En un primer moment els fons econòmics de què es valia la confraria per a complir la seua missió provenien dels mil sous, és a dir, de les 50 lliures que cada un dels deu instituïdors va aportar per a la fundació i daltres tantes que aportaven els nous confrares. Sinvertien en comprar renda del deute públic que emetia la ciutat, igual que feien els hospitals i altres institucions benèfiques. La bona acollida que va tenir aquesta institució entre els habitants de València va fer que aviat començaren a establir-se censos a favor de la confraria, als quals estaven subjectes nombroses propietats rústiques i urbanes, que van generar uns ingressos fixos satisfets en aquestes festes de lany: Pasqua de Resurrecció, sant Marc, Pasqua de Pentecostés, sant Joan, Santa Maria dagost, sant Miquel, Tots Sants, sant Andreu, Nadal, sant Vicent Màrtir, Santa Maria de febrer, Santa Maria de març i Carnestoltes.
Els ingressos de la confraria tenien orígens diversos. Uns eren fixos o ordinaris i daltres extraordinaris. Entre els ingressos fixos estaven el cobrament de censos; els drets de lluïsme, és a dir, el cobrament duna part dallò que sha obtingut pels possessors quan aquestes propietats sotmeses a cens per lalmoina eren venudes; les pensions de préstecs censals carregats per la Generalitat, per la ciutat de València o per particulars; la venda en la Pelleria de retalls sobrants del tall de les teles per a la confecció del «cot e mantell»; les rendes de les possessions que va deixar el mercader i confrare Ferrando García per al benefici que va fundar en lesglésia de Sant Martí, del qual eren patrons els deu confrares; i ladministració de lhospital den Conill. Els ingressos extraordinaris estaven constituïts pel que entregaven els nous confrares, les donacions fetes a la Confraria en els seus testaments per confrares o altres persones, i també alguna entrada obtinguda en relació amb assumptes judicials.
Entre les despeses ordinàries de la confraria, la de major quantia era la compra de draps vermells per a la confecció dels vestits concedits a les òrfenes, que el procurador de la confraria comprava a diferents paraires, drapers, mercaders, botiguers de draps, tintorers de draps, afinadors de draps, abaixadors i apuntadors de la Draperia de la ciutat situada prop de la Llotja o a diferents paraires de Cocentaina, Ontinyent i Alcoi. Una altra persona que intervenia en els draps era labaixador, que es dedicava a igualar amb tisora el pèl dels draps. Si es compraven teles blanques el tintorer sencarregava de tenyir-les de roig.
El sastre era la persona fonamental en el funcionament de la confraria ja que sobre ell requeia la responsabilitat de tallar, cosir la roba i vestir les òrfenes. El número de cots variava cada any segons el nombre dòrfenes que dotaven. Durant la primera meitat del segle XVI la mitjana anual va ser de 53 dotacions, entre les quals tres o quatre es van concedir a dones procedents de la Casa de les Repenedides. El número va anar baixant a una mitjana de 18 dotacions en la primera meitat del segle XV i de 6 dotacions en la segona meitat, que ja van ser en diners, entregant-sels 20 lliures.
Altres despeses eren el salari que cobrava el procurador, la caritat de Nadal que es donava a cada confrare la vespra de sant Tomàs perquè la distribuïra entre els pobres, laniversari i convit anual el dia de la rendició de comptes del majordom, els llibres de ladministració, la celebració daniversaris en diferents convents de la ciutat i de fora, el sou del notari i ladministració de dos beneficis eclesiàstics, un en Sant Joan del Mercat sota la invocació de lEncarnació més conegut com benefici de les Òrfenes en la capella que posteriorment es va anomenar dels Palomars, i un altre en lesglésia de Sant Martí, sota la invocació de la Mare de Déu, Sant Joaquim i Santa Anna, instituït pel confrare Ferrando García. Les despeses extraordinàries de major quantia consistien a girar diners a la Taula de València, és a dir, la compra de censals amb diners procedents sobretot de lingrés de confrares.
Els documents i els diners de la confraria es guardaven en la caixa que custodiava el majordom i havia de traslladar-se cada any a casa del nou majordom; en eixa caixa es guardaven també els llibres de ladministració anual i els llibres de la distribució dels mantells a les òrfenes, així com el Llibre dels Cabreus, on sanotaven els canvis i vendes produïts en els béns posats a cens, escrivint el nom del venedor i el nom del comprador, el dia en què es va fer la venda i el nom del notari davant el qual es va fer la venda.
La Confraria no tenia una seu fixa i els confrares solien celebrar les seues reunions, almenys una vegada a lany, generalment a la tardor, en un dels cinc convents masculins de la ciutat, com eren el de Sant Domingo, Sant Agustí, Nostra Senyora del Carme, la Mercé i Sant Francesc. En eixa jornada se celebrava un aniversari pels confrares difunts, saprovaven, si era necessari, els nous capítols, el majordom retia comptes de la gestió duta a terme durant el seu any al capdavant de la confraria i tenia lloc un convit en què ladministrador no podia gastar més de 20 lliures.26
En 1523 van acordar el canvi del lloc de les reunions de la confraria de lesglésia de Santa Caterina a lHospital General, tant per a lelecció de confrares, com per a la presentació de comptes i altres actes de la mateixa. El canvi es va deure, fonamentalment, a que els confrares eren també regidors de lHospital General i en ell van romandre fins a 1760.
Durant aquest temps, el dia que el majordom donava compte de la seua administració anual, cada confrare que havia assistit al menjar i a oir els comptes proposava el nom de la jove òrfena que volia que fora dotada i, si havien quedat prou diners, sentregava a cada una 50 lliures dalmoina com a ajuda del seu matrimoni. El dia de lAscensió des del principi del segle XVII era la festa triada per la Confraria per a dur a terme el cerimonial de maridar donzelles òrfens i pobres, entregant a cadascuna una bossa de pell blanca, com a símbol de lajuda promesa de 50 lliures, dins de la qual estaria la cèdula i lescriptura de la seua elecció.
La cerimònia consistia, a més de lacte de donació, en una solemne missa i processó, a la qual les deu donzelles maridades havien dassistir cobertes amb mantos i vels blancs símbol de la seua virtut i puresa, acompanyades pels confrares i les seues mullers, a més daltres dones principals les senyores nobles, símbol del suport social que havien obtingut.27
La política de centralització de ladministració duta a terme en època de Carles III va afectar la beneficència pública. El rei va manar a Pere Josep Majoral girar una visita a lHospital General, que es va allargar prop de nou anys, en el transcurs dels quals es va assabentar del règim administratiu interior i dels defectes que patia el sistema seguit fins llavors, per la qual cosa li va proposar al rei la radical i necessària refundació de la Junta dels deu diputats en una altra de nova conforme al sistema econòmic general dEspanya, i que reflectira la dependència del govern. La Cambra de Castella, assabentada de tot, va manar cessar en la seua administració als deu diputats fins que el visitador establira el nou règim, posant al capdavant de lHospital una Junta de Govern composta declesiàstics, cavallers, hisendats i comerciants, amb un reglament general per a totes les dependències de la institució.
Però com els antics deu diputats administradors, des del principi de la visita reial van observar la tendència a la renovació de les coses, van començar per no reconéixer el visitador, negant-se a presentar-se quan sels cridava a Junta, alhora que sostreien els papers, documents, diners i arques que tenien corresponents a la Confraria dÒrfenes a Maridar. Fins llavors el mateix protocol particular de lHospital contenia les escriptures de nomenament dòrfenes, la comptabilitat tenia en lHospital els seus llibres dentrades i eixides, en aquest establiment existia larca de cabals i els administradors de la Confraria dÒrfenes eren els administradors de lHospital General.
Però com els antics deu diputats administradors, des del principi de la visita reial van observar la tendència a la renovació de les coses, van començar per no reconéixer el visitador, negant-se a presentar-se quan sels cridava a Junta, alhora que sostreien els papers, documents, diners i arques que tenien corresponents a la Confraria dÒrfenes a Maridar. Fins llavors el mateix protocol particular de lHospital contenia les escriptures de nomenament dòrfenes, la comptabilitat tenia en lHospital els seus llibres dentrades i eixides, en aquest establiment existia larca de cabals i els administradors de la Confraria dÒrfenes eren els administradors de lHospital General.
Quan el visitador reial es va adonar de la sostracció que els antics diputats estaven fent de larxiu i administració de les Òrfenes, va estendre un auto manant-los que en vuit dies tornaren a lHospital tots els papers, diners, etc., la qual cosa va ser notificada immediatament a tots. Aquests van respondre que lHospital no tenia res a veure amb ladministració de la Confraria dÒrfenes a Maridar, perquè formava cos a banda i separat. El visitador reial hauria seguit la seua constant reclamació, però els antics deu diputats de lHospital, que ja llavors formaven una altra vegada la Confraria dÒrfenes aïllada de lHospital, van acudir a la Real Cambra queixant-se de la forma de procedir del Sr. Majoral; com a consequència de la qual la Cambra de Castella en 1781 va escriure al visitador reial prevenint-li no fera cap novetat amb la Confraria dÒrfenes a Maridar.
La Llei de Beneficència i el seu Reglament de 1852 van ser els textos legals bàsics que van configurar definitivament el sistema de beneficència espanyol, per la qual cosa a la Confraria dÒrfenes a Maridar, com a beneficència privada o particular, se li va reconéixer la seua autonomia. Daltra banda, la desamortització de 1855 va decretar la venda dels béns immobiliaris, censos i foros pertanyents també a les confraries. El tractament que la llei desamortitzadora oferia al producte íntegre de la venda dels béns de la beneficència, era la seua inversió en títols del deute públic consolidats al 3% per a convertir-los en inscripcions intransferibles a favor dels establiments que els perderen. Per tant, la Confraria va quedar sense fons en metàl·lic, la qual cosa va produir el descens de les dotacions.
A partir de 1961, en què limport es va fixar en 1.000 pessetes, les concessions dajudes van descendir a unes 3 a lany. En 1981, veient la inactivitat de la confraria, que no havia entregat una sola orfanía des de feia anys, ni retut comptes, ni reunides Juntes, ni nomenaments per defuncions, es va acordar en Junta la continuació de la confraria i traslladar larxiu al domicili de la Gran Associació de Beneficència Domiciliària Nostra Senyora dels Desemparats. Des de 2011 larxiu de la Confraria dÒrfenes a Maridar es troba dipositat en lArxiu de la Catedral de València.
Recentment, en 2016, la Confraria ha tornat a ser activada, perquè des de feia prous anys no se nhavien renovat els càrrecs. Realitzat el nomenament dels 6 confrares que faltaven per a completar els deu necessaris, que segons costum de la Confraria procedeixen de famílies els avantpassats de les quals han pertangut a la mateixa, va ser elegit com a president Alfonso García-Menacho Osset, baró de Llaurí. La seua finalitat, dacord amb els Estatuts, és entregar una petita ajuda econòmica a algun convent femení que tinga joves novícies formant-se per a la seua professió religiosa.28
CONFECCIÓ I CONTINGUT DEL CAPBREU
Desconeixem en quina data va començar la Confraria a controlar el cobrament dels censos, però sí que sabem que existia un llibre en pergamí que ja en 1399 estava vell i es va decidir copiar-ho en un altre, també de pergamí, «perquè totstemps se trobàs la hordenació de la confraria e tots los sensalls que ella ha ne per temps haurà», és a dir, eixe llibre, el més important de la confraria, contenia, com a memòria de la mateixa, les ordenances de la seua institució i els censals. El mateix any, la confraria prenia consciència de la necessitat duna bona gestió administrativa amb linici duna sèrie de llibres (de comptes i de dotacions dòrfenes) que es van guardar en el que constituiria el seu arxiu, que es va anar incrementant al llarg del temps.
El dia 30 de març de lany 1399, festivitat de Pasqua de Resurrecció, Pere Johan, ciutadà de València, va ser elegit com a majordom de l«Almoyna dÒrfenes a Maridar» pels nou confrares per a un mandat anual, com era costum des de la fundació.
Havien passat poc més de cent anys des de la institució de la Confraria, tot el segle XIV, i les possessions que pagaven cens a lalmoina havien anat canviant de censataris. Daltra banda, «vigentes guerras, mortalitates et pressuras patrie»29 van fer que algunes possessions quedaren desertes i desemparades i en molts casos fins i tot se nignorava el propietari. Per tot això es va creure necessari saber quines possessions emfitèutiques existien, quins emfiteutes les posseïen, a quina suma o quantitat de diners ascendien els censos, en quines festivitats o en quin temps es pagaven, amb quines possessions limitaven i en quins llocs o termes estaven situades.
Per aquest motiu els confrares van acordar que es fera un capbreu de tots els censos que posseïa la Confraria en la ciutat i horta de València on sanotara el que confessara i manifestara cada propietari i que es fera instrument públic «ad conservacionem iuris dicte laudabilis elemosine et habendum memoriam in futurum». A continuació tots aquestos censos es copiarien en un llibre que sanomenaria cappatró censualium de dita almoyna o confraria, en el que al principi de cada pàgina sescriuria el nom dels que manifestaven i reconeixien una possessió, amb els seus límits, quantitats censuals i festivitats en què es pagaven, i sanirien anotant les causes i els canvis dun a un altre que successivament es produïren.
Per a realitzar aquest treball el majordom Pere Johan va constituir procurador seu i de la dita Confraria de les Òrfenes a Ferrer Calvera, ciutadà de València, que tindria com a missió demanar, exigir, admetre i acceptar en nom seu i en el de la Confraria les dites manifestacions i confessions. El document de procuració es va fer el 8 dabril de 1399 davant de Francesc de Monçó, notari públic de València i escrivà de lalmoina, el qual a petició del procurador va estar present en cada declaració amb la presència, a més de dos testimonis. Als pocs dies, l11 dagost, siniciava la tasca de capbrevar començant per aquells censos que es pagaven en Pasqua i continuant per les altres festes, tasca que va concloure el 9 de febrer de 1400, arribant a un total de 330 censos, que van suposar per a la confraria uns ingressos fixos de 248 lliures, 11 sous i 3 diners.
El dit treball30 es va materialitzar en un instrument públic «in viginti peciis pergameneis iunctis et sutis cum eneis seu lenquis de pergameneo»,31 escrit per Francesc de Monçó, pel qual va cobrar 10 lliures,32 i el procurador Ferrer Calvera va cobrar 20 florins.33
El llibre cappatró va costar 126 sous i 6 diners,34 compresos en aquesta despesa cinc dotzenes i mitja de pergamins, més el treball de rasurar-los, enquadernar el llibre, escriure la lletra formada, il·luminar-ho i la pell de lenquadernació.35 Lany següent es van comprar dos pergamins més de cabrit, per sis sous que, una vegada rasurats, van servir per a copiar les ordenances del capítol celebrat en el convent de Sant Agustí en 1399.36