La religió minoicomicènica no queda limitada al recinte dels santuaris o temples alçats pels homes. Espais naturals com ara coves, cims i arbredes ocupen un lloc de preeminència. Les coves, per exemple, han mostrat signes duna extraordinària vitalitat, ns al punt dhaver estat visitades ns a ben avançada lèpoca alfabètica. Així, el culte a Zeus a lIda no es pot remuntar més enllà del segle VIII aC, però locupació de la cova per a ns cultuals és molt anterior. Ala cova de Patsos, on rebia culte Ilítia, temps a venir hi seria introduït el culte a Hermes. De fet, el culte a linterior de coves constitueix una de les més pregones herències que la religió minoica va llegar a la micènica.
A les coves cretenques els creients duien presents, en especial material ceràmic com el de la cova de Camarés, però també bestiar, que hi era portat a lestiu, abans que la neu cobrís laccés al lloc. A les coves dArkalokhori i Psikhros, leixovar és més ric: destrals dobles algunes dor, espases i punyals, ídols teromorfs i antropomorfs de bronze, ceràmica de diversos punts de lilla, etc. A Psikhros, les espases i les destrals eren penjades del sostre, mentre que altres ofrenes eren submergides en un dipòsit daigua; en un espai superior, a la roca viva, un altar, taules sacricials i restes de cendra i dossos danimals reconstrueixen un culte sacricial compost, que incloïa loferiment de xais, ovelles, porcs i cabres salvatges. De tot aquest conjunt dofrenes sha armat que, si més no a lèpoca minoica lhel·làdic mitjà, recordem-ho, entre 2000 i 1750 aC, haurien congurat un culte força homogeni i diferenciat alhora del culte retut als cims.[23]Les dades arqueològiques desmenteixen, però, aquesta armació.[24]
Cal recordar que, segons una tradició grega ben testimoniada, cada vuit anys Minos acudia a la cova de Zeus, a lIda, per tal de recobrar forces i saviesa de mans del seu pare (Hom. Od. XVIII 179; Plató, Leg 624 a, Minos 319 b). Burkert apunta, per les dades arqueològiques trobades a les diferents coves, que cada divinitat era objecte dun culte especíc (Burkert 1985: 26). Finalment, convé també retenir el fet que a la Grècia continental no shan trobat restes daquest culte a les coves, per la qual cosa es tractaria dun tret exclusiu de les creences minoiques.
Una altra localització per al culte són els cims. El relleu dun ríton del palau de Kato Zakro ens ofereix una bona descripció gràca dun daquests llocs, la qual cosa fa suggerir a Burkert que cap a 1250-1200 aC, és a dir, al període neopalatí, el culte als cims estava unit a les activitats religioses del palau. Això té sentit si tenim en compte que és en aquest temps quan apareixen construccions com la representada al ríton (Burkert 1985: 27). En canvi, els materials arqueològics trobats en aquests cims estan composts per ofrenes molt senzilles, gairebé sempre de fang terracotes amb guretes de xais i ovelles, per exemple, però no per armes, mentre que les taules sacricials hi falten també. Això ha suggerit un culte de caire popular, probablement vinculat als grups de pastors, i que ha estat presentat com a propi de la religió minoica per oposició a la micènica, interpretació del tot oposada a la de Burkert. Les restes han permès de reconstruir part del ritu: una gran foguera era encesa a la nit, a la qual es llançaven les guretes de terrissa, probablement amb caràcter apotropaic.
Una altra particularitat daquest culte deriva de lexposició dexvots de terrissa, amb gures de mans o peus, foradats per tal de penjar-los dalgun lloc i que revelen ladoració dalguna divinitat amb poders curatius, la qual cosa ha dut a formular tres possibles relacions (Burkert 1985: 27-28): a) amb els cultes similars dèpoques posteriors a Patra i Licòsura Pausànies VII 18, 11-13 i VIII 37, 8, respectivament, on les ames duna foguera consumien animals vius, exvots i, potser, éssers humans; b) amb lanomenat sacrici cretenc, que segons el mite estava acomplint Agamèmnon dalt dun cim quan va advertir que els presoners de guerra cremaven el seu estol, encara que arribà a fer-se a la mar amb el darrer vaixell (Zenobeu, Paroemiographi Graeci I 287), i c) amb els ritus sacricials orientals de caràcter cruent, com ara el de Baal, que shaurien estès al llarg de ledat del bronze. La datació daquest culte, a diferència del practicat a les coves, no va més enllà de lhel·làdic recent II i III, ca. 1450-1200 aC, mentre que poc després sesvaneix tota mostra de continuïtat. Una altra diferència amb el culte de les coves rau en el fet que ara sí que trobem paral·lels a la Grècia continental, en concret a la zona dEpidaure. El culte a Zeus a lacròpolis dOlímpia, lAltis, fa pensar tanmateix en la continuació duna activitat anterior. El nom mateix dAltis sembla correspondres amb el terme grec bosc sagrat.
Els cultes al voltant dels arbres i boscos shan posat en relació amb les pràctiques de pastors i pagesos, tot i que aquesta hipòtesi resulta bastant gratuïta. Tampoc no és satisfactòria lexplicació que dóna daquestes pràctiques la romanalla duna religió primitiva, present també en la civilització minoica. El culte no és de cap manera exclusiu de la Grècia prealfabètica. Així, per exemple, Cal·límac, a lHimne VI, ens parla del santuari de Demèter a Dòtion, a Tessàlia, tan estimat per la deessa, diu el poeta, com el dEleusis, i que consistia bàsicament en un . Més que veure un tret comú a totes aquelles cultures considerades prehistòriques pels moderns i la civilització micènica no va acreditar una cultura escrita ns al desxiframent del lineal B, el 1953, els cultes al voltant darbres i boscos han de ser interpretats com una manifestació particular de les religions que anomenem minoica i micènica. Els arbres escollits solen ser les gueres i les oliveres, que no es troben ni a zones de muntanya ni prop dels palaus. Daltra banda, ambdues espècies remeten a una cultura mediterrània i no indoeuropea: de fet, a lèpoca alfabètica els grecs conceben com a arbre sagrat lalzina, extrem que els textos literaris fan palès amb prova que contrasta amb la pràctica minoicomicènica (vegeu Hesíode, Teogonia 35: Què se men fa, però, vora lalzina o vora un roquissar?). Potser el naixement daquests cultes a determinats arbres o arbredes es degui a la necessitat de pregar a la divinitat lluny de les àrees dhabitació tret que comparteix també el culte de les coves (Burkert 1985: 28).
Als espais coberts, la religió minoicomicènica comprèn dues menes de cultes, segons que es practiquin a linterior duna casa o dun palau o en un lloc separat, especícament construït per a la divinitat com a antecedent del temple, per bé que aquests últims representen una innovació. En la cultura minoica no coneixem la dedicació de construccions religioses independents, sinó que els actes socien a linterior de cambres reduïdes dins el palau o les cases particulars. No hem de pensar tampoc que la celebració del culte dins un espai tancat és un fenomen recent. Ben al contrari, lespai cultual minoic es remunta ben bé al tercer mil·lenni aC (Burkert 1985: 31). Tampoc no està limitat a lilla de Creta, perquè les excavacions dÀsine, a lArgòlida, mostren signes de culte domèstic que es remunten al segle XI aC. La coincidència de lloc de culte i de lloc dhabitació ha induït els investigadors a inventariar i classicar els primers, a falta duna arquitectura de temples pròpiament dita, segons els altars sacricials i dofrena, i les basses lustrals. Tanmateix, hi ha el risc didenticar els llocs de culte tan sols per lacumulació de determinats objectes, en primer lloc perquè potser no sempre es tracta deines utilitzades tan sols als rituals vasos de libació, per exemple, i després perquè, quan els llocs corresponen a palaus o cases sense una ulterior nalitat cultual, potser lacumulació es degui a raons no gens relacionades amb cap mena de culte: emmagatzematge, custòdia, neteja, etc. Tampoc una decora-ció especialment dissenyada per a una sala concreta no determina per ella sola que lespai fos reservat per a usos religiosos. Cal recordar també que la manca duna continuïtat cronològica tant dels textos com de les troballes arqueològiques impedeix els investigadors de reconstruir levolució duna cultura que coneixem de manera tan lacunar. Malgrat aquests problemes, shan identicat espais dús cultual a Micenes, Tirint i Filakopi, entre altres indrets: a Micenes es tracta de dues habitacions destruïdes a lhel·làdic recent III B2; a Tirint, de les habitacions 110, 110a i 117 de la part baixa de la ciutadella, en servei al llarg de lhel·làdic recent III C2; a Filakopi shan reconegut dos santuaris en ús entre lhel·làdic recent III A2 i lhel·làdic recent III C.
Als espais coberts, la religió minoicomicènica comprèn dues menes de cultes, segons que es practiquin a linterior duna casa o dun palau o en un lloc separat, especícament construït per a la divinitat com a antecedent del temple, per bé que aquests últims representen una innovació. En la cultura minoica no coneixem la dedicació de construccions religioses independents, sinó que els actes socien a linterior de cambres reduïdes dins el palau o les cases particulars. No hem de pensar tampoc que la celebració del culte dins un espai tancat és un fenomen recent. Ben al contrari, lespai cultual minoic es remunta ben bé al tercer mil·lenni aC (Burkert 1985: 31). Tampoc no està limitat a lilla de Creta, perquè les excavacions dÀsine, a lArgòlida, mostren signes de culte domèstic que es remunten al segle XI aC. La coincidència de lloc de culte i de lloc dhabitació ha induït els investigadors a inventariar i classicar els primers, a falta duna arquitectura de temples pròpiament dita, segons els altars sacricials i dofrena, i les basses lustrals. Tanmateix, hi ha el risc didenticar els llocs de culte tan sols per lacumulació de determinats objectes, en primer lloc perquè potser no sempre es tracta deines utilitzades tan sols als rituals vasos de libació, per exemple, i després perquè, quan els llocs corresponen a palaus o cases sense una ulterior nalitat cultual, potser lacumulació es degui a raons no gens relacionades amb cap mena de culte: emmagatzematge, custòdia, neteja, etc. Tampoc una decora-ció especialment dissenyada per a una sala concreta no determina per ella sola que lespai fos reservat per a usos religiosos. Cal recordar també que la manca duna continuïtat cronològica tant dels textos com de les troballes arqueològiques impedeix els investigadors de reconstruir levolució duna cultura que coneixem de manera tan lacunar. Malgrat aquests problemes, shan identicat espais dús cultual a Micenes, Tirint i Filakopi, entre altres indrets: a Micenes es tracta de dues habitacions destruïdes a lhel·làdic recent III B2; a Tirint, de les habitacions 110, 110a i 117 de la part baixa de la ciutadella, en servei al llarg de lhel·làdic recent III C2; a Filakopi shan reconegut dos santuaris en ús entre lhel·làdic recent III A2 i lhel·làdic recent III C.
Un dels trets distintius de lanomenat culte domèstic és el de la presència dídols femenins, de clara morfologia ofídia, trobats en nombre abundant a estances de Cnosos, Gurnià, etc, però no mai als altres llocs de culte (Burkert 1985: 32). Sembla clar que aquesta presència, que prové de lèpoca paleolítica, té una relació inequívoca, duna banda, amb la cultura ctònica i, per tant, amb els ritus que protegeixen la llar i els seus habitants, duna altra, amb el món dels morts. La serp té la funció de defensar la casa i el llinatge que shi identica, i per això rep de mans de les dones unes determinades ofrenes. És el mateix ritu que Atenes conserva en les festes tesmofòries. Daltra banda, la relació entre serp i fertilitat està testimoniada en moltes cultures. Ho prova, a la mateixa Creta, la gura de serp entesa com a mascle amb cap de moltó.
Pel que fa als temples, se nhan descobert les restes dun a Arcanes (Creta), datat cap al 1700 aC i que reecteix proves de lofrena de sacricis humans tema que serà encarat més endavant. Tot i que aquesta datació pot semblar excessiva a alguns, el temple dAia Irini, a Cea, es remuntaria si més no al 1400 aC. Aquest santuari va ser la seu dun culte a Dionís des del segle VI aC, i ja al segle VIII nhavia estat revitalitzat lús, la qual cosa indica una certa continuïtat. Igualment, a Kato Simi (Creta) sha trobat un temple que mostra activitat cultual des dels volts de 1650 aC i, ja de forma continuada, des del segle XIII aC ns al segle III dC, la qual cosa constitueix un cas ben extraordinari en el nostre coneixement de la religió grega antiga, però que tampoc no ha dentendres com a fet aïllat, anormal.
Cal destacar que, per raons diverses, no ha estat possible de reconèixer amb claredat restes de temples micènics a la Grècia continental. Tanmateix, els jaciments dAmicles, a Esparta, de lAcròpolis, a Atenes, dOlímpia, de Delfos, dEleusis, de Delos, del santuari dApol·lo a Egina, del santuari dHera a lilla de Samos i del santuari dÀrtemis Elafebòlia a Kalapodi, prop de Delfos, garanteixen, amb resultats no sempre satisfactoris, que és més fàcil acceptar com a hipòtesi de treball lexistència daquests temples que no la de la seua negació.
2.5 Els festivals de la religió micènica
Lanàlisi lològica dels textos del lineal B ens està proporcionant agradables sorpreses. Així, Lejeune i Killen sostenen que una tauleta procedent de Tebes parla duna hecatombe, és a dir, del sacrici de cent caps de bestiar, ovelles i moltons en concret, denominats genèricament sa-pa-ka-te-ri-ja, animals per degollar.[25]Paral·lelament, diverses tauletes de Cnosos fan referència a animals destinats a-ka-wi-ja-de, és a dir, , amb destinació a Aquea, la qual cosa causa una certa estranyesa perquè enlloc de Creta no apareix aquest presumpte topònim; per consegüent, si *Aquea no subministra cap producció, ni shi destinen funcionaris o soldats, pot tractar-se duna cerimònia religiosa. Els termes analitzats, a-ka-wi-ja i sa-pa-ka-te-ri-ja, designarien, doncs, la festa religiosa i les ofrenes, respectivament. Daltra banda, sha identicat una sèrie sencera de tauletes, també de Tebes, que conté linventari de partides destinades a banquets ocials, la major part consistents en bestiar. La clau per a locasió en què un palau micènic havia de requerir tots aquests impostos, que indiquen una ocasió especial, apareix en una tauleta de Pilos, on el llistat de les ofrenes té com a destinació un lloc, pa-ki-ja-si, a Sfàgia, i una cerimònia, mu-jo-me-no e-pi wa-naka-te, és a dir, per a la iniciació del rei, dacord amb una interpretació del tot versemblant. Val a dir que Sfàgia és un topònim ben clar quant al seu signicat, com a plural de degollament.
Tot i que el material adduït requereix, per la migradesa de les dades disponibles, duna confrontació constant, es va obrint pas entre els micenòlegs la certesa que la religió del sistema palatí recollia la celebració de cerimònies de gran solemnitat; que hi havia una important ofrena de caps de bestiar, en especial oví, mitjançant un sacrici; que es tractava dactes integrats en el calendari micènic, és a dir, que formaven part dun culte regular en cadascun dels palaus, com ho demostren tant la relativa abundor de les referències com la hipotètica reconstrucció del nom duna daquestes festes religioses, i que alguna daquestes cerimònies tenia, probablement, relació amb lentronització o la raticació del sobirà.
Encara un nou apunt: sha reconegut una sèrie de cerimònies iniciàtiques en un ritual ben denit en el calendari ocial de Pilos, amb ocasió de linici de la temporada de navegació. Aquests ritus formen part també del cicle de festivals palatins, i és lògic que pensem que no es tractaria duna cerimònia ocasional al llarg de lany; ben al contrari, cal acceptar lexistència dun calendari religiós complex i ben delimitat. La relació entre aquest calendari i els propis de les poleis a lèpoca clàssica resulta dubtosa a causa de la nostra manca de coneixement de la religió minoicomicènica. Tanmateix, a propòsit de les panatenees tenim alguna notícia que les relaciona amb festivals anteriors, de molt probable origen micènic.