Tot això ve a col·lació dels arxius anomenats de Salamanca, fons en el qual hi ha entre daltres, cartells, llibres, correspondència, documents, fotografies, revistes, banderes i altres objectes tant privats com públics que es va requisar en entrar les tropes feixistes a mesura ques anaven ocupant i guanyant per a Espanya els nostres pobles i les nostres ciutats. Si accedim a la web de lArxiu, ens apunta molt clar el seu origen: «La Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos para el ejército de Franco obtenía selectivamente en las unidades administrativas de diversos organismos e instituciones en diversos frentes durante la Guerra Civil. Estos documentos se reunían en las delegaciones territoriales de Recuperación de Documentos y desde éstas se enviaban a la Delegación Central de Recuperación de Documentos de Salamanca, constituyendo una de las Fuentes básicas de información para el Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo creado el 1940».
Lorganisme encarregat de lespoli fou el Derd (Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos), valga la ironia en això de recuperació, que va ser creat pel Decret del 26 dabril de 1938 pel ministre de lInterior, Ramón Serrano Suñer, després es digué Dnsd (Delegación Nacional de Servicios Documentales), i el màxim responsable fou Marcelino de Ulibarri y Eguiraz fins que es va dissoldre lorganisme lany 1977. Les operacions es feien després docupar un poble o una ciutat per aquesta sinistra organització, la columna dOrden y Policía, les milícies falangistes i els voluntaris que sapuntaven. Daquesta manera a lArxiu de Salamanca es va crear un banc de dades documentals impressionant on després es distribuïa la informació a lAuditoria de Guerra de lexèrcit docupació, els Tribunals de responsabilitats polítiques i el Tribunal Especial de Represión de la Masonería y el Comunismo, més tard, anomenat Tribunal de Orden Público. Aquesta gran operació de confiscació i també de destrucció testimonial era una acció molt ben planificada i com a suport a la posterior repressió, però no era lúnic motiu, laltre objectiu tractava de destruir la memòria històrica dels vençuts.
De tot aquell gran segrest de documentació, del País Valencià hom té la constància que de Castelló, tres setmanes després docupada la ciutat, van eixir un parell de camions plens de lligalls i sacs en direcció cap a Salamanca. Així mateix uns mesos després un vagó. El dia 28 de setembre de 1939 van eixir de València tres vagons més. Van deixar tres tones de papers rebutjats que es van vendre com a pasta de paper. De la ciutat dAlacant el dia 21 de juny van eixir dos vagons de documents cap a la ciutat castellana. Unes set-manes després eixia un altre vagó des dAlacant. Les feines descorcoll de les tres províncies encara van durar molt de temps, ja que el novembre de lany 1943 es van enviar diversos vagons més des de terres valencianes cap a loficina central. Pel que sembla una gran quantitat de documentació. En una carta del cap del Derd a València a finals de 1939 al màxim responsable, Marcelino de Ulibarri, entre altres coses li comenta, «la documentación es más considerable de lo que podíamos pensar». Així mateix, se sap que entre els papers expoliats hi ha dalgun arxiu parroquial que no tenia res a veure amb la guerra, es tractava de fons del segle XVII i XVIII, així i tot va ser tramés. Un botí de guerra sempre és un botí.
Joaquín Manglano, baró de Càrcer, que va ser després el primer alcalde franquista de València, abans dentrar les tropes va facilitar informació sobre els membres de la subversió des del seu punt de vista i també els llocs on escorcollar per fer les fitxes i arreplegar informació. A banda de la que ja havien anat acumulant com informava el coronel Aymat, «el número de los detenidos hasta el momento actual se eleva a varios centenares; y es natural que así ocurra, por cuanto la Columna venía ya preparada con magníficos ficheros de elementos indeseables de todos los residentes en la capital y cuyo número de fichas pasa de cien mil»27. La màxima autoritat de la ciutat també parla de les persones de confiança que podrien treballar en aquesta tasca, on destaca el cap de la FET valenciana, Rincón, però, així mateix trobem com desqualifica la resta dels membres de la Falange local i diu: «la mayoría de los documentos que figuran en la organización y en la dirección de FET valenciana son francamente izquierdistas, muchos de ellos no han ido jamás a la iglesia, el jefe de los rotarios valencianos es el tesorero, la procedencia de la mayoría es blasquista y maurista y en estas condiciones no es posible confiarles la recogida de documentación». És ben curiós. Des de la banda franquista es feia una llista i uns informes sobre on anar a cercar documentació. Per exemple, leditor M. Quero y Simón destacava pel que feia al País Valencià la urgència descorcollar leditorial Prometeo dels fills de Blasco Ibáñez, lEditorial Estudios de J. Juan Pastor, antic llibreter dAlcoi, «dedicado hace años a la literatura científico-pornográfica» i la publicació humorística anticlerical de La Traca. Cal afegir que aquesta revista que va ser fundada lany 1912, de profund caràcter republicà i anticlerical, la trobem sencera a lArxiu de Salamanca. Sha de recordar que el seu director Vicent Miquel Carceller, fou afusellat per les autoritats del Nou Règim. La informació que obtenien, de seguida era tramesa a la policia i als organismes encarregats de la repressió.
La reclamació pel retorn daquests arxius dipositats a Salamanca sha fet des del País Basc, des de Catalunya i també des del País Valencià, on en el cas nostre, des dorganismes públics com són un nombre important dajuntaments i a nivell privat com han estat diverses associacions, entitats, partits polítics i alguns ciutadans particulars. Que hom sàpia la contestació ha estat nul·la.
De tot aquell gran robatori es van realitzar més de tres milions de fitxes, que són la gran base de dades en què es va assentar la repressió de milers déssers humans. I que tot això samague o no safronte, igual com sha fet en altres llocs dEuropa, en un estat democràtic és, francament, incomprensible. Per no dir una altra cosa. És ben clar, que en tota aquesta manera de fer hi ha una actitud clara de vencedors de guerra. ¿Com és possible negar-li el dret a algú, siga particular o instància pública, de recuperar els papers de la pròpia història, que li van ser sostrets per la força il·legítima de les armes al servei, primer dun colp destat i després duna dictadura i duna repressió ben cruenta?28
Tot el conjunt, com hem comprovat, daquelles ordenances, decrets i legislació repressives ens ha servit per a poder esbossar com era la societat en la immediata postguerra. Segons els especialistes judírics, la llei que, és molt possible, afectés a més ciutadans fou la Ley de Responsabilidades Políticas, del 9 de febrer de 1939, origen i causa de la majoria dels processos que es faran durant tota la postguerra «contra aquellos que por acción u omisión grave hayan fomentado la subersión roja o la hayan mantenido viva durante más de dos años o hayan entorpecido el triunfo providencial e històrico del actual Movimiento Nacional». Aparell legislatiu que ocupa més de vint pàgines del Boletín Oficial del Estado. Els tribunals encarregats destablir aquestes sancions havien destar, segons la llei, constituïts per representants de lExèrcit, la Magistratura i la Falange Española y de las JONS. La legislació repressora del règim es va mantenir durant tot el franquisme. Com ha apuntat Ismael Saz: «Fins a 1969, els espanyols podien ser jutjats i condemnats per delictes comesos amb anterioritat a l1 dabril de 1939; fins a 1948 no saixecà la situació dEstat de Guerra; fins al final mateix del règim continuaren funcionant els Consells de Guerra. La Llei de responsabilitats polítiques de febrer de 1939 tenia caràcter retroactiu i estigué en vigor fins a 1966. La repressió de la maçoneria i el comunisme, de març de 1940, ho estigué fins a 1963, en què es constituí una altra jurisdicció especial, el Tribunal dOrdre Públic».
Tot el conjunt, com hem comprovat, daquelles ordenances, decrets i legislació repressives ens ha servit per a poder esbossar com era la societat en la immediata postguerra. Segons els especialistes judírics, la llei que, és molt possible, afectés a més ciutadans fou la Ley de Responsabilidades Políticas, del 9 de febrer de 1939, origen i causa de la majoria dels processos que es faran durant tota la postguerra «contra aquellos que por acción u omisión grave hayan fomentado la subersión roja o la hayan mantenido viva durante más de dos años o hayan entorpecido el triunfo providencial e històrico del actual Movimiento Nacional». Aparell legislatiu que ocupa més de vint pàgines del Boletín Oficial del Estado. Els tribunals encarregats destablir aquestes sancions havien destar, segons la llei, constituïts per representants de lExèrcit, la Magistratura i la Falange Española y de las JONS. La legislació repressora del règim es va mantenir durant tot el franquisme. Com ha apuntat Ismael Saz: «Fins a 1969, els espanyols podien ser jutjats i condemnats per delictes comesos amb anterioritat a l1 dabril de 1939; fins a 1948 no saixecà la situació dEstat de Guerra; fins al final mateix del règim continuaren funcionant els Consells de Guerra. La Llei de responsabilitats polítiques de febrer de 1939 tenia caràcter retroactiu i estigué en vigor fins a 1966. La repressió de la maçoneria i el comunisme, de març de 1940, ho estigué fins a 1963, en què es constituí una altra jurisdicció especial, el Tribunal dOrdre Públic».
Aquella maquinària repressora que es va posar en marxa, com hem comentat, va ser un fenòmen dun llarguíssim període de temps, no oblidem que durant la dècada dels quaranta no hi hagué ni un sol any en què el règim no afusellés cap ciutadà per responsabilitat adquirida durant el conflicte bèl·lic, i encara lany 1963 es va afusellar algú per motius relacionats amb la guerra. Cal recordar que entre el dia 1 dabril de 1939 i el dia 20 de novembre de 1975, el conjunt de lEstat espanyol va viure sotmés a un règim dictatorial instaurat com a conseqüència del colp destat que un grup de militars va portar a terme contra la legalitat republicana. Quan acabà la guerra que aquest fet provocà, els vencedors van voler garantir la seua victòria mitjançant una repressió sistemàtica i implacable: Una represión aplastante cualitativa y cuantitativamente, planificada y certera, dirigida contra toda posible oposición de conducta o ideologia29. La conseqüència fou una societat repressora i, al mateix temps, reprimida, on solament existia una cultura oficial i tot era vigilat per una xarxa dinstruments ben tenebrosos.
1 El cap de lorganització la Quinta Columna de València, Melero Massa (1939) escriu: «¿Qué era la Quinta Columna? Era en muchos lugares solamente una aspiración. En otros una realidad. Era una organización romántica cuando se trató de organizar falanges clandestinas, que, íntimamente enlazadas, supusieron en un momento dada un contingente que ayudase a que con más facilidad entrasen las tropas en Valencia cuando estuvieran cerca de la capital. Y era una realidad en la realización de los innumerables objetivos en la retaguardia facciosa». Sobre els fets de locupació de la universitat valenciana podeu veure larticle de S. Garcia/ V. Salavert (1986).
2 De la mateixa manera que el dia 16-VI-1938 en entrar les tropes a Castelló de la Plana havia aparegut a Mediterráneo. Diario Tradicionalista, de la F.E. y de las JONS.
3 Avance (31-III-1939).
4 Per a poder conèixer la situació del port dAlacant, vegeu E. Cerdán Tato (1978), J. Leiva (1978) i E. de Guzmán (1974).
5 Diari Las Provincias (15-V-1939)
6 Avance (31-III-1939).
7 Reproduïm la llei marcial en lApèndix, document número 1.
8 Avance (4-IV-1939).
9 Avance (31-III-1939)
10 Reproduïm la circular en lApèndix, document número 2.
11 Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (27-II-1939).
12 Levante (10-V-1939).
13 Levante (19-IV-1939).
14 En una altra època era Francesc Alcayde que va signar les Normes de Castelló i en el seu discurs dingrés, el 1934, al Centre de Cultura Valenciana, titulat «Contra el valencianisme», féu una defensa aferrissada de la llengua i de la cultura autòctones. Durant la guerra fou separat de la universitat amb la sanció de «disponible gubernativo».
15 Sobre el sumari i procés a Joan Baptista Peset vegeu el llegat i la documentació editats per la Universitat de València i els estudis preliminars sobre la seua figura i la seua obra (2001).
16 El règim que simposava no sols eliminava físicament els oponents sinó que intenta-va esborrar la seua memória en la societat. En el cas de lexrector Peset és ben clar aquest procés doblit fins els primers anys de la transició democràtica. El 6 dabril del 1976 en la presentació a València del Congrés de Cultura Catalana es va fer un acte amb col·laboració de la Càtedra dHistòria de la Medicina, el Departament de Filologia Valenciana i la Càtedra dHistòria Econòmica de la Universitat de València en homenatge a leminent científic, entre les personalitats que van participar hi trobem entre altres J.M. Piñero, J. Fuster, M. Batllori o V. Andrés Estellés. Tres anys després el poeta de Burjassot publicava el cèlebre Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset, del qual reproduïm a lApèndix dos dels textos més emotius, document número 3.
17 Editorial ABC de Sevilla (18-IV-1937).
18 Consulteu el Boletín Oficial del Estado (8-V-1939), suplement núm. 128, p. 20 on sespecifica el programa de la matèria de Geografia i Història del batxillerat espanyol de lèpoca.