN LEDAT MITJANA
Abans dentrar en la descripció específica del receptari: autor, origen, datació, llengua, el seu coneixement, còpies del mateix, contingut, etc. crec, que a fi de contextualitzar-lo, cal comentar, breument i genèricament, el valor, significat i difusió que aquest tipus dobres tingueren durant ledat mitjana. En els primers segles daquest període, Cardoner i Planas3 indica que aproximadament fins als segles XII-XIII, la terapèutica es va desenvolupar en el marc de la medicina eclesiàstica, on superstició i religiositat es conjuguen. Les fonts científiques remeten a grans compilacions de caràcter enciclopèdic com les dIsidor o Beda el Venerable, a lapidaris o a herbaris. El moviment traductor que comença a donar-se a partir daquests segles va donar lloc al fet que penetren en Occident importants obres de metges àrabs traduïdes al llatí, com les de Rasis (El llibre dAlmansor) o Avicena (El Cànon), introduint així mateix altres drogues utilitzades en la seua farmacopea i que fins llavors eren desconegudes en la farmàcia europea, com per exemple la quassia, la mirra, lambre gris, el sàndal, etc.
Un gènere que destaca fonamentalment en els segles XIV i XV, ressalta Lluís Cifuentes,4 és lanomenada literatura médico-farmacològica. Aquest autor, quan es refereix a aquest tipus de textos de terapèutica farmacològica o medicamentosa, els divideix en els anomenats antidotaria o antiodotaris i els experimentata o receptaris, als quals cal afegir els herbaris. Sobre els primers, antidotaria o antidotaris, assenyala que «es tractava de compilacions de caràcter enciclopèdic, en les què es recollien els coneixements pràctics sobre medicaments simples i compostos elaborats per metges formats en un estudi general». Daquests textos, un dels més coneguts és la traducció catalana (segle XIV) de lobra del metge toledà del segle XI Abu-l-Mutarrif Abd al-Rahman ibn Wafid, titulada Kitab al-adwiya al-mufrada (Llibre de les medicines particulars), publicada per Lluís Faraudo de Saint Germain en 1943.5
Els segons, denominats experimentata o receptaris, eren obres que compilaven medicaments i remeis dorigen molt divers, ja fos procedents del medi universitari i culte o del popular. Fins i tot shi anotaven remeis de caràcter màgic creencial.6 Les seues fonts de coneixement són difícils didentificar i els seus autors, que majoritàriament eren anònims, podien estar vinculats a la professió mèdica (metges o apotecaris), però també es podia tractar de dindividus aliens a la medicina que es movien per interessos estrictament particulars i els recopilaven per al seu ús no professional sinó personal. Com a exemple pot citar-se el Thesaurum Pauperum, de Pedro de Espanya (Pedro Hispanus, després papa Joan XXI), metge portuguès del segle XIII. Aquest tractat, que va ser traduït al català, Tresor de pobres, estava dirigit segons indica Lluís Cifuentes «als laics en medicina, burgesos fonamentalment», interessats en qüestions relatives a la salut.7
En general aquests textos solen emprar sobretot la llengua vulgar, el català en el nostre cas, si bé alguns poden estar en llatí i traduir-se a la llengua vulgar.8 Potser entenguem millor com era dimportant la introducció de la llengua romanç, si recordem el que estipulen els furs dAlfons IV (1329), en concret la rúbrica dissetena,9 referent a lexercici i control professional dels metges i cirurgians:
Metges axí físichs com cirurgians les receptes que dictaran hajen a dictar en romanç, declarant los noms de les herbes e de les altres coses medicinals en lur nom comú e vulgar. E axí mateix, hajen a declarar los noms del pes o mesura de les dites coses en manera que·s puxa clarament entendre per la gent popular
En aquest període circularen, doncs, una sèrie de textos de caràcter terapèutic que recopilaven remeis procedents, en ocasions, de fonts diverses. En ordre cronològic, un dels receptaris catalans més coneguts escrits al segle XIV és el Receptari de Manresa. El receptari el va començar en 1348 Bernat Des Pujol, apotecari de Manresa, i després altres autors continuaren lobra. Està escrit en llatí, si bé, assenyala Lluís Cifuentes que «Tot i estar escrit en llatí, el pròleg, els destinataris de les receptes i el metges que les prescriviren hi són anotats en català», i apareixen, així mateix, veus àrabs llatinitzades. Va ser descobert i descrit per Lleonci Soler i Marc, arxiver daquesta ciutat al final del segle XVIII; posteriorment el va estudiar el Dr. Luis Comenge. Un altre receptari que pertany al mateix període és el dIgualada, escrit en català; el seu autor és lapotecari de dita vila, Pere Castell.10
Per al segle XV es coneixen diversos receptaris. Com a exemples comptem amb el que Cardoner i Planas denomina «Receptari anònim dit de Puigcerdà, nom que rep per trobar-se en aquesta ciutat». Es va donar a conèixer i es va descriure al començament del segle XX. Està escrit en llatí i és de petites dimensions, potser que per a «portar a la butxaca com a manual de consulta», com anota Cifuentes; en lactualitat és de difícil localització.11 Cal citar, així mateix, el Receptari de Micer Johan, editat per E. Moliné i Brases al 1914. Dautor desconegut i escrit en català, el receptari sinicia amb un Conexement o Disputa de les Orines; no se sap amb certesa la seua datació, encara que en el pròleg lautor anota que el va començar lany 1466.12
És dins daquesta tipologia dobres (si bé signora si és per a ús dun professional o per a algú que no pertanyés a làmbit mèdic) on sinclou el receptari que presentem, conservat entre les fonts manuscrites de la nostra Biblioteca Històrica. Els autors que el citen com més endavant es comentarà shi refereixen com Receptari valencià o Receptari anònim de València. A més, tot i que en ocasions sha assenyalat el desconeixement de lexistència de receptaris mèdics en làmbit valencià,13 el manuscrit objecte daquest treball ve a provar que sí que nhi ha, i amb tota probabilitat apareixeran més obres daquest tipus en almonedes, inventaris i biblioteques, fonamentalment de professionals de la salut: metges, cirurgians, apotecaris i barbers o, fins i tot, de gent aliena a aquest àmbit.
Per a Castella, García Ballester14 indica que la primera relació àmplia (procedent del corpus documental de la casa dAlba relacionada amb Salamanca) que es coneix és lanomenat Recetario de Alba, datat el 1469. Es tracta duna enumeració de medicaments amb indicacions terapèutiques, nom del malalt i condició social (familiars del duc, servidors de diferent rang, criats i esclaus), juntament amb el preu del medicament.
Finalment, un altre gènere que va gaudir de gran predicament en lantiguitat i que es generalitzarà en el període baixmedieval és el dels herbaris. Són obres, assenyala L. Cifuentes, de caràcter mèdic, i el seu objetiu és indicar les propietats específiques de les plantes per a la salut. Les seues fonts es basaven, sobretot, en algunes obres de caràcter enciclopèdic i en la Matèria Mèdica de Dioscórides; probablement la seua raó de ser es deu a la necessitat dels metges (alguns van ser autors daquest tipus dobres) de reconèixer les propietats dels medicaments simples.
Lanomenat De Viribus o De virtutibus herbarum, conegut també com Macer floridus, probablement és un dels herbaris més importants. Es tracta dun poema, escrit en llatí, compost a mitjan segle X; la seua autoria satribueix a Odó de Meung, que volgué imitar, probablement, el poema sobre la virtut de les plantes que va escriure lamic de Virgili, Emili Macer. És un dels més importants llibres de remeis de ledat mitjana, on es detallen les virtuts medicinals de les plantes, fruits, espècies, algunes carns, etc.
Del Macer es coneixen dues versions catalanes en prosa que cal datar al segle XIV, indica Cifuentes. Una, la més llarga, procedeix dun manuscrit que copià cap 1408 un clergue valencià, titulada Llibre de les herbes, quina virtut han; va ser editada per F. Barberà (1955-1956) i reimpresa per J. Ribelles Comín (1915-1978). La segona, més curta, es coneix a partir de dos manuscrits barcelonins datats entre mitjan segle XIV i anys trenta del XV; el títol és similar, Macer, si bé un afegeix el subtítol Llibre de les virtuts de les herbes i laltre Tractat dels herbolaris.15
CONEIXEMENT DEL RECEPTARI
El Receptari, ha estat conegut i / o citat i fins i tot copiat, per diversos estudiosos de la història de la medicina. Com abans he indicat, Gutiérrez del Caño16 en el seu catàleg el va descriure breument: llengua, continguts, característiques codicològiques i paleogràfiques, i en va transcriure a més líndex. El va registrar amb el nom de Receptari i li atorgà el 1920 com a nombre dordre. El metge valencià Manuel Corachan i García, en el Diccionari de Medicina que va dirigir per encàrrec de lAssociació de Metges de Llengua Catalana, publicat en 1936, el cita com una de les fonts consultades per elaborar aquesta obra.17 En aquest diccionari, el manuscrit apareix esmentat com Receptari Valencià i, o bé M. Corachan el va conèixer mitjançant el catàleg de Gutiérrez del Caño, ja que en lapartat de fonts i bibliografía apareix amb el mateix número dordre què té en aquest catàleg, bé a partir duna recerca de les fonts de caràcter mèdic conservades en la Biblioteca de la Universitat de València o, com tot seguit comentaré, a través dunes còpies que es custodien a la Biblioteca de Catalunya.
Així mateix, com ja sha assenyalat, F. Arroyo i D. Cabanes el van descriure en la comunicació que presentaren al III Congreso Nacional de Historia de la Medicina celebrat a València lany 1969.18 Finalment, L. Cifuentes també el coneix, i el cita en el llistat que ofereix sobre obres de caràcter científic escrites en català i en el capítol dedicat als antidotaris i receptaris, anomenat-lo Receptari de València o «lanònim de València».19
Quant a lexistència de còpies coetànies del receptari, que sapiguem no sen coneix cap, si bé tenim notícia duna còpia, ja contemporània, que va realitzar el metge i historiador de la medicina valencià José Rodrigo Pertegás (1854-1927). La sospita que hagués fet una còpia del manuscrit va sorgir arran de la lectura del seu article «Boticas y Boticarios. Materiales para la historia de la Farmacia en Valencia en la centuria décima quinta».20 En aquest treball, quan tracta sobre les obres de referència que posseïen els apotecaris valencians, en nota a peu de pàgina, comenta que va copiar un receptari que es conservava a la Biblioteca de la Universitat: «hay un fragmento de recetario que hace muchos años copiamos a plana y renglón y conservamos en nuestra librería particular». Era molt possible, doncs, que es referira al fet que va copiar dit receptari i la lògica imposava, encara que lhe consultat en múltiples ocasions per la temàtica de la meua tasca investigadora, revisar de nou el seu arxiu la major part dell es conserva a la Biblioteca i Museu Historicomèdic de la nostra Universitat, ubicat a lInstitut dHistòria de la Ciència i Documentació López Piñero per tal de trobar algun indici o referència sobre el manuscrit o la seua còpia, però no he pogut aconseguir cap información al respecte.