TEMPS DE QUARANTENA
CULTURA I SOCIETAT DURANT LA POSTGUERRA AL PAÍS VALENCIÀ
(1939-1959)
Edició revisada i ampliada
Josep Ballester
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA 2006
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació dinformació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de leditorial.
Primera edició: Tres i Quatre, València, 1992
© Josep Ballester (1992, 2006)
© Del pròleg: Jaume Pérez Montaner, 2006
© Daquesta edició: Publicacions de la Universitat de València, 2006
Publicacions de la Universitat de València
http://puv.uv.es
publicacions@uv.es
Disseny de la maqueta: Inmaculada Mesa
Fotografia de la coberta: Arxiu J. Alcañiz
Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera
Realización ePub: produccioneditorial.com
Als meus pares.
E no us penseu que parle gens en somnis...
ROÍS DE CORELLA
Lentament edifique i dolorosament aquest cant, que és un cant, més que damor, de ràbia, duna ràbia que funda les dinasties bíbliques...
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
Una represión aplastante cualitativa y cuantitativamente, planificada y certera, dirigida contra toda posible oposición de conducta o ideologia
DIONISIO RIDRUEJO
El caràcter destructiu no el ronda cap imatge.
WALTER BEMJAMIN
PRÒLEG A LA SEGONA EDICIÓ
Es pot dir que lencert de Josep Ballester amb el seu estudi i visió panoràmica de les dues primeres dècades de la postguerra comença ja en el títol mateix: Temps de Quarantena. Temps de confinament o malaltia, dies o nits dincerteses, anys i anys damenaça i presons, despera vigilada, quan el fet simplement de sobreviure amb una mínima dignitat personal era un acte dheroisme que calia renovar quotidianament. Lèpoca de la sospita constant i les grans pors, del marbre subvencionat i la moral a cavall i uniformada, per dir-ho amb les paraules ben gràfiques de Joan Fuster o de Vicent Andrés Estellés, autors que sinicien en la literatura en la primera dècada de la postguerra i escriuen una part important de la seua obra en aquest període, i que, en bona mesura testimonis dexcepció, com se sol dir, o senzillament excepcionals ens donen nombroses mostres ben lúcides i vives daquells anys tenebrosos. Tot això i molt més és aquest «temps de quarantena» que ens narra Josep Ballester.
Per les pàgines daquest llibre desfilen en aquest cas és obligada la recurrent i plàstica referència militar la «cultura» i la «societat» daquells anys de «postguerra (1939-1959); mostres fragmentàries, necessàriament, però bàsiques i més que suficients per a recordar-nos el que van significar aquells anys de feroç dictadura militar i feixista tant per a la societat per al poble valencià sobretot com per a la cultura en general, i de manera molt especial per a la cultura que gosava expressar-se en la llengua pròpia del país. Recordem que el primer acte, i el més espectacular, realitzat a la València ocupada per les tropes franquistes fou el gran «desfile de la victoria», el 3 de maig de 1939, presidit pel general Franco al costat de la senyera del rei en Jaume. Per una altra part, és evident que des del principi les noves autoritats van fer ben explícita la seua voluntat de prohibir i esborrar qualsevol manifestació externa de la llengua o la cultura que pogués parlar de lexistència duna personalitat diferenciada i posar en dubte el paper dEspanya com a «unidad de destino en lo universal». Lo Rat Penat celebrà els seus Jocs Florals exclusivament en espanyol, amb lexcepció del poema guardonat amb la Flor Natural, un cant dexaltació a la figura del «Caudillo». La Universitat de València, per la seua banda, iniciava el curs acadèmic 1939-1940 amb una lliçó magistral titulada «El concepto de nación según José Antonio».
Temps de Quarantena: en el millor dels casos, període de pura subsistència, de bàsica i imprescindible supervivència per a les nostres lletres. La reflexió de Walter Benjamin fugitiu de la dictadura del seu país i víctima també de la que assolà les nostres terres que lautor addueix per a les pàgines inicials del seu estudi, no podia ser més justa i definitiva: «el caràcter destructiu no el ronda cap imatge». Són sobreres les paraules davant duna repressió tot recordant ara la referència a Dionisio Ridruejo meticulosament planificada contra tota oposició imaginable. No poden haver-hi imatges adients per al «caràcter destructiu» de la dictadura franquista; només la hipèrbole del poema i la ràbia del cant: «duna ràbia que funda les dinasties bíbliques», com escrivia Vicent Andrés Estellés. I, encara, per tal de remarcar també una referència a la primera de les quatre citacions inicials amb les paraules de Roís de Corella, «e no us penseu que parle gens en somnis», vull destacar dentrada un dels màxims atractius del llibre: la fluïdesa i la vivacitat que caracteritza la narració daquest «temps de quarantena» que lautor, donada la seua joventut, no va conèixer de manera directa. I amb tot i això, llegim la informació i els esdeveniments que ens conta en certa manera com si els estiguéssem vivint o revivint. Josep Ballester aconsegueix aquest miratge gràcies en part a una acurada bateria de citacions i referències ben dosificades, basades en una investigació exhaustiva, tant pel que fa a les fonts secundàries com a les primàries. No parla definitivament «gens en somnis» sinó de realitats tristament quotidianes; o ens parla, en tot cas, des daquell somni que ens fa veure més clarament, tal com ens ho recordava en versos lapidaris el poeta J. V. Foix; o amb aquell somni «que nos libere de quedarnos dormidos», per aportar una vegada més en aquest escrit una referència a aquell escriptor, Dionisio Ridruejo, falangista i vinculat al franquisme en un primer moment, i després clarament compromès amb la democràcia.
Josep Ballester ens mostra o ens narra la repressió sistemàtica a tots els nivells i al llarg de tot el país realitzada pels triomfadors en la guerra civil i pels seus quintacolumnistes. La por, la presó, la mort, els afusellaments en massa, les denúncies, les delacions, les depuracions i la irracionalitat van ser el pa de cada dia en lEspanya de Franco i en les terres de parla catalana en especial. La implantació del feixisme significà la mort o lexili duna bona part dels intel·lectuals valencians i la presó o el silenci dels que hi van poder sobreviure; en aquest llarg «temps de quarantena», mitjançant la desvirtuació i la manipulació del llegat històric, junt amb la imposició de la censura i lautocensura, les forces vives van fer tot el possible per tal daccelerar el procés de folklorització de la llengua i la cultura pròpies.
Tanmateix, junt amb la repressió hi apareix la resistència cultural. El llibre de Ballester sen fa ampli ressò i va mostrant-nos la represa, lenta i dificultosa, però constant, en la qual en un principi cal destacar, per una part, el paper de Xavier Casp i Miquel Adlert amb leditorial Torre i, sobretot, amb la seua col·lecció «LEspiga», i, per laltra, el de Carles Salvador i els seus col·laboradors en els cursos de llengua de Lo Rat Penat. Ja en la dècada dels cinquanta cobra un pes importantíssim lactivitat de promoció i divulgació del Diccionari Català, Valencià i Balear, dAlcover i Moll, amb la col·laboració de Sanchis Guarner i Aina Moll. Així mateix, és determinant el paper que van jugar les diverses iniciatives editorials, com lesmentada Torre, Sicània o Lletres Valencianes, o el dalgunes institucions, com la Societat Castellonenca de Cultura, per exemple.
Publicada originalment lany 1992, Temps de Quarantena. Cultura i societat a la postguerra (1939-1959) apareix ara com a segona edició corregida i augmentada, amb una nova redacció en molts moments que té en compte les últimes investigacions sobre el tema tractat i contribueix de manera notable a un millor enteniment daquest període. En molts aspectes ha estat i és una contribució capdavantera a aquesta recuperació de la memòria de la nostra història recent que comença a ser imprescindible. Quan aquestes pàgines siguen al carrer els anomenats «papers de Salamanca» estaran ja en mans dels seus legítims dipositaris. Però, quedaran moltíssims «papers de Salamanca», tots els que legítimament pertanyen al País Valencià, per exemple, sense trobar el seu camí de retorn. Josep Ballester ens parla també en aquestes pàgines dels camions i vagons replets de documents oficials i particulars que amb lentrada dels exèrcits del «Glorioso Movimiento Nacional» eixiren de les ciutats de Castelló, València i Alacant en direcció a Salamanca. Un botí de guerra segrestat en lexercici del «justo derecho de conquista», com es va atrevir a dir Gonzalo Torrente Ballester. Com ha escrit lautor de Temps de Quarantena, «després dels vint-i-cinc anys que ha fet la Constitució Espanyola, després de gairebé trenta anys de la mort del dictador, després de tants anys que es va perpetrar aquell espoli, ja seria hora de poder parlar daquests assumptes. Es va fer un pacte de silenci del passat, en la transició de la democràcia, però, a aquestes alçades shauria de poder, no sols parlar clarament i sense embuts, de tot això, sinó tornar a cadascú el que li va ser robat». Aquest llibre és, sense dubte, una franca contribució a aquest imperatiu de parlar sobre una història recent, que continua afectant-nos, sobre la qual encara no sha fet la imprescindible justícia de contar les coses com van ser.
JAUME PÉREZ MONTANER
LA IMPLANTACIÓ DEL FEIXISME I LA REPRESSIÓ
Algunes de les comarques castellonenques van ser durament afectades pels embats bèl·lics del final de març del 1938, quan les tropes sota el comandament del general Antonio Aranda destruïen lanomenat front de Terol en direcció cap al Mediterrani. Daquesta manera, el 4 dabril del mateix any, les tropes rebels entraven a Morella. Era la primera de les comarques del País Valencià que quedava liberada. Deu dies després arribaven a la costa mentre ocupaven Vinaròs. Lavançament, però, de lexèrcit franquista és més lent i penós del que havien calculat perquè el front és molt ampli i els republicans havien establert una línia de defensa molt forta, lanomenada XYZ, que consisteix en posicions fortificades que arriben fins Almenara. Dos mesos més tard, els dies 13 i 14 de juny, les tropes insurrectes al govern legítim van ocupar Castelló de la Plana. Els comandaments franquistes se senten desconcertats davant la resistència. Daquesta manera a principis de juliol, Franco mana reforçar els tres cossos de lexèrcit que actuen al País Valencià amb el CTV italià dirigit pel general Berti i forma un nou cos de lexèrcit amb quatre divisions, el del Túria, al comandament de Solchaga, que marxa cap al sud i arriba fins la línia de resistència que se situa al riu Palància. Les ordres del Generalíssim són prendre la ciutat de València el dia 25 de juliol, festivitat de Santiago Apòstol, sant patró dEspanya, però això és impossible.
Gairebé un any després, el dia 29 de març de 1939 es va fer a la ciutat de València el traspàs de poders. Les negociacions del govern Casado no aconseguiren unes garanties mínimes perquè el que quedava de lexèrcit de la República pogués reintegrar-se o dissoldres. El dia anterior encara es va publicar el darrer diari de la zona republicana, La Correspondencia de Valencia, òrgan de la UGT, i va partir del port el vaixell francés Lizandieux amb alguns dirigents del govern. Es va lliurar la ciutat sense cap resistència. Del poc que quedava de lexercit molts van intentar fugir cap als ports de Gandia i dAlacant amb lesperança dembarcar-se amb algun vaixell, però fou un parany sense cap escapatòria possible. Una veritable ratera. No tardaren moltes hores a aparèixer les primeres banderes bicolors i les primeres patrulles de falangistes. Això implicava «pan para nuestros hogares, porvenir para nuestros hijos y justicia para todos». Al matí, ja havia estat ocupat el govern civil per Ramon Gordillo, lajuntament per Francisco Londres i la Universitat de València per diverses esquadres de quinta columnistes dirigides pel catedràtic Manuel Batlle1. Aquest catedràtic de Dret Civil de la Universidad de Múrcia, dies després va adreçar un escrit al Ministerio de Educación Nacional on relatava el fets:
Ilmo Sr.
Tengo el honor de poner en su conocimiento que como elemento integrante de la 5a Columna que tanta labor ha realizado por la gloriosa causa de la España Nacional, en el momento en que se pensó en la ocupación de Valencia fue el infraescrito designado para que entre otras misiones, por su calidad de Catedrático, ocupar la Universidad y los Centros de Enseñanza asegurando su custodia y observación.
Cumpliendo estas órdenes se personó en la Universidad la mañana del dia 29 de marzo acompañado de Escuadras de dicha 5a Columna y haciéndose cargo de una manera temporal del Rectorado hasta tanto que las Autoridades legítimas pudieran intervenir. Seguidamente, también de un modo provisional, designó a Profesores que fueron perseguidos y expulsados durante la dominación marxista para que se encargaran de los Decanatos de las respectivas Facultades y a otros asimismo dignísimos para que se pusieran al frente de los Institutos y Centros de 2a Enseñanza, todos con la especial y única instrucción de atender a la conservación de los Establecimientos
Durant tot el dia un avió no va parar de llençar publicitat feixista pel centre de la ciutat. A lendemà va desfilar lexèrcit victoriós. El general Aranda va presidir aquesta desfilada des de la balconada de lajuntament. De seguida aparegué el primer número del periòdic Avance al Cap i Casal, òrgan de la III Compañía de Radio y Propaganda al front. El diari, dun sol full, presentava en la primera pàgina una gran fotografia de Franco sota un gran titular on podem llegir:
En el nombre de Dios y de España
Una, Grande, Libre
y el de sus muertos.
Ya tenéis, valencianos, la Patria, el Pan y la Justicia.
¡¡Franco, Franco, Franco!!
¡Viva el Caudillo! ¡Arriba España!2
O quan es conta lentusiame de com van ser rebudes, segons lúnic mitjà de comunicació permés, les tropes ocupants de la Nueva España:
La emoción vivida por la capital, el entusiasmo no desbordante que en el día de ayer se apoderó de la ciudad, no ha sido más que un exponente magnífico del vivido por la provincia. Játiva, Ontiniente, Gandía, Sagunto, Albaida, así como la hermana ciudad de Alcoy, junto a otras de menor población, se han manifestado entusiásticamente vitoreando a España y al Caudillo. El Orden más absoluto reina en nuestra región. Los antiguos militantes de Falange se han hecho cargo provisionalmente de los puestos directivos, asegurando el normal desenvolvimiento de la vida ciudadana.3
Ocupava la ciutat la División del Cuerpo del Ejército de Galícia, també lanomenada Bandera Valenciana de la FET y las JONS formada per evadits del país en començar la guerra, el Batallón de Arapiles de la 57 Brigada i el Tercer Tambor de Regulares de Ceuta. El parte oficial deia: «En Levante se llevó a cabo la ocupación de la capital de Valencia, siendo recibidas las fuerzas españolas con entusiasmo inenarrable, y funcionando ya en ella todos los servicios públicos» (ALP para 1940: 165). El mateix dia, la divisió Litorio del Corpo di Troppe Volontarie, comandada pel general Gastone Gambara, ocupà la ciutat dAlacant, i preparà el setge al port, on hi havia prop de vint mil fugitius que tenien lesperança de ser evacuats4. La realitat, però, fou una altra. Van ser la primera carn de canó que va omplir els camps de concentració. Hom calcula que al País Valencià shabilitaren al voltant duna trentena de camps on van viure inhumanament i on un gran nombre daquelles persones moriren duna manera tràgica.