La cultura micènica engloba, segons el que hem dit, una multiplicitat que en el pla religiós pot representar fàcilment la juxtaposició de dos o més sistemes de creences, per la qual cosa no sabem ns a quin punt ens és permès de reconstruir la religió duna part almenys dels grecs del segon mil·lenni aC.
Adrados reconeix el caràcter politeista de la religió ocial micènica, tot i que la seua sistematització en un panteó sembla encara molt lluny de la situació homèrica.[11]Hi ha un vincle, però, entre ambdues èpoques: lexistència dun sistema descriptura, que alguns han posat en relació amb situacions semblants al Pròxim Orient (Chirassi Colombo 1994: 9). Les característiques que confereixen unitat i originalitat a aquesta religió, sobretot en comparació amb les orientals, són les següents: en primer lloc, lesment conjunt de déus i deesses, com si cadascuna de les divinitats tingués un pàredre;[12]en segon lloc, laparició duna certa jerarquització dels déus, en la qual Possidó manifesta una especial rellevància; en tercer lloc, la compartició dels santuaris, de forma que en un sol temple podrien rebre culte diverses divinitats; nalment, les ofrenes palatines no shaurien fet, segons Adrados, amb animals que haguessin de ser sacricats (Adrados 1972: 171 i 192). Aquest darrer punt ha estat del tot revisat per la recerca més recent, que ha assenyalat, just al contrari, el caràcter regular, relativament freqüent, i en certes ocasions ben fastuós, dels rituals sacricials cruents en la religió micènica.
Analitzarem aquestes qüestions bo i començant per la qüestió del panteó. En primer lloc, sembla molt difícil acceptar la vella teoria del segle XIX segons la qual una deessa mare, identicada de manera més o menys explícita amb la terra o la naturalesa, hauria cobrat una importància capital en les religions antigues com ara la minoica. Tampoc no acceptem en lactualitat que la religió micènica hagués heretat de la minoica una sèrie de divinitats femenines, entre les quals Hera, Àrtemis i Atena, a més de gures menors (Nilsson 19502: 418-432 i 438460). Ja hem fet esment abans dels déus que apareixen a les tauletes, és a dir, Zeus, Possidó, Hera, Atena, Hefest, Ilítia, Dionís, a més dHermes, Ares i Àrtemis, si és que els acceptem. Encara caldria afegir-hi, sempre dins duna proposta de màxims, els noms de Demèter i Afrodita. La prudència obliga a reconèixer només els teònims segurs, però ns i tot aquí sens presenta un altre problema, el de la idiosincràsia daquestes divinitats. Papachatzis, per exemple, separa Atena del panteó minoic en situar lorigen del seu culte a lèpoca hel·làdica.[13]Un cas força debatut va ser el de Dionís, que segons els comparatistes alemanys del segle XIX i principis del XX hauria estat introduït a Grècia en data molt recent i que ara apareixia a les tauletes micèniques (vegeu PY Xa 102 i 1419, 1). De fet, els primers comentaris al respecte varen ser del tot escèptics, en la línea de veure aquest cas com lesment dun antroponímic, per exemple. Ara sabem, però, que Dionís no només ja formava part del panteó micènic, sinó que també hi tenia un paper molt rellevant al costat de Zeus, del qual era ll i potser hereu.[14]
Un capítol despecial rellevància el constitueix el relatiu al culte a una deessa que per convenció anomenarem Magna Mater, probablement identicable amb la Demèter que els textos no ens han restituït. Seguirem aquí una molt sòlida proposta de Ruijgh, que ens ha permès de reconèixer les proves daquest culte. Segons aquest autor, a les tauletes PY Fr 1202 ma-te-re te-i-ja, és a dir, per a la mare dels déus lexpressió mare dels déus saplica a lèpoca alfabètica tant a Cíbele com a la Magna Mater, i PY Fr 1206 po-ti-ni-jaa-si-wi-ja, és a dir, per a la senyora dÀsia, trobem testimoniat el culte a una deessa que la Teogonia hesiòdica recull com a Tea, mare del Sol, la Lluna i lAurora (Hes. Th. 135 i 371; Pí., Ist. V, 1). Igualment, a la tauleta KN F 51 Ruijgh llegeix ma-qe, és a dir, i per a Ma, on apareix un antic nom de la terra.[15]Daquesta manera sens reconstrueix al segon mil·lenni aC un culte de gran antiguitat, comú a altres pobles orientals més que no als indoeuropeus, i que la Grècia alfabètica hauria en part de refer després del sotrac de la civilització micènica. Cal apuntar encara un fet que hem de comentar: ns ara, els registres relatius a aquest culte han estat més abundosos a Pilos, al Peloponnès, que a Creta. També les tauletes de Pilos ens han ofert una dada important, ja que aquesta deessa sembla haver tingut un lloc de culte preferent, el santuari de pa-ki-ja-na.[16]Si és així, no semblaria determinant la inuència de la cultura minoica per a la implantació daquest culte a la Grècia del segon mill·lenni.
El teònim Ma Ka, documentat tant a Cnosos com a Tebes, al nostre parer ha de ser identicat com la Mare Terra, Una de les tauletes cretenques (KN F 51) prova que es tracta duna deessa, i de gran categoria perquè és la pàredre de Zeus. En una altra tauleta, ara de Tebes, la Mare Terra i Zeus qualicat de senyor del temps de saó són acompanyats duna tercera divinitat, la Filla,és a dir, Perséfone.[17]Que la Mare Terra va ser representada temps després per la gura de Demèter ens ho conrmen lepigraa i la literatura.[18]
Hem datendre ara a les dades sobre els servidors del culte al panteó micènic, que es manifesta molt complex. En aquest sentit resulta sorprenent que Adrados reconstrueixi tant la multiplicitat de cultes a molts temples com la disponibilitat de molts sacerdots o sacerdotesses per al culte a diversos déus, quan reconeix també que les tauletes identiquen cada santuari amb una divinitat i un sacerdot concrets.[19]Ara bé, determinats sacerdots són designats amb adjectius pertinentius en *-i-jo derivats del teònim, vegeu po-si-da-i-jo, di-pi-si-jo i di-pi-se-wi-jo,wa-na-se-wi-jo, etc, o bé amb noms dagent en *-e-us, vegeu po-si-da-i-je-u, diwi-je-u, etc, en què no hem de veure un simple efecte sinonímic (Adrados 1972: 181). Lúnic cas en què un sacerdot està clarament associat a una divinitat concreta és el de la a-ne-mo-i-je-re-ja, sacerdotessa dels vents, i, a tot estirar, li-je-re-ja pa-ki-ja-na, sacerdotessa responsable daquest santuari pili.
La funció daquests sacerdots no sembla encara ben denida en la societat micènica ja que apareixen com a funcionaris, i ns i tot artesans, alhora que responsables del culte. Sha apuntat al caràcter variat de lorganització dels temples, les vessants econòmica i política de la qual tindrien un clar correlat en les cultures de ledat del bronze del Pròxim Orient.[20]Tanmateix, la connexió entre producció econòmica i culte religiós no ha estat encara establerta amb precisió. La Magna Mater pília no només rep importants ofrenes, no només compta amb ramats nombrosos pertanyents al santuari, és també la senyora duna població, i sabem de dos centres de producció metal·lúrgica, si més no, que també té com a propis.[21]No tenim mostres fefaents dun culte heroic, però shan assenyalat algunes referències dinterès, vegeu PY Tn 316 ti-ri-se-ro i-pe-me-de-ja[22]i PYFr 1204 ti-ri-se-ro-e, tres cops heroi, KN Fp 1 i Fs 723 da-da-re-jo-de, amb destinació al Dedaleó.
La cultura micènica engloba, segons el que hem dit, una multiplicitat que en el pla religiós pot representar fàcilment la juxtaposició de dos o més sistemes de creences, per la qual cosa no sabem ns a quin punt ens és permès de reconstruir la religió duna part almenys dels grecs del segon mil·lenni aC.
Adrados reconeix el caràcter politeista de la religió ocial micènica, tot i que la seua sistematització en un panteó sembla encara molt lluny de la situació homèrica.[11]Hi ha un vincle, però, entre ambdues èpoques: lexistència dun sistema descriptura, que alguns han posat en relació amb situacions semblants al Pròxim Orient (Chirassi Colombo 1994: 9). Les característiques que confereixen unitat i originalitat a aquesta religió, sobretot en comparació amb les orientals, són les següents: en primer lloc, lesment conjunt de déus i deesses, com si cadascuna de les divinitats tingués un pàredre;[12]en segon lloc, laparició duna certa jerarquització dels déus, en la qual Possidó manifesta una especial rellevància; en tercer lloc, la compartició dels santuaris, de forma que en un sol temple podrien rebre culte diverses divinitats; nalment, les ofrenes palatines no shaurien fet, segons Adrados, amb animals que haguessin de ser sacricats (Adrados 1972: 171 i 192). Aquest darrer punt ha estat del tot revisat per la recerca més recent, que ha assenyalat, just al contrari, el caràcter regular, relativament freqüent, i en certes ocasions ben fastuós, dels rituals sacricials cruents en la religió micènica.
Analitzarem aquestes qüestions bo i començant per la qüestió del panteó. En primer lloc, sembla molt difícil acceptar la vella teoria del segle XIX segons la qual una deessa mare, identicada de manera més o menys explícita amb la terra o la naturalesa, hauria cobrat una importància capital en les religions antigues com ara la minoica. Tampoc no acceptem en lactualitat que la religió micènica hagués heretat de la minoica una sèrie de divinitats femenines, entre les quals Hera, Àrtemis i Atena, a més de gures menors (Nilsson 19502: 418-432 i 438460). Ja hem fet esment abans dels déus que apareixen a les tauletes, és a dir, Zeus, Possidó, Hera, Atena, Hefest, Ilítia, Dionís, a més dHermes, Ares i Àrtemis, si és que els acceptem. Encara caldria afegir-hi, sempre dins duna proposta de màxims, els noms de Demèter i Afrodita. La prudència obliga a reconèixer només els teònims segurs, però ns i tot aquí sens presenta un altre problema, el de la idiosincràsia daquestes divinitats. Papachatzis, per exemple, separa Atena del panteó minoic en situar lorigen del seu culte a lèpoca hel·làdica.[13]Un cas força debatut va ser el de Dionís, que segons els comparatistes alemanys del segle XIX i principis del XX hauria estat introduït a Grècia en data molt recent i que ara apareixia a les tauletes micèniques (vegeu PY Xa 102 i 1419, 1). De fet, els primers comentaris al respecte varen ser del tot escèptics, en la línea de veure aquest cas com lesment dun antroponímic, per exemple. Ara sabem, però, que Dionís no només ja formava part del panteó micènic, sinó que també hi tenia un paper molt rellevant al costat de Zeus, del qual era ll i potser hereu.[14]
Un capítol despecial rellevància el constitueix el relatiu al culte a una deessa que per convenció anomenarem Magna Mater, probablement identicable amb la Demèter que els textos no ens han restituït. Seguirem aquí una molt sòlida proposta de Ruijgh, que ens ha permès de reconèixer les proves daquest culte. Segons aquest autor, a les tauletes PY Fr 1202 ma-te-re te-i-ja, és a dir, per a la mare dels déus lexpressió mare dels déus saplica a lèpoca alfabètica tant a Cíbele com a la Magna Mater, i PY Fr 1206 po-ti-ni-jaa-si-wi-ja, és a dir, per a la senyora dÀsia, trobem testimoniat el culte a una deessa que la Teogonia hesiòdica recull com a Tea, mare del Sol, la Lluna i lAurora (Hes. Th. 135 i 371; Pí., Ist. V, 1). Igualment, a la tauleta KN F 51 Ruijgh llegeix ma-qe, és a dir, i per a Ma, on apareix un antic nom de la terra.[15]Daquesta manera sens reconstrueix al segon mil·lenni aC un culte de gran antiguitat, comú a altres pobles orientals més que no als indoeuropeus, i que la Grècia alfabètica hauria en part de refer després del sotrac de la civilització micènica. Cal apuntar encara un fet que hem de comentar: ns ara, els registres relatius a aquest culte han estat més abundosos a Pilos, al Peloponnès, que a Creta. També les tauletes de Pilos ens han ofert una dada important, ja que aquesta deessa sembla haver tingut un lloc de culte preferent, el santuari de pa-ki-ja-na.[16]Si és així, no semblaria determinant la inuència de la cultura minoica per a la implantació daquest culte a la Grècia del segon mill·lenni.
El teònim Ma Ka, documentat tant a Cnosos com a Tebes, al nostre parer ha de ser identicat com la Mare Terra, Una de les tauletes cretenques (KN F 51) prova que es tracta duna deessa, i de gran categoria perquè és la pàredre de Zeus. En una altra tauleta, ara de Tebes, la Mare Terra i Zeus qualicat de senyor del temps de saó són acompanyats duna tercera divinitat, la Filla,és a dir, Perséfone.[17]Que la Mare Terra va ser representada temps després per la gura de Demèter ens ho conrmen lepigraa i la literatura.[18]
Hem datendre ara a les dades sobre els servidors del culte al panteó micènic, que es manifesta molt complex. En aquest sentit resulta sorprenent que Adrados reconstrueixi tant la multiplicitat de cultes a molts temples com la disponibilitat de molts sacerdots o sacerdotesses per al culte a diversos déus, quan reconeix també que les tauletes identiquen cada santuari amb una divinitat i un sacerdot concrets.[19]Ara bé, determinats sacerdots són designats amb adjectius pertinentius en *-i-jo derivats del teònim, vegeu po-si-da-i-jo, di-pi-si-jo i di-pi-se-wi-jo,wa-na-se-wi-jo, etc, o bé amb noms dagent en *-e-us, vegeu po-si-da-i-je-u, diwi-je-u, etc, en què no hem de veure un simple efecte sinonímic (Adrados 1972: 181). Lúnic cas en què un sacerdot està clarament associat a una divinitat concreta és el de la a-ne-mo-i-je-re-ja, sacerdotessa dels vents, i, a tot estirar, li-je-re-ja pa-ki-ja-na, sacerdotessa responsable daquest santuari pili.
La funció daquests sacerdots no sembla encara ben denida en la societat micènica ja que apareixen com a funcionaris, i ns i tot artesans, alhora que responsables del culte. Sha apuntat al caràcter variat de lorganització dels temples, les vessants econòmica i política de la qual tindrien un clar correlat en les cultures de ledat del bronze del Pròxim Orient.[20]Tanmateix, la connexió entre producció econòmica i culte religiós no ha estat encara establerta amb precisió. La Magna Mater pília no només rep importants ofrenes, no només compta amb ramats nombrosos pertanyents al santuari, és també la senyora duna població, i sabem de dos centres de producció metal·lúrgica, si més no, que també té com a propis.[21]No tenim mostres fefaents dun culte heroic, però shan assenyalat algunes referències dinterès, vegeu PY Tn 316 ti-ri-se-ro i-pe-me-de-ja[22]i PYFr 1204 ti-ri-se-ro-e, tres cops heroi, KN Fp 1 i Fs 723 da-da-re-jo-de, amb destinació al Dedaleó.