Tot i que les innovacions en els sectors cotoner, siderúrgic i energètic van ser les bàsiques, altres sectors van experimentar també transformacions estratègicament importants per a la Revolució Industrial. Daquests sectors destaquen la mineria i la química.
Per desgràcia, la mineria no és fàcil de mecanitzar; només lextracció daigua es beneficiava de les primitives bombes de Savery o de Newcomen. En aquest sector, i especialment pel que fa al carbó, allò que va ser revolucionari va ser la quantitat extreta, atesa lalta demanda generada pels alts forns, les màquines de vapor i més tard el ferrocarril, a més del seu ja important ús anterior, tant industrial com domèstic, de tal manera que el 1800 la Gran Bretanya produïa i consumia cinc vegades més carbó que el conjunt de lEuropa continental. Tot i la pressió per trobar innovacions que permetessin explotacions a més profunditat i més segures, només hi va haver una innovació important: la llàntia de seguretat de H. Davy (1815), que mesurava la concentració de grisú i permetia evitar-ne les explosions.
En la indústria química, el segle XVIII va ser un moment de grans transformacions a tot Europa: de fet, en aquest sector la Revolució Industrial britànica es va beneficiar de laplicació dinnovacions que la majoria de les vegades procedien daltres països. Les transformacions en la indústria química van ser importants sobretot pels avantatges que oferien i pels colls dampolla que estalviaven, però no van donar origen a grans fàbriques ni concentracions industrials.
Els canvis principals van ser:
1 En el pas de lobtenció dels productes al laboratori, en petites quantitats, a la fabricació industrial; lexemple més clar en aquest camp és la substitució de lobtenció de làcid sulfúric en campanes de vidre a lobtenció en cambres de plom (innovació de John Roebuck, cap a 1760): el nou procediment permetia multiplicar per 100 la producció i reduir el preu a menys duna sisena part.
2 El descobriment de nous procediments per a obtenir els mateixos productes, a partir de matèries primeres més abundants i més barates, en gran part com a conseqüència de la substitució de matèries primeres orgàniques per inorgàniques.
3 Laprofitament dels subproductes com a base de nous processos químics.
4 El descobriment de productes químics nous.
Per posar-ne només un exemple: abans de tenyir-los, els teixits de cotó shavien de blanquejar. Tradicionalment això es feia mullant-los amb sèrum de llet o, a la segona meitat del segle XVIII, amb àcid sulfúric diluït, i exposant-los llargament al sol en els anomenats prats dindianes. Amb aquest procediment, cap a 1830, blanquejar la producció britànica de teixits de cotó hauria exigit que tot Anglaterra es convertís en un immens prat dindianes! Per sort, el 1785 el francès Claude Berthollet havia obtingut un producte químic a base de clor que era un blanquejador eficaç i que va ser millorat per un altre francès, Charles Tennant, que treballava a Anglaterra: la indústria cotonera va poder continuar creixent. Una altra innovació química important va ser el procediment Leblanc (un altre francès) per a obtenir sosa càustica (1789). En canvi, laltre gran producte bàsic de la química, la potassa, no va poder ser sintetitzat i continuà sent durant tota letapa un producte orgànic, obtingut de la calcinació de la fusta: cap a 1830, només al Canadà, es destruïen cada any quatre milions de tones de fusta per a produir potassa, amb un rendiment mínim: només 35.000 tones de potassa, menys dun 1%.
De totes les innovacions químiques, la que tingué una repercussió més ràpida i general va ser sens dubte el gas, resultat duna llarga sèrie de millores. Els primers llums de gas eren obra del francès Lebon, i funcionaven amb gas obtingut de la destil·lació de carbó vegetal; a la Gran Bretanya, Murdock (1798) obtingué un gas millor a partir de carbó mineral: el 1807 les fàbriques de Manchester ja eren il·luminades per gas, com també alguns carrers de Londres. Les innovacions següents foren la distribució de gas mitjançant canonades i linvent del comptador, que permetia conèixer la quantitat gastada per cadascun dels abonats. El 1823 tres companyies de distribució de gas es feien la competència a Londres.
3.5 El sistema fabril
Des del punt de vista de lorganització del treball, la Revolució Industrial va consagrar el triomf definitiu de la fàbrica com a forma dorganització de la producció adaptada al maquinisme. Si bé la fàbrica era preexistent, pels avantatges explicats en el capítol anterior, amb la Revolució Industrial les màquines mogudes per energia externa (hidràulica o de vapor) la van fer indispensable: lenergia sobtenia dun motor únic, i es transmetia per mitjà dun conjunt molt complex de rodes i politges que movien totes i cadascuna de les màquines.
El treball en fàbrica té un aspecte criticable, la proletarització de la mà dobra, sotmesa a llargues jornades de feina no especialitzada, monòtona i mal pagada. Té, però, també un aspecte positiu: la fàbrica és el millor lloc perquè es produeixin els microinvents, les modificacions provinents del learning by using, de laprenentatge pel treball, que permeten introduir millores senzilles, però que poden resultar molt importants des del punt de vista econòmic.
4. Un creixement moderat i desigual
Sha de recordar que la Revolució Industrial no és més que el moment darrancada del creixement autosostingut; no és sorprenent, per tant, que el creixement de la renda per capita durant els anys de la Revolució Industrial no fos gaire espectacular. Això és degut al fet que només uns pocs sectors estaven mecanitzats, amb un repartiment molt desigual sobre el territori i un impacte escàs sobre el conjunt de leconomia: lany 1800 el cotó només representava el 7% de la producció nacional i el ferro l1%, de manera que, partint de 1760, va caldre més dun segle per a doblar el producte per capita del treballador britànic. Per tant, quan les tècniques economètriques van permetre fer estimacions sobre les taxes de creixement a la Gran Bretanya, els resultats van ser, a primera vista, sorprenents per la seva moderació: entre 1760 i 1801, el creixement del producte nacional brut era de l1,4% anual, però per capita es reduïa al 0,2%. En canvi, si ens centrem en el sector industrial, els càlculs donen una taxa de creixement de 1760 a 1801 que dobla la de 1700 a 1760; i en letapa següent la producció industrial es va multiplicar per més de sis (OBrien, 1993), però encara el 1861 només una tercera part de la població treballava en el sector industrial modern: més o menys la mateixa proporció ocupada en el servei domèstic (McCloskey, 1985).
QUADRE 3.2
Taxa anual de creixement de la renda a la Gran Bretanya (%)
Font: Crafts (1997).
Com ja hem dit, aquesta moderació del creixement ha portat alguns autors a negar validesa al concepte de Revolució Industrial o a endarrerir aquesta fins ben entrat el segle XIX, en el moment en què el creixement global és més clar. Tanmateix, no es pot negar que des de les primeres innovacions la Revolució Industrial representa una discontinuïtat, una ruptura respecte a letapa anterior: com recorda OBrien (1993), a pesar de la seva lentitud, la taxa de creixement anglesa entre 1750 i 1850 no té precedents històrics.
A més, el creixement va ser molt superior en els sectors afectats per la industrialització: el cotó va passar de representar un 2,6% del producte industrial el 1770 a representar-ne el 22,4% el 1831. Una cosa semblant, en to menor (de l1,5 al 7,6%), es pot dir del ferro (quadre 3.3).
QUADRE 3.3
Valor afegit de la indústria britànica
Font: Guia pràctica..., pp. 34-35, a partir de Crafts (1987).
La producció es va anar mecanitzant progressivament, procés a procés i sector a sector. El sector industrial tradicional i el revolucionari van conviure llargament, cosa que ha fet parlar duna economia i fins i tot duna indústria duals, amb un sector modern, en ràpid creixement, i un sector tradicional, de creixement irregular i moderat. Però, tot i que la idea és suggestiva, no sha doblidar que els dos sectors no eren estancs, sinó molt relacionats, especialment en tres aspectes:
1 Mecanització i treball artesà coexisteixen llargament en les mateixes indústries (filatura mecànica i tissatge a mà, siderúrgia moderna i metal-lúrgia tradicional, etc.).
2 Més important encara, una part del creixement del sector tradicional és degut a la demanda induïda pels sectors industrialitzats. Això es veu molt clarament en la construcció, que va passar de representar l11% de la producció industrial el 1770 al 24% el 1841, sense que experimentés canvis tecnològics dimportància. El creixement respon en part a laugment de la població, però sobretot a la urbanització i a ledificació industrial, i (a la inversa del que veiem en el cas del cotó) a laugment dels preus, afavorit per lincrement de la demanda. Altres indústries tradicionals es van veure favorablement afectades per la disponibilitat deines més barates, millores en el transport i en lorganització dels mercats.
3 Tota leconomia es va veure afavorida pels canvis substancials que parallelament a la innovació industrial van experimentar els sectors comercial i financer, o sigui, pel creixement del capitalisme (Von Tunzelmann, 1993).
Finalment, cal tenir present que la utilització del valor afegit com a indicador del creixement econòmic (indispensable, atesa lheterogeneïtat dels productes que sha de sumar) infravalora el creixement dels sectors industrialitzats. El percentatge que representen en cada moment aquests sectors queda disminuït perquè els seus preus baixen gràcies a laugment de la productivitat i també per limpacte que tenen sobre altres indústries, impacte que, en fer créixer aquestes, implica una disminució percentual del sector industrialitzat. Redreçar aquests càlculs és molt difícil, però és evident que el pes dels sectors industrialitzats va ser superior al que indiquen les xifres que intenten mesurar-lo.
Però, fins i tot acceptant les xifres del valor afegit, la indústria moderna (cotó, ferro i carbó), que representa una part petita (13,2%) de la producció el 1770, arriba gairebé al 30% el 1801 i al 36% el 1831; encara més, si en aquest darrer moment calculem el seu valor a preus de 1770, el percentatge satansaria al 60%. I si hi afegim la indústria de la construcció, que com hem vist depèn molt del procés dindustrialització, el valor afegit dels sectors industrialitzats ja hauria superat el de la indústria tradicional el 1801.
5. Treball, capital i empresaris en la Revolució Industrial
El canvi econòmic es pot descompondre en dos elements: les variacions en la quantitat de factors de producció utilitzats i les transformacions en la manera dutilitzar-los. Hem vist ja els canvis que les innovacions produïen en la manera dusar els factors. Laugment en les quantitats emprades va ser, però, també important. Com a conseqüència de la Revolució Industrial, tant el treball com el capital foren usats en més quantitat i més intensament tant de manera directa, en els sectors industrialitzats, com indirectament, en la producció daltres béns i serveis. Les preguntes que cal fer en aquest apartat són quina importància va tenir loferta de factors de producció, don procedien aquests i com van ser dirigits cap a la seva millor utilització gràcies al mercat (Mokyr, 1985).
5.1 El factor treball
El treball era un factor abundant en els inicis de la Revolució Industrial. L«exèrcit de parats» format, segons Marx, pels pagesos expulsats del camp com a conseqüència del procés denclosure i que forniria la mà dobra per al procés dindustrialització, mai no va existir: la població agrària anglesa va continuar creixent durant la Revolució Industrial (quadre 3.4); però, així i tot, la baixa proporció de població dedicada a lagricultura i el fortíssim increment de població que va experimentar la Gran Bretanya des de mitjan segle XVIII oferien una força de treball suficient per a satisfer la demanda de les noves empreses.
QUADRE 3.4
Població i població agrària a la Gran Bretanya
(milions de persones)
Font: Guia pràctica..., p. 37, a partir de Maddison (1991).
La mà dobra no era doncs escassa, però més que la quantitat el que interessa és la seva capacitat dadaptació a lactivitat industrial, la formació de la classe obrera. En aquest sentit, lampla proporció de població ocupada anteriorment en els sectors tèxtil i siderúrgic oferia el personal i lexperiència necessaris: uns mateixos treballadors passaven de treballar a mà a fer anar les màquines, i les fàbriques podien aprofitar també els especialistes (capatassos, ferrers, tintorers); una part del nou empresariat provenia també, com veurem, dels mateixos sectors. La prova més clara de la suficiència de mà dobra és el manteniment de salaris baixos: el cost doportunitat del treball venia determinat per la productivitat del sector tradicional, que era encara el predominant durant tota letapa de la Revolució Industrial; per tant, per a atreure mà dobra, les indústries noves només havien doferir salaris una mica superiors o simplement més seguretat en el treball, coses ben compatibles amb les taxes de benefici i de reinversió necessàries per a la continuïtat del procés.
5.2 El factor capital
Tampoc no era escàs el factor capital: al segle XVIII, la taxa dinterès a la Gran Bretanya (3%) era la més baixa dEuropa després de lholandesa. Lacumulació de capital provenia bàsicament de les rendes agràries, del comerç exterior i de lexplotació colonial, incloent-hi el comerç desclaus.
Les característiques del factor capital durant la Revolució Industrial es poden reduir als punts següents:
1 Directament, la Revolució Industrial va engegar amb poc capital. Les primeres màquines eren relativament barates i lexpansió posterior es va fer més amb reinversió de beneficis que amb recurs als mercats de capitals. Quan el capital personal no era suficient, sobtenia majoritàriament de parents, amics i coneguts; només per al capital circulant es feia un ampli recurs a la banca. Aquesta situació variaria ràpidament amb la construcció de les línies ferroviàries, ja fora de letapa que ara estudiem.