Segons els mitjans de comunicació de la Nueva España, durant uns dies, lentusiasme del poble arribà al frenesí. Talment el moment de lentrada de les tropes salvadores:
Esta fue la aclamación con que Valencia recibió a las tropas nacionales, a su entrada en nuestra ciudad. ¡Franco! ¡Franco! ¡Franco! era el grito general que brotaba de los labios de todos los valencianos como exclamación suprema y insuperable de gratitud y de aspiración. Porque la verdadera Valencia, la que con horribles torturas ha venido sufriendo la tiranía roja más de dos años y medio, la que la desgracia hiciera que no pudiese sumarse al Glorioso Alzamiento; la que marca, en una trayectoria de siete siglos, desde que la cristianizó el invicto Monarca Jaime l, su acendrado espíritu religioso y jamás desmentida lealtad a los grandes principios de la hispanidad; la que siendo siempre amantísima guardadora de sus seculares tradiciones, fue constantemente muy española; esa Valencia se halla, tan identificada con el providencial Caudillo que liberó la Patria común y salvó la civilización occidental del poder marxista.5
La realitat per a la majoria del poble era, però, una altra de molt diferent. Sestava ensinistrant una brutal maquinària basada en tota classe de lleis, de decrets, dordres i de comunicats per a poder instrumentalitzar la repressió. Lobjectiu primer era consolidar la victòria de les armes, al preu que fos. Encara que la premsa comentava que es realitzaria una «política de redención, de justícia y de engrandecimiento»6 Ocupat tot el País Valencià, les autoritats militars sen fan càrrec. El primer que hom féu va ser la implantació de la llei marcial a «los territorios ocupados y ganados para España». Citem, únicament, el tercer punt daquesta llei7:
Serán estimados como delitos de rebelión: insultos y provocaciones a individuos pertenecientes a las Milicias armadas o personal civil del Movimiento; la propagación de noticias falsas, tendenciosas, o aún verdaderas que sean perjudiciales a la causa nacional; ademanes, gestos, etc., que sean de carácter subversivo; publicaciones, propagación, ocultación, tenencia, etc., de escritos clandestinos no censurados; emisión por radio, recepción de emisiones rojas; atentados, sabotajes y las denuncias falsas; las reuniones del tipo que sean (no más de tres personas); la no colaboración con la polida a la hora de realizar denuncias sobre malhechores, la ocultación o la no delación de tenencia de armas de fuego.
Des del mateix dia trenta va començar a actuar a València la Columna de Orden y Policía de Ocupación sota les ordres del coronel Antonio Aymat. Aquest dividí la ciutat de València en sis sectors, cadascun a les ordres dun comandant que baté la ciutat, i que estava ajudat pel coronel auditor Fernández Valladares i vuitanta-sis tinents que cobrien els jutjats de la resta de pobles de la província. Aquesta columna tenia diverses funcions, però especialment com comenta Aymat, la «depuración del personal civil». És a dir, «la detención de personas responsables de delitos cometidos bajo el dominio rojo... sin descanso, con las miras del interés general de la Patria, y necesitando para ello el concurso ciudadano, por lo que se hace presente a todos los buenos españoles, el deber en que están de prestar su ayuda, denunciando toda persona a quien pueda imputarse delito alguno, adviertiendo que de no hacerlo se hace culpable de encubrimiento»8. També va realitzar la conducció dels presoners des de la ciutat de València als camps de concentració. Es vanagloriava el 4 dabril dhaver evacuat quatre trens amb més de sis mil presoners. Dos dies després dhaver entrat lexèrcit alliberador, el Consell Permanent va veure la causa sumaríssima contra Loreto Apéllaniz, i vint membres del Servei dInformació Militar de la República foren afusellats lendemà al matí. Començava la política «de redempció i de justícia» que shi havia promès. Havia arribat lEspanya de Franco.
Sinicia així un procés llarg i penós de purificació, deliminació i de classificació dels vençuts, tant la població civil com els excombatens de lexèrcit de la República. El Govern Militar de València i dAlacant ordenava la presentació de tots els «individuos del ejército rojo» al camp de concentració més proper.
Shavia creat un clima dodi, tensió i propagació de denúncies i delacions que encoratjaven les autoritats civils i militars. Tant en la mateixa llei marcial que apuntàvem abans, com en notes específiques per al cas, el Govern Militar requeria i, fins i tot, coaccionava, a denunciar els veïns. Hom establí centres especials darreplega i admissió de denúncies. Ací tenim la primera nota del nou govern:
NOTAS DEL GOBIERNO MILITAR Toda persona que conozca la comisión de un delito llevado a cabo durante la época de dominación roja, se halla obligada a denunciar el hecho ante el jefe del sector a que corresponda su domicilio, a fin de llevar a cabo en la debida forma el espíritu de justicia que anima a nuestro Caudillo9
A Alacant i a les comarques del sud, com a la resta del país, es repeteix loperació, hom demana la col·laboració i les denúncies dels ciutadans. El capità jutge de Dénia, el 18 dabril, ordenava a lalcalde que comunicés als seus veïns la creació del Juzgado Permanente de Denia-Pego, al pis principal de la casa número quatre del carrer de Diana, «donde serán recibidas, con un horario de 10 a 13 horas y de las 16 a las 19 horas, cuantas denuncias debieran formular los conocedores de hechos delictivos que se persiguen», sesperava, naturalment, que els ciutadans col·laborassen amb «decisión y patriotismo» (Ramos, 1974; vol. III: 258).
Els governadors civils, i especialment el de València, Planas de Tovar, van parar molta atenció en la tasca de conscienciació de masses, i ordenà, mitjançant circulars en el Boletín Oficial de la Provincia o en els periòdics, la col·laboració. No necessita cap comentari, pel to imprès, la circular apareguda en el BOP de València el dia 4 dabril de 1939: «es absolutamente necesario, y así lo ordeno, que cuantos informes se reclamen a los Presidentes de las Comisiones Gestoras municipales de esta provincia por los Juzgados Militares, sean evacuados sin pérdida de tiempo alguna y con toda preferencia».10
Les autoritats franquistes, per dur a terme la repressió, no es limitaren a emprar les forces de lexèrcit, la policia i les milícies de Falange Española Tradicionalista y de las JONS. A més a més, les autoritats invitaren a participar en la repressió un grup de gent molt especial, sobretot aquelles persones que haguessen sofert presó i condemna a la zona republicana, per haver actuat a favor de la causa franquista. És a dir, la Nueva España es basava en la sembra de la venjança i de lodi. Heus ací un fragment daquesta invitació:
JEFATURA NACIONAL DE SEGURIDAD Recluta personal voluntario para realizar las funciones de Investigación y Vigilancia. La Jefatura Nacional abre en Barcelona la recluta de personal voluntario para realizar las funciones de Investigación y Vigilancia, por un plazo no inferior a la duración de la campaña y con la gratificación de 300 pesetas mensuales. Estos voluntarios se titularán agentes provisionales de Seguridad y serán reclutados precisamente entre personas de probada adhesión al Movimiento Nacional, siendo preferidos aquellos que sufrieran prisión y condena por haber actuado en campo rojo en favor del triunfo de nuestras armas.11
Les autoritats franquistes, per dur a terme la repressió, no es limitaren a emprar les forces de lexèrcit, la policia i les milícies de Falange Española Tradicionalista y de las JONS. A més a més, les autoritats invitaren a participar en la repressió un grup de gent molt especial, sobretot aquelles persones que haguessen sofert presó i condemna a la zona republicana, per haver actuat a favor de la causa franquista. És a dir, la Nueva España es basava en la sembra de la venjança i de lodi. Heus ací un fragment daquesta invitació:
JEFATURA NACIONAL DE SEGURIDAD Recluta personal voluntario para realizar las funciones de Investigación y Vigilancia. La Jefatura Nacional abre en Barcelona la recluta de personal voluntario para realizar las funciones de Investigación y Vigilancia, por un plazo no inferior a la duración de la campaña y con la gratificación de 300 pesetas mensuales. Estos voluntarios se titularán agentes provisionales de Seguridad y serán reclutados precisamente entre personas de probada adhesión al Movimiento Nacional, siendo preferidos aquellos que sufrieran prisión y condena por haber actuado en campo rojo en favor del triunfo de nuestras armas.11
Encara que en els diaris i en els mitjans de comunicació hom parlava de normalitat, dun Nuevo Estado oficialment en pau, la realitat era tota una altra. La por, la presó i la mort es respiraven en lambient. En les notícies dels periòdics, sempre apareixien les llargues llistes de detinguts per la Columna de Orden y Polida de Ocupación. O les notícies on es parlava de com duna manera imperturbable saplicava la justíca:
La Justicia de Franco, la de la nueva España serena e imperturbable, va cumpliendo su cometido dia a dia, hora a hora, separando de la sociedad a aquellos que por sus delitos o crímenes constituyen un peligro y una mancha para la misma. Así, en el plazo comprendido entre el 30 de mayo y el mismo dia de abril, han sido impuestas por las Autoridades más de 200 penas de muerte, perteneciendo los sentenciados no solo a la clase que podríamos llamar popular, sino también a la milicia y clase distinguida.12
El pitjor, però, era el que sesdevenia a les pleníssimes presons i als camps de concentració. Aquests es convertiren en veritables amagatalls de terror. Sobre la situació als camps de concentració vegeu Llarch, 1976 o el documentat treball de Gabarda, 1993, on fa una magnífica investiga-ció sobre els afusellats per la repressió franquista al País Valencià. A tall dapunt sobre aquest aspecte, el que va succeir el 24 dabril de 1940 a la presó de Castelló; un pres es va negar a agenollar-se durant la celebració duna missa, i com a escarment fou afusellat al pati mateix de la presó. Una Comissió Inspectora de la Direcció General de Presons, no estant dacord amb la lleugeresa de la sentència, ordenà lexecució de vint-i-cinc presos més lendemà. La irracionalitat era el nostre pa de cada dia. I la justícia, «serena e imperturbable, va cumpliendo su cometido día a día, hora a hora, separando de la sociedad a aquellos que por sus delitos i crímenes constituyen un peligro y una mancha para la misma».
A més a més, daquesta manera hom restablia lordre que Déu volia, com sapressà a explicar lesglésia, i sobretot sa santedat Pius XII. En el seu missatge va comentar, amb unes imatges molt taurines, que en cada cruïlla de la història, en cada moment decisiu en els quals la nostra civilització «universal i cristiana» es trobava en un tràngol dangoixa, «Espanya ha eixit pels camps del món a bregar i torejar per les batalles de Déu». 13
Les depuracions tenien uns objectius perfectament clars i definits, uns interessos molt concrets, per això arriben a una exacerbació tan intensa. Els vencedors procedeixen a la liquidació de lenemic per poder resituarse en una posició segura de domini polític i econòmic. Calia extirpar de la societat el verí roig. Així, les institucions locals, els ajuntaments i les diputacions, regides pels nous administradors imposats pel règim, començaren la tasca de purgar els seus treballadors. Lajuntament de València, a finals de novembre de 1939, el Jutjat Depurador de Funcionaris Municipals havia instruït un total de 2.375 expedients. Entre els separats del seu treball definitivament hi trobem, entre altres Maximilià Thous Orts i Maximilià Thous Llorens. La Diputació de València, de seguida, va iniciar lacció depuradora dels funcionaris. Shi revisaren expedients lany 1943, el 1947 i fins ben avançada la dècada dels cinquanta. A més a més, aquesta conducta políticoadministrativa va tenir el seu paral·lel a tota ladministració. Josep Picó (1982) dóna unes dades sobre aquests fets: a la Diputació de València foren sotmesos a expedient més de la meitat dels seus treballadors, un total de 564 treballadors. A lAjuntament dAlacant es van admetre, sense càrrec, cent cinquanta-nou persones, i en van ser expulsades setanta-sis. El governador, Planas de Tovar, el 29 de juny de 1939 publicava la següent nota: «Estimaba de alta necesidad en defensa de nuestra causa la depuración de los porteros, pues la mayoría de ellos durante la guerra han prestado colaboración al Gobierno marxista, y, en consecuencia, siendo causa de muchos fusilamientos, a pesar de lo cual todavía hay propietarios encubridores» (Apud, Picó, 1982: 13).
Molts dels nostres intel·lectuals van tenir greus problemes amb les noves autoritats, entre ells cal destacar Manuel Sanchis Guarner i Adolf Pizcueta; daquest darrer, dinamitzador cultural de lanomenada generació de 1930, no es tenen massa dades sobre els seus problemes amb la justícia franquista. Pérez Moragon (1990) comenta, basant-se en un testimoni de Manuel Sanchis Guarner, verbal i massa inconcret, que va patir un breu empresonament. Adolf Pizcueta, per contra, mai no en parlà. El motiu va ser, segurament, la pertinença a la maçoneria. Per sort, una repetida i estranya modificació del nom i algun suborn en el moment adequat van fer el miracle.
Així mateix, va participar en la cacera la Junta del Col·legi dAdvocats de València, elegida al començament de juliol de lany de la Victoria, els tres primers actes de la qual foren:
a) expressar la seua adhesió al cap destat,
b) nomenar col·legiats perpetus dhonor José Calvo Sotelo i José Antonio Primo de Rivera, i
c) procedir a la depuració de lletrats (Reig/Picó, 1978: 13).
Aquest trist exemple donat pels defensors de la justícia exemplifica, millor que no cap altre, els fonaments de lestat que simposava. Recordem que des que la Junta de Burgos havia decretat el 28 de juliol de 1936 lestat de guerra i que sallargà fins a juliol de 1948, la justícia es va militaritzar, daquesta manera tots els delictes, fossen civils o militars. estaven sotmesos al codi de justícia militar i el consell de guerra es va convertir en un procediment habitual de les noves autoritats. Les depuracions van arribar a tots els funcionaris de lestat i, és clar, els mestres i ensenyants eren un cos molt valuós i necessari per al règim. Entre els docents les depuracions van ser especialment dures ja que tenien fama dun col·lectiu roig i perillós per les idees que havien propagat. Així, a tall dexemple, el nou rector de la Universitat de València, el primer que va fer fou iniciar la purga de responsabilitats polítiques de la totalitat dels seus funcionaris i la repressió paral·lela en làmbit universitari. Fou nomenat, de seguida, un jutge instructor per a la depuració del personal, el catedràtic de mineralogia i botànica, Francesc Beltran Bigorra, amb amplis poders com demostra una carta del rector al director de la presó Model: «[...] cuantas facilidades sean posibles al dador de la presente comunicación, catedrático y decano de la Facultad de Ciencias de esta Universidad y Juez instructor nombrado por la Superioridad para la depuración del personal docente de esta Universidad, a fin que pueda celebrar unas diligencias de interrogatorio [...]». Si llegim el discurs dobertura del curs acadèmic 1939-1940 a la Universitat de València, ens deixa ben palés com es pretenia que fos aquest estament investigador i científic en el futur, el títol que portava era «El concepto de nación según José Antonio» a càrrec del professor Francisco Alcayde14: