A partir del decret de Nova Planta, i sobretot durant el regnat de Ferran VI, la comunicació impresa de les normatives dels òrgans centrals de governs senviaven directament als òrgans intermedis en detriment de les audiències de la Corona dAragó, de manera que es feia un pas més en la incorporació de la legislació castellana en perjudici de la catalana. La quotidianitat de la governació canviava radicalment.
Es en este contexto de escriturización administrativa, en el que la imprenta se entiende además como un instrumento considerado de dominio público, sujeto en su uso por los particulares a licencia previa, donde cobra sentido tanto la obligación del registro de licencias de impresión dadas por el Consejo, impuesta por la decisiva pragmática de 1558, como la elaboración inquisitorial de «Índices» de libros prohibidos.7
Els més afavorits seran els impressors protestants, perquè lÍndex els feia publicitat gratuïtament.
Laplicació de la legislació al Principat continuava topant amb lestil indicat des del Consejo o des del jutge dimpremtes. Aquest és el cas que recull García en relació amb el procediment per a la impressió que, malgrat les instruccions del jutge, es feia diferent a Castella o a Catalunya. Val la pena reproduir la carta del subdelegat dimpremtes a Barcelona, Juan Moreno, adreçada a Juan Curiel jutge dimpremtes:
Muy Señor mío con carta del 19 pasado me previene V.S. que para dar providencia sobre el despacho de libros impresos en este Principado; arreglada a las órdenes de S.M. informé a V.S. de la práctica que se observaba en él conforme a los fueros; leyes; y otras providencias, dadas sobre impresiones así de libros como de otros papeles y sobre impresiones de obras de estranjeros, y todo hasta el año 1716, en que se mandó se acudiese precisamente al Consejo a pedir Lizencia; para que hallándose en aquellas impresiones arregladas a la práctica de entonzes no embarazase su despacho, ni se necesite nuebas diligencias para permitirle. A lo que devo decir que no hay constitución ni fuero que hable de imprentas, y la Inmemorial observancia de los impresores de esta Capital hasta el año 16 era: para imprimir libros nuebos acudir al Vicario general, presentarle los originales, y obtenida la Licencia la pedían al Regente quien la concedía precediendo la aprobación de persona de ciencia y conciencia a quien remitía el libro.
Para papeles sueltos como sermones, novenarios y otras de esta clase se practicaban las mismas diligencias.
Para papeles jurídicos, relaciones de servicios y otros semejantes solo se acudía por licencia al Regente.
En quanto a reimpresiones de libros estrangeros se practicaban las mismas diligencias que si fuese obra nueba pero en los libros impresos ya, en estos Reynos, constando en el mismo las aprobaciones y lizencias no añadiéndose cosa alguna; se imprimían con la sola Lizencia del Regente.
Barcelona, 2 de noviembre de 1754
És evident, doncs, que a Catalunya el procediment es feia a la inversa, ja que primer es demanava el vistiplau eclesiàstic i, si prosperava, la llicència dimpressió i no com estipulava la legislació castellana que preveia primer lobtenció de la llicència i posteriorment la Inquisició determinava si era o no censurable. Un comportament que malgrat la uniformitat legislativa imposada, a Catalunya es menystenia en benefici del procediment antic, més pràctic.
AUGMENT DE LA VIGILÀNCIA
Tot i que ja sha dit, val la pena reiterar que el control augmenta a mesura que avança el segle XVIII, i la causa cal buscar-la gairebé exclusivament en la por a França i els seus il·lustrats primer i als revolucionaris després. Paral·lelament, les lleis de vigilància shavien anat secularitzant i el pes del judici requeia en òrgans civils si bé estretament tutelats per lEsglésia. Progressivament es transforma el criteri de valoració de la utilitat o risc de la publicació dun llibre. Si fins al XVIII es penalitzaven els llibres per ser herètics, a partir daleshores aquesta mena de llibres passaran a ser provocadors de crim públic, amb la qual cosa sobria la possibilitat de persecució estrictament civil amb laplicació de la legislació ordinària. La debilitat inquisitorial es deu en gran manera a la seva evident ineficàcia per a lobjectiu que es perseguia: vigilar la circulació de llibres i dur el control dels que entraven de fora. També en aquest camp les transformacions organitzatives de la societat, tot i passar al terreny laic, mantenen estructures i fins i tot models provinents de lEsglésia. Arran de lexpulsió dels jesuïtes, per exemple, es prohibeix que sescrigui o es publiqui res sobre ells sense el permís governamental. A partir de 1773 també els bisbes queden subordinats a la nova legislació, de manera que només podran imprimir lliurement les reimpressions de llibres religiosos. Les competències fins ara religioses passaran a mans de la societat civil en les acadèmies o universitats, etc.
Una vegada més, el Govern tornava a situar la vigilància o censura de bracet amb la propaganda perquè, per obtenir una llicència, shavien de complir les dues condicions: ordre amb la religió i ser dutilitat pública segons els criteris polítics vigents. És durant el regnat de Carles III que es decideixen tres qüestions que seran determinants: que la Gazeta passi a dependre de la Secretaria dEstat, que es converteixi en la seva eina publicitària i que, com a conseqüència, faciliti el desenvolupament de lopinió pública. El punt àlgid daquesta política es donarà amb la mort del rei Carles III, quan es van editar a la seva memòria infinitat delogis fúnebres que lidealitzaven com a promotor de la llibertat econòmica i de les arts. És en aquest context que Cabarrús en el seu acaba dema-nant la llibertat dimpremta. El segon canvi es produeix el 1777, quan totes les impressions de reials cèdules o ordres havien de ser prèviament corregides per lEscrivania de Cambra. I, finalment, que el 1778 es creés la Impremta Reial, autèntic monopoli de la impressió de la Gazeta i normatives legals. Fins i tot els impressors de Madrid es van queixar de lexcés de publicació de la Impremta Nacional. Tot emanava dun sol punt.
Com ja sha dit anteriorment, la idea que shavia de treballar a favor de la utilitat pública havia quedat molt interioritzada, i des daquest rerefons generalitzat es decidia què es podia o shavia dimprimir; ho veurem en les sol·licituds que faran els impressors els primers anys del segle XIX. Lexemple més paradigmàtic és lús estratègic que en fa Antoni Brusi per aconseguir la major part de privilegis un cop acabada la Guerra del Francès. Indirectament, aquesta obligació dutilitat no deixava de ser una mesura dautocensura. La normativa el que havia consolidat era que, en realitat, estava prohibit imprimir, i que amb la llicència saconseguia una excepció.8 Per tant, les vinculacions i relacions dels impressors amb el jutge dimpremtes i el seu entorn es convertien en un recurs més a utilitzar per treuren beneficis.
Un exemple daixò és la Reial Cèdula de 1738, que diu:
sabed que no bastando las providenzias, mandatos, órdenes expedidas a fin de ocurrir á los graves perjuicios que ocasiona á la «pública utilidad» el peligroso abuso de imprimir y divulgar, libros, romanzes y papeles, sin que precedan las Censuras, Lizencias y Tasas, acordadas por las Leyes, Cédulas Reales, decretos de los Reyes mis predecesores y míos, y los que más es, intentar por varios medios introducir el mal exemplo en la sincera instrucción de los naturales y pureza de las costumbres.
Un exemple daixò és la Reial Cèdula de 1738, que diu:
sabed que no bastando las providenzias, mandatos, órdenes expedidas a fin de ocurrir á los graves perjuicios que ocasiona á la «pública utilidad» el peligroso abuso de imprimir y divulgar, libros, romanzes y papeles, sin que precedan las Censuras, Lizencias y Tasas, acordadas por las Leyes, Cédulas Reales, decretos de los Reyes mis predecesores y míos, y los que más es, intentar por varios medios introducir el mal exemplo en la sincera instrucción de los naturales y pureza de las costumbres.
Per a qual cosa, cedia les seves funcions als subdelegats en detriment de les respectives audiències i la darrera paraula quedava en mans del rei. Determinacions com aquesta duien implícites conseqüències econòmiques de diferent ordre que afectaven també impressors i llibreters estrangers, principalment francesos, perquè hi veien una mesura proteccionista. La relativa poca quantitat de llibres dimaginació que hi ha als catàlegs de les biblioteques poden explicar el que acabem de dir.
El caos del control duaner sevidencia encara més quan des de 1769 (ratificat el 1784) calia una llicència per vendre llibres procedents de lestranger. Els llibreters només la demanen per això i esquiven la Inquisició en la importació amb largument que ja no fa cap falta perquè la instrucció es refereix als llibres per vendre, no pas per importar. El 1785 els inquisidors de Barcelona es queixaven així:
aunque dicha orden no deroga expresamente las que tenían para hacerlo sin el permiso de los Tribunales de la Inquisición, persuadidos de que éstas quedaban abolidas, son ya raros los memoriales que se nos presentan para extraerlos y reconocerlos; los despachan con la sola licencia del Consejo y nos aseguran que no es necesaria la nuestra.9
Una queixa que més aviat sona a lament. Un nou intent complica una mica més les coses. El 1803 un acte del Consejo ordenaria als Administradors de Ports i Duanes que reenviessin els fardells de llibres directament a Madrid tancats i precintats, i que seria el Consell el que en faria la revisió.
En aquest context, les funcions del Jutjat dImpremtes durant els anys previs i, sobretot, posteriors a la Revolució Francesa sincrementaran notablement amb la mateixa proporció en què va augmentar el comerç del llibre. El nomenament del jutge dimpremta de 1805 deia així:
Sabed que por fallecimiento de D. N. ha quedado vacante el encargo que se puso a su cuidado de Juez de Imprentas, y conviniendo á mi Real persona nombrar en su lugar Ministro, que conozca en todas las causas y negocios tocantes o pertenecientes al asunto de las impresiones, prohibición de libros y papeles contra la pureza y buenas costumbres de nuestra Fe Católica y leyes del Reyno confiando de vos, que obraréis con el zelo y rectitud que se ha experimentado en los demás negocios que os he encomendado, he tenido por bien elegiros y nombraros por Juez privativo de las impresiones que se hicieran en estos mis Reynos: y por tanto os mando que, luego que os fuere entregada esta mi cédula, os encarguéis de todos los negocios y dependencias que estén pendientes, y en adelante ocurran de qualquier clase y calidad que sean, y las continuéis, prosigáis y fenezcáis, substanciándolas y determinándolas como hallareis por derecho y justicia, administrándola a todos, sin excepción de personas, avocando a vuestro juzgado qualesquier autos civiles o criminales que se hallen pendientes en otros, á los que mando os remitan originalmente todos, según y en la forma que lo pudo y debió hacer en su tiempo el citado D. N. [] y si de lo que determinareis por alguna de las partes se apelare, le otorgareis las apelaciones, en los casos y las cosas que conforme a derecho se deban otorgar, para que las puedan seguir los de mi Consejo, y no otro juez ni tribunal alguno, porque a los demás consejos, chancillerías, audiencias, jueces y justicias de estos mis Reynos los inhibo y he por inhibidos de su conocimiento, y les mando que no se intrometan á conocer de ello en manera alguna, porque solo lo habéis de hacer vos, como dicho es; y os doy poder y permiso para que podáis subdelegar esta mi cedula en los ministros y personas de vuestra mayor satisfacción, que para todo ello, y lo anexo y dependiente, os concedo comisión y facultad, tan bastante como es necesario, y de derecho en tal caso se requiere
Els poders que li dóna, com veiem, són totals i explícitament inhibeix a la resta de cancelleries, audiències, etc.; tenia efectes retroactius i el pitjor és que aquesta cèdula no es va fer pública. Amb tot, i potser com a efecte secundari no previst de la cèdula, sembla que progressivament les impressions sescapen cada vegada més del control, i per això sha de delegar també en universitats i acadèmies. Laugment de la voluntat controladora amb mesures legislatives és, amb el pas dels anys, cada vegada més complex, a diferència del que en un principi pugui semblar. Es regula amb coses que formen part gairebé de làmbit particular amb totes les implicacions ideològiques que comporten, i les normatives se sobreposen les unes a les altres.
És possible que la reforma de 1805, molt més restrictiva, fos un nou intent de voler millorar el control duaner arran de les derivacions de la Revolució Francesa. La seva principal peculiaritat és la desvinculació del jutge dimpremtes del Consejo de Castilla per fer-lo dependre de la Secretaria de Gràcia i Justícia. El punt diferencial a partir daquest moment és que es preveu un tractament preventiu en el control de les impressions. Leina servirà en un context on la propagandística és eficaçment utilitzada com una mesura més de control de lopinió pública. Amb tot, hi ha constància que, a falta de personal, es demana que, quan calgui, sigui el subdelegat mateix qui també faci de revisor de les duanes, les queixes dels quals no faltaran argumentant que no han estat nomenats amb aquesta funció que no fa més que confirmar la tendència al caos cada vegada més gran.
La voluntat de control augmenta proporcionalment al nombre de fulls i publicacions menudes que sescampen arreu i la impossibilitat de seguir-ho tot. Hi ha, a més, una situació conjuntural que ho afavoreix, lexpulsió dels jesuïtes i daltres estructurals al si mateix de lorganització, així com també la constant confrontació per aquesta qüestió entre lestament civil i leclesiàstic. Els desencontres shavien iniciat arran de la Reial Cèdula de 1768, que estipulava que els edictes inquisitorials i les butlles també shavien de sotmetre a laprovació reial mitjançant la Secretaria de Gràcia i Justícia. Els il·lustrats veuen clarament la ineficàcia de la Inquisició en el control dels llibres, i per això shi posa lAdministració. El cercle sanava tancant, i també li restringiria lhabitual intervenció en les vendes post mortem de llibreries de particulars.
Es decir, en este siglo, sería la Inquisición la que solo actuaría en materia de censura de libros por comisión concreta del poder real, y siempre en función de necesidad por causa de utilidad pública y eficacia inmediatas.10
Fins a la seva desaparició el 1824, la Inquisició, tot i que havia perdut moltes de les seves atribucions, continuava col·laborant amb les autoritats civils. El 1823 sels enviaven les directrius per a lentrada de llibres de lestranger i a partir de l11 dabril de 1824 latribució de la censura passa a mans del bisbat. És aleshores, el 1825, quan el bisbe de Barcelona, Pau Sichar, va publicar una circular que comentarem més endavant, on es planyia dels enormes mals que havien esdevingut arran de les revolucions passades i apel·lava a poder vèncer el que nhavia quedat «en la inmensa multitud de libros y papeles blasfemos, y impúdicos, heréticos y subversivos de todo orden, que con asombrosa prodigalidad se esparcieron en aquel funesto tiempo».11