Lobjectiu és ben clar i senzill: mantenir la censura prèvia sense la intervenció posterior de la Inquisició, contra la qual hi havia una de les disposicions que més lafectava: que també ella hagués de demanar llicència al Consejo per a la venda o transmissió de llibres post mortem. Només dos anys més tard, el 1754, cal tornar a recordar que les lleis shan fet per ser complertes, inclosos els territoris de la Corona dAragó. La complexitat de les necessitats inspectores i, sobretot, la mediocritat dels seus inspectors decideix atorgar el 1755 les atribucions censores a la Real Academia de la Historia, com ja les tenia la Real Academia de la Lengua. Lany següent surt una normativa sobre lactuació dels censors nomenats pel Consejo. El 1760 el jutge dimpremtes Juan Curiel decideix que, a partir daquell moment, seran els subdelegats qui recolliran els llibres prohibits i que aquests els posaran posteriorment sota la custòdia de la Inquisició.
Des del segle XVI i fins al 1763, quan se suprimeix definitivament, a Castella es pagava el que sanomenava la taxa per a lobtenció de llicència. El 1765 Juan Curiel, artífex de lorganització en xarxa de les censures, decideix delegar algunes de les seves facultats i funcions a totes les capitals de província, de manera que estableix una línea paral·lela a la justícia ordinària. Això durarà únicament fins al 1769.
Les vies per escapar dels controls són cada vegada més grans i, per evitar-ho, a partir de 1766 es prohibeix que les comunitats religioses o persones privilegiades pu-guin tenir impremta amb lexcusa que, dins les clausures, no era possible que les autoritats civils hi fessin cap visita. Aquesta ordre es ratifica el 1804. Les funcions que Curiel havia dipositat en els subdelegats passen, ara, a mans del corregidors, i la vigilància a les llibreries de la ciutats costaneres augmenta notablement. El 1767 es prohibeix imprimir pronósticos, piscatores, romances de ciegos y coplas de ajusticiados perquè es consideren perjudicials, buides i sense cap mena dutilitat pública. Progressivament la responsabilitat executora i inspectora va incorporant-se a lAdministració civil i les competències passen a lEstat, a la Secretaria de Gràcia i Justícia. A partir de 1768 la Inquisició també té lobligació que els edictes inquisitorials i les butlles del Sant Ofici tinguin laprovació de la Secretaria de Gràcia i Justícia.
El 1769, amb el final del mandat de Juan Curiel com a censor, es retorna a lorganització comissarial de 1627, que es coneix com a planta ideal, i es reprèn la jurisdicció ordinària i es ratifica que les audiències provincials només puguin donar llicència dimpressió a obres menors. També caldrà demanar llicència per poder vendre llibres procedents de lestranger. Les audiències queden definitivament suprimides com a instància intermèdia dapel·lació; només podien instruir, no jutjar. El 1770 la Inquisició es veu limitada en matèria dimpressions i llibres.
Es pot fer encara una volta de rosca, i el 1777 un decret obliga que totes les reials ordres, cèdules, provisions, etc., han de passar, abans de publicar-se, per la correcció de lEscrivania de Cambra. De cadascuna, nhauran de guardar dotze còpies. Aquesta quantitat es mantindrà també en els períodes constitucionals.
El 1778 es crea la figura de la Impremta Reial, que no cal confondre amb limpressor reial, ja que és un taller que treballa exclusivament per al Govern. El 1784 hi ha un canvi important quan es demana que es faci la censura prèvia per evitar els defectes dels controls posteriors, i el 1785 sobliga a demanar llicència també per imprimir periòdics. Ara, el jutge es podrà ocupar, a més, de les qüestions dinjúries que pugui contenir un imprès, la qual cosa vol dir una nova censura que, amb la possibilitat de demanda de retractació pública, se li afegeix caràcter judicial. El 1786 es ratifiquen les atribucions censores de les Juntes de Comerç. El 1788 es publiquen les regles que hauran de regir per a la publicació de periòdics, entre les quals figura la de la identificació dels autors. Però tot just tres anys després (1791) es prohibeix la publicació de tota mena de premsa a excepció de la Gaceta de Madrid; el motiu, la Revolució Francesa. Davant el possible perill que aquesta pot comportar, sencarrega als corregidors la nova feina de retirar dels carrers els pasquins i llibres prohibits. Caldrà ratificar-la de nou el 1798.
El 1792, després dalgunes negociacions i quan ja el paper de lEsglésia i la Inquisició shavia anat relegant a un segon pla, es disposa que a les duanes hi hagi sempre dos revisors: el regi i linquisitorial, disposició que es recuperarà el 1806. La necessitat de control portarà que, a partir de 1795, es monopolitzi la impressió de les normes legals.
Tot just començat el segle XIX, el 1802, sinicien ratificacions de normatives anteriors. La primera de 1784 respecte a la censura prèvia. El 1803 sobliga les duanes que els fardells de llibres, tancats i tot, senviïn a Madrid per a la seva revisió. Aquesta nova disposició serà lantecedent més directe del Jutjat dImpremtes. El 1804 es ratifica la disposició de 1766 sobre la prohibició que les comunitats religioses i persones privilegiades puguin tenir impremtes amb el mateix argument: que les autoritats civils no les poden inspeccionar a causa de la clausura; també lencàrrec que shavia fet als corregidors el 1791 i el 1798 que siguin ells mateixos els responsables de retirar pasquins i llibres prohibits, i la que dictava que la justícia ordinària només podia donar llicència per a la publicació dobres menors. El motiu per al recordatori, la plena consciència de les irregularitats en el compliment.
1805, ANY CLAU
Lany 1805 és un any clau per a la legislació sobre els llibres i les impressions perquè es crea la figura del jutge dimpremta, el qual, com a jutge privatiu que és, té potestat per subdelegar i no es regeix per la justícia ordinària. El rei, com sempre, nés lúltima instància, el qual, a més, tindrà lexclusivitat per atorgar la llicència per a la publicació de periòdics, que, de fet, no és res més que la ratificació de la disposició de 1788. El Jutjat dImpremtes a partir dara queda desvinculat del Consejo per passar a dependre directament de la Secretaria de Gràcia i Justícia. Amb tot això saconseguia acabar amb la desconcentració de la censura prèvia, tot i que es mantenia el vicari eclesiàstic. La xarxa creada per Juan Curiel la dècada dels seixanta es recupera, però les delegacions queden en mans dels intendents als quals, el 1802, sels havia donat les facultats de justícia i policia.
Els censors, a partir daquest any 1805, rebran per la seva feina un tant per cent sobre el preu pagat per la llicència. Tot plegat demostra la por immensa a la llibertat dimpremta que comença a expandir-se en alguns països europeus. El jutge del moment, Juan Antonio Melón, vol fer cremar els llibres prohibits trobats a les duanes, i haurà de ser el rei mateix qui ho aturi amb lordre que el control posterior al de la Secretaria de Gràcia i Justícia recaigui en la Inquisició, i sigui ella qui els reculli. És evident lexcepcionalitat daquest jutjat. El jutge en qüestió és extremadament temorós, i el 1806 proposa prohibir la publicació de novel·les. I, finalment, es recupera la norma-tiva de 1792 de doble revisió (civil i eclesiàstica) a les duanes.
A partir de 1808 Ferran VII torna a lorganització de 1769, que es mantindrà fins al final de lAntic Règim; és a dir, saplicarà de 1808 a 1810, de 1814 a 1820 i de 1824 a 1833. Però, amb el final de la Guerra del Francès, es reprenen les normatives ante-riors, especialment les de 1791 i 1792, que preveien la prohibició de la introducció i circulació de qualsevol paper sediciós, i es fomenta la delació i el lliurement dexemplars. El control duaner dels llibres estrangers sorganitzava de tal manera que la Secretaria General de lEstat rebia els referits a revolucions i constitucions franceses, i el Consejo, els fardells de llibres francesos sense obrir. Es nomenen els revisors de duanes i, evidentment, es manté la doble revisió civil i eclesiàstica. El 1818 un reial decret estableix les tarifes per al manteniment del Consejo, entre les quals sinclou la impremta.
A partir de 1808 Ferran VII torna a lorganització de 1769, que es mantindrà fins al final de lAntic Règim; és a dir, saplicarà de 1808 a 1810, de 1814 a 1820 i de 1824 a 1833. Però, amb el final de la Guerra del Francès, es reprenen les normatives ante-riors, especialment les de 1791 i 1792, que preveien la prohibició de la introducció i circulació de qualsevol paper sediciós, i es fomenta la delació i el lliurement dexemplars. El control duaner dels llibres estrangers sorganitzava de tal manera que la Secretaria General de lEstat rebia els referits a revolucions i constitucions franceses, i el Consejo, els fardells de llibres francesos sense obrir. Es nomenen els revisors de duanes i, evidentment, es manté la doble revisió civil i eclesiàstica. El 1818 un reial decret estableix les tarifes per al manteniment del Consejo, entre les quals sinclou la impremta.
Passat el Trienni Liberal, ja no es restableix la Inquisició, però el control de la censura passa a dependre dels bisbats. Es permet que la Universitat pugui imprimir sense lexamen de la Junta de Censura totes aquelles obres per a les quals té privilegis. A partir dara els llibres prohibits no seran únicament els que sinclouen a lÍndex, sinó tots aquells que no disposin de llicència dimpressió. Corresponia únicament al Consejo la funció de fer justícia, i per tant, entre daltres, li corresponia també la recollida de llibres prohibits i les visites.
Tot i que el jutge Melón, el 1806, no va aconseguir la prohibició de publicar les novel·les, el 1825 és el bisbe de Barcelona, Sichar, qui shi refereix com al dimoni. Aquell mateix any es disposa que es recullin llibres, fullets i tota mena de papers estrangers introduïts des del 7 de març de 1820 fins al restabliment del Jutjat dImpremtes.
Així com fins al 1805 els antecedents del Jutjat dImpremtes va rebre múltiples noms (señor de la encomienda, superintendent, etc.), a partir de 1830 es dirà subdelegat general dimpremtes, i dependrà directament del Consejo. Es reforça el control censor fins als papers més ínfims. Però, si hi ha una disposició que crida particularment latenció, és la que es refereix a lobligació que les impremtes subiquin en lloc públics i no pas en soterranis o llocs ocults. Incomplir-ho podia significar una multa de 500 ducats, o fins i tot el desterrament.
Finalment, el Jutjat dImpremtes saboleix el 1834. El Reglament, però, manté una inspecció general amb subdelegats provincials dependents del Ministeri de Foment, responsable de donar curs a totes les sol·licituds dimpressió, fos quina fos la tipologia del document.
PERÍODES CONSTITUCIONALS. 1810-1814
Amb larribada dels cicles revolucionaris, la llibertat dimpremta se situa a lepicentre mateix dels debats. La Junta de Baiona crea la Junta Senatorial de la Llibertat dImpremta. És interessant el planteig dintent de protecció de les obres que no puguin seguir el curs normal de publicació, i es determina que als impresos considerats dinterès ningú podrà posar-hi entrebancs. Si, amb tot, hi ha males arts en la distribució, es dema-narà que es reuneixi el Senat i es proclamin amb la fórmula «Hay vehementes presunciones de que la libertad de imprenta ha sido quebrantada». A partir de 1810 existia una Suprema Junta Censora que depenia de les Corts i per a les Corts. El 10 de novembre saprova la llei dimpremta.2
El 1811 és la Junta de Ministres qui revisa les obres publicades a Amèrica. El Consell de Regència disposa que es difongui el Diario de Sesiones perquè la considera una obra dutilitat pública, i per aquest motiu demana que la Impremta Reial disposi de tants operaris de totes les categories com li facin falta. La Impremta Reial només ha dimprimir el Diario de Sesiones, la Gazeta i els papers del Govern. En tots els casos, lúltim òrgan decisori és el Consell de Regència. Es manté la delació, però el jutge serà el Consell de Regència mateix en funció del que dictamina la llei dimpremta; no es permet atacar les Corts.
Laplicació de la llei obligava a revisar molt sovint el fons de la normativa, i el primer gran debat que es produïa es referia al risc que comportava lexcés de lús de llibertat dimpremta en els periòdics. Vegem-ne un exemple:
El 24 de marzo de 1813 el diputado José Zorraquín denunció ante las Cortes la sospecha de la entrega de cierta cantidad de dinero detraída de los fondos públicos al periódico ultraconservador El Procurador General de la Nación y del Rey. Tras varias averiguaciones se comprobó que la Regencia en 1812 asignó 4.000 reales mensuales al periódico; uno de los ex regentes, Joaquín Mosquera, confesó ante las Cortes que se procedió así «a fin de oponer algún contrarresto a los (periódicos) que traspasando los límites de la justa libertad de imprenta, corrompían la opinión pública, ofendían al Gobierno y combatían todo lo sagrado y respetable».
Les Corts demanen reiteradament que es compleixi escrupolosament el reglament i que sapliqui amb tot el rigor la vigilància del seu compliment. La Junta Superior de Censura estableix uns òrgans ordinaris amb presència eclesiàstica.
El 8 dabril de 1813 es fa una revisió del decret del 10 de novembre de 1810 sobre la llibertat dimpremta amb un daddicional de regulació de les funcions i composició de les juntes de censura. També es reglamenten els drets que els corresponen en el cas de ser injuriats. Posteriorment, al maig, es regula la composició i funcions de la Junta Suprema.3 En aquests anys les juntes de censura dependran directament de les Corts. Quan arribi el Trienni Liberal, sen desvincularan.
Progressivament i a partir poc més o menys daquest moment, la llei és motiu de reglamentacions per ajustar-la a la Constitució. En general, lorigen naixia dalguna denúncia de mal compliment de la llibertat dimpremta. De fet, els sectors més conservadors lutilitzen per treballar contra el Govern constitucional. El degoteig de qüestions semblants arriba fins al maig de 1814.
PERÍODES CONSTITUCIONALS. 1820-1823
Per a les Corts del Trienni, la llibertat dimpremta no va ser la primera norma a plantejar. Sen parla, però es remet directament a la de 1810 i les modificacions posteriors. En la Memoria sobre el estado de los negocios concernientes a la Secretaría del Despacho de la Gobernación de la Península, presentada per Argüelles l11 de juliol de 1820, safirma que cal mirar la llei com linstrument més idoni per «ilustrar la opinión» i assegurar els drets dels ciutadans.
Els debats de fons sobre aquesta qüestió finalment arribaran i tindran molta més argumentació que la precedent de 1810, i procuraran blindar-la al màxim per garantir-ne leficàcia. És, de fet, un replanteig de lanterior, per a la qual cosa i per poder enten-dre levolució de luna a laltra proposem per a més endavant una lectura comparada de les dues.
1. Javier García Martín: El Juzgado de imprentas y la utilidad pública. Cuerpo y alma de una Monarquía vicarial, Guipúzcoa, Universidad del País Vasco, 2003.23