Autoritat i autoritarisme
Una lectura
des de la psicoanàlisi
Assaig 51
Autoritat i autoritarisme
Una lectura
des de la psicoanàlisi
Miquel Bassols
Universitat de València
© Del text: Miquel Bassols, 2020
© Daquesta edició: Universitat de València, 2020
© De la imatge de la coberta: Perejaume, VEGAP, València, 2020
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràfiques, 13 46010 València
Coordinació editorial: Maite Simón
Coberta: Perejaume, Pintura i representació (1989)
Disseny de la col·lecció i maquetació: Inmaculada Mesa
Correcció: Elvira Iñigo
Edició digital
A lArnau i en Bernat, i també a en Kyle, pel desig de les lletres on sigui que se nautoritzin.
Lautoritat és mútua o no és.
BLAI BONET
Podem dir que la Legalitat és el cadàver de lAutoritat; o, més exactament, la seva «mòmia» un cos que perdura tot i estar privat dànima o de vida.
ALEXANDRE KOJÈVE
Pretenem mostrar de quina manera la impotència per sostenir autènticament una praxi es rebaixa, tal com és comú en la història dels homes, a lexercici dun poder.
JACQUES LACAN
Índex
INTRODUCCIÓ
AGRAÏMENTS
AUTORITAT I CREENÇA
La paradoxa del pare
Una fórmula de lautoritat
Josep Pla i lestat desperit dels catalans
DESESCRITS
ALGUNES AUTORITATS SOBRE LAUTORITAT
Loblit de lautoritat
El sentiment dautoritat
El poder invisible de lautoritat
La lògica de lautoritat
Les quatre autoritats dAlexandre Kojève
DESESCRITS
AUTORITAT I PODER
El poder de la paraula
Els quatre discursos de Jacques Lacan
LEstat i el poder de lAmo
DESESCRITS
LAUTORITAT ANALÍTICA
La transferència
El poder de la paraula
Lautoritat del «subjecte suposat saber»
Lautoritat i lexercici del poder
El revers del Discurs de lAmo
«El supuesto pueblo catalán»
DESESCRITS
DECLIVI DEL PARE I FEMINITAT
El retorn del fantasma del pare
Llei de la paraula i norma jurídica
Lògica fàl·lica i lògica femenina
DESESCRITS
PER UNA DEMOCRÀCIA ANALÍTICA
Primer doctubre
Una democràcia analítica
La democràcia contra ella mateixa
La democràcia minvant
«No tinc por»
«Posar tot altre al seu lloc de subjecte»
Marguerite Duras o una política de la pèrdua
Per una democràcia femenina
DESESCRITS
PER NO CONCLOURE
ANNEXOS
1. Perejaume i el lloc del subjecte
2. Els quatre discursos
GLOSSARI
BIBLIOGRAFIA
Introducció
Lautoritat està en crisi? Ho escoltem en llocs i àmbits ben diversos: lautoritat dels pares i les mares en la família, la dels mestres en làmbit pedagògic, la dels metges i terapeutes en la seva pràctica clínica, la dels investigadors en el camp del saber científic, la de les jerarquies en les institucions religioses. I sobretot lautoritat dels polítics en el món de la política. La política és avui el camp on les autoritats són posades més en qüestió, on sovint es fa ben difícil que siguin reconegudes «No ens representen», diuen i on també es fa més difícil que es reconeguin entre elles «No menteixi! Vostè no té autoritat per seguir governant». La desqualificació de lautoritat de laltre sembla avui el recurs més efectiu per menystenir-lo, per treurel dels llocs del poder i també per negar-li finalment els drets més fonamentals. Lautoritat en crisi? De fet, si fem un repàs en la història, lautoritat sempre ha estat en crisi, especialment quan ha de justificar en què sautoritza, què la fa autoritat. Aleshores, quan lautoritat defalleix, lautoritarisme esdevé el símptoma dun ús del poder que no pot respectar ja la singularitat de les persones. Quan desapareix lautoritat i es degrada en lús del poder de la força, legal o física, desapareix el reconeixement mutu indispensable per conviure en una societat que es reconegui ella mateixa com a justa i veritablement democràtica. La democràcia, convertida en un joc de majories garantides només per la quantitat de vots obtinguts en eleccions, esdevé aleshores un sistema buit de contingut, un simple recurs retòric per un retorn de lautoritarisme més subtil o més groller. «Democràcies autoritàries» en diuen ara, o també «democràcia sense política». Aquest recurs a lautoritarisme es fa molt sovint en nom de la legalitat com a garantia darrera de lautoritat, de lús del poder i de la força en el si dels mateixos sistemes democràtics. Constatem, però, que el recurs únic i constant a la legalitat alimenta encara més la crisi de la mateixa autoritat.
El conflicte que estem vivint aquests darrers temps entre Catalunya i lEstat espanyol és sens dubte paradigmàtic daquesta conjuntura. El recurs únic i constant a la legalitat per resoldre els conflictes polítics ha portat a un atzucac que no sembla tenir ja marxa enrere. Podem llegir-lo com un conflicte dautoritats que no es poden reconèixer entre elles? En tot cas, el símptoma Catalunya, per anomenar-lo així, és ja un símptoma a Europa i planteja el problema de lautoritat i de lús del poder a instàncies i nivells diversos. Aquesta conjuntura ha estat sens dubte un dels motius del nostre interès pel tema de la crisi de lautoritat i de lemergència de lautoritarisme. És el fil vermell que travessa aquestes pàgines.
El cercle viciós entre autoritarisme i crisi dautoritat lun es nodreix de laltre, lun és efecte de laltre ha estat assenyalat a bastament per molts pensadors, especialment després de la Segona Gran Guerra, moment que va signar el declivi de les figures clàssiques de lautoritat. Cal seguir el rastre dalguns daquests pensadors a partir de la segona meitat del segle XX per entendre la conjuntura en la qual ens trobem actualment. Va ser també linici de lèpoca dels nous autoritarismes, des dels més implícits fins als més explícits, que avui creixen a lempara de les democràcies formals occidentals amb una retòrica manllevada de la seva tradició més il·lustrada. Podem escoltar així un discurs xenòfob fins i tot en nom dels drets humans. Lautoritarisme no és aleshores incompatible ni amb lEstat de dret ni amb un règim democràtic que pot sostenir-se prou bé com una democràcia damos que no arriben a conversar entre ells, cadascun en el seu feu. El discurs de lautoritarisme no podria sostenir-se, però, sense les servituds voluntàries de parts de la població que troben en les figures de lamo modern una assegurança contra la incertesa i la indeterminació inherents al malestar en la civilització. De cap altra manera pot explicar-se lextensió creixent daquest nou discurs autoritari que travessa lOccident, legitimat precisament en nom de la democràcia. Lautoritarisme és un fenomen que sinfiltra en el teixit social de maneres molt diverses i desapercebudes. Les seves arrels senfonsen en el més íntim de cada subjecte, en la seva relació amb els altres més propers i també en la relació de cadascú amb allò que és més desconegut en ell mateix. El ressort de lautoritarisme és sempre inconscient, respon de fet a un moment crucial de la subjectivitat de la nostra època i cal escoltar-lo com un símptoma de la degradació dels lligams socials. No es pot entendre lautoritarisme i el seu ús del poder en tots els àmbits sense entendre primer aquest ressort individual de lautoritarisme.
Quina és la lògica que mena la crisi dautoritat i que acompanya, daltra banda, el declivi que constatem en les nostres societats democràtiques? Què pot aportar avui la psicoanàlisi a làmbit de la política pel que fa a la noció dautoritat i a lús del poder? Quines conseqüències podem extreure des de lexperiència de la psicoanàlisi, una experiència que és sempre individual, en els conflictes socials que es fan palesos en les societats anomenades democràtiques? Lextensió de la psicologia individual a làmbit social i polític ja fou prevista per Sigmund Freud, especialment al text titulat «Psicologia de les masses i anàlisi del Jo», principi duna orientació que ha propiciat des daleshores desenvolupaments i contribucions de gran interès. La psicoanàlisi de Jacques Lacan en va reformular els fonaments i ens pot ajudar a actualitzar una anàlisi dels lligams socials i de lautoritat que avui ens sembla indispensable per estar a laltura de la subjectivitat de la nostra època, una subjectivitat cada cop més marcada per una crisi dels sistemes simbòlics, fets de llenguatge, en els quals tenen lloc aquests lligams.
Seguint aquesta orientació, plantejarem primer la relació que existeix entre lautoritat i el fenomen de la creença, i veurem després què nhan dit alguns autors que prenem, precisament, com a «autoritats» en el tema. La diferència i la relació que existeix entre lautoritat i els mecanismes del poder sens ha revelat com un eix fonamental per entendre les crisis de lautoritat. Són dos registres que se solen confondre massa fàcilment i la seva superposició és la via més directa cap a lautoritarisme. Lautoritat del Pare, figura clàssica que sosté el poder del patriarcat, és laltre element fonamental que cal analitzar avui en les paradoxes que implica. Mho deia així un home sobrepassat per la situació a casa seva, però atabalat també pel càrrec que tenia en el camp de la política, don prenia la paraula per explicar-se: «He dimitit de la funció de pare, ja no sé com fer-ho». Curiosament, la seva companya el tenia per un «autoritari». Veurem tot seguit què ens pot dir de nou la psicoanàlisi sobre lautoritat a partir de la forma que li és particular i que hem anomenat «autoritat analítica». És una autoritat que se sosté en el fenomen que coneixem com la transferència, concepte fonamental de la psicoanàlisi. Lautoritat analítica ens indica una via possible per anar més enllà de lautoritat patriarcal en declivi, més enllà també del seu retorn més funest quan lautoritarisme davui voldria restaurar-la. Els discursos que promouen avui la restauració de lautoritat perduda del Pare ja sigui sota la forma del més bon «paternalisme» o de les tècniques coercitives que trobem autoritzades en nom de part de la Psicologia no sembla que puguin ja respondre al malestar. Més aviat lalimenten. Però tampoc lanomenat «maternatge terapèutic» sembla sortir-sen quan promou la satisfacció de les necessitats i de les demandes en nom duna Mare de lamor. I tanmateix, sovint trobem aquesta demanda traslladada a lEstat mateix en el camp de la política, la demanda dun Pare autoritari i duna Mare protectora alhora. Bona part del drama polític contemporani sembla desenvolupar-se en aquest escenari amb un guió molt edípic, per dir-ho amb la coneguda referència freudiana. Més enllà daquest guió, la posició i la lògica de la feminitat es revela com una brúixola necessària en una època que molts defineixen ja com la duna feminització generalitzada. Cal veure, però, què entenem per feminització i quina altra lògica introdueix la feminitat en lestructura de lautoritat. En aquesta orientació, que la psicoanàlisi de Jacques Lacan va obrir més enllà de Freud però no sense ell, gosem formular la possibilitat duna «democràcia femenina».
Qui esperi fórmules inequívoques i de manual per respondre al problema actual de lautoritat en crisi no cal que segueixi llegint. No em sento gens autoritzat a acompanyar-lo en lelaboració del concepte i en lexperiència de lautoritat. Qui esperi una construcció de les preguntes que he sabut fer-me des de la psicoanàlisi per tractar el problema de lautoritat i de la seva crisi en les nostres societats, farà bé dacompanyar-me. Segurament sabrà aleshores construir-sen també les seves, de preguntes.
NOTA: Utilitzo en diversos moments fórmules els anomenats matemes i conceptes propis de la psicoanàlisi. Els indico acompanyats dun asterisc* quan apareixen al text per primera vegada. Al final del llibre, el lector trobarà dos annexos i un glossari de termes on explico aquests conceptes i matemes duna manera resumida.
Agraïments
Aquest text és el desenvolupament de quatre conferències dictades a la Comunitat de Catalunya de lEscola Lacaniana de Psicoanàlisi els dies 4 i 25 de maig, i 8 i 15 de juny del 2018, que les seves instàncies directives van programar amb el tema «Psicoanàlisi i Política». Agraeixo a la Junta Directiva haver-me convidat a inaugurar un espai que era una aposta decidida per la implicació de la psicoanàlisi dorientació lacaniana, més enllà de la pràctica de la psicoanàlisi, en làmbit social en la qual es produeix i en lopinió pública. La psicoanàlisi no és només una pràctica terapèutica reduïda a la privacitat de la consulta del psicoanalista. És també i sobretot una posició ètica davant dallò que ja Sigmund Freud va entendre com el «malestar en la civilització» i que Jacques Lacan va traduir en lexigència, adreçada en primer lloc al psicoanalista, destar a laltura de la subjectivitat de la seva època. Agraeixo també a tots els qui van participar en les quatre conferències les seves intervencions, preguntes i comentaris; han estat el motiu de molts dels desenvolupaments inclosos en el text.