El que no es diu és que la casa ducal perdria larrendament de lhort ni tampoc per què no es podien establir de bell nou les cases en altres indrets menys rendibles; no podem perdre de vista, però, que la proposta partia duna part directament interessada. Distinta era la consideració de la devesa, terreny immediat al Molinell i en part encara inculte, on els veïns només podien fer llenya; en aquest cas, ladministració sí que mirava amb bons ulls la seua cessió mitjançant establiments emfitèutics.
En la secció final del document sexpliciten els principals problemes detectats i, tot seguit, les propostes definitives dels inspectors per tal de superar-los. Lenunciat daquest darrer apartat és explícit:
[...] reconozidos los perjuizios que por esta general visita resultan contra la hazienda de su excelencia muy ilustre, sus derechos y regalías, con el deseo de su más prompta y eficaz remedio en aquellos principalmente que por su calidad y circunstancias lo requieran y no nezesiten de consultarlos a su excelencia muy ilustre, ni de el dictamen del asesor general, tengo por combeniente se observen y guarden puntualmente las órdenes siguientes.
A banda de les qüestions que hem anat remarcant al llarg daquest estudi, la visita insistia de manera particular en aquelles directament relacionades amb les principals fonts dingressos ducals: la recuperació de determinades regalies i del terç delme dalgunes collites; lextensió de la «propietat» emfitèutica sobre la franca i alodial existent a Dénia i Xàbia; la modificació de la partició alíquota de la collita al Verger (la pretensió ducal era acabar amb les decisions adoptades en les «concòrdies» dels segles XVII i XVIII entre la senyoria i els vergerins, i tornar a la partició de fruits establerta en la carta pobla de 1610, bastant més onerosa per als habitants daquest municipi); la revisió de la facultat defectuar nomenaments que els municipis de Dénia i Xàbia consideraven com a seus (sobretot en llurs respectius ports); a qui corresponia imposar-hi cises; etc.
Lestratègia dels representants municipals, ja lhem avançada més amunt: conscients de la força del marc senyorial vigent, decidiren de no enfrontar-se directament amb els procuradors ducals, almenys en aquelles qüestions on sabien que no tenien cap possibilitat de triomfar; diferent va ser la seua actitud respecte als temes on sí que podien esperar eixir ben parats. I, naturalment, seguiren acceptant de bon grat les ajudes ducals (donatius, cessió temporal o no de drets, etc.), característiques del tradicional paternalisme amb què solia presentarse la casa senyorial. En qualsevol cas, tot i que no neren encara conscients, la reversió de Dénia a la Corona i, posteriorment, la contestació antisenyorial generalitzada a la resta de municipis, no tardarien massa a arribar.
JOAN ROMERO
ANTONI GRAU
[1] Segons J. LYNCH, El siglo XVIII. Historia de España, Ed. Crítica, Barcelona, 1991, p. 208, a la resta dEspanya «[...] Probablemente los duques de Medinaceli eran los que obtenían mayores ingresos y tenían más propiedades, seguidos de cerca por los duques de Alba, Osuna e Infantado y por el conde de Altamira».
[2] A. SÁNCHEZ, «Señoríos y jurisdicciones de la Casa de Medinaceli durante el siglo XVIII en el Reino de Valencia », ponència del Congrés dHistòria celebrat a Sogorb, 1991, p. 14.
[3] Una visió succinta de levolució històrica i senyorial fins 1436 es la ja tradicional de H. GARCÍA, «Orígenes del Ducado de Segorbe», Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, XIV, 1933, pp. 466-489. També pot consultar-shi, entre daltres, lobra de V. GARCÍA, Segorbe en el siglo XIII (notas para su estudio), Sogorb, María de Luna, 1987.
[4] P. LÓPEZ, «Proceso de incorporación a la corona real de Vall de Uxó, Sierra de Eslida y Segorbe en 1445», Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, 1970, pp. 51-65.
[5] E. SERRA, «Notes per a una aproximació a lestudi del règim senyorial al País Valencià al segle XVII», dins Primer Congrés dHistòria del País Valencià, vol. III, Universitat de València, 1976, p. 347.
[6] P. GUICHARD, «El impacto de la reconquista en la sociedad musulmana», dins Historia del pueblo valenciano, tom I, València, Levante, 1988, p. 233.
[7] Per a R. I. BURNS, «Els mudèjars valencians del Regne de València de la generació posterior a la croada», dins Història del País Valencià, tom II, Barcelona, Edicions 62, 1989, p. 142, «Els mudèjars de València es rendiren i continuaren subsistint com a una sèrie daljames independents ». També a Sogorb, en els anys següents a la conquesta, la població va continuar sent musulmana en la seua pràctica totalitat. P. L. LLORENS, «Los sarracenos de la Sierra de Eslida y la Vall dUxó a fines del siglo XV», BSCC, 43, 1967, pp. 53-67, afirma que la clàusula que apareixia en les cartes de població de la primera meitat del segle XIII de la Serra dEslida i la Vall dUixó (i que shi concretava en el dret dadministrar-se per la llei musulmana i practicar el culte musulmà), fou també concedida a «toda la comarca de Segorbe, incluida la ciudad». No obstant això, des del 1248 hi anaren acudint un bon nombre de repobladors cristians, aragonesos i catalans.
[8] R. FERRER i E. GUINOT, «La repoblación valenciana medieval», en Historia del pueblo valenciano, vol. I, Levante, València, pp. 241-260; E. GUINOT, Cartes de poblament medievals valencianes, València, Generalitat Valenciana, 1991.
[9] R. CHABÁS, Historia de Denia, Alacant, Institut dEstudis Juan Gil-Albert, Diputació dAlacant i Ajuntament de Dénia, 1985, p. 246.
[10] Ch. WINDLER, «Poder polític i societat a la segona meitat del segle XVIII», Recerques, 30, Barcelona, 1994, pp. 33-35.
[11] P. RUIZ, «Los señoríos valencianos en la crisis del Antiguo Régimen: una revisión historiográfica », Estudis dHistòria Contemporània del País Valencià, 5, València, 1984, pp. 23-79.
[12] A. GRAU, «Los señoríos del duque de Segorbe en la Sierra de Espadán desde la expulsión morisca al primer tercio del siglo XVIII. Constitución y desarrollo de unas comunidades rurales», Investigaciones geográficas, 12, Institut Universitari de Geografia, Universitat dAlacant, 1994, pp. 271-282.
[13] Per a una descripció detallada per municipis, A. GRAU, Domini i propietat a la Marina Alta. Dénia, Xàbia i El Verger, segles XVXIX, Institut de Cultura Juan Gil-Albert i Ajuntament de Dénia, Dénia, 2001, pp. 174-184.
de la
visita senyorial
a la villa de Fanzara, llocs de Suera,
Veo,Alcúdia de Veo, Aín i vila dEslida de lestat de Sogorb (1765)
i al marquesat de Dénia (1766)
feta per don Baltasar Venero de Valera,
comptador major i procurador general
del duc de Medinaceli i Sogorb
i marqués de Dénia