He dagrair molt especialment a Jacques-Alain Miller, fundador de lAssociació Mundial de Psicoanàlisi, el seu treball constant dorientació i laposta recent que ha fet amb la creació de la xarxa internacional anomenada Zadig (Zero Abjection Democractic International Group), definida com una extensió de la psicoanàlisi en el camp de la política i de lopinió pública. És una crida, feta més enllà de làmbit restringit dels psicoanalistes, a prendre partit, fora de qualsevol política de partits, en les conjuntures socials i polítiques que demanen avui respostes decidides i elaborades a partir de la pròpia experiència de la psicoanàlisi. És una aposta, gens evident, de la qual nestem traient només algunes primeres conseqüències. Aquest text vol seguir-les per albirar-ne lhoritzó.
Pel que fa a la redacció final daquest llibre, vull agrair la lectura que nhan fet dels diversos esborranys, sempre de manera tan crítica com generosa, Margarida Bassols, Neus Carbonell, Montserrat Ingla i Carlota Torrents.
I gràcies també a Perejaume que, a més de la seva lectura amiga, ha fet les gestions necessàries per poder fer servir la seva obra com a il·lustració de la coberta daquest llibre.
Autoritat i creença
El fet que hi hagi dins de cada català, naturalment, un subversiu més o menys irònic fa que la fam dautoritat sigui a Catalunya latent, constant.
JOSEP PLA (1924: 12)
La paradoxa del pare
El problema de lautoritat és en primer lloc el problema de la creença en laltre. La llengua ens ho diu prou bé: «aquest nen o aquesta nena no creu». Cosa que vol dir: no obeeix, no fa cas de lautoritat. Creure laltre és ja donar-li una autoritat, és suposar-li un saber sobre allò que he de fer o, fins i tot, sobre allò que he de ser per ser estimat. Quan no podem creure o refiar-nos de laltre no podem atorgar-li tampoc cap mena dautoritat, per molt poder que tingui sobre nosaltres. Aquest fet que és, com veurem, primordialment un fet de llenguatge és al fonament de totes les formes dautoritat, de totes les seves crisis passades i actuals, i també de lautoritarisme. No és, però, gens clar ni segur quan és que creiem o no creiem, quan arribem a creure o no allò que ens diuen. Tal com escrivia Gabriel Ferrater, «no hem de creure allò que ens diuen, però hem de saber escoltar allò que sens diu al seu través» (Ferrater, 1971: 6). Lautoritat depèn, doncs, dun fet dinterpretació, la interpretació dallò que sens diu i del lloc des don sens diu. A vegades, però, creiem allò que un altre ens diu sense saber per què ho creiem, li atorguem una autoritat sense saber quin saber li suposem per creurel. Massa sovint, no sabem per què creiem en una autoritat, i fins i tot no sabem quan lestem creient. És el principi de les anomenades «servituds voluntàries» i de lautoritarisme que salimenta delles. A qui, doncs, hem de creure? De qui podem refiar-nos?
És la conjuntura en la qual vaig trobar-me molt aviat, cap als meus sis anys, el dia que el meu pare va etzibar-me la següent paradoxa en forma dacudit, una paradoxa que ha marcat la meva relació amb lautoritat i amb el poder. Lacudit era ben banal, la conclusió no tant, venint don venia: «No ten refiïs ni de ton pare». I doncs, lhavia de creure o no? Aquell imperatiu era una mena de dard moral dirigit al cor mateix de la meva curta experiència de lautoritat. Amb ben poques paraules tot un món podia ensorrar-se. Si havia de creurem aquella frase no podia refiar-me del meu pare que me la deia. Però si no podia refiar-me del meu pare, no podia creurem tampoc aquella frase que em deia de forma imperativa. I si no podia creurem aquella frase, aleshores podia quedar lliurat al risc de refiar-me de qualsevol. Seguint una lògica impecable, era un daquells imperatius impossibles de complir, al millor estil de limperatiu del Superjò* que Freud va condensar amb la següent paradoxa: «Com el pare has de ser; com el pare no has de ser». Aquella frase tenia la mateixa forma paradoxal: has de creure en lautoritat del pare que et diu que no has de creure en lautoritat de ningú, i tampoc en la del pare.
El problema no era la frase, no era lenunciat per ell mateix. Si lhagués dit una altra persona que el meu pare el meu oncle, per exemple, encara podria creure que el «ni» deixava, si més no, un lloc per a refiar-me dalgú, del meu oncle per exemple. El problema era lacte mateix de la seva enunciació, únic i irrepetible. El problema era el subjecte que enunciava la frase i que era el meu pare mateix. La distinció clàssica que fa la lingüística entre el subjecte de lenunciació i el subjecte de lenunciat podia ser una bona sortida per resoldre la paradoxa. El pare que em parlava, el subjecte de lenunciació, no era el mateix pare de lenunciat del qual no mhavia de refiar. Però aleshores, el meu pare no era idèntic al meu pare: el pare que em parlava no era idèntic al pare del qual no mhavia de refiar. Diguem que era un pare dividit en ell mateix, un pare no idèntic a ell mateix, un subjecte dividit entre allò que diu i el fet de dirho. És una bona manera dentendre el subjecte dividit de linconscient, és una bona manera dentendre que la funció del Pare és un fet de llenguatge, un fet que funciona de manera inconscient, sense saber-se ell mateix. Aquest fet de llenguatge, la diferència entre subjecte de lenunciació i el subjecte de lenunciat, ens indica ja la natura de lautoritat que funciona de manera inconscient, segons el poder que tenen les paraules per a cadascú. La creença en una autoritat rau de fet en un acte de llenguatge, recolza en el poder de la paraula que actua sense que necessàriament ho sapiguem conscientment. El veritable subjecte de lautoritat ja sigui el subjecte que creu en una autoritat o aquell que sosté lautoritat mateixa no és el Jo conscient que sidentifica amb el subjecte de lenunciat. El veritable subjecte de lautoritat és el subjecte de linconscient, que parla sense saber massa bé què diu, que diu més del que sap i sap més del que diu. Com aleshores el meu pare, com aleshores jo mateix. El meu pare no sabia de fet què mestava dient, i jo encara menys. De fet, amb aquella paradoxa mestava introduint sense saber-ho ni ell ni jo a la paradoxa de lautoritat i del poder de la paraula, al ressort mateix de lautoritarisme. Vista des daquesta perspectiva, la paradoxa del pare era una frase que posava en qüestió lautoritarisme, també lautoritarisme del pare, i deixava en la incògnita, com un enigma, quina era la veritable autoritat, també la seva.
Així i tot, recordo prou bé que limpacte de la frase em va portar ben aviat a elevar la paradoxa a un segon grau, una mica més complex encara: el meu pare, ¿es refiava dell mateix en dir-me aquella frase: «No ten refiïs ni del teu pare»? ¿Es comptava ell mateix, com a subjecte de lenunciació, en el «pare» de lenunciat? ¿En quina experiència sautoritzava per dir-me això que podia posar en dubte la seva pròpia autoritat? La paradoxa obté per aquest biaix el seu costat més lògic. La frase «No ten refiïs ni del teu pare», dita pel meu pare, és aleshores molt semblant a la famosa paradoxa lògica de Bertrand Russell que va posar en qüestió la teoria clàssica de conjunts. És una paradoxa que rau en el fonament de tota autoritat i de lexercici del poder.
Sovint sexplica la paradoxa de Russell amb lexemple del barber daquell poble on la llei diu que el barber només pot afaitar tots aquells que no safaiten ells mateixos. El barber daquell poble, pot afaitar-se ell mateix? Si safaita ell mateix, contradiu la llei que diu que només pot afaitar aquells que no safaiten ells mateixos. Si no safaita ell mateix, aleshores també la contradiu perquè no afaita tots aquells que no safaiten ells mateixos.1 Una autoritat que et diu que no has de creure en lautoritat et posa davant daquesta conjuntura impossible. De fet, ens hi trobem un dia sí i un altre també, cada vegada que les autoritats es desautoritzen entre elles. Dit sigui de passada, hi ha una astuta solució que consisteix a dir que el barber daquell poble és una barbera. Una barbera pot complir la llei del poble sense caure en cap contradicció: no sha dafaitar la barba ella mateixa i pot afaitar tots aquells que no safaiten ells mateixos. Veurem més endavant al capítol dedicat a la feminitat i al declivi del patriarcat que la qüestió de la diferència dels sexes i de la posició femenina és prou interessant, fonamental fins i tot, a lhora de considerar les formes dexercici de lautoritat i les seves paradoxes. Daltra banda, la barba ha estat sovint un símbol del poder fàl·lic que lautoritat del patriarcat ha encarnat de diverses maneres. I la posició femenina planteja necessàriament una paradoxa en les formes patriarcals de lautoritat i de lús del poder que shi exerceix. Alerta, però, amb les barberes amb barba, que també nhi ha!2 I també en el camp de la política. Potser la primera i més coneguda en la nostra època ha estat lanomenada «Dama de ferro», Margaret Thatcher, que no pas per casualitat era, a més de la gran propulsora de les polítiques conservadores i neoliberals avui esteses arreu, duna homofòbia explícita i reconeguda. Lús del poder fàl·lic i dels seus símbols no ha estat ni és cosa només de la part masculina dels éssers humans. Lautoritarisme no es pot entendre sense la impostura del poder fàl·lic en les societats patriarcals, però tampoc sense ladhesió que ha obtingut massa sovint de la part femenina dels éssers humans.
Sovint sexplica la paradoxa de Russell amb lexemple del barber daquell poble on la llei diu que el barber només pot afaitar tots aquells que no safaiten ells mateixos. El barber daquell poble, pot afaitar-se ell mateix? Si safaita ell mateix, contradiu la llei que diu que només pot afaitar aquells que no safaiten ells mateixos. Si no safaita ell mateix, aleshores també la contradiu perquè no afaita tots aquells que no safaiten ells mateixos.1 Una autoritat que et diu que no has de creure en lautoritat et posa davant daquesta conjuntura impossible. De fet, ens hi trobem un dia sí i un altre també, cada vegada que les autoritats es desautoritzen entre elles. Dit sigui de passada, hi ha una astuta solució que consisteix a dir que el barber daquell poble és una barbera. Una barbera pot complir la llei del poble sense caure en cap contradicció: no sha dafaitar la barba ella mateixa i pot afaitar tots aquells que no safaiten ells mateixos. Veurem més endavant al capítol dedicat a la feminitat i al declivi del patriarcat que la qüestió de la diferència dels sexes i de la posició femenina és prou interessant, fonamental fins i tot, a lhora de considerar les formes dexercici de lautoritat i les seves paradoxes. Daltra banda, la barba ha estat sovint un símbol del poder fàl·lic que lautoritat del patriarcat ha encarnat de diverses maneres. I la posició femenina planteja necessàriament una paradoxa en les formes patriarcals de lautoritat i de lús del poder que shi exerceix. Alerta, però, amb les barberes amb barba, que també nhi ha!2 I també en el camp de la política. Potser la primera i més coneguda en la nostra època ha estat lanomenada «Dama de ferro», Margaret Thatcher, que no pas per casualitat era, a més de la gran propulsora de les polítiques conservadores i neoliberals avui esteses arreu, duna homofòbia explícita i reconeguda. Lús del poder fàl·lic i dels seus símbols no ha estat ni és cosa només de la part masculina dels éssers humans. Lautoritarisme no es pot entendre sense la impostura del poder fàl·lic en les societats patriarcals, però tampoc sense ladhesió que ha obtingut massa sovint de la part femenina dels éssers humans.
No correm, doncs, a fer una crítica massa òbvia de lautoritarisme que implicaria identificar-lo amb el poder fàllic. De barbers i de barberes que es transvesteixen, amb o sense barbes postisses, el món en va ple i convé, en efecte, no refiar-se de ningú que ens prometi un bon afaitat o una bona barba per millorar les nostres vides. Sostenir una autoritat autèntica no és gens fàcil si seguim la lògica paradoxal que volem posar de relleu en lús del poder, sigui quin sigui. La paradoxa de Russell, la paradoxa que el pare em feia present amb el seu imperatiu, és al cor mateix de tota forma dautoritat i de la garantia que nesperem. Trobem també aquesta paradoxa cada vegada que demanem a laltre la garantia duna autoritat fiable. La trobem també quan es fa un recurs a la legalitat per buscar una garantia de lautoritat.
Una fórmula de lautoritat
Tot això sens ha fet evident aquests dies en la conjuntura política que vivim a lEstat espanyol. El recurs a lautoritat del Tribunal Suprem, cim de lestructura jeràrquica del poder judicial, per tal de dirimir qüestions que no hauria de resoldre, com és el conflicte polític amb Catalunya, va plantejar un greu problema de credibilitat en lautoritat. Un conflicte polític convé repetir-ho tantes vegades com calgui només pot tractar-se a través duna veritable conversa política. Buscar la garantia de lautoritat política en la legalitat, fins i tot si aquesta legalitat és la millor de les Constitucions possibles, no farà res més que topar una i altra vegada amb la manca estructural daquesta garantia, la manca del barber que podria afaitar tots aquells que no safaiten ells mateixos. Dit duna altra manera, no hi ha una garantia legal i exterior a lautoritat política. Quant més li demanem a la legalitat, i a l´ús de la força que suposa, que vingui a garantir lautoritat, més buit dautoritat es mostra aquest recurs, més impossible resulta de trobar una Autoritat en majúscules que garanteixi les autoritats. I més es degrada de retop la funció pròpia de la llei. No hi ha, doncs, una Autoritat legal o exterior que garanteixi les autoritats diverses. Cada cop que algú demana, fins i tot exigeix, una garantia en la forma duna Autoritat de les autoritats, topa necessàriament amb la paradoxa duna autoritat que ens diu: «No ten refiïs de lautoritat». I farem bé de no refiar-nos-en. De fet, la mateixa paradoxa es presenta cada vegada que algú pregunta, sempre amb tota la raó del món: I qui controla els controladors? Qui avalua els avaluadors? Qui jutge els jutges? Aquestes preguntes demanen lexistència dun Altre* millor escriurel ara en majúscula que controli, que avaluï, que jutgi, els altres que ens controlen, que ens avaluen, que ens jutgen, els altres en els quals busquem una garantia de lautoritat. Són preguntes que demanen lexistència dun Altre complet i consistent alhora i que ens empenyen a una fuita a linfinit, a la recerca dun Altre de lAltre de lAltre una recerca que no pot aturar-se lògicament en cap Altre que sigui complet i consistent alhora, en cap Altre que ens ofereixi aquesta garantia darrera de lautoritat. Aquest Altre no existeix i és la primera cosa que cal entendre per fundar una autoritat autèntica.
La no existència dun Altre complet i consistent és el nus dun aforisme de Jacques Lacan que serà central en tot allò que podem dir sobre lautoritat, i també sobre la democràcia: «No hi ha Altre de lAltre*». Cosa que vol dir que cap sistema simbòlic, cap Altre i el llenguatge nés el primer pot trobar la seva garantia dautoritat, ni fora ni dins dell mateix, en cap forma dAltre de lAltre. Ho escrivim amb un matema*: S()*. I llegim aquest símbol de la següent manera: significant de la falta de lAltre, o també significant de la falta en lAltre. És el matema que ens farà de brúixola en el recorregut que ens proposem de fer. Hi ha moltes maneres de buscar aquest Altre de lAltre que no existeix, totes apunten a la inconsistència i a la incompletesa de cada sistema simbòlic que considerem. En cada sistema simbòlic manca el terme el significant* de lAltre de lAltre, de lAltre que garantiria amb una llei unívoca la consistència i la completesa de tot Altre.3
La funció simbòlica del pare ha estat tradicionalment la docupar aquest lloc en lestructura familiar i en la cultura patriarcal. Com veurem més endavant, és en aquesta funció que ha fundat la seva autoritat, lautoritat que simbolitza i encarna el poder i la força de la llei. És la llei que ordena i regula els desitjos, les prohibicions i les obligacions, les formes permeses i prohibides de satisfacció. És el que Freud va relatar en el seu famós complex dÈdip, un mite al capdavall, on la funció del Pare és la de prohibir el desig* de la mare. I això en els dos sentits de lexpressió «desig de la mare»: el desig envers ella i el desig della envers els fills. I és aquest mite que Jacques Lacan va formalitzar en una estructura significant una relació entre significants, on el Nom del Pare* és el símbol, el significant que ordena les significacions del Desig de la Mare* en lestructura de linconscient de cada subjecte. Justament el significant del Nom del Pare la seva funció, sempre més o menys religiosa, de símbol del poder i de lautoritat va ser definit en un moment per Lacan com aquell significant que podria fer i dir, en el lloc de lAltre, la llei unívoca de lAltre, el significant que en seria dalguna manera la garantia. El Nom del Pare, que simbolitza la funció ordenadora del món simbòlic, seria el significant que asseguraria lexistència dun Altre de lAltre, dun Altre que inscriuria la llei de lAltre en lAltre.4 El Nom del Pare seria doncs aquell barber que afaita tots aquells que non safaiten ells mateixos, la garantia dun autoritat veritable. Però aquest significant és només un semblant, és només un tap per mirar de recosir una falta estructural en el sistema simbòlic del llenguatge. I és, a més, un tap balder, un tap que vessa, que no podrà ordenar mai de manera satisfactòria les formes diverses de gaudir. Cosa que vol dir, en termes psicoanalítics, que lestructura de linconscient fa sempre els seus símptomes, símptomes que són signes del retorn del reprimit. Un daquests símptomes és avui el retorn de lautoritarisme en les seves formes més obscures.