Uns altres dels exemples prové dAntoni Brusi, que al gener de 1817 havia aconseguit quedar-se amb lexclusivitat de publicació del Diario de Barcelona després dun llarg procés contra els periòdics Periódico político y mercantil de Barcelona de Francesc Garriga primer, que va tancar-lo al desembre de 1816, i LEstafeta Diaria de Barcelona de la impremta de Gaspar, que ho feia el 31 de gener. Brusi, doncs, estava en una situa-ció de força. El mateix dia que la seva capçalera es convertia en lúnica a la ciutat, lalcalde de Barcelona, el marquès de Sentmenat, es queixava que el diari del dia anterior reproduïa un discurs que, sense ser ofensiu, entrava en els afers de lAjuntament, per a la qual cosa demana la constitució duna comissió per determinar si cal que
continúen en el Periódico papeles en que ni aun en el modo en se hace en el referido, se hable de lo que hace el Ayuntº pues podría suceder que otras veces se hiciese censurándolo, lo qual no corresponde á un cuerpo en que el Publico tiene sus Diputados y Síndicos que concurren a sus deliberaciones y que si no hay algo que reformar en lo que practique, está sobrexpedito el recurso a la superiodad competente.
Sacorda examinar-ho detingudament.51
Però, arribat el Trienni, i després que lAjuntament concedís la llicència dimpri-mir els calendaris dels tres anys següents a Miquel Gaspar, va amonestar novament Brusi perquè amb data 18 de setembre de 1820 shavia publicat al Diario un article signat per El Liberal, en el qual «á más de otras injurias se dice del Ayuntamiento nada menos que ha barrenado la ley fundamental de la Nación», la qual cosa mereix passar-ho al jutge de 1a. instància, Josep Esteve i Morató, que ho haurà delevar a la Junta Provisional de Censura perquè el qualifiqui. El dia 11 doctubre es llegeix linforme i lAjuntament acorda notificar-ho al síndic perquè resolgui què ha de fer lAjuntament. No és fins al 9 de novembre que aquest dicta que no es pot fer res més que aplicar la llei de llibertat dimpremta i iniciar un judici conciliatori previ. Es constitueix una delegació per aconseguir que lautor es retracti del que ha dit.
Paral·lelament, sinicia un procés semblant sobre un article publicat al «diario constitucional de esta ciudad», que també ataca lAjuntament,
en el que se dice, que el Ayuntamiento infringiendo la ley ha tomado las cantidades con que han estado grabados los víveres hasta la extinción de los derechos de Puertas; que en el día continúa haciendo lo mismo con los impuestos de la carne, y que en justicia y consciencia está obligado a restituirlo.
La Junta de Censura assegura que aquesta és una qüestió que afecta estrictament lAjuntament, i que és aquest qui ha dactuar en judici dinjúries. Ladvocat de lAjuntament és Josep Coroleu, pare de Josep Coroleu i Inglada.52
FONTS DOCUMENTALS I NOTÍCIES
Com hem vist al lloc corresponent, si bé la legislació censora no modifica essencialment la seva ideologia, sí que varia reiteradament destratègies i de criteris administratius. Això suposa la principal dificultat a lhora de localitzar a Catalunya expedients censors. Una font interessant és la relativa al registre duaner i a lentrada i sortida de vaixells. Tot i que amb períodes dinterrupció, la inspecció lefectuaven simultàniament el revisor civil i eclesiàstic. A la documentació municipal conservada a lArxiu Històric de la ciutat de Barcelona, també shi poden trobar algunes notícies escampades entre de-mandes i sol·licituds, o acords. LArxiu Episcopal de Barcelona disposa dun bon recull daquests permisos,53 però pateix llacunes atribuïbles, potser, a les conseqüències de les revoltes populars de començament del Trienni Liberal. Tot i que hi podem trobar-ne algunes corresponents als anys 1821 i 1822 sense massa transcendència, el major nombre dexpedients es concentra a partir de 1824, quan sencomana als bisbes les funcions censores. Cal dir, també, que la quantitat de notícies disminueix ràpidament a partir de 1825 fins a desaparèixer el 1828. Una possible explicació, gens menyspreable daltra banda després del que sha dit més amunt, és que, per deixadesa, sanés abandonant el control. Són simples suposicions sense fonament, i per tant cal ser molt cautelosos a lhora dacceptar-les com a bones. És un aspecte més que caldria estudiar amb tot deteniment.
Malgrat tot, quant a lexportació o importació, ens aporta informacions prou interessants per elles mateixes. Primer, que tothom que vulgui entrar o treure llibres haurà de demanar-ne el permís, indistintament que sigui seglar o religiós, particular o comerciant i, naturalment, llibreter, impressor o comerciant de llibres. Hi ha, per exemple, algunes relacions de particulars que permeten fer-nos una idea força aproximada de les característiques duna biblioteca privada dun jesuïta, dun franciscà, dun metge o dun jutge.54 La inspecció requeia en un revisor, el qual remetia la llista al vicari general, que era lencarregat de donar el vistiplau definitiu.
Segon, les procedències i orígens dels llibres indiquen que lexportació no era exclusiva dels grans impressors, ja que lúnica diferència entre els grans i els més petits era la capacitat denviar més quantitat dexemplars i volums en un sol viatge. Sabem també que el principal destí dexportació era Amèrica Llatina, Cuba i el Brasil. Però, també, i això és remarcable, que se nexportaven a Marsella, Perpinyà, Gibraltar o Londres. I, evidentment, nimportaven. Les quantitats, però, no són, en general, massa significatives.
Cal tenir present, com a possible explicació del que sacaba de dir, que el 19 de desembre de 1825 Cea Bermúdez, arran duna sol·licitud dun llibreter francès que volia exportar a França llibres que tenia retinguts a la duana de Vitòria, estableix una regla general que disposava que els comerciants o llibreters estrangers propietaris de llibres que shaguessin introduït a Espanya entre el 7 de març de 1820 i l1 doctubre de 1823, i que volguessin reexportar-los fora del regne tenien un marge de tres mesos per expedir fora dEspanya els impresos en qualsevol llengua; que els llibres impresos fora de lEstat en espanyol i els impresos a Espanya des del 7 de març de 1820 en qual-sevol altra llengua no podien sortir si eren ofensius a la religió o contraris a la moral pública.55
Finalment, la documentació ens mostra que el comerç de llibres no queia exclusivament en mans dels llibreters o impressors, sinó que existien professionals a lestil dintermediaris o les actuals distribuïdores. Per exemple, al novembre de 1824 Cristòfol Sales vol embarcar «diez balotes y un cajón de libros» cap a Marsella. El revisor eclesiàstic detecta un possible risc que posteriorment el censor identifica en un parell de llibres de Quevedo, ambdós del XVII, que encara són a lÍndex. Entre linici i el final de la gestió ha passat poc més dun mes. Una altra sol·licitud també dexpedició cap a Marsella la fa, aquell mateix mes, Domènec Matas, que du dos farcells amb llibres (un amb 33 títols i un altre amb 43). La companyia de Josep Rion (o Rigau) demana poder enviar a Londres, al novembre de 1824, un total de trenta-vuit títols, alguns en diversos volums datats entre els segles XVI i XVIII. Segurament, Marià Serra i Soler va enviar quatre baguls a Londres, via Gibraltar, cap on demana permís al desembre. Al març de 1825 és Josep Arimon qui vol embarcar tretze títols, sense especificar el destí, segurament a Amèrica, per la gran quantitat de «cartillas y silabarios» (dues raimes). De la resta dexemplars, el nombre oscil·la entre els dotze i el cinquanta.
Finalment, la documentació ens mostra que el comerç de llibres no queia exclusivament en mans dels llibreters o impressors, sinó que existien professionals a lestil dintermediaris o les actuals distribuïdores. Per exemple, al novembre de 1824 Cristòfol Sales vol embarcar «diez balotes y un cajón de libros» cap a Marsella. El revisor eclesiàstic detecta un possible risc que posteriorment el censor identifica en un parell de llibres de Quevedo, ambdós del XVII, que encara són a lÍndex. Entre linici i el final de la gestió ha passat poc més dun mes. Una altra sol·licitud també dexpedició cap a Marsella la fa, aquell mateix mes, Domènec Matas, que du dos farcells amb llibres (un amb 33 títols i un altre amb 43). La companyia de Josep Rion (o Rigau) demana poder enviar a Londres, al novembre de 1824, un total de trenta-vuit títols, alguns en diversos volums datats entre els segles XVI i XVIII. Segurament, Marià Serra i Soler va enviar quatre baguls a Londres, via Gibraltar, cap on demana permís al desembre. Al març de 1825 és Josep Arimon qui vol embarcar tretze títols, sense especificar el destí, segurament a Amèrica, per la gran quantitat de «cartillas y silabarios» (dues raimes). De la resta dexemplars, el nombre oscil·la entre els dotze i el cinquanta.
Pel que fa a la quantitat, destaca per damunt de tot Eulàlia Brusi «del comercio de libros de esta ciudad», que al maig de 1826 enviava llibres a lHavana. La quantitat dexemplars de cada volum són respectables: 1.200 catons. Dels altres vint-i-un restants, nenvia entre vuit i cinquanta de cadascun amb lexempció de Cecília, de la qual nenvia cent dinou. En aquell viatge el titulat Alejo no va passar la censura. Val a dir que la llista està feta i signada per ella mateixa. Dos mesos més tard, al juliol, embarca un total de seixanta quatre títols amb pocs exemplars de cadascun (entre un i tres) amb lexcepció dels 1164 Catones i les 9250 Cartillas. El censor els deixa passar però, en la seva nota, hi afegeix lobservació que «los que debían expurgarse se hallan corregidos a tenor de los edictos», la qual cosa no deixa de sorprendre perquè hi havia diverses novel·les, entre elles la temuda Pamela de Richardson. Possiblement la variació en la quantitat del nombre dexemplars es pot deure a la necessitat de mantenir un màxim de volum similar per a cada viatge.
Altres impressors són Domènec Feyner, que el 1825 exportava alguns títols a lHavana, i Narcís Oliva, que té força activitat en aquest sentit. A loctubre de 1824 havia importat quaranta-cinc títols procedents de Perpinyà, tots ells en francès, quatre dels quals hauran de passar a revisió del vicari general. El novembre exporta deu títols a Puerto Rico i el desembre, onze a lHavana. Al gener de 1825 embarca cap a Rio de Janeiro dos farcells, amb un total de quaranta-tres títols, alguns amb diversos volums. Igual que ho hem vist amb la llista de Brusi, també se li permet passar tot el presentat, inclòs el Pablo y Virginia que figura a la llista.
A la fi de lany 1824 és Tomàs Gorchs qui vol importar des dun origen desconegut uns llibres en francès dels quals adjunta la factura de compra, en què consta un llibre de lautor maleït Ducray Duminil, que li causarà un seguit de destorbs. La seqüència és poc més o menys la següent: el 3 de novembre presenta la factura dels llibres que vol importar, al peu de la qual Avellà, vicari general, escriu que
pueden introducirse todos los libros contenidos en la adjunta lista con la prevención de que en cuanto al titulado Ducray Duminil deberá el introductor sujetarse a la pérdida de todos los ejemplares que haya de él en caso de ser el Ducray Duminil que está prohibido, a cuyo fin deberán presentársenos luego de su llegada para cerciorarnos de la verdad.
En la factura només consta el nom de lautor o del títol i el preu. Sembla que anticipa la factura a la importació per tal, probablement, dagilitzar la inspecció; Oliva també feia servir el mateix mètode.
El 25 de novembre el secretari de cambra del bisbat segueix el curs habitual i remet la llista dels llibres al censor, el qual amb data 27 remarca que el Duminil que està prohibit fins i tot per als qui tenen llicència és Victor ou lenfant de laforet en quatre volums imprès a París el 1799, però dubta que ho sigui perquè a la llista no diu Duminil, sinó Duménil. Valgui lincís, però aquest comentari recorda els ulls grossos que hem vist que es van fer en les llistes dEulàlia Brusi i Narcís Oliva. Amb tot, es van seguir les instruccions donades per Avellà i el 19 de gener de 1825 es reparteixen als revisors eclesiàstics, per a la seva censura, «las obras de Ducray Diminil propiedad del librero Gorchs». En total són onze títols diferents que tenen entre dos i vuit volums. Mitjançant la llista de distribució, podem saber el nom dels censors i els títols que de Duminil hi havia a la llibreria de Gorchs. Un altre expedient és del març de 1828, quan la viuda dAgustí Roca certifica que ha venut uns llibres a Joan Prats perquè aquest el pugui exportar a Port-au-Prince.
Una altra mena dimportació és la de particulars que estan en trànsit a Catalunya, com és el cas dun brigadier italià que prové de Gènova en direcció Madrid i li troben una capseta amb «4 tomos de la Grande Obra de Dante y papeles de música de Toscana». La revisió triga una setmana i Avellà anota lacònicament: «Preséntenos el cajón con su contenido».
Pel que fa al mercat espanyol, per circular per linterior de lEstat, shavia de passar censura igualment, i gràcies a la qual sabem que el 1824 Valero Sierra venia llibres de diversa tipologia a Sevilla, que Ignasi Estivill feia negoci a Mallorca. També cal afegir la sol·licitud de Josep Lluch per poder reimprimir (diu que a instàncies de persones devotes) un llibre de devoció dedicat a la Mare de Déu. Cal insistir en linterès de les llistes, encara que es limitin a uns pocs mesos entre els anys 1824 i 1825. El nombre habitual que duia un home sol oscil·lava entre els vint i els quaranta títols.
Una altra de les informacions detectables a partir daquest fons és que molts impressors prou coneguts duien llibres a vendre a les fires de les diferents poblacions. Les referències són mínimes però suficients per confirmar-ne lexistència i també per suposar que, si els impressors amb més renom shi aventuraven, és fàcil suposar que molts altres ho devien fer potser més espontàniament. Trobem Sellent, que el 1824 vol anar a Girona i que el 1825, carregat de comèdies, vol acudir a la de Vic. El 1826 és Oliveres qui va a la fira de Mataró. O que un tal Antoni Cotanegra demana permís per transportar, a lestiu de 1826, dues caixes amb estampes per dur a vendre a Sitges.
Una darrera sol·licitud ens fa adonar que, tot i que la vigilància no era constant, sí que el factor de ser aleatòria la feia imprevisible, com el cas que sexplica tot seguit. El 18 dagost de 1824 es descobreix al portal de lÀngel de Barcelona una
lista de libros que contiene una arquita vieja que venía de Reus y fue dete-nida por el Resguardo de la Puerta del Ángel de esta ciudad en el día 18 del corriente, por venir sin Guía y conducida a la Rl. Aduana donde se halla.
En total hi havia cinquanta-nou títols. Després de la inspecció resulta que tot era
usado y de pertenencia del inftº Alcalde mayor por SM desde el año 1806 y Juez de 1ª Instancia que ha sido en la villas de Berga y Reus, procedente de este último Pueblo con ropa de su uso que al mismo tiempo que dchos. libros le conducía el ordinario Mirall.