Hi ha altres casos pràctics del tractament diferenciat que les autoritats franquistes atorgaren al País Valencià. Així es desprèn de la naturalitat amb què Josep Giner, aleshores lector de leditorial Sicània, escriu un text en català dirigit a la censura per a lautorització deditar Històries casolanes. Narracions i rondalles de la muntanya alacantina de Jordi Valor: «Les narracions folklòriques [...] són quadrets de la vida rural de les muntanyes de la província dAlacant, contades amb un llenguatge sucós i casolà [...] No hi ha res contra la moral, les bones costums, ni contra res del Règim. Al contrari: hi ha un pur patriotisme espanyol en totes elles, un patriotisme falangista, amor a lexèrcit, etc.» (Gallofré, 1991: 338). O quan es demanaren els permisos per a publicar tres gramàtiques de la llengua catalana: Gramàtica valenciana de M. Sanchis Guarner, Lliçons de gramàtica valenciana de Carles Salvador i Gramàtica catalana de Josep Miracle. Les dues primeres no van tenir cap problema; per contra, la gramàtica de Miracle tingué moltíssims entrebancs. Sembla que la procedència geogràfica era un perill. Daquesta manera, alguns dels decrets adoptats pel nou estat contra el Principat no foren aplicats contra el País Valencià. Això, però, sempre que fem referència només a lopressió lingüística i nacional, ja que, segons certifica Gabarda (op. cit.: 39), la repressió del franquisme quant a afusellats i executats al País Valencià va sobrepassar el 2,34 per mil de la seua població, mentre que al Principat no superà 12 per mil. Una diferència ben considerable que sexplica ja que a Catalunya, centenars de milers dels vençuts van tenir la possibilitat darribar a passar la frontera francesa. Mentre que al País Valencià, el darrer reducte republicà en caure en mans dels revoltats la qual cosa no oblidaran mai van quedar sense cap eixida i sense cap possibilitat de marxar cap lexili.
Així, tal com comentàvem, al País Valencià les autoritats franquistes van ser tolerants amb cert valencianismo bien enendido. Això sempre que darrere hi hagués un motiu de desvirtuació i de manipulació de la nostra cultura19. Aviat es va autoritzar a reprendre la vida social de Lo Rat Penat. Cal dir que aquesta vida social de la institució valencianista era limitada a les manifestacions més inofensives i més folkloritzades: repartir mones de Pasqua el Dissabte de Glòria o restablir els Jocs Florals. Això, al Principat era totalment prohibit. Així, els Jocs Florals de Barcelona, que des del 1859 se celebraven cada any el primer diumenge de maig, foren desautoritzats. Hom no podia, tanmateix, qualificar seriosament de separatista una festa literària que havia estat presidida, com a mantenidor, per Menéndez y Pelayo, i de la qual havia estat nomenada reina de la festa la reina mare dEspanya, María Cristina. Ernesto Giménez Caballero els havia condemnats amb aquests mots: «Aquella institución provenzal y medieval de los juegos florales del «amor platónico» (moral de adulterio) con las reinas, sus pajes, sus flores naturales, sus trovadores y sus discursos [...]. Y los primeros nombres de los trovadores catalanes los primeros «infieles» comienzan a surgir en esta etapa floral: Rubió y Ors, Antonio de Bofarull, Mariano Aguiló, Milá Y Fontanals, Llorente, Víctor Balaguer... Era la primera vanguardia que había de abrir camino, con su táctica de «fuego floral» al grueso de las fuerzas separatistas que detrás avanzarían». (Apud, Benet, op. cit.: 386.)
També trobem altres diferències de comportament i grau de tolerància de les autoritats del Principat i el País Valencià. Així, al Principat quedava absolutament prohibida la representació dobres teatrals en llengua catalana. I no solament per les companyies professionals, sinó que també quedava prohibida la representació dobres teatrals per companyies amateurs. La prohibició arribà a lextrem dinterdir les tradicionals representacions de La Passió que es feien a molts pobles durant la quaresma i la Setmana Santa. A Barcelona i província, el governador civil va prohibir fins i tot la representació de les tradicionals obres teatrals nadalenques conegudes com Els pastorets. En canvi, a la ciutat de València, quan encara no feia un mes de lentrada de les tropes del general Aranda, salçaren els altars del Mercat i el Tossal, tot coincidint amb les festes de sant Vicent, i shi representaren els tradicionals miracles. Cal dir, però, que fou lúnica manifestació teatral en la nostra llengua que es va consentir durant molts anys. I per què darrere hi havia un clar intentent dinstrumentalitzar la figura del sant a favor dels ideals del Movimiento. Segons els mitjans de comunicació daquell moment, el patró de la ciutat havia actuat a favor dels revoltats contra la República, i es va entrar a València sense vessar una gota de sang gràcies a ladvocació que segueix a continua-ció: «Pare Sant Visent Ferrer,/ naixcut en lo carrer de la Mar,/ batejat en Sant Esteve,/ tants de milacres que fas/ fes que Valencia se entregue.»20
Un altre exemple de certa major permissibilitat al País Valencià respecte al Principat fou la utilització dels símbols. Les noves autoritats docupació van prohibir totalment lexhibició de la bandera catalana al Principat. Van obligar a retirar-la de tots els centres oficials i privats, i la seua exhibició i possessió van ser sancionades severament. Al País Valencià no fou així en principi. La Senyera va presidir, al costat de Franco, el desfile de la victoria que es va celebrar a la ciutat de València el tres de maig de 1939: «Con el ceremonial marcado por nuestra gloriosa Señera saliera del Ayuntamiento, ayer mañana, a las 9.30, el Cabildo Municipal, [...] trasladaron la citada enseña valenciana desde la casa de la ciudad al altar que hemos citado antes, colocándola a la izquierda del mismo, dábanle guardia de honor cuatro guardias de Paseo uniformados. Llevaba la invicta bandera del Rey D. Jaime el teniente alcalde señor Colombia [...]»21. O quan lendemà el nou batlle de la ciutat, Joaquim Manglano, Baró de Càrcer, va lliurar al general Franco una reproducció de la Senyera, «que recogió con viva emoción y demostró su gratitud por lo que representa el obsequio de esta gloriosa enseña; y al final de sus cariñosas frases, dijo que la guardaba como una reliquia»22. Fins i tot, unes setmanes més tard va ser transportada a Madrid per participar en la gloriosa desfilada de la Victòria.
«(...) sus vivos colores reflejarán en adelante, además de nuestras glorias pretéritas, el desfile brillantísimo de Madrid, resumen y principio de los afanes imperiales de la Nueva España. Así lo entendió el público cuando saludaba a la Senyera valenciana con los gritos de ¡Franco! ¡Franco! ¡Franco!23
No volem donar la imatge que no hi havia un ambient constrenyedor al nostre país, perquè sí que hi era. A tall dexemple podem citar el cas de Calatayud Bayà que, per parlar en valencià en lhomenatge que es féu al general Aranda en Lo Rat Penat, fou amenaçat danar a la presó pel governador civil Francisco Javier Planas de Tovar o el veto a la Balada del cor distret de Bernat Artola, per ser escrita en la llengua autòctona, en el certamen literari de les Festes de la Magdalena de lany 1945. Però les autoritats franquistes utilitzaven al seu arbitri les disposicions contra de la llengua. Podem dir que hi havia una prohibició tàcita. Hom jugava amb certa subtilesa contra el seu ús. Així, trobem en la premsa avisos no directes sobre la prohibició: «Barcelona. La Real Academia Española ha comunicado al gobernador civil de la provincia haber visto con profunda simpatía la campaña para el establecimiento del uso público del idioma español24». El que sorprèn, però, és trobar, dos dies després de la visita del Caudillo a València un article titulat: «Treinta y dos meses de literatura valenciana»,25 on es comenta la literatura autòctona publicada durant la guerra, i entre els llibres que shi destaquen, meravella la citació i lelogi dun llibre dAntoni Igual Úbeda, Històries del País Valencià (1937), escrit en català i dun autor que fou empresonat. Això era impensable al Principat.
Laparell oficial de lesglésia va estar, des del primer moment, al costat de la insurrecció militar, que qualifica de cruzada, en defenda de la religión y de la civilización cristiana i des del primer dia va ocupar una posició privilegiada. I amb la victòria de les tropes franquistes, hom restablia lordre volgut per Déu, com sapressaren a explicar les autoritats eclesiàstiques. Els revoltats necessitaven una mediació ideològica que legitimés lextermini dels enemics de lEsglésia i el domini dels bons (Reig/Picó, op. cit.). Els calia una justificació transcendent. La brutalitat i la repressió del Nou Règim imposat no podia recórrer ni a la superioritat de la raça ni a la grandesa imperial dels cèsars romans. Calia buscar limperi dels Reis Catòlics, de Cisneros o del Cid. En acabar el conflicte bèl·lic, el papa Pius XII, de seguida va enviar una felicitació al general Franco, tot esmentant-lo a ell i lEstat que representava com guia de la cristiandat: «La nación elegida por Dios como principal instrumento de evangelización del Nuevo Mundo y como baluarte inexpugnable de la fe catòlica, acaba de dar a los prosélitos del ateismo materialista de nuestro siglo la prueba más excelsa de que por encima de todo están los valores eternos de la religión y el espíritu». I afegia a la fi de les seues paraules: «...el Caudillo Franco es el hijo predilecto y el más querido de la Iglesia entre los jefes de Estado».
A lendemà de la desfilada de la Victoria a Madrid, concretament el vint de maig de 1939, el cardenal Gomà, primat dEspanya, va donar a besar Franco el lignum crucis a la porta de lesglésia de Santa Bárbara, de las Salesas Reales, on va entrar el Caudillo sota pali. On el general va depositar la seua espasa victoriosa davant el miraculós Crist de Lepanto, que shavia dut expressament de Barcelona per a la solemne ocasió.
Inclús Antoni M. Marcet, labat de Montserrat, va escriure en el pròleg del llibre El valor educativo de la liturgia católica del cardenal Isidre Gomà, en la segona edició de lany 1940, no desdeia gens en loratòria eclesiàstica del moment: «Han pasado ya tres años, quizá los más terribles y los más gloriosos de la historia de España, en los que toda una civilización bimilenaria ha estado en peligro de hundirse en la más desenfrenada barbarie. El generoso y heroico esfuerzo de todo un pueblo ha hecho de lo que habían de ser las ruinas el pedestal de su gloria. De una España arruinada y envejecida ha salido una España nueva, con un espíritu joven y heroico: Recedant vetera, nova sint omnia, parece ser el anhelo unánime del pueblo español en la hora presente. Todo lo de antaño, lo decadente, lo bastardo debe desaparecer para dar lugar a lo tradicional y auténtico, que es lo que sólo y siempre puede ser con verdad nuevo.»
Daquesta manera el millor aliat que podia trobar el franquisme era lesglésia. Monsenyor Melo, arquebisbe de València pocs anys després del conflicte bèl·lic, ho explica, molt bé, en la seua primera pastoral:
Como tromba asoladora, la revolución contra Dios y contra la Patria pasó devastando suelo español, arrasando vuestros feracísimos campos valencianos, asesinando sacrílegamente venerables prelados y sacerdotes, segando la vida de hombres honrados. Pero Dios suscitó como enviado del cielo al Caudillo invencible, lo empeñó en una nueva y sagrada cruzada... Loor y agradecimiento al Caudillo y al Ejército que con indefectibles aciertos han defendido una causa universal y han triunfado en ella. (Apud, Picó, op. cit.: 35.)
Segons larquebisbe Melo, els vencedors en la Guerra dEspanya eren el braç de Déu justicier i purificador. I daquesta manera beneeix les seues accions. Lesglésia esdevindrà la guardiana de la moralitat de cada racó de la població. Així vigilarà una part important del poder, i de les zones primordials de la configuració de la societat. Serà obligatori lensenyament de la religió, i al mateix temps lesglésia controlarà tota leducació. Hom sacralitza tots els esdeveniments de la vida. Festes i costums, després de la guerra, es carreguen de contingut confessional. Les falles passaren a tenir un gran bagatge fervorós i de devoció. Tots els actes estaven precedits duna missa i, fins i tot, el patró sant Josep passà a un segon ordre, per lOfrena a la Mare de Déu. El seu antecedent va ser la Festa a la Clavariessa que es va celebrar els anys 1941 i 1942, on les autoritats descobriren que lacte, convenientment fomentat, podria abastar un alt nivell de moralització espectacular i pietosa com ha esdevingut al llarg dels anys. Lexamen per part de lesglésia de la moral pública era ben estret, fins i tot es va arribar a prohibir els balls, tant públics com privats, per considerar-los immorals, llevat de «las jotas serranas» com proclamava un pasquí de lèpoca. Un exemple daquesta exagerada vigilància moral la veiem en el jesuïta Jesús Ayala, que va ser un dels fundadors de lAsociación Católica Nacional de Propagandistas, i va publicar el llibre Consejos a los jóvenes (1947), on lautor passa revista als perills moderns que té la joventut:
El cine es la calamidad más grande que ha caído sobre el mundo desde Adán acá. Más calamidad que el diluvio universal, que la guerra mundial y que la bomba atómica.
Un chico no demostraría excesiva delicadeza si llamara por teléfono a una chica con la cual no estuviera en relaciones. Una chica a un chico, no digamos.
Por consiguiente, bailadora y virtuosa son incompatibles. ¿Cuándo no lo serán? [...] Cuando en vez de tocar la orquesta un tango, toque el Tantum ergo.
Nosotros hemos visto a una muchacha de buena familia, y ya de dieciséis años, jugar como los chicos a la rayuela. Eso es intolerable, es decir, indecoroso en ella.
Que no leas tanta novela, aunque sean de literatos limpios e ilustres; perderás el tiempo, exaltarás la fantasía, te quitarán el gusto de la lectura seria, enfriarás tu devoción, tendrás escrúpulos. (Apud, Rodríguez-Puértolas, 1986: 660.)
Lesglésia tenia el paper de definir què era la decència, el pudor i, sobretot, la Veritat, així el nou ordre quedava garantit gràcies a laparell repressor i a la benedicció de les autoritats religioses, on la seua presència era constant i inexorable26.
Una qüestió que, crec sha de comentar encara que siga de passada, és aquella referent allò que podríem anomenar el botí de guerra documental. En concret, al lladronici i a la requisa de tot tipus de papers, ja fos privat o de les institucions democràtiques que va realitzar lexèrcit del Glorioso Movimiento Nacional. Segons entraven les tropes franquistes en el nostre territori els equips descorcoll feren la seua tasca fins a la capital de la Plana on es va deixar el dipòsit de la documentació fins arribar a València ciutat. I pentinaren com tenien costum lurbs i els voltants. No sols espoliaven les seus dels partits sinó també cases particulars com, per exemple, la de ladvocat de Castelló, Felip Aragonés o la del dirigent desquerres, Josep Santacreu don sendugueren correspondència privada, llibres, efectes i fotografies.
Tot això ve a col·lació dels arxius anomenats de Salamanca, fons en el qual hi ha entre daltres, cartells, llibres, correspondència, documents, fotografies, revistes, banderes i altres objectes tant privats com públics que es va requisar en entrar les tropes feixistes a mesura ques anaven ocupant i guanyant per a Espanya els nostres pobles i les nostres ciutats. Si accedim a la web de lArxiu, ens apunta molt clar el seu origen: «La Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos para el ejército de Franco obtenía selectivamente en las unidades administrativas de diversos organismos e instituciones en diversos frentes durante la Guerra Civil. Estos documentos se reunían en las delegaciones territoriales de Recuperación de Documentos y desde éstas se enviaban a la Delegación Central de Recuperación de Documentos de Salamanca, constituyendo una de las Fuentes básicas de información para el Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo creado el 1940».