Durante el siglo XVIII la profesión de librero exigía un aprendizaje de cuatro años, saber latín, leer griego, guardar buenas costumbres y tener una honradez acrisolada. Los estudios podían empezar a cualquier edad, pero hasta cumplir los veinte años no era posible examinarse. El examen tenía lugar en presencia de los síndicos y si se sacaban buenas notas se obtenía el carnet de aprendizaje. Luego seguían cuatro años más de ensayo, y después de estos ocho años prescritos por las leyes, se adquiría la patente de librero por cuatro mil reales.
Potser hem de pensar que ell tenia interioritzat que
En poco más de un siglo se han trocado totalmente los papeles. Han desaparecido las leyes y en pos de ellas se han extinguido las costumbres. En el último tercio del siglo XIX la profesión de librero de viejo no exigía preparación ni constituía mérito alguno.
He utilitzat, això sí, totes aquelles bibliografies, catàlegs o llistes temàtiques o cronològiques que em podien ampliar notícies de qualsevol ordre. Sovint han estat de gran utilitat els catàlegs dels llibreters de vell.
Per sort, disposem deines informàtiques com són els catàlegs de patrimoni bibliogràfic (cpbc) de la Biblioteca de Catalunya i de la Biblioteca Nacional espanyola a Madrid. La consulta combinada de termes, noms o dates facilita extraordinàriament les feines de construcció biogràfica dels impressors. Aquests han estat els meus referents per a tot el treball que han resultat menys eficaços del que hauria volgut a causa del desequilibri catalogador que sovint shi observa. Descriure llibres antics és una feina molt entretinguda que demana reiterades consultes. És lenta, entre daltres coses, perquè, precisament, falten eines. Dacord. Però la fragilitat ve també perquè hi ha un tendència massa generalitzada a buscar leficàcia estadística dels resultats, la qual cosa comporta, sovint, velocitat en el treball i, en conseqüència, superficialitat. No és un comportament generalitzat i puc afirmar amb rotunditat, per la meva vinculació laboral, que hi ha professionals dautèntic nivell i coneixement de la importància de documentar amb rigor el patrimoni bibliogràfic, però també és cert que externalitzacions i exigències temporals obliguen a un tractament catalogador massa lleuger. Esporàdicament, quan ha calgut, han estat consultats els catàlegs daltres biblioteques europees, com els de les biblioteques nacionals francesa o britànica.
AGRAÏMENTS
Una tarda a la Biblioteca de Catalunya fa, pel cap baix, sis anys, Francesc Fontbona i jo vam saludar-nos i, en saber que minteressava per la impremta com a receptacle didees (deia jo), va deixar anar, com aquell qui no vol la cosa, que el que es necessitava eren eines, com per exemple un diccionari dimpressors. Així doncs, he de començar per aquest si vull ser sincera amb les persones que mhan ajudat.
Tot seguit he dagrair les converses amb el meu director de tesi, Borja de Riquer, que mha donat, a banda de comentaris i observacions a la redacció, el parell de consells fonamentals perquè tot plegat tingui sentit. Acotar la cronologia perquè fos abastable i situar-la en el moment inicial de tot plegat, la qual cosa mha permès poder-hi trobar el germen del que acabarà arribant. El segon, fer-me adonar que la meves recerques em duien a mostrar que els impressors van tenir un paper cabdal en el procés cap a la societat liberal.
A Pere Gabriel, perquè les seves observacions mhan generat tantes i tantes preguntes i, sobretot, angles de percepció. A tots els companys dofici que amb paciència i professionalitat mhan acollit als arxius i biblioteques i amb els seus consells mhan ajudat a localitzar lligalls i documents aparentment sense possibilitats dèxit. A tots els amics, companys de feina, que han suportat estoicament que la impremta i els seus protagonistes fossin per a mi el centre del món en aquests darrers anys. Hi incloc, no cal dir-ho, la meva família: el Josep, que a hores dara ja en sap tant com jo mateixa; la Joana; el Juan, i lAleix.
Vull dedicar un agraïment a la Biblioteca Víctor Balaguer. Mhi va fer pensar Pilar Vélez quan, en el seu discurs dentrada a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, va remarcar els avantatges que li havia suposat, per a la recerca, deixar la Universitat per treballar en un museu. Deia que, mentre que els professors universitaris shan de desplaçar als museus per veure aquelles obres que són el motiu destudi, ella els tenia va dir dins el calaix; com jo, que tenia molts papers només estirant la mà.
1. Ramon Arnabat: La revolució de 1820 i el Trienni Liberal a Catalunya, Vic, Eumo, 2001, pp. 147 i ss.
2. Reinhard Witmann: «¿Hubo una revolución en la lectura a finales del siglo XVIII?», dins Guglielmo Cavallo i Roger Chartier (dirs.): Historia de la lectura en el mundo occidental, Madrid, Taurus, 1997, p. 439.
3. Peter Burke: ¿Qué es la historia cultural?, Barcelona, Paidós, 2002, p. 35.
Capítol 1
LLIBERTAT VIGILADA
les primeres constitucions, el que sen diu realment constitucions, van ser les que portaren la Revolució Americana del 1776 i la Revolució Francesa del 1789. Els il·lustrats que prèviament les van fer pensables i possibles era gent que sabia grec i llatí. Altrament, no haurien pogut pensar coses com república, democràcia i constitució. I llavors on seríem ara i què hauríem fet?
JOAN FRANCESC MIRA, Una biblioteca en el desert
Ha estat mai possible fer públiques les idees sense que algú les jutgés? Posseir coneixement o imaginació és equivalent a tenir grans magatzems de cereals, un ramat immens o un monopoli informàtic? Sovint, llegint les suspicàcies de capellans, reis i governadors, bé ho sembla. Apropar-nos al negoci editorial, doncs, té el risc de caure en una xarxa complexa i en creixement constant.
Lintent dexplicar què succeeix amb els papers impresos i la seva distribució en un període més o menys llarg només permet constatar uns fets i uns comportaments, però en cap cas ens dóna la imatge real de la dificultat intrínseca de la comunicació lliure. El control ideològic a partir de la impremta ha estat, per a les autoritats, equivalent al control dels productes comercials. Sha considerat necessari incorporar-hi mesures reguladores i, així, a poc a poc, sha establert un sistema de conductes que ha après a compaginar i fer conviure els drets de llibertat de pensament amb els econòmics. La lluita per posseir informació no és gaire diferent de la que es produeix per posseir armes o aliments. Abans dintentar apropar-nos als eixos principals de la impremta durant els primers anys del segle dinou, haurem de veure, ni que sigui tangencialment, com sha anat complicant la legislació i com sha anat teixint la xarxa a la qual ens acabem de referir.
Caldrà recular fins al començament del segle XVI per entendre que desfer segons quins nusos és una tasca titànica a la qual, amb bona voluntat, shan llançat societats sen-ceres durant petits períodes, la majoria dells, revolucionaris. Repassarem les lleis i les normes destinades a regular lús de la impremta. No sóc capaç de fer cap anàlisi amb un mínim de sentit en el camp legal, i per això em fonamentaré en el llibre de Javier García Martín El juzgado de imprentas y la utilidad pública. Cuerpo y alma de una Monarquía vicarial,1 que, com deixa ben clar el seu títol, revisa la relació de les diferents funcions del Jutjat dImpremtes amb la societat a la qual es dirigeixen els impresos.
No tinc cap intenció de fer-ne una ressenya, però tampoc vull amagar lús generós que nhe fet i que mha servit per comprendre algunes de les situacions dels primers anys del segle XIX. Lautor és professor de la Facultat de Dret de la Universitat de Bilbao, i per tant la seva anàlisi se centra en les interpretacions de les lleis. Tanmateix, la perspectiva que sap donar-hi demostra una vegada i una altra que ladministració de les lleis acaba creant estat dopinió i, de rebot, de comportament. Durant els períodes de desaparició de lesmentat Jutjat dImpremtes, recorreré als Diarios de Sesiones del Congrés per comprovar amb què se les van haver aquells homes per intentar guanyar cotes de llibertat.
ETAPES DEL CONTROL
No hi entraré, però lorganització de la justícia en aquest camp, sense modificar essencialment els criteris punitius i de vigilància, canvia sovint destructura amb la reiterada intenció de seguir de més a prop el comportament del sector del llibre.
Fins a larribada de la impremta, els llibres/documents eren un bé moble, i es consideraven propietat privada. Sheretaven com qualsevol altre objecte; costum que, daltra banda, posteriorment es va fer extensiu als llibres. A partir de lús de la impremta, els impresos esdevenen una concessió administrativa i passen a tenir caràcter públic. El 1502 hi ha la primera disposició de censura prèvia a la publicació i es prohibeix, també per primera vegada, la lliure entrada de llibres estrangers, per a la qual caldrà obtenir una llicència. Igualment, el monarca delega les seves facultats al Consejo de Castilla, disposició que serà ratificada el 1519.
Tot just passada la meitat del segle XVI (1554), seran únicament el Consejo i el president mateix els qui podran dictaminar sobre lús de la impremta; les disposicions generades passen a la jurisdicció ordinària. Evidentment, i això serà recurrent durant segles, el rei té totes les facultats per prendre decisions. Val la pena recordar que els impresos eren una concessió administrativa, i a partir de 1558 imprimir llibres prohibits es convertia en un crim de lesa majestat. Apareix per primera vegada el concepte dutilitat pública lligada als impresos, que vol dir que la censura queda, a partir daquell moment, directament vinculada a la idea dutilitat.
Des daquest any (1558), caldrà demanar llicència prèvia per a la impressió de tot tipus de llibres, siguin espanyols o estrangers. La normativa sadreça a tothom més enllà dels estrictament professionals, com ara els impressors, els llibreters o els mercaders de llibres. Es manté la prohibició dentrar-ne destrangers sota el risc de pena de mort, la qual cosa vol dir que lincompliment sha convertit en un crim destat i, així, aquesta pragmàtica convoca, en realitat, una guerra justa contra lheretgia. El valor de la disposició afecta tots els territoris hispànics. És important retenir aquests preceptes perquè la incorporació de la nova legislació afectarà cada cop més els territoris de la Corona dAragó, la qual cosa generarà més dun conflicte, com veurem.
La impremta, segons García Martín, es converteix en una «regalía sujeta a la concesión demanial del monarca» o, el que és el mateix, que, tot i que limprès formi part del domini públic, queda subjecte al rei. Sincorpora a la legislació un concepte nou: el del llibre inútil, que no pas prohibit. Des dara, doncs, la propaganda i la censura queden unides i, finalment, es publica lÍndex de llibres prohibits. El 1567 selegeix per pri-mera vegada limpressor reial. El 1573 es ratifica lobligatorietat de la llicència prèvia a la impressió.
El 1627 es crea una comissió dins el Consejo de Castilla encarregada dels afers vinculats a la impremta, que serà en moltes ocasions una organització comissarial. Cal considerar-la com lantecedent directe del Jutjat dImpremtes, i va regir únicament a Castella fins a larribada del Decret de Nova Planta. Les sol·licituds de llicència senviaven al señor de la encomienda. El rei, doncs, delegava o comissionava directament, sense cap subdelegació del Consejo. Igualment controlava, excepte a Madrid, tot el que simprimia referit a matèria dEstat i de Govern dins la justícia ordinària.
Amb larribada del Decret de Nova Planta (1707), tot el que es refereix al món del llibre, i en general al de la impressió, passa a dependre directament i exclusiva-ment del Consejo de Castilla, una mesura que per aquestes característiques crearà un profund descontentament a les audiències, a causa del qual caldrà ratificar lordre el 1716. Això volia dir que els llibres els revisava el Consejo, i que els papers i els escrits solts, lAudiència. El 1717 sexplicita que la Corona dAragó té també lobligació de la lli-cència per a tots els impresos i que cal demanar-los al Consejo fins i tot per a les edicions posteriors dels impresos anteriors a 1716. Amb això, es trencava el costum en aquests territoris de demanar primer les llicències eclesiàstiques i, si eren favorables, fer-ho al regent. A Castella, en canvi, les inspeccions eclesiàstiques es feien posteriorment a la llicència dimpressió. El 1717 sunifiquen els criteris a partir del model castellà.
Per la quantitat de ratificacions que sarriben a fer de molts aspectes de la llei, po-dem afirmar que les execucions seguien un règim no del tot controlat. És per això que el 1722 cal tornar a recordar el que es deia en el Decret de Nova Planta de 1716 quant al fet que lúnic que té potestat sobre el llibre és el Consejo de Castilla. El 1735 el Consejo cedeix algunes de les seves facultats en matèria de censura a la Junta de Comerç de Castella, que sembla haver-se convertit en Suprema, i per tant amb rang superior a la resta; també la catalana, com veurem.
El 1738 existeix el superintendent general dimpremtes, que podrà delegar algunes de les seves atribucions; daquesta manera simposa la inhibició de les audiències i les conselleries, que perden tota capacitat decisòria i shan de limitar a exercir dinformadores. És en aquest mateix any que es reforça el jutge privatiu dimpremtes, quan assumeix les atribucions que hi tenia la Corona dAragó. Dit duna altra manera, no únicament aplica el poder del Consejo de Castilla, sinó que aquest (i en defecte seu el jutge dimpremtes) hi afegeix també les que tradicionalment executava la Corona dAragó. Evidentment, aquesta disposició reforça les de 1716 i 1722. Les audiències protesten enèrgicament pel que consideren un menysteniment, ja que passen a ser comissionades de lesmentat jutge dimpremtes.
La resistència de les audiències, segurament, entre daltres, obliga el 1752 a especificar els supòsits dintervenció del Jutjat dImpremtes. Aquesta determinació fa que els impressors francesos se sentin agredits i ho interpretin com una fórmula proteccionista a favor de la impremta espanyola. La prohibició dentrar llibres estrangers segueix vigent, i la pena de mort per fer-ho, també. Sestableixen unes xarxes de subdelegacions dimpremta que tenen les atribucions següents: concedir llicències descrits menors; comunicar als impressors i llibreters les disposicions del Consell i del jutge dimpremtes; fer les visites dinspecció a impremtes i llibreries, i vigilar lentrada de llibres a la duana.
Lobjectiu és ben clar i senzill: mantenir la censura prèvia sense la intervenció posterior de la Inquisició, contra la qual hi havia una de les disposicions que més lafectava: que també ella hagués de demanar llicència al Consejo per a la venda o transmissió de llibres post mortem. Només dos anys més tard, el 1754, cal tornar a recordar que les lleis shan fet per ser complertes, inclosos els territoris de la Corona dAragó. La complexitat de les necessitats inspectores i, sobretot, la mediocritat dels seus inspectors decideix atorgar el 1755 les atribucions censores a la Real Academia de la Historia, com ja les tenia la Real Academia de la Lengua. Lany següent surt una normativa sobre lactuació dels censors nomenats pel Consejo. El 1760 el jutge dimpremtes Juan Curiel decideix que, a partir daquell moment, seran els subdelegats qui recolliran els llibres prohibits i que aquests els posaran posteriorment sota la custòdia de la Inquisició.