Faríem malament de creure que això té remei promovent un restabliment de lautoritat del pare com a garantia, ja sigui amb un recurs a la legalitat o bé amb un reforçament de les normes a cops de modificació de conducta. Això només alimentarà lautoritarisme mateix i els símptomes que lacompanyen. Aquesta falta estructural de lAltre no es deixa tractar amb la creença dun Altre de lAltre. És només tractable a partir del consentiment daquesta falta, en un sistema que inclogui decididament laxioma «LAltre de lAltre no existeix». Cosa que deixa un bon marge, de fet deixa tot un camp obert, a la pregunta pel desig del subjecte i per la seva responsabilitat a lhora dassumir les conseqüències dels seus actes sense el dictat duna norma, una norma sempre impotent per inscriure la llei que importa, la llei de la paraula que constitueix els lligams entre els éssers que parlen.
Aquesta recerca incessant dun Altre de lAltre, aquesta espera incessant dun Nom del Pare tot esperant Godot, aquesta exigència de completesa de lAltre és, tanmateix, també estructural en el subjecte i és una de les raons de les servituds voluntàries que fan també possibles els autoritarismes més diversos. Una nena que havia plantejat alguns problemes precoços, amb lautoritat precisament, va preguntar-me un bon dia: «I quin és el cognom de Déu?» Era una manera ben curiosa i exemplar de buscar aquest Altre de lAltre en la figura dun Pare del Pare, de buscar el Nom del Pare daquell que no té pare, de demanar la raó de lautoritat de lAltre en un Altre elevat, per dir-ho així, a la segona potència.
El problema sagreuja, però, quan lautoritat mateixa ha danar a buscar-se una garantia en aquest Altre de lAltre que no existeix. Això vol dir que ha perdut ja dentrada aquesta autoritat. Només en la impostura pot algú posar-se en el lloc de lAltre de lAltre per intentar de garantir la seva autoritat. Daquests impostors, avui en trobem a dojo. I això té, com veurem, conseqüències cabdals a lhora de considerar lautoritat i lexercici del poder. Si sens permet de dir-ho així, la paradoxa del Pare és aleshores la Mare de totes les paradoxes de lautoritat. És un tema ben edípic i freudià, de ben segur. Però també és un tema que cal analitzar, com va fer Lacan, més enllà del famós complex dÈdip freudià.
Hem dit al començament que el reconeixement de lautoritat suposa necessàriament una creença en lAltre, el lloc simbòlic des del qual podrà exercir-se aquesta autoritat. És una creença en lautoritat dun Altre que seria complet i consistent alhora, que sempre podria donar raó de totes les seves afirmacions sense cap mena de contradicció. La creença en lAltre de lautoritat suposa aleshores que en el lloc daquest Altre, entès per exemple com el codi dun llenguatge, hi està també inscrita la llei que ordenaria i garantiria la veritat daquest mateix codi. Aquesta llei faria la funció dun Altre que garanteix la veritat de lAltre. Hem dit també que no hi ha, però, cap sistema simbòlic complet i consistent alhora, cap sistema que no inclogui en algun moment la paradoxa de la impossibilitat que existeixi aquest Altre de lAltre.
Quan sinvoca, fins i tot quan sexigeix lexistència daquest Altre de lAltre, duna llei que esborri o tapi aquesta incompletesa, trobem sempre lús més insensat de la llei, la llei que els psicoanalistes coneixem des de Freud com la llei del Superjò. El Superjò, deia Freud, és lhereu del complex dÈdip, és la instància que queda com a herència del pare que prohibia el desig de la mare. És també lherència duna creença en lexistència dun Altre de lAltre. I és per això que tota autoritat, tota creença en lAltre té una relació estructural amb la instància del Superjò. El Superjò com a figura de lautoritarisme és una de les herències del pare edípic, del pare del patriarcat després del seu declivi, de la seva mort. És, de fet, el retorn daquest pare sota la forma de lautoritarisme, del manament duna llei que és sempre impossible de satisfer. La instància i els manaments del Superjò es presenten sempre en la forma duna paradoxa, duna antinòmia, duna llei que es contradiu a si mateixa i que resulta aleshores impossible de complir. Lautoritarisme del Superjò exigeix de complir A i no A alhora.
De fet, aquesta és lestructura de tota llei entesa com a norma jurídica, precisament perquè tot corpus de normes jurídiques, necessàriament, sempre és «no tot», inclou aquesta falta de lAltre de lAltre, i no pot valer sempre per a tots els casos de manera universal. És fins i tot un principi jurídic: «Exceptio confirmat regulam in casibus non exceptis», lexcepció confirma la regla en els casos no exceptuats per ella mateixa. Incloure la necessitat daquesta excepció sol ser una bona mesura per evitar lautoritarisme i promoure les bones pràctiques. Larquitecte suís Luigi Snozzi, per exemple, tenia una bona manera de preservar aquest ús de lexcepció. Després denumerar tota una sèrie de normes que haurien de regir un bon projecte urbanístic, afegia al final: i si larquitecte troba una manera millor de fer-ho pot molt bé saltar-se aquestes normes. És sempre una bona mesura tenir en compte aquesta excepció per no caure en lautoritarisme.
Tanmateix, limperatiu boig del Superjò exigeix al subjecte de complir A i no A alhora, no suporta de cap de les maneres lexcepció en la qual es funda la seva pròpia estructura normativa. I és per això que el Superjò és el revers inevitable de qualsevol enunciació de la llei quan es vol universal, vàlida per a tots el casos.
Josep Pla i lestat desperit dels catalans
De vegades aquest revers del Superjò apareix amb els trets més enginyosos de lhumor. Lhumor és aquell «trànsfuga del Superjò», com també el va anomenar Freud, que fa possible de suportar de la millor manera la bogeria que rau en tota llei que es proposi precisament com a «tota», consistent i completa alhora. Nhi ha un bon exemple en un passatge de lescriptor empordanès Josep Pla (1966: 173), al seu Quadern gris, en una nota del 24 de maig. És una altra versió, ben irònica, de la paradoxa del pare:
Quan érem petits, el pare ens feia unes bromes duna poca solta considerable. Cridava un o altre dels germans i deia amb un posat absolutament seriós:
Vés a lescriptori a veure si mhi trobes
Hi anàvem duna manera automàtica, completament distrets, i en arribar, de retorn al menjador, amb la cara de babau del qui no ha trobat ningú, la boca mig oberta, sentíem el bon senyor que ens deia, rient:
I que nets de burro, fill meu!
Ho feia, és clar, per despertar-nos. Així i tot em sembla que ésser pare de família ha désser una professió difícil.
La sàvia ironia que trobem en lobra de Josep Pla, amb el seu humor també una mica poca solta, lliga molt bé amb la seva concepció sobre lautoritat que aquest episodi posa de relleu. El pare sen riu del fill que sosté la creença cega en una autoritat i li ensenya alhora que aquesta autoritat només sexerceix en la mesura que inclou la seva mateixa inconsistència, la manca de lAltre de lAltre. El fill ha respost de manera automàtica al manament patern: «Vés a lescriptori a veure si mhi trobes» i queda aleshores confrontat a una absència, un buit absolutament indescriptible, un objecte impossible de representar, impossible de localitzar en el seu sistema simbòlic. Alhora, però, es tracta també dun pare que no es confon amb ell mateix, que no és idèntic a si mateix, que es desdobla entre la persona del pare i la funció del Pare, entre el pare com a persona en la realitat i el Pare com una funció que parla des del registre simbòlic. Fa present daquesta manera un manament impossible de satisfer que apunta a un fet ben real, la manca que escrivim S(), veritable brúixola el nord de la qual és la incompletesa de lAltre de la llei. Però és una incompletesa que cal preservar perquè el subjecte pugui trobar el seu lloc en el mapa de la realitat. No és pas per res que el pare enviava el seu fill a trobar-lo a lescriptori. És allà on Josep Pla passarà finalment bona part de la seva vida construint la seva immensa obra. Tanmateix Josep Pla va saber trobar aquest escriptori, el seu, a qualsevol racó de món, allà on desitjava escriure i construir el seu objecte, la causa del seu desig. Lhumor i la ironia de Josep Pla eren sens dubte una manera de respondre un bon símptoma podem dir-ne a aquesta instància del Superjò que el seu pare li feia present, un pare la ironia del qual sembla que podia vorejar el cinisme. Ens indica així el passatge necessari que cal fer per suportar la paradoxa de lenunciació de tota autoritat i de la divisió irreductible que introdueix en el subjecte, en lésser que parla: «No, no ets allà on em dius que ets, però no ets tampoc allà des don em parles». Buscar un Altre de lAltre que resolgui aquesta paradoxa de lautoritat pot portar a laberints dallò més kafkians i autoritaris, a errades equivocacions i camins erràtics alhora a la recerca dun sentit últim impossible de trobar.
Quan érem petits, el pare ens feia unes bromes duna poca solta considerable. Cridava un o altre dels germans i deia amb un posat absolutament seriós:
Vés a lescriptori a veure si mhi trobes
Hi anàvem duna manera automàtica, completament distrets, i en arribar, de retorn al menjador, amb la cara de babau del qui no ha trobat ningú, la boca mig oberta, sentíem el bon senyor que ens deia, rient:
I que nets de burro, fill meu!
Ho feia, és clar, per despertar-nos. Així i tot em sembla que ésser pare de família ha désser una professió difícil.
La sàvia ironia que trobem en lobra de Josep Pla, amb el seu humor també una mica poca solta, lliga molt bé amb la seva concepció sobre lautoritat que aquest episodi posa de relleu. El pare sen riu del fill que sosté la creença cega en una autoritat i li ensenya alhora que aquesta autoritat només sexerceix en la mesura que inclou la seva mateixa inconsistència, la manca de lAltre de lAltre. El fill ha respost de manera automàtica al manament patern: «Vés a lescriptori a veure si mhi trobes» i queda aleshores confrontat a una absència, un buit absolutament indescriptible, un objecte impossible de representar, impossible de localitzar en el seu sistema simbòlic. Alhora, però, es tracta també dun pare que no es confon amb ell mateix, que no és idèntic a si mateix, que es desdobla entre la persona del pare i la funció del Pare, entre el pare com a persona en la realitat i el Pare com una funció que parla des del registre simbòlic. Fa present daquesta manera un manament impossible de satisfer que apunta a un fet ben real, la manca que escrivim S(), veritable brúixola el nord de la qual és la incompletesa de lAltre de la llei. Però és una incompletesa que cal preservar perquè el subjecte pugui trobar el seu lloc en el mapa de la realitat. No és pas per res que el pare enviava el seu fill a trobar-lo a lescriptori. És allà on Josep Pla passarà finalment bona part de la seva vida construint la seva immensa obra. Tanmateix Josep Pla va saber trobar aquest escriptori, el seu, a qualsevol racó de món, allà on desitjava escriure i construir el seu objecte, la causa del seu desig. Lhumor i la ironia de Josep Pla eren sens dubte una manera de respondre un bon símptoma podem dir-ne a aquesta instància del Superjò que el seu pare li feia present, un pare la ironia del qual sembla que podia vorejar el cinisme. Ens indica així el passatge necessari que cal fer per suportar la paradoxa de lenunciació de tota autoritat i de la divisió irreductible que introdueix en el subjecte, en lésser que parla: «No, no ets allà on em dius que ets, però no ets tampoc allà des don em parles». Buscar un Altre de lAltre que resolgui aquesta paradoxa de lautoritat pot portar a laberints dallò més kafkians i autoritaris, a errades equivocacions i camins erràtics alhora a la recerca dun sentit últim impossible de trobar.
Fou precisament Josep Pla qui va escriure un article, tan breu com exemplar, titulat «La crisi de lautoritat a Catalunya» i subtitulat «Anàlisi dun estat desperit». Que sigui un escrit datat lany 1924 sota «censura militar» (Pla, 1977: 30) i a començaments del règim autoritari de la dictadura del general Primo de Rivera, règim instaurat amb lacceptació del rei Alfons XIII no el fa menys actual. Ans al contrari, el text de Josep Pla posa de manifest un dels trets fonamentals duna singularitat catalana en la relació del subjecte amb lautoritat que sembla repetir-se més enllà de condicions històriques i socials determinades. Aquests trets formen part del que podem anomenar «el símptoma Catalunya», un símptoma que llegim com una crisi periòdica en la relació del subjecte amb lautoritat. Josep Pla, encara que sigui amb el seu to daparença dretana, ens ve a dir que els catalans no parem de demanar, de reclamar, una autoritat en la mateixa mesura que no podem autoritzar-nos nosaltres mateixos una autoritat autèntica, en la mesura que no podem reconèixer en nosaltres mateixos aquesta autoritat. I això sembla que defineix una manera de ser que demanaria sempre lautorització a un Altre que, ja ho hauríem dhaver comprès, no arriba mai tot esperant-lo.
El fet és que a pocs llocs com a Catalunya podem trobar una xarxa tan estesa i generalitzada de moviments i organitzacions socials que fan presents noves formes dautoritat, una xarxa teixida amb una força i una iniciativa tan arrelada i duradora. És aquest teixit associatiu, amb nusos ben singulars que porten noms i cognoms, allò que ha fet possible que perduri aquest «estat desperit» com Josep Pla lanomenava. «Estat desperit» té aquí la significació que també trobem en la llengua francesa dun esprit gens metafísic, un «estat mental» o, més ben dit encara, una posició subjectiva decidida. És un estat sense Estat, i és un estat duna persistència notable en les formes de vida que coneixem al llarg de la història. És sobretot una voluntat de ser, una voluntat, podem dir, per canviar allò que sés. En aquest sentit la voluntat de ser a Catalunya és una forma persistent del desésser*, per reprendre aquella paraula que Ausiàs March feia servir en un altre context.5 Desésser és una paraula que tradueix molt bé el terme amb què Jacques Lacan designava el subjecte de linconscient: un desêtre, allò que no té una essència òntica determinada, allò que ni és ni no és, però que insisteix a fer-se realitzable. El desésser català és una mena destat desperit que Pla qualificava, però, de «situació hamlètica», sempre entre un «ser o no ser», en una disjuntiva que sembla impossible de resoldre en un acte que no sigui, precisament, hamletià, és a dir, suïcida. I aquesta divisió hamlètica entre una voluntat de ser i una manca désser té conseqüències decisives en la relació del subjecte amb lautoritat que Josep Pla sintetitza molt bé amb la seva ironia:
La nostra situació hamlètica fa que hàgim estat, de fet, un poble sense govern, que la crisi de lautoritat a Catalunya no es tanqui mai, sigui sempre oberta (Pla, 1977: 11).
Detectava així una profunda divisió en la societat catalana daquell temps entre una «autoritat social», que apareix i desapareix de manera intermitent, i una «autoritat política» sempre a lespera de ser confirmada per un Altre. Si hi ha una divisió, no és pas la famosa fractura social que avui denuncien alguns polítics, generalment per alimentar-la, i que és inherent daltra banda a qualsevol forma de societat. Si hi ha una divisió és aquesta divisió hamlètica de la qual parlava Pla. I ens diu que aquesta espera incessant en el si de lautoritat social duna autoritat política garantida per un Altre fa aleshores ben difícil, si no impossible, el seu govern. Josep Pla veia prou bé que la crisi dautoritat rau en aquest desacord entre lautoritat social i lautoritat política que produeix una distància entre ambdues autoritats, una espera continuada de lAltre de lAltre. I els primers que ho pateixen són els mateixos governants, sovint convocats a aquest lloc impossible de sostenir. És prou indicatiu, daltra banda, que cent anys després sigui precisament entre els representants dels moviments socials, de lautoritat social, i els representants de lautoritat política que sestigui jugant entre presó i exili aquesta divisió irreductible en un judici inversemblant a qualsevol lloc dEuropa.6 És també indicatiu dallò que lestat mental de Catalunya troba cada vegada a lAltra banda. A lAltra banda hi troba un Estat espanyol amb una manca dautoritat política manifesta, una autoritat que desapareix en la mateixa mesura que fa un recurs constant a la legalitat, a la llei jurídica i a la força com a garantia darrera on recolzar la seva impotència. Dit duna altra manera, lEstat espanyol exerceix el seu poder en la mateixa mesura que sent que ha perdut lautoritat política en una part del seu territori. Aquesta pèrdua dautoritat política és, a més, com indicava Josep Pla, un camp abonat per a laparició i el creixement de lautoritarisme, un autoritarisme que ressorgeix avui també a la resta dEuropa, i encara més enllà. En el temps de Josep Pla es tractava de lAction Française, el moviment dretà i nacionalista que va fer estralls al país veí, especialment en el moment de recolzar el règim de Vichy: