La llista conté alguna obra de Blas Damián de Vega, el mateix que signa la llista dels llibres descoberts.
Com ja hem dit més duna vegada, no ha de sorprendre que sigui justament en aquests anys quan trobem més informació entorn de la censura, perquè és just a linici del canvi de règim quan convé que les coses quedin clares. Labast de la persecució arriba a tots els nivells, i la Universitat nés un dels més paradigmàtics. El 14 doctubre de 1824 Calomarde signava un nou pla destudis en el qual, entre daltres coses, deia: «Sobrevino la terrible calamidad de Marzo de 1820; y en el diluvio de males que inundaron la Península perecieron los documentos y memorias que la sabiduría y el zelo habían sabios y religiosos designios». Els aleshores dits legisladors, sense comptar amb ell, «trabajaron en razón inversa para viciar y corromper las enseñanzas con la ponzoña de las doctrinas anárquicas é irreligiosas». Ell també, com els que lhan precedit, és conscient del poc temps que resta abans del nou curs, i per això nomena una
Comisión especial de Ministros Jubilados, y otros varones sabios de mi confianza, á quienes encargué que reuniéndose diariamente trabajaran é indispensablemente me presentaran en un breve e improrrogable plazo el deseado Plan y arreglo de las Universidades del Reyno.
A partir daquí relaciona llibres, mètodes densenyament, acadèmies, plantejament dels exàmens, tipologia del professorat de la Junta de Censura, la qual, entre daltres funcions, té la de vigilar els llibres que llegeixen els estudiants i tenir sota clau els llibres prohibits de la Biblioteca, i afegeix que lesmentat tribunal de disciplina o censura «Redoblará el Tribunal su vigilancia secreta sobre las librerías o tiendas de libros que estén indiciados de ejercer o haber ejercido el vedado comercio de malos libros».
Per sort, recentment, Xavier Solà de Andrés ha publicat un cas que ens serveix de magnífic exemple de la situació repressiva en què es vivia també a la Universitat, i ha demostrat que aquesta pressió podia influir i determinar lexpressió literària dun jove poeta com era Manuel de Cabanyes. Segons lautor, formava part dun
grup de joves arrauxats, que sovint infringien la normativa de règim intern o en vulneraven els seus defectes, principalment fora del recinte universitari. Aquest grup portava de corcoll les patrulles nocturnes de la policia i, en especial el Tribunal de Censura i Correcció, organisme competent en matèria de disciplina civil i acadèmica del personal adscrit a la Universitat i, per això, el cap del citat tribunal, Miquel Franch, els feia vigilar.
Un diumenge, Cabanyes va llegir a laula dOratòria un Discurso sobre la Historia literaria de España, al final del qual va fer referència a autors prohibits com ara Voltaire i Rousseau, i altres de tendència liberal. Algun dels assistents va considerar que, a més daixò, hi havia hagut injúries contra oradors sagrats i va decidir delatar-lo. Pocs dies després, un professor el va denunciar davant el Tribunal, que li va exigir vuit rectificacions. El jove poeta va fer-ho, però usant alguns subterfugis que es van interpretar com a dilació voluntària, la qual cosa, tot i que es va considerar desacatament, va permetre-li ajornar la causa si no hi tornava a incidir. No gaires mesos més tard, entre el 16 i el 21 de maig de 1828 i després de la visita de la reina Amàlia a Cervera, va circular el periòdic manuscrit El Crítico Observador,
que fou retirat i prohibit de seguida per lautoritat acadèmica, la qual va instar el Tribunal de Censura perquè iniciés actuacions a fi de descobrir i sancionar els culpables.
Les indagacions del tribunal van dur directament a Manuel de Cabanyes, per la qual cosa va decidir vigilar-lo tot el dia. Una nit fou sorprès, i van incomunicar-lo a casa de lalcalde corregidor de Cervera.56
Hi ha algunes situacions de persecució amb els llibres com a excusa que poden obeir a alguns altres motius més enllà dels estrictament legals. Aquest podria ser el cas del conflicte que va haver de viure la viuda dAgustí Roca a causa de la biblioteca de lantic col·laborador de Godoy el marquès de la Casa Cagigal. La llibreria de la viuda de Roca el dia 15 de novembre de 1824 havia posat un anunci al diari per comunicar que tenia a la venda una part de la biblioteca de lesmentat marquès. Immediatament, la intendència de policia ho va denunciar argumentant que, com que era possible que hi hagués alguns llibres prohibits, havia donat ordre de suspendren la venda i demanat al vicari general, P. Avellà, que shi fes una inspecció. Aquest ho encarrega al frare mínim Josep Constans, que haurà de desglossar els que són prohibits i necessiten expurgació i els que han sortit després de lúltim edicte de la Inquisició. El frare organitza el conjunt de llibres en dos llistats diferents: els prohibits que shan dexpurgar i els sospitosos,
y señaladamente aquellos que lo son por tener ya obras prohibidas, como lo advierto en las notas que a continuación de la obra puede ver VS sin olvidarme tampoco de incluir en el escrito de sospechosos, todos aquellos libros y papeles que por orden de su Magestad deben ser recogidos para examinarse.
El pobre frare, davant la immensa feinada que representa la inspecció de tota la biblioteca, sexcusa que, de tota la relació, només ha pogut fer les lletres A, B, C i una mica de la D, i com que
VS conociendo con sus superiores luces, quan engorroso es y grave este negocio se servirá concederme el tiempo competente, para desempeñarlo como devo.
Amb tot, el 24 de desembre li lliura la corresponent a les lletres D a la H, i el 30, la resta.
Efectivament, la relació és precisa, i dins cada apartat previst (prohibits per expurgar i sospitosos) els agrupa temàticament amb un breu comentari sobre la majoria dells. Per exemple:
Altes (Dn. Francisco), La muerte de César, tragedia de Voltaire, traducida por el ciudadano N. Un folleto en 8º y a la rústica dos exemplares. Prohibido por el edicto de 9 de julio de 1791.
Però hi trobarem que el poeta Alfieri és sediciós, i per tant té prohibides gairebé totes les seves obres, La Abeja, Condillac, Cabarrús, Moratín, El Robespierre español, La Fontaine, Montesquieu i linevitable Voltaire, entre molts altres.
Una altra de les llistes comença amb Ariosto, seguit del Quixot de Cervantes, del qual, a parer del frare, sha desborrar la frase «las obras de caridad que se hacen flojamente no tienen mérito ni valen nada» i altres per lestil que inclou tota mena dobres literàries científiques o de dret. Avellà dictamina que tots ells han de quedar a la censura. Entre els sospitosos, hi trobarem la col·lecció de decrets de les Corts entre 1810 i 1811, i el Codi Napoleó, evidentment les que el marquès de Casa Cagigal nés lautor, Caracciolo, Chateaubriand, El censor i tota la premsa del Trienni Liberal, Duminil, García Malo, Llorente i un llarguíssim etcètera, perquè la llista de sospitosos és extensa. Conclou el 31 de desembre amb aquesta anotació:
Los libros sospechosos expresados en las listas que preceden [] se entregarán al DD Jayme Cabot, quien dexará el correspondiente resguardo al encargado de la venta de dicha librería, y en caso de que se le diga que alguno de dichos libros fue vendido exigirá al vendedor que diga a quién.
El dia 7 de gener de 1825 Cabot passa linforme amb la relació de lincident amb què sha trobat quan ha anat a la botiga de la viuda de Roca per recollir els llibres indicats. Després de notificar a lencarregat lobjectiu de la visita, aquest no el va poder atendre perquè estava ocupat en la impressió duns papers per al general Reiset; i va afegir, a més, que la nit anterior lesmentat general havia enviat dos soldats a endur-sen «una porción», i que per aquest motiu podria ser que en faltessin uns quants dels que duia anotats per recollir. Davant aquest fet, Avellà, el vicari general, passa lexpedient a lintendent de policia perquè faci declarar lencarregat de la botiga de la viuda de Roca.
El dia 7 de gener de 1825 Cabot passa linforme amb la relació de lincident amb què sha trobat quan ha anat a la botiga de la viuda de Roca per recollir els llibres indicats. Després de notificar a lencarregat lobjectiu de la visita, aquest no el va poder atendre perquè estava ocupat en la impressió duns papers per al general Reiset; i va afegir, a més, que la nit anterior lesmentat general havia enviat dos soldats a endur-sen «una porción», i que per aquest motiu podria ser que en faltessin uns quants dels que duia anotats per recollir. Davant aquest fet, Avellà, el vicari general, passa lexpedient a lintendent de policia perquè faci declarar lencarregat de la botiga de la viuda de Roca.
La cosa es va complicant de mica en mica. El 3 de març la viuda de Cagigal dóna poders per poder reclamar els llibres. Lapoderat, Miquel Ma. Sanromà, el 23 dabril de 1825, exigeix que se li retornin els llibres que shan endut al dipòsit (per estar prohibits a Espanya), perquè té previst poder-los retornar a França com a propietat de la viuda tal, i queda manifest en el testament segons el qual se la considera cohereva «y como a tal le pertenecen los libros estrangeros de este en virtud del convenio particular hecho con la referida Dª Vicenta su Hermana [del marquès]». Sanromà fonamenta la sol·licitud en el decret doctubre de 1824, al qual ja ens hem referit més amunt, que permet la reexportació dels llibres estrangers.
Paral·lelament, i pel que es dedueix de la nota del revisor Constants del 25 dabril de 1825, Avellà el 4 de març li havia demanat que passés a esborrar, per a lexpurgació, el que considerés convenient, el qual, un cop fet, relaciona els títols amb lexcepció del de Cervantes, perquè li han fet arribar les Novelas exemplares i no el Quijote. El 22 de juny la viuda sadreça una vegada més a lintendent de lExèrcit de la província per saber si hi hauria cap inconvenient a concedir-li un guia per poder recuperar els «libros estrangeros parte prohibidos y parte sospechosos que están depositados en la Secretaría de Cámara de la Diócesis» i que pertanyien al seu espòs. La resposta del 15 de juliol de 1825 és molt clara: el termini per a la reexportació de llibres estrangers donava un termini de tres mesos i ja han expirat, i en conseqüència no es poden enviar a França. Sense cap més notícia, el 1831, sense més data, José Cagigal, el fill segurament, demana llicència per poder representar una tragèdia que ha escrit.
EPÍLEG
Repetint novament la pregunta de si ha estat mai possible expressar-se lliurement, convindria fer una llarga el·lipsi i afegir lactual censura que es pateix a Internet, per a la qual, malgrat el que ens vulguin fer creure, no cal anar a països massa llunyans. Aquí mateix, com una demostració del continu desplaçament de les eines controladores que ha significat que de lEsglésia passés a mans civils, ara és el sector econòmic qui en fa les funcions. Com ens podem explicar que a lestiu de 2008 es condemni un blocaire a pagar nou mil euros a la Societat General dAutors i a retirar del bloc en qüestió els continguts que resulten ofensius a lorganització? La causa la trobem en el fet que el propietari del bloc hi va penjar un vincle on sinformava sobre una tècnica, coneguda com a Google bombing, que shavia utilitzat per tal que, en introduir el terme lladres en el famós buscador, aparegués la pàgina web de la sgae en primer lloc. Com si els anys no haguessin passat, el jutjat va resoldre que, encara que no fos autor de les opinions expressades al seu bloc, sí que nera el col·laborador necessari com a administrador de la pàgina web, en aquesta lesió del dret a lhonor. És exactament del que es podia acusar un impressor o editor, amb les lleis dimpremta a la mà de fa gairebé dos-cents anys, quan en cas de demanda de lautoritat no donaven el nom de lautor que li havia lliurat un text per publicar.
1. Javier García Martín: El Juzgado de imprentas, op. cit., p. 28.
2. Ibíd., pp. 94 i ss.
3. Ibíd., p. 188.
4. AHN: «Consejos-Imprentas 11340», exp. 9.
5. «Si la imprenta es libre, las ideas se uniforman, y la opinión pública se hace más compacta sobre cualquier resolución del Gobierno ó de las Cortes. Sin la publicidad ¿qué serían de los gobiernos constitucionales? Nada; porque todo lo que harían pasaría en silencio, y solo muy pocos estarían al corriente de sus disposiciones. Esto equivaldría á no tener libertad», Magí Pers i Ramona: El instructor de las clases jornaleras, Barcelona, Est. Tip. Narciso Ramírez, 1862, p. 79.
6. Javier García Martín: El Juzgado de imprentas, op. cit., p. 233, n. 122.
7. El text complet es pot llegir a lapèndix documental.
8. El 1914 el capellà Ignasi Verneda escrivia a Les Societats recreatives, «Treball que guanyà el premi [] per la Joventut Católica» de Terrassa en 1908 unes recomanacions sobre la tipologia del fons de la biblioteca que havia destar format de «llibres instructius, ja literaris, ja científics, ja morals, predominant els dos últims per ésser de més trascendència i utilitat»; «sexclouran els llibres que pregonin fins contraris a la cultura científica i literària i a la moralitat», i això vol dir els «amatoris, viciosos [] les novel·les impúdiques den Zola [] els impius i antirreligiosos den Rousseau, Voltaire [] i els socialistes Kropotkine, Tolstoi»; tampoc no hi haurà «llibres mestiços i de literatura lliure o bé de creences neutres que formin una atmosfera indiferenta en la república de les lletres».
9. AEB: «Circulars», 1825. El text íntegre daquesta circular es pot llegir a lapèndix.
10. AEB: «Communium», 1814/134 i 1815/156.
11. En aquest sentit, és interessant el que diu Marcelin Defourneuax a Inquisición y censura de libros en la España del siglo XVIII, Madrid, Taurus, 1973, pp. 39 i ss., quant al fet que la necessitat de modernització feia necessari tenir coneixement dobres científiques i tècniques, però que la Inquisició va procurar impedir-ne lentrada.
12. La Reial Cèdula de 12 de maig de 1824 es va publicar al Diario de Barcelona i es pot llegir a lapèndix.