Has estat amb mi un terç de la teva vida li he dit mentre llançava una branca gruixuda a terra.
La mama sha quedat glaçada i mha mirat per entre les fulles de larbre. Tenia els cabells molls i havia tapat la Dwynwen amb labric. Només li veia el cap, a la meva germaneta, que duia un gorro blau de llana.
De vegades penso que és impossible que una persona sigui tan bonica i tan lletja alhora, com la mama.
Sé que és cruel, això que dic. La mama sempipa quan es diu que algú és lleig, fins i tot als contes, i no ho entenc. Quin mal fa, si no et senten? Però la mama diu que només els que són lletjos per dins diuen que els altres són lletjos per fora. Així doncs, segur que soc horrorós per dins, perquè a mi, de vegades, la mama em sembla molt lletja.
No veig gaire gent, així que potser no soc el més indicat per dir si algú és lleig o és guapo. Però sí que recordo el Final. Tenia sis anys, fet i fet, i sis anys són prous per tenir records. Crec que recordo com són les noies per les cobertes dalguns llibres els llavis roses, la pell fina, bonica, i els cabells suaus i elegants. La mama és força diferent. Té la cara prima, els ulls grossos i la boca petita, i un nas massa llarg per la cara que té. És alta i forta, no és grassa però és massissa, no té trets suaus. Abans del Final, es tallava els cabells i sels tenyia de ros, però ara és difícil, tallar-se els cabells, i tenyir-sels és impossible. Li creixen com el pèl dels gossos, negres com una nit de novembre, i té alguns cabells grisos que semblen trossos de filferro.
No sé si mhi assemblo, a la mama.
Jo seguia enfilat allà dalt i se mha quedat mirant fixament molta estona des del peu de larbre. He pensat que em donaria permís per entrar a la casa del senyor i la senyora Thorpe, però al final sha girat desquena. La petita anava murmurant contra el pit de la mama. És massa gran per portar-la a sobre, la Dwynwen.
Aquest vespre aniré a caçar i procuraré atrapar un conill o un gat salvatge perquè la mama pugui menjar una mica de carn el dia del seu aniversari. Ja he posat trampes al camp de patates. Enguany la mama ho podrà celebrar com cal.
Vaig atrapar un conill, ahir. Avui, quan he arribat a la trampa, el pobre animal es cargolava de dolor, així que lhe matat ràpidament amb el ganivet i nhe recollit la sang en una ampolla. De tant en tant la mama fa servir la sang per fer una salsa per menjar amb patates, perquè així agafa forces. Quan donava el pit a la Dwynwen la mama havia de beure sang de conill, perquè no es pot produir llet sense menjar bé, i de vegades se narribava a beure mig got però de seguida la vomitava.
He escorxat el conill i me lhe endut cap a casa. Quan he arribat lhi he ensenyat a la mama i li he dit:
Per molts anys, mama.
Al matí he deixat una postal daniversari a la lleixa de la xemeneia. A la postal hi ha la foto dun cotxe de carreres i hi diu avui que en fas sis, per molts anys! escrit en anglès, però tant se val. És lúnica postal que ens queda. En tenia tretze, però després del Final vam decidir cremar-les totes perquè aleshores no sabíem fer res, ni tampoc sabíem que havíem de recollir llenya a lestiu i posar-la a assecar per poder fer foc a lhivern.
Gràcies, amor meu ha dit la mama, somrient.
La Dwynwen era a terra jugant amb una joguina, una serp que la mama havia fet amb un mitjó vell. He posat el conill en una cassola al foc.
On és la pell?
Al cobert, eixugant-se. Estava una mica molla.
La mama ha fet que sí amb el cap.
No menrecordo dels altres aniversaris de la mama, de cap ni un. A veure, menrecordo dels últims, esclar, però no menrecordo de cap dels dabans del Final. En canvi sí que menrecordo dels meus: el pastís, les espelmes i el paper brillant embolicant els regals. I menrecordo dels altres nens i de les seves cares, tot i que no en recordo les veus ni la seva manera de moures i riure.
Guto.
Dewi.
Nedw.
Ela.
Gruff.
Oliver.
Harry.
Endaf.
Beti.
Swyn.
Eloise.
Estic segur que nhi havia daltres, però és que no soc capaç de recordar com es deien. Ho he intentat unes quantes vegades, però com més hi penso més me noblido. És com intentar recordar un somni.
Ens hem menjat el conill amb avellanes. Era boníssim. Nhem guardat la meitat per demà, perquè un conill té més carn del que sembla.
A la nit, com que hi havia un cel ras, quan la Dwynwen ja dormia ens hem assegut dalt del cobert per mirar les estrelles.
Això descriure testà agradant diu la mama, però no sé si ho afirma o mho pregunta.
Sí que magrada, però crec que caldria escriure alguna cosa sobre el Final. I jo no en sé prou.
La mama fa que sí amb el cap i es queda rumiant un moment.
Eres molt petit, quan va passar.
Tu, hauries descriure, mama. Podríem compartir el quadern. Escriu-hi el que va passar, i ja està.
A lescola era molt dolenta escrivint, no en sé gaire.
Però des daleshores has llegit un munt de llibres. Segur que has millorat molt.
I al final la mama i jo ens hem posat dacord per compartir el Llibre Blau de Nebo. Ella escriurà sobre els dies dabans i del Final, i jo parlaré del present i de com vivim. I hem fet una promesa: que no llegiríem mai el que ha escrit laltre, per si de cas. Per si de cas què, no ho sé.
Si no és que ens passa alguna cosa dolenta diu la mama amb un sospir, i no dic res tot i que ho entenc.
Regna un breu silenci entre nosaltres i el món.
Mencantaria fumar-me un cigarret, ara mateix diu la mama.
A la nit, de vegades la mama diu això de fumar-se un cigarret, que era quan la gent dabans es posava una cosa encesa a la boca i se nempassava el fum. Daixò no men recordo gaire, només de lolor. Al principi era calenta, forta i bona, però al cap dunes hores feia una pudor fastigosa.
És això el que voldries, si poguessis triar qualsevol cosa pel teu aniversari?
La mama mira cap a lilla de Môn i sho pensa un moment. Fa olor daire lliure.
No diu després de rumiar-hi. No voldria res.
I tot i que això sona bé, sé que no és veritat. Perquè tothom vol alguna cosa.
Si poguessis triar qualsevol cosa, mama. Fins i tot dels dies dabans.
La mama torna a sospirar.
Dacord, Sionyn. Voldria un Bounty.
Però què és això?
Les barretes Bounty. De xocolata.
De la xocolata men recordo, esclar, però daquesta marca no. Recordo els Dairy Milk, els Penguin, els Milkybar i els Rocky.
Per dins estaven farcides de coco, eren molt enganxoses, amb sucre. Sempre men menjava primer la xocolata i després la part de dins. Nhi havia de xocolata amb llet amb un embolcall blau i de xocolata negra amb un embolcall vermell fosc.
El coco de dins era com les avellanes?
No, no. El coco és dolç i és com si fossin trossets petitets enganxats tots junts.
Ara em penedeixo dhaver-lhi preguntat, perquè la mama, quan parla dels dies dabans, després es queda callada, i no és un silenci com el que hi ha quan treballes, sinó un silenci on no hi caben les paraules.
Mira que no hi pensava mai diu la mama al cap duna estona. Ho fèiem sense pensar. Entraves en una botiga o en una gasolinera i si et venia de gust una mica de xocolata o una bossa de patates fregides, ten compraves. La mama belluga el cap mostrant incredulitat. Fins i tot si no tenies gana!
Mira que no hi pensava mai diu la mama al cap duna estona. Ho fèiem sense pensar. Entraves en una botiga o en una gasolinera i si et venia de gust una mica de xocolata o una bossa de patates fregides, ten compraves. La mama belluga el cap mostrant incredulitat. Fins i tot si no tenies gana!
Però per què?
No men recordo diu la mama. Es queda en silenci, però al cap dun moment afegeix: Segurament perquè ho tenies allà al davant.
Rowenna
No sé per on començar, suposo que
No estic acostumada a escriure. Fa anys que no ho faig, i encara menys en gal·lès. Però començo a sentir-me
Avui fa un dia molt fosc i això em fa pensar que
He intentat posar-me a escriure unes quantes vegades, però no me nhe sortit. Em fa lefecte que no aconsegueixo escriure les coses tal com van passar realment. És com si el que vull escriure li hagués passat a una altra persona, en un món fictici. I han passat molts hiverns, des del Final. Em temo, doncs, que si no començo a escriuren alguna cosa aviat, ja no ho escriuré mai.
Va arribar tot duna, el Final. I val més que ho digui dentrada, no fos cas que després us decebés: no sé què va passar exactament.
En Siôn era a lescola i jo a la feina. Treballava en una perruqueria del poble, on solia tallar els cabells a senyores grans i nens petits. Les dones joves i les de mitjana edat baixaven a les perruqueries de Caernarfon. I jo estava contenta, perquè les perruqueries de categoria no em fan el pes i a més la Gaynor, la propietària, em deixava plegar quan arribava lhora danar a buscar en Siôn a lescola. De vegades, si la perruqueria estava molt concorreguda, hi tornàvem sortint de lescola i en Siôn sasseia en una de les cadires on rentàvem els cabells de les clientes i xerrava educadament amb les senyores. Sabia molt bé com aconseguir que afluixessin la bossa. I en un petit armari sota la pica, la Gaynor hi guardava patates fregides i barretes de xocolata Penguin especialment per ell.
La Gaynor era bona persona.
Quan treballàvem sempre teníem la ràdio encesa i aleshores un dia, a les notícies de la ràdio, van dir que havien bombardejat algunes de les grans ciutats dels Estats Units. I la Gaynor i jo vam aixecar el cap i ens vam mirar per sobre dels caps de les senyores. I quan vaig acabar de fer els cabells de la meva clienta, li vaig dir a la Gaynor que no em trobava gaire bé i em va deixar marxar. Ella sabia perfectament que mentia, però em coneixia prou per saber que jo no me naniria si no tingués cap motiu.
Vaig fer el següent.
Vaig anar caminant cap al garatge i vaig preguntar al Mei si em podia llogar una furgoneta.
Vaig anar amb la furgoneta cap al Tesco de Bangor, el poble del costat, que era més gran. El supermercat era ple de gent tan espantada com jo.
I vaig comprar grans sacs de tots els cereals i els llegums secs que tenien: cigrons, mongetes, civada, un munt darròs de tota mena. I també vaig comprar tots els analgèsics que sem permetia, que no eren prous si el que volia era suïcidar-me.
Llavors vaig passar per la ferreteria, un establiment de la cadena B&Q, on vaig comprar un piló de trastos que no sabia si realment necessitava: claus i cargols, piles, dues daquelles llanternes que sencenen quan se sacsegen, fundes de plàstic, una barbacoa. Dos túnels de polietilè i molts paquets de llavors. Dos pomers (era primavera). Una forca i una pala pel jardí. Verí per les rates.
De camí cap a casa, vaig passar per lSpar per comprar barretes de xocolata Freddo pel Siôn.
Vaig tornar a casa, vaig descarregar la furgoneta i ho vaig guardar tot al garatge.
Vaig entrar a casa i vaig imprimir una pila de pàgines dinternet. Com fer una trampa de conills. Com cultivar verdura. Remeis tradicionals que es poden cultivar a lhort. Quines plantes salvatges són comestibles. Com saber si laigua és potable. I llavors vaig enfilar cap al poble per tornar la furgoneta i anar a buscar en Siôn.
Vaig passar per lSpar per comprar més analgèsics. La gent shavia endut totes les llaunes de conserves dels prestatges, però quedaven unes pizzes barates, així que també les vaig agafar.
A la perruqueria, mentre en Siôn satipava de Freddos, li vaig dir a la Gaynor que vingués a viure amb nosaltres.
Mare meva, Rowenna, exageres. Tot anirà bé, ja ho veuràs!
La Gaynor passava lescombra i els cabells grisos de les senyores que shavien acumulat al linòleum dibuixaven la forma de lhoritzó.
Dacord. Però si ho necessites, vine a viure amb nosaltres.
La Gaynor es va escurar la gola, com si intentés trobar unes paraules que no li acabaven de sortir. I quan ho vam tenir tot net vam prendre un te, i llavors la perruqueria em va semblar el lloc més segur del món.
No recordo què vam dir després, però abans que en Siôn i jo ens nanéssim, la Gaynor va dir:
Mhas cuidat molt, Rowenna.
I jo no ho vaig entendre, perquè pensava que era ella qui mhavia cuidat des que havia començat a treballar allà.
Durant uns quants dies tot va ser com sempre. En Siôn seguia anant a lescola i jo continuava tallant cabells, i totes les coses del garatge començaven a semblar una ximpleria meva, sobretot si tenim en compte que mhavia endeutat per poder-ho comprar.
I de sobte, un matí, mentre tenyia els cabells duna senyora, sen va anar la llum. La ràdio es va apagar i una senyora que era a sota dun dels assecadors va cridar:
Però per lamor de Déu, i ara què?!
Aquella vegada la llum no va tornar com passava sempre. Vaig haver de rentar-li els cabells a la clienta amb aigua freda i ella no parava de queixar-se que tot just shavia recuperat dun refredat.
Et fa res si passo per lescola per veure si allà també se nha anat la llum? li vaig preguntar a la Gaynor.
Mira, ja pots plegar, per avui va contestar. Haurem de tancar, si no torna la llum.
Els nens eren al pati, jugant, i em vaig quedar una estona mirant en Siôn. Jugava a fer lavió i dos dels seus amics feien el mateix. Els braços estesos, com un crucifix.
Vam tornar a casa.
La llum no va tornar. Durant els primers dies ho vaig estar esperant, però llavors, no sé exactament com, en algun moment vaig saber que no tornaria. En Siôn em preguntava quan tornaria a lescola i jo li contestava que no ho sabia.
Crec que mhe endurit.
De vegades penso en la persona que era abans. Aquella Rowenna bonica que sarreglava i mirava sempre de somriure i de fer-ho tot tan bé com podia. El maquillatge, lallisador i lesmalt dungles. Com que havia fet règim des dels dotze anys, era prima i estava musculada, i ara sempre anava cansada i estava enfadada i preocupada. Ara començo a tenir cabells blancs i ja fa vuit anys que no em maquillo, tot i que només en tinc trenta-sis.
Siôn
Avui ha sigut un mal dia.
La mama va posar una petita trampa a lentrada del jardí del senyor i la senyora Thorpe i he sortit a primera hora per veure si havíem atrapat alguna cosa. Fa un dia ennuvolat, però hi ha llum, i el cel sembla una manta bruta. És com si el món sestigués ofegant, laire és xafogós i calent, com si shagués de posar a ploure. A les verdures els cal la pluja, però a mi em cal més el sol.
He anat ràpidament cap al jardí del senyor i la senyora Thorpe esperant trobar-me la trampa buida com sempre. No és el millor lloc per atrapar animals la trampa grossa que posem al final del carrer és molt millor, però avui hi havia alguna cosa, a la trampa petita.