Directors de la col·lecció
Antoni Furió i Enric Guinot
© M. Adela García-Mencho Osset i M. Milagros Cárcel Ortí, 2017
© Daquesta edició: Universitat de València, 2017
Disseny de la col·lecció: J.P.
Il·lustració de la coberta:
Acte dentrega del cot i mantell a una òrfena.
Miniatura, obra possiblement de Domingo Crespí. ACV.
Capbreu de la Confraria dÒrfenes a Maridar, f. 22r
Maquetació: Inmaculada Mesa
A mis hermanos Eduardo y Alfonso
que comparten conmigo el interés
por la Historia y la Cofradía
M.ª ADELA GARCÍA-MENACHO OSSET
A Juan
M.ª MILAGROS CÁRCEL ORTÍ
Reproducció dun foli del manuscrit
ACV. Capbreu de la Confraria dÒrfenes a Maridar, f. 39r.
Estudi introductori
La Confraria dÒrfenes a Maridar de València, fundada amb autorització real per Jaume II en 1293,1 no tenia una finalitat díndole professional, encara que els seus deu fundadors foren mercaders, ni tampoc estrictament religiosa ja que no es presentava sota ladvocació de cap sant, de la Mare de Déu o sota cap altre signe religiós. La seua finalitat era benèfica i el seu caràcter laic i privat, encara que amb el fi purament moral: dotar òrfenes pobres, que almenys ho foren de pare, fadrines o viudes, perquè pogueren contraure matrimoni i evitar així que caigueren en la prostitució.
Les 50 lliures que van aportar cada un dels deu membres fundadors les van emprar per a comprar renda de la ciutat i en tots els altres mitjans segurs de produir renda anual. La bona acollida que va tindre va fer que moltes persones imposaren a cens propietats rústiques i immobles situats en la ciutat de València i el seu terme que pagaven a la confraria. Amb aquestos i altres modestos recursos econòmics va poder des del seu naixement dur a terme la seua finalitat.
Igual que va succeir en la resta dEuropa, el regne de València va travessar una sèrie de calamitats caracteritzades per les epidèmies de pesta, les guerres les males collites i la fam. En 1340 sinicia la dècada destacada per la fam i lescassetat daliments que es va accentuar pel conflicte de la Unió en 1347, larribada de la pesta negra en 1348 i la guerra amb Castella entre els anys 1356-1366. Aquest desastrós panorama va afectar també la Confraria fins a lextrem que en 1399 algunes propietats havien quedat desertes i daltres signorava el seu propietari. Això va motivar que es fera una cabrevació, la redacció de la qual destinada a transmetre la memòria de la institució va quedar arreplegada en un llibre capbreu en el qual es van copiar també la fundació i les primeres constitucions. Quasi un segle després, en 1470, es va dur a terme una altra cabrevació, les dades de la qual actualitzades es van copiar en un nou llibre capbreu que va ser considerat com el més important de la Confraria, puix que a més dels censos shi van copiar també les diverses ordenacions fins a la fi del segle XVII i que ara editem.2
Un capbreu és un document notarial en què els diversos posseïdors dun domini exposen davant del notari els béns que posseeixen per un senyor, fent menció de les seues característiques, els seus límits, què paguen per tenir-los i quan han de fer aquest pagament. Els capbreus són una font històrica dinformació privilegiada per ajudar-nos a entendre millor leconomia i la societat de lèpoca medieval i moderna.
Són diversos els treballs dels quals fem una petita selección que han posat de manifest els diferents punts de vista des dels quals es poden estudiar els capbreus de lèpoca medieval, ja que, a més, a causa de la diversa tipologia que presenten, que radica fonamentalment en el territori que comprenen, no es poden tractar uniformement. Així, entre altres aspectes, han estat estudiats per conèixer els orígens de la seua pràctica,3 proposant la seua metodología destudi,4 com a font històrica,5 com a font per a la història agrària,6 per al coneixement dels masos,7 per a la història socioeconòmica,8 per a la toponímia,9 per a lonomàstica,10 per al coneixement de la llengua,11 de les comunitats urbanes12 i de les senyories.13
Aquest Capbreu, que proporciona una valuosa informació des de 1470 fins a 1651, té interés per diversos motius: per la llengua majoritària empleada, el valencià, a través de la qual es veu la seua evolució en les expressions al llarg de més de dos segles; per lescriptura ja que en ell intervenen diferents mans corresponents als notaris que van registrant els moviments que pateixen les propietats en el seu procés de transmissió; per lonomàstica, ja que a part del nom del censatari dóna el dels veïns amb els quals limita; per la toponímia rural que, a més didentificar la localització de les terres o parcel·les en les diferents partides de lhorta de València, dóna els seus límits i ens informa sobre camins, cursos daigua, producció agrícola, etc.; per la toponímia urbana,14 rica en dades sobre lemplaçament dels immobles, especificant els seus límits (placeta, cantonada, carrera, atzucac, etc.); per lornamentació, comptant amb 715 belles caplletres en què van intervenir Miquel Adzuara i Pere Crespí el Jove; i per la magnífica inicial historiada, miniatura que mostra lacte de la concessió del cot i mantell a una òrfena, pertanyent al taller de Domingo Crespí, iniciador de lescola dil·luminació valenciana.
Aquest manuscrit és més que un capbreu, perquè des del primer moment va ser concebut com el Libre major de la dita administració e confraria on es guardava la memòria històrica de la confraria, dací que hi estiguen copiats la fundació i els primers estatuts, les ordenances aprovades en els diferents capítols celebrats al llarg del temps, les indulgències concedides a la confraria, els testaments de Francesc Conill, fundador de lhospital den Conill, de Ferrando García, fundador dun benefici que administrava la confraria, i de Marc Ruiz de Bárcena, el nomenament de síndic, el poder donat pel majordom per a capbrevar i els documents que acrediten els 24 censals que la confraria tenia carregats sobre la ciutat de València i els dos carregats sobre la Diputació del General.
El Capbreu, com a llibre més preat de la confraria, es va conservar sempre en la caixa primitiu «arxiu» de la institució junt amb pergamins, llibres, papers i cabals, que anava passant dun majordom a un altre, i, posteriorment, en larmari portàtil, que inicialment es va mantindre en la Sala de Juntes de lHospital General, lloc on es reunia la confraria, fins a la seua eixida del mateix, tornant una altra vegada a ser traslladat cada any a casa del nou majordom. En 1941 es va prestar el còdex perquè figurara en una exposició dartesania que es va celebrar en el col·legi del Patriarca. Amb motiu de lexposició La Glòria del Barroc, el capreu va estar exposat durant 2009 i 2010 en lesglésia de Sant Martí de València.15
En 1981 es va acordar traslladar lArxiu de la Lloable Confraria, que estava en el pati del domicili de lantic majordom-president D. Vicente García-Menacho, al domicili de la Gran Associació de Beneficència Domiciliària Nostra Senyora dels Desemparats16 que va prestar desinteressadament un local en el carrer dels Cavallers, núm. 10, 1a per al seu inventari, organització i custòdia del confrare arxiver.17 Finalment, en 2011 la Junta Directiva va entregar en modalitat de comodat a lArxiu de la Catedral de València el conjunt de documents de larxiu històric de la Confraria dÒrfenes a Maridar de València, per a la seua custòdia, conservació i estudi per part dels investigadors, després de la firma dun contracte entre el degà-president del Capítol de la catedral, D. Emilio Aliaga, i D. Joaquín Manglano, president de la Confraria. Junt amb ell també es va depositar una antiga «arca-arxiu». Els llibres de comptes i els de dotacions dòrfenes es troben en lArxiu General i Fotogràfic de la Diputació de València, formant secció a banda dels fons de lHospital General,18 així com diverses escriptures que van pertànyer a la confraria.
El present treball sacompanya dun breu recorregut per lorganització, funcionament i activitats de la Confraria dÒrfenes a Maridar des de la seua fundació en 1293 fins a la segona mitat del segle XX en què va cessar la seua activitat. Durant aquestos segles, la confraria, que no tenia una seu fixa, va arribar a una certa estabilitat després de la seua ubicació en lHospital General des de 1517 fins a la seua eixida en 1760, perquè els deu confrares eren també regidors de lHospital General. La documentació conservada fins a mitat del segle XVI, constituïda fonamentalment pels llibres de comptes i els de dotacions ens han permés conéixer amb detall els ingressos econòmics i les despeses de la confraria. La seua evolució després de la seua eixida de lHospital General queda més incompleta per la pèrdua de documentació. A continuació presentem un breu resum sobre la confecció, el contingut del Capbreu i la seua descripció codicològica. Sinclouen les 10 regestes dels documents copiats en el Capbreu i es dóna pas a la seua edició íntegra seguint lorde intern del mateix. Finalment, uns índexs onomàstic i toponímic permeten i faciliten la seua consulta.
La publicació daquest manuscrit sinscriu en el projecte dinvestigació «Manuscritos datados de la Península Ibérica (882-1500)», concedit pel Ministeri dEconomia i Competitivitat. Volem agrair al Servei de Publicacions de la Universitat de València linterés que ha mostrat una vegada més a lacollir aquest treball, i especialmente als directors daquesta col·lecció, Antoni Furió i Enric Guinot.
LA CONFRARIA DÒRFENES A MARIDAR19
Ajudar econòmicament per a casar-se a òrfenes pobres o viudes sense recursos era una de les almoines més freqüents durant la baixa edat mitjana i es pot documentar en moltes ciutats dEuropa. En elles, organitzacions i institucions que es van preocupar per dotar donzelles necessitades a través dhospitals, confraries, municipis i donacions privades van fer que aquesta obra de caritat es generalitzara en tot lOccident europeu.20
La ciutat de València va comptar ja des de finals del segle XIII amb una obra pionera en aquest sentit, «La Lloable Confraria e Almoyna de les Òrfenes a Maridar», els primers estatuts de la qual van ser acordats pels deu fundadors que seran anomenats dara en avant confrares o patrons per al seu bon règim i administració el 23 dabril de 1293 i aprovats per Jaume II per mitjà de document validat amb segell de plom, a la qual des dun principi larquebisbe de Tarragona, Rodrigo Tello, i els bisbes de Barcelona, Bernat Pelegrí, de Tortosa, Arnau Jardí, i de València, Ramon Despont, amb documents cadascun amb el seu segell pendent, van concedir 40 dies dindulgència als qui donaren almoines a la dita confraria.
Els protagonistes de tan meritòria obra van ser deu benestants mercaders, que la documentació denomina humils ciutadans de València.21 Obra que van continuar altres mercaders adinerats pertanyents a la incipient burgesia enriquida pel comerç i fins i tot alguns amb evident protagonisme en el govern de lurbs,22 que van utilitzar la pertinença a aquesta confraria com un mecanisme per al seu ascens social.23 La singularitat daquesta confraria resideix en el fet que ha mantingut el nombre dels seus membres, alguns pertanyents a la noblesa valenciana, i la seua activitat quasi fins als nostres dies.
Un dels motius fonamentals que va presidir la decisió va ser de caràcter religiós o moral, encara que des del principi va tenir un marcat caràcter laic i privat: evitar que joves òrfenes i sense recursos materials caigueren en la prostitució. Lalmoyna va ajudar també viudes pobres i xiques procedents de la Casa de les Repenedides. Totes havien de ser de la ciutat de València i el seu terme. La forma de socors triada per lalmoyna va ser homogènia, ja que totes les joves van rebre el mateix: dues peces de roba, cot e mantell de drap nou vermell.24 Una miniatura realitzada en el llibre més important de la confraria el Llibre major o Llibre dels cabreus, que ara editem, ens permet conéixer en què consistia lacte solemne de dotar una donzella amb el cot i mantell vermell, es a dir, lentrega a lagraciada de laixovar personal amb què lobsequiava la Confraria, integrat, molt especialment, per la cota o vestit i el caputxó o manto. També es va contemplar des de linici de lalmoyna lajuda a joves que desitjaven ingressar en la vida religiosa.
La petita fundació dÒrfenes a Maridar, va ser sens dubte tan ben acceptada pels valencians, que van acudir prompte a engrandir-la. Així és que eixa Confraria, que va començar pels sufragis de deu simples ciutadans, prompte es va veure enriquida, tant que era una de les corporacions que més es coneixien per les seues imposicions en la cèlebre Taula de València.
Dentre els deu membres que componien la Confraria selegia al majordom en la festa de Pasqua de Resurrecció, lobligació més important del qual durant el seu mandat anual era casar òrfenes o viudes pobres. Després de la mort dun confrare, un fill seu, si ho demanava, podia ser acceptat com a confrare, i si no tenia fills podia entrar-ne un germà. No podia haver-hi al mateix temps dos amb el mateix cognom, ni dos germans, pare ni fill, ni dos cosins germans.25 Els nous confrares triats havien de succeir als seus predecessors en el lloc o ordre que ocupaven, de tal manera que la majordomia li arribara per ordre a cada un segons havia entrat en la confraria i cada deu anys els confrares tornaven a regir ladministració com a majordoms, perquè lorganització de la confraria era collegiada i rotativa. Lelecció de confrares tenia lloc en lesglésia de Santa Caterina, després de la celebració duna missa de lEsperit Sant en la capella de la Mare de Déu de la Pau, en què els confrares pronunciaven un jurament declarant nomenar una persona idònia per a ser confrare.
En un primer moment els fons econòmics de què es valia la confraria per a complir la seua missió provenien dels mil sous, és a dir, de les 50 lliures que cada un dels deu instituïdors va aportar per a la fundació i daltres tantes que aportaven els nous confrares. Sinvertien en comprar renda del deute públic que emetia la ciutat, igual que feien els hospitals i altres institucions benèfiques. La bona acollida que va tenir aquesta institució entre els habitants de València va fer que aviat començaren a establir-se censos a favor de la confraria, als quals estaven subjectes nombroses propietats rústiques i urbanes, que van generar uns ingressos fixos satisfets en aquestes festes de lany: Pasqua de Resurrecció, sant Marc, Pasqua de Pentecostés, sant Joan, Santa Maria dagost, sant Miquel, Tots Sants, sant Andreu, Nadal, sant Vicent Màrtir, Santa Maria de febrer, Santa Maria de març i Carnestoltes.