1 Directament, la Revolució Industrial va engegar amb poc capital. Les primeres màquines eren relativament barates i lexpansió posterior es va fer més amb reinversió de beneficis que amb recurs als mercats de capitals. Quan el capital personal no era suficient, sobtenia majoritàriament de parents, amics i coneguts; només per al capital circulant es feia un ampli recurs a la banca. Aquesta situació variaria ràpidament amb la construcció de les línies ferroviàries, ja fora de letapa que ara estudiem.
2 Durant la Revolució Industrial, la taxa dinversió (inversió/PIB) aproximadament va doblar; segons Feinstein (1978), va passar del 8% anual en 1760-1770 al 14% el 1780-1800, taxa que es mantindria fins a la meitat del segle XIX; segons Crafts (1995), les taxes eren més baixes: 5,7% en 1760, 11,7% en 1830. Més interessant és que la taxa dinversió en el sector cotoner va triplicar la mitjana de la taxa dinversió industrial (Pearson, 1993).
3 La relació entre capital fix i capital circulant va variar notablement: en leconomia preindustrial la major part del capital era capital circulant; amb la Revolució Industrial totes dues formes de capital van créixer, però molt més el capital fix, de manera que cap a 1830 aquest superava llargament el capital circulant.
4 Per a tot procés dindustrialització o de creixement econòmic són molt importants el capital humà i el capital social acumulat (camins, ports, escoles, hospitals...); la Gran Bretanya en disposava al nivell dels països més avançats.
Sigui com sigui, el capital va ser un factor secundari de la Revolució Industrial: sembla que la part del creixement de la producció per treballador entre 1760 i 1830 atribuïble al factor capital no arriba a la quarta part. En definitiva, el capital no va ser un obstacle, però tampoc un gran estímul per a la industrialització de la Gran Bretanya: el mercat de capitals va funcionar durant la Revolució Industrial igual com durant letapa preindustrial. Però no sha doblidar que augments petits en la inversió de capital són compatibles amb avanços tecnològics i organitzatius importants.
5.3 El paper de lempresariat
Tant les innovacions tècniques com el treball i el capital són factors de producció, però només són actius si un empresari pren la decisió dinvertir capital i temps en lorganització i comercialització de la producció. Sacostuma a definir lempresari com un maximitzador de beneficis en un context (econòmic, sectorial, etc.) determinat; però en realitat un bon empresari va més enllà, altera a favor seu el context, les limitacions de partida.
Sobre el paper dels empresaris en la Revolució Industrial (i en el creixement econòmic en conjunt) hi ha dos parers: els que consideren lempresari com a primer motor, com a factor principal del desenvolupament econòmic (Schumpeter), i els que opinen que en qualsevol societat hi ha latents la proporció corresponent dempresaris i fins i tot que, si aquesta és baixa, lempresari pot ser importat de la mateixa manera que simporten les matèries primeres o la força de treball. Les dues afirmacions no són contradictòries, però indiquen valoracions diferents de lempresari en el creixement econòmic.
Al nostre entendre, lempresari és un element essencial del progrés econòmic, que es troba sempre present en totes les societats mínimament avançades; però, perquè una societat disposi dun empresariat suficient i de qualitat, ha de disposar duna mínima capacitat destalvi repartida de forma no excessivament desigual i, a més, lactivitat empresarial ha de ser socialment acceptada i reconeguda. Sense capacitat destalvi, molts empresaris virtuals queden ofegats per la manca de capitals; si lambient social no és favorable, els talents empresarials es poden desviar cap a altres activitats socialment més ben considerades. Qualsevol de les dues limitacions pot provocar que el nombre o la qualitat de lempresariat resulti insuficient per a aprofitat al màxim les oportunitats de creixement econòmic; per tant, la situació econòmica i social condiciona la quantitat i la qualitat de lempresariat (Mokyr, 1985).
Estudis comparatius dels comportaments empresarials francès i britànic al segle XVIII demostren que els empresaris britànics eren més audaços i emprenedors que no pas els francesos: les innovacions franceses o continentals es difonien amb més rapidesa a la Gran Bretanya que no pas a França. Lexplicació es pot buscar en la grandària dels mercats respectius, però també en la major consideració social de lempresariat a la Gran Bretanya respecte a França.
Els grans empresaris de la Revolució Industrial procedien en part de lempresariat protoindustrial, però també daltres orígens molt diversos; com a classe, no poden ser definits ni pel naixement, ni per la fortuna, ni per lofici anterior. Encara que la major part tenien alguna relació amb el sector en el qual farien fortuna, fins i tot podien no disposar dels coneixements tècnics ni dels capitals necessaris. Les seves característiques comunes eren el coneixement del mercat, linstint de negoci, latreviment per a invertir en innovacions, la moral de lenriquiment (és bo tot allò que ajuda a guanyar diners) i la sort. Perquè no cal oblidar que només passen a la història els empresaris que triomfen: els fracassats són sempre molt més nombrosos, però oblidats.
6. Les conseqüències socials de la Revolució Industrial: el debat sobre els nivells de vida
La Revolució Industrial significa linici duna transformació en la producció, però també de canvis radicals en les formes de vida duna part creixent de la població. En primer lloc, la Revolució Industrial genera grans possibilitats de creixement, denriquiment i dascens social i, per això mateix, fortes desigualtats: els països, grups o persones que tenen accés a les noves tècniques, arrisquen el seu capital i el seu treball per a aplicar-les i tenen èxit, es poden apropiar de la major part dels guanys que genera laugment de la productivitat i els poden incrementar encara més reinvertint part dels beneficis obtinguts, de manera que els desequilibris són cada cop més grans. La Revolució Industrial i la seva organització politicosocial, el capitalisme, comporten grans possibilitats de creixement i dascens social, però també desigualtats i conflictes.
La principal conseqüència social de la Revolució Industrial és laparició de la classe obrera, i dins ella, com a porció més nombrosa, del proletariat; anteriorment, els treballadors estaven molt segmentats segons lofici i el grau despecialització, fets que donaven lloc a una espècie de jerarquia laboral. En canvi, la classe obrera industrial senfronta a la submissió a la disciplina de la fàbrica, al desplaçament cap a zones suburbials en pèssimes condicions despai i dhigiene, terreny propici per a les malalties pulmonars i gastrointestinals, i al desarrelament respecte als grups familiars o de relació i a les solidaritats de poble. Apareix així la consciència de classe com a conseqüència de la constatació de pertànyer a una comunitat nombrosa, que només disposa per a subsistir de la seva capacitat de treball venuda a canvi dun salari, i també de la seva pobresa, més punyent davant el ràpid enriquiment empresarial.
La qüestió dels nivells de vida de la classe obrera, en el seu doble vessant, renda i condicions de vida, ha estat i és encara molt discutida. Resumint podem dir, en primer lloc, que avui ningú no defensa que les classes baixes de la població britànica haurien estat millor si no shagués produït la Revolució Industrial (Mokyr, 1985). Daltra banda, sha de tenir en compte que els sectors afectats per la Revolució Industrial no signifiquen la major part del valor afegit de leconomia britànica fins després de 1850: per tant, el seu impacte sobre els salaris i les condicions de vida només podia ser també relatiu. A més, els anys de la Revolució Industrial foren anys de guerres i de fort creixement de la població, factors que en principi cal considerar com a depressors del nivell de vida.
Els càlculs sobre levolució de la renda són molt variats, però per a lèpoca de la Revolució Industrial (1760-1830) la major part coincideixen a dir que la renda real dels treballadors va baixar o, com a molt, es va més o menys mantenir. Amb el retorn de la pau (1815) els salaris reals van créixer, però no es poden deixar de banda les dades que indiquen, fins a 1850, un fort malestar social. En canvi, a la segona meitat del segle el creixement del salari real és poc discutit i es veu refermat per altres indicadors, com el fort augment del consum de sucre.
Levolució de les condicions de vida és un tema encara molt més complex que el del salari real. Les opinions pessimistes es basen sobretot en el creixement de la mortalitat, que en part podia ser senzillament efecte de la major urbanització de la Gran Bretanya: tradicionalment la mortalitat era més elevada a les ciutats que al camp. També shan fet servir com a indicadors del benestar mesures antropomètriques, especialment laltura de la població, però les diferents mostres utilitzades donen resultats diferents, si bé també en aquest cas sembla clara la millora a la segona meitat de segle.
La Revolució Industrial va donar oportunitats de treball i despecialització a molts obrers, però els nivells de vida eren encara extremadament baixos el 1850, tot i que superiors als de la resta de lEuropa de lèpoca i també als de la Gran Bretanya de mitjan segle XVIII; i encara a les acaballes del segle XIX una tercera part de les famílies obreres angleses vivien prop dels nivells de vida mínims i la meitat dels seus membres morien a lasil.
Com a resum, creiem que es pot afirmar que fins a la segona meitat del segle XIX la Revolució Industrial no va tenir potència suficient per a ser determinant en levolució del nivell de vida britànic; per tant, el procés dindustrialització no pot ser considerat el principal responsable dels canvis en els nivells de vida. També sha de tenir present que la Revolució Industrial afavoria més la millora del salari real que de la qualitat de vida, i que la diferenciació social entre patrons i obrers va anar acompanyada també duna diferenciació en el si de la classe obrera. De fet, la desigualtat social va ser creixent entre 1820 i 1860, per a decréixer a continuació (Engerman, 1994).
En definitiva, no es pot culpar la Revolució Industrial dhaver empitjorat els nivells de vida de la classe obrera, però en els primers moments potser sí la seva qualitat de vida, per bé que caldria repartir les culpes entre els canvis en les condicions de treball i de vida i el creixement de la població. Una altra cosa és que la distribució dels beneficis hauria pogut ser menys desigual sense comprometre el creixement econòmic, i també que disposicions legals o inversions relativament petites (en sanitat, per exemple) haurien pogut tenir efectes altament beneficiosos. Però el benestar de la classe obrera no entrava en les preocupacions dels empresaris ni dels governs.
Bibliografia
Bàsica
ALLEN, R. C. (2009): The British Industrial Revolution in Global Perspective, Cambridge.
BERG, M. (1987): La era de las manufacturas 1700-1820. Una nueva historia de la Revolución industrial británica, Barcelona.
FLOUD, R. i P. JOHNSON (dir.) (2004): The Cambridge Economic History of Britain, vol. I, Industrialization, 1700-1860, Cambridge.
LANDES, D. S. (1979): Progreso tecnológico y revolución industrial, Madrid.
MC CLOSKEY, D. (1985): «The Industrial Revolution 1780-1860: A Survey», dins R. C. FLOUD i D. MC CLOSKEY: The Economics of the Industrial Revolution, Totowa.
MOKYR, J. (1993): La palanca de la riqueza: creatividad, tecnología y progreso económico, Madrid.
Complementària
CIPOLLA, C. M. (1969): Història econòmica de la població mundial, València.
CRAFTS, N. F. R. (1987): «British economic growth 1700-1850: some difficulties of interpretation», Explorations in Economic History, 24.
(1995): «Exogenous or Endogenous Growth? The Industrial Revolution Reconsidered», The Journal of Economic History, LV, 4.
(1997): «Some dimensions of the quality of life during the British Industrial Revolution», Economic History Review, L, 4.
DEANE, P. i W. A. COLE (1969): British economic growth, 1668-1959. Trends and structure, Cambridge.
ENGERMAN, S. L. (1994): «Reflections on The Standard of Living Debate: New
Arguments and New Evidence», dins J. JAMES i M. THOMAS (eds.): Capitalism in context. Essays on Economic Development and Cultural Change in Honor of R. W. Hartwell, Chicago.
ESCUDERO, A. (2002): «Volviendo a un viejo debate: el nivel de vida de la clase obrera británica durante la Revolución Industrial», Revista de Historia Industrial, 21.
FEINSTEIN, Ch. H. (1978): «Capital Formation in Great Britain», dins P. MATHIAS i M. M. POSTAN (eds.): Cambridge Economic History of Europe, vol. VII, The industrial Economies: Capital, Labour and Enterprise, part I, Britain, France, Germany, and Scandinavia, Cambridge, 1978.
(1998): «Pessimism Perpetuated: Real Wages and the Standard of Living in Britain during and after the Industrial Revolution», The Journal of Economic History, 58.
GERSCHENKRON, A. (1968): El atraso económico en su perspectiva histórica, Barcelona.
KNICK, H. C. (1998): «Textile Prices and the Industrial Revolution», Economic History Review, 51, 1.
MADDISON, A. (1991): Historia del desarrollo capitalista. Sus fuerzas dinámicas: una visión comparada a largo plazo, Barcelona.
MOKYR, J. (1977): «Demand versus Supply in the Industrial Revolution», The Journal of Economic History, XXXVII, 4.
(1985): «The Industrial Revolution and the New Economic History», dins J. MOKYR: The Economics of the Industrial Revolution, Totowa.
(1990): Twenty-five Centuries of Technological Change: an Historical Survey, Chur.
NORTH, D. C. (1984): Estructura y cambio en la historia económica, Madrid.
OBRIEN, P. K. (1993): «Introduction: Modern Conceptions of the Industrial Revolution», dins P. K. OBRIEN i R. QUINAULT (eds.): The Industrial Revolution and British Society, Cambridge.
PEARSON, R. (1993): «Capital Formation during the Industrial Revolution Revisited: Insurance Valuations and Some New Sectoral Estimates», Explorations in Economic History, 30, 4.
POMERANZ, K. (2000): The Great Divergence: Europe, China, And The Making Of The Modern World Economy, Princeton.
TUNZELMANN, G. N. VON (1993): «Technological and Organizational Change in Industry during the Early Industrial Revolution», dins P. K. OBRIEN i R. QUINAULT (eds.): The Industrial Revolution and British Society, Cambridge.
WRIGLEY, E. A. (1989): «Dos tipos de capitalismo. Dos tipos de crecimiento», Estudis dHistòria Econòmica, 1.
ZANDEN, J. VAN (2009): The Long Road to the Industrial Revolution. The European Economy in a Global Perspective, 1000-1800, Leiden / Boston.