És innecessari dassenyalar, com una de les més interessants, la reacció que, produïda per la crisi de lautoritat, obrí les portes al que podríem anomenar lhora de lAction Française (Pla, 1977: 15).
Avui podem trobar-ne lexpressió manifesta en moviments autoritaris com el de Marine Le Pen a França o el de Vox a lEstat espanyol, però també més enllà. En aquest context, el subtil diagnòstic que aleshores feia Josep Pla sembla prou adequat al moment actual:
Els partits, els moviments, moren del mal de la unanimitat i viuen de lescissió. La crisi de lautoritat és lestisoreig providencial, la poda de la vinya de Catalunya (Pla, 1977: 14).
Cal aturar-se en aquesta lògica que salimenta de la seva pròpia contradicció, daquest «estisoreig providencial» duna vinya que només pot subsistir entre «la unanimitat i lescissió». Ben actual, en efecte, pel que fa a la política de partits que coneixem aquests dies. És, diu Josep Pla, una altra manera de situar aquella divisió subjectiva, hamlètica, del «ser o no ser» català. Aquesta fórmula té una interpretació analítica només puntuant-la així: «ser o no: ser». Només cal aquesta lleugera puntuació gramatical de la fórmula clàssica de la tragèdia de Shakespeare dos punts que marquen també una inflexió de la veu, per trobar lúnica resolució possible que porta a lacte duna autoritat responsable. «Ser o no: ser». Cosa que vol dir: entre la voluntat de ser i la manca désser, només hi ha una alternativa: ser, assumint lescissió, la divisió subjectiva inherent al fet dexistir. Hamlet, simplement, no pot o no vol pagar el preu que implica desitjar i escollir allò que desitja. Perquè escollir vol dir perdre lobjecte ideal i suposadament complet, el paradís somiat, ja sigui que lanomenem «Ítaca», «Independència», «Unidad de destino en lo universal», «Amor del pare», «Desig de la mare» o de qualsevol altra manera. I aquesta pèrdua no és una conseqüència de lelecció, nés una condició, és el mitjà per tal de portar el desig a lacte. Els psicoanalistes ho entenem com la lògica de la pèrdua necessària per tal de ser conseqüent amb allò que es desitja, una elecció davant de la qual es troba cada subjecte en un moment o un altre de la seva vida quan es tracta duna elecció decisiva. Es la lògica que resulta duna falsa alternativa: o la bossa o la vida. Si vols conservar la bossa, perds la bossa i la vida alhora. Només queda, necessàriament, lalternativa duna vida sense bossa, una vida podada però també empoderada, com diuen ara. Millor dit, una vida autoritzada de manera autèntica. Tota veritable elecció suposa una pèrdua de gaudi*, una pèrdua de la satisfacció esperada, però també una pèrdua necessària per tal de portar el desig a lacte. És sempre un acte simbòlic, sens dubte, com ho és de fet qualsevol acte veritable. Simbòlic, però de conseqüències ben reals. No hi ha, doncs, política que no passi per una pèrdua del gaudi promès com a condició dun desig irrenunciable.7 Malgrat que sembli un argument tan poc políticament correcte és, de fet, la veritat de tota política sostenible. De fet, és tan poc correcte que cap polític sembla atrevir-se avui a sostenir-lo de manera explícita, per por sens dubte de perdre, de perdre vots en primer lloc. El pitjor pendent de la política és, però, aquell que segueix i alimenta una promesa de gaudi sense pèrdua, tan llaminera com impossible. I a força de no voler perdre la bossa, perdem però la vida. Davant daquesta lògica implacable, Josep Pla podia escriure el següent:
Una política nacional exigeix avui persistir en profunditat dintre el nostre hamletisme per mirar de superar-lo en el camp de lautoritat (Pla, 1977: 25).
La indicació de Josep Pla té tot el seu interès avui en dia. El hamletisme és inherent a la subjectivitat de la nostra època una època, com deia Lacan, en la qual hem perdut ja el sentit de la tragèdia, una subjectivitat que sinhibeix de lacte dautoritat allà on segueix esperant la garantia de lAltre. El hamletisme recolza en dues promeses: la promesa duna satisfacció, dun gaudi impossible dassolir, i la promesa duna garantia de lAltre que asseguri aquesta satisfacció de manera absoluta i duradora. El resultat i ho podem constatar també clínicament en lexperiència de la psicoanàlisi és el retorn constant del fantasma del pare mort, del ghost hamletià que ve a demanar el seu rescabalament al subjecte, que ve a demanar el pagament del gaudi ja perdut, i que deixa el subjecte inevitablement inhibit en el seu acte.
Laltra cara de la inhibició de lacte, quan aquest acte esdevé impossible, és lautoritarisme, lús indiscriminat del poder de la força o de la llei. Al revés del que podria semblar, lautoritarisme és sempre el resultat de la inhibició de lacte, la conseqüència dhaver reculat davant de lacte. Lluny de sortir daquesta disjuntiva amb lús del poder de la llei o de la força, lalternativa, com indica Josep Pla, és «persistir en profunditat» en aquesta divisió subjectiva sense lespera dun Altre que en garanteixi la solució, «de superar-la en el camp de lautoritat». És aquest camp de lautoritat allò que aquí volem investigar seguint la paradoxa de lautoritat del pare, una paradoxa que sembla que Josep Pla també coneixia prou bé. És també lexpressió darrera del declivi del Pare del patriarcat en el qual vivim des de ben entrat el segle XX.
El subjecte hamletià dels nostres dies segueix somiant, però, el retorn del fantasma del pare que vindria a garantir lautoritat del seu acte, segueix ancorat en la creença dun Altre complet i consistent, en la creença dun Altre de lAltre que garantiria la seva pròpia autoritat. El desig sinhibeix aleshores en un acte que esdevé impossible de portar a terme.
Tornem doncs al nostre punt de partida, el de lautoritat que sempre recolzaria en una creença, la creença en lAltre de lAltre. En acabar el recorregut daquest capítol hem de dir que una autoritat autèntica només pot obtenir la seva certesa deixant de creure en un Altre complet i consistent, en una Autoritat que ho seria sense contradicció interna. Com més lautoritat vol presentar-se sense falta, completa i consistent alhora, més autoritària esdevé. Com més demanem una Autoritat que autoritzi lautoritat mateixa, més quedem a mercè de les servituds voluntàries. No hi ha garantia dautoritat en lAltre. A linrevés, lautoritat autèntica ens confronta necessàriament amb la paradoxa de lAltre que hem vist primerament amb la paradoxa del Pare i que implica aquesta manca estructural.
En una autoritat autèntica, només podem doncs creure-hi sense creure-la del tot. Una autoritat autèntica sempre és una mica descreguda, descreguda della mateixa en primer lloc. En lloc de lautoritarisme dels creguts, lautoritat dels descreguts.
DESESCRITS*
De qui, doncs, refiar-se? De linconscient, que sempre acaba traint qui no lescolta o no vol fer-sen càrrec de les conseqüències. I això només cas per cas, sense cap llei general. Perquè nhi ha dingenus, de traïdors, dinconseqüents i també de canalles. Lerror de bona fe és en aquest punt imperdonable.
Linconscient, un saber que tenim i que no sabem que tenim però que ens parla de tant en tant: en els somnis, en els lapsus, en els símptomes. Del «ser o no ser» hamletià cal passar a un: «sé o no sé». Sé o no sé allò que linconscient em diu. Refiar-se de linconscient, de la veu interior, encara que sigui a les palpentes. Per aquí comença una autoritat autèntica.
En una autoritat autèntica, només podem doncs creure-hi sense creure-la del tot. Una autoritat autèntica sempre és una mica descreguda, descreguda della mateixa en primer lloc. En lloc de lautoritarisme dels creguts, lautoritat dels descreguts.
DESESCRITS*
De qui, doncs, refiar-se? De linconscient, que sempre acaba traint qui no lescolta o no vol fer-sen càrrec de les conseqüències. I això només cas per cas, sense cap llei general. Perquè nhi ha dingenus, de traïdors, dinconseqüents i també de canalles. Lerror de bona fe és en aquest punt imperdonable.
Linconscient, un saber que tenim i que no sabem que tenim però que ens parla de tant en tant: en els somnis, en els lapsus, en els símptomes. Del «ser o no ser» hamletià cal passar a un: «sé o no sé». Sé o no sé allò que linconscient em diu. Refiar-se de linconscient, de la veu interior, encara que sigui a les palpentes. Per aquí comença una autoritat autèntica.
El poble, die Volk, aquesta entitat tan abstracta i tan concreta alhora, aquesta paraula que pot moure masses, que les pot esmorteir o les pot revifar, com un incendi o com un tsunami, aquest subjecte al capdavall és pur efecte de llenguatge, més enllà del senti-ment, més enllà del sentit que la ment hi posa. La millor manera de ser die Volk: una voluntat de ser per canviar allò que ets.
Alerta amb el sentiment de Poble. El sentiment sempre sentimenteix una mica, una mica massa, quan es tracta de la política del símptoma.
Qui té el poder no és el polític, és el lloc que ocupa. Allò que lautoritza no és el lloc que ocupa, és lús que en fa. Hi ha autoritats que canvien la relació de poder que hi ha entre els llocs. Benvingudes!
Eduqueu i tracteu subjectes com a gossos de Pavlov o màquines cibernètiques i obtindreu subjectes que actuaran com gossos de Pavlov o màquines cibernètiques. Pregunteu-vos aleshores si vosaltres mateixos no actueu igual i què hi teniu a veure
1. Una altra forma clàssica dexplicar la paradoxa de Russell és amb el catàleg general duna biblioteca que conté tots els catàlegs que no es contenen ells mateixos. Aquest catàleg general, lhem dincloure a la biblioteca? Si el posem en una lleixa, lhauríem dincloure també en el catàleg general de tots els catàlegs que no sinclouen ells mateixos i entrem en una contradicció perquè aquest catàleg sinclouria ell mateix. I si no lincloem, el catàleg quedarà necessàriament incomplet. Impossible de tenir un catàleg complet i no contradictori alhora.
2. Recordem aquell episodi de «La Vida de Brian», dels Monty Python, on les dones han danar amb barbes postisses a la cerimònia de la lapidació. Són a punt de dilapidar un suposat blasfem, que només ha dit el nom de Jehovà, i acaben dilapidant lautoritat religiosa, ben barbada, pel fet de repetir-lo i dincomplir així la llei. Lequívoc entre els sexes, la barba com lobjecte fàl·lic passat de contraban, la llei insensata i contradictòria, el Nom del Pare innombrable, el poder de la paraula com a diferent de lautoritat Hi són tots els elements que comentarem aquí.
3. Si compro un escalfador, el venedor em donarà una garantia del seu bon funcionament, encara que la garantia no valgui per sempre. I si un dia han de venir a reparar lescalfador faré bé de demanar, dexigir, la garantia de la reparació, encara que res no em garantirà que no sespatlli de nou. Si em prometen i perjuren que no es tornarà a espatllar, si volen garantir-mho així, faré bé de no creurels, de no creure-mels. Ara bé, la garantia de la qual parlem aquí, la garantia de lAltre, no es pot escriure en cap paper ni es pot inscriure amb cap segell, no es refereix als objectes sinó al subjecte mateix, al subjecte del lligam social i de la política, al subjecte del desig, de lamor i de lodi. I el desig i lamor, com lodi, ho són precisament sense garanties possibles.
4. Seguint amb la versió bibliotecària de la paradoxa de Russell, el Nom del Pare seria el catàleg general de tots els catàlegs que no es contenen ells mateixos i que, alhora, es contindria ell mateix en el seu llistat.
5. «Qui pot pensar la dolor del desésser?», pregunta Ausiàs March al segle XV. Només algú que és viu i parla pot pensar el desésser. I en fa dolor si es torna melancòlic, identificat amb aquesta falta. Cal llegir també aleshores Carles Riba per distingir lésser de lexistir de lex-sistir, estar fora de lésser, tal com lescrivia Lacan: «El misteri és que tu ets i nosaltres només existim». Ex-sistir en el llenguatge és, necessàriament, des-ésser.
6. Escrivim aquestes línies en el decurs de lanomenat Judici al Procés, sense saber encara quina serà una resolució que, això sí que ja ho sabem, no resoldrà res del símptoma Catalunya. Més aviat lagreujarà.
7. Ho veurem més endavant a propòsit de Marguerite Duras.