Els més grans blasfems eren, evidentment, Rousseau, Voltaire, Condorcet, Diderot, als quals safegien els Llorente, Villanueva, Lacunza, etc.; de tots ells nindica els títols. Reiterava lobligació de lliurar-los sota pena dexcomunió. Igualment shavien de lliurar o denunciar estampes, o qualsevol obra obscena. Les consideracions finals són realment ocurrents, perquè estableix un paral·lelisme entre lautoritat de Déu amb la que pot tenir un rei, i de la mateixa manera que es denunciaria una conspiració contra el rei shauria de fer contra la que és contrària a Déu.
El 1830 apareix un reglament que retorna la subordinació del fins aleshores dit jutge dimpremtes, i ara subdelegado general de imprentas, al Consejo que tenia lexclusivitat per aquelles publicacions superiors a sis plecs.
Segons García,
El período 1814-1820 se caracteriza por el mantenimiento expresamente desde 1815 de las reales cédulas de 10 de diciembre de 1791 (no incluida en la Novísima R.) y 22 de agosto de 1792: 1) prohibía la introducción y circulación por el reino de cualquier papel sedicioso y se instaba a la entrega y denuncia por todos para remitirlos al Consejo. 2) se encargaba del control aduanero de los libros extrangeros a la Secretaría del Despacho de Estado, a la que los Administradores de Aduanas debían enviar los papeles que tratasen sobre revoluciones y constituciones francesas, y al Consejo de Castilla que debía recibir los fardos de libros franceses sin abrir y nombrar revisores en las distintas aduanas.
En la medida en la que no se estipulaba nada de contrario, a las aduanas y puertos, como en épocas anteriores, debían concurrir junto con los revisores regios los del Santo Oficio, que por lo demás seguía realizando visitas a navíos y registros a librerías.12
EL CAMÍ DE LA TRANSFORMACIÓ
Fins aquí hem vist les estratègies per controlar la lliure expressió. La variació de normatives va anar girant entorn dun eix col·locat lendemà del descobriment dels tipus mòbils el segle XVI. El teixit es va densificar i, quan finalment es va començar a esquinçar, les dificultats per identificar les causes i orígens de les contradiccions van allargassar la reflexió molt més del que els mateixos actors de la transformació podien haver previst. Fins a la vigília de les primeres corts de 1810, tot el seguit de lleis i reglaments havia unificat els diferents criteris que davant el text imprès shavien construït durant segles a Castella i a la Corona dAragó en benefici de la primera. A partir del segon període, el que podem anomenar constitucional, ja no va caldre tornar-shi a referir.
LLIBERTAT DIMPREMTA, LARREL DE LA QÜESTIÓ
El trencament experimentat el 1810 serà el detonant que obrirà les portes a una altra manera dentendre la societat. El punt de partida en aquestes qüestions és tan baix que els debats es mouen insegurs. Però el dedicat a la llibertat dimpremta no és el duna llei qualsevol, sinó que va a larrel mateixa del problema. Els arguments a favor i en contra són el termòmetre exacte del nivell de la lluita per a la transformació. Es farà tot plegat enmig de laltra lluita acarnissada contra lExèrcit francès. Leficàcia de tot plegat serà més aviat minsa.
De fet, a partir de la primera discussió entorn de la llei de llibertat dimpremta, sinicia un debat que, amb laturada forçada entre el final de la Guerra del Francès i larribada del Trienni Liberal, durarà anys. Durant tot aquest període es construirà un enorme cercle virtuós que sengrandirà a mesura que saprofundirà en lessència. La llibertat mateixa. El que més sorprèn és que aquests debats van plens de la nova manera dentendre el món en consonància amb el pensament romàntic. Els diputats reflexionen sobre la llibertat dexpressió dels individus davant la societat. Prenen consciència individual dells mateixos i busquen els mitjans per canalitzar el nou impuls. Les arts i els seus artistes sexpressaven com ells.
La lectura detinguda dels arguments sobre aquesta qüestió dels diputats primer a Cadis i després ja a Madrid són una radiografia molt precisa de levolució del pensament polític entorn de la necessitat de la llibertat individual dels ciutadans espanyols.
Lany 1811, durant una discussió sobre el límit de la llibertat de premsa, es diu que lobjectiu últim i fonamental de la llei és que els ciutadans puguin opinar també sobre els seus representants i el seu Govern. Durant el debat de si pertoca o no a les Corts jutjar papers sediciosos o similars, el diputat Guduri y Alcocer opina que no,
Porque es constante que uno de los fines de la libertad de la imprenta es la enmienda de los defectos de los gobernantes, cuyo resentimiento en los impresos dirigidos á este objeto es casi preciso los incline a calificarlos arbitrariamente, y esta es la razón por que se ha creado una Junta a quien toca la calificación.13
Anteriorment i durant el debat per a lelaboració de la llei, el diputat Pérez de Castro deia que
la libertad de imprenta es el único medio seguro de conocer la opinión pública, sin la cual no es posible gobernar bien, ni dirigir convenientemente el espíritu público, y que sin esa libertad no podrá jamás la Nación, que es el comitente de las Cortes, rectificar las ideas de sus Diputados, dirigirlos en cierto modo y manifestarles su opinión.14
És segurament largument més repetit cada vegada que es planteja la qüestió del control i dels límits de lús de la llibertat dimpremta. És més, hi ha qui ho porta fins i tot com a única garantia de salvació del nou règim. El que es recull a les actes de lopinió de Muñoz Torrero diu:
que es necesaria una salvaguardia para enfrenar la voluntad de las Cortes y del Poder ejecutivo, en caso de que quisiesen separarse de la voluntad de la Nación: que esta salvaguardia no podía ser otra que el tribunal pacífico de la opinión pública; es decir la facultad de hablar y de escribir, que es la barrera del despotismo y del poder inmenso de la Corona, lo cual se conseguía con la libertad política de la imprenta.15
Aquesta petita mostra hauria de servir destímul per a lestudi del debat ideològic que va acompanyar laprovació de les diferents lleis de llibertat dimpremta el 1810, la seva revisió el 1813 i la del 1820 i les seves revisions. Per raons que són òbvies, no ens aturarem en lopinió dels adversaris, que sha mostrat abastament fins a la promulgació daquesta primera llei. El contrast entre els uns i els altres és evident, i el pes de la religió plana com una llosa de la qual és difícil evadir-se.
La centralitat del debat determina en gran manera lessència de moltes de les altres lleis que saniran formulant. Sovint, arran de portar a lhemicicle un paper o un periòdic que es considera il·legal o sediciós, satura fins i tot la discussió de la Constitució. El cas especial serà, però, el debat sobre la qualificació que es mereix La España vindicada, en sus clases y autoridades, de las falsas opiniones que se le atribuyen de J. J. Colón, publicat a Cadis per la impremta de Manuel Bosch el 1811. La importància que es dóna a aquest text els porta a intentar fer el judici ells mateixos. El diputat Del Monte ho sintetitza així:
És segurament largument més repetit cada vegada que es planteja la qüestió del control i dels límits de lús de la llibertat dimpremta. És més, hi ha qui ho porta fins i tot com a única garantia de salvació del nou règim. El que es recull a les actes de lopinió de Muñoz Torrero diu:
que es necesaria una salvaguardia para enfrenar la voluntad de las Cortes y del Poder ejecutivo, en caso de que quisiesen separarse de la voluntad de la Nación: que esta salvaguardia no podía ser otra que el tribunal pacífico de la opinión pública; es decir la facultad de hablar y de escribir, que es la barrera del despotismo y del poder inmenso de la Corona, lo cual se conseguía con la libertad política de la imprenta.15
Aquesta petita mostra hauria de servir destímul per a lestudi del debat ideològic que va acompanyar laprovació de les diferents lleis de llibertat dimpremta el 1810, la seva revisió el 1813 i la del 1820 i les seves revisions. Per raons que són òbvies, no ens aturarem en lopinió dels adversaris, que sha mostrat abastament fins a la promulgació daquesta primera llei. El contrast entre els uns i els altres és evident, i el pes de la religió plana com una llosa de la qual és difícil evadir-se.
La centralitat del debat determina en gran manera lessència de moltes de les altres lleis que saniran formulant. Sovint, arran de portar a lhemicicle un paper o un periòdic que es considera il·legal o sediciós, satura fins i tot la discussió de la Constitució. El cas especial serà, però, el debat sobre la qualificació que es mereix La España vindicada, en sus clases y autoridades, de las falsas opiniones que se le atribuyen de J. J. Colón, publicat a Cadis per la impremta de Manuel Bosch el 1811. La importància que es dóna a aquest text els porta a intentar fer el judici ells mateixos. El diputat Del Monte ho sintetitza així:
El resultado de este asunto será que VM va á calificar la obra. Dice muy bien el autor cuando se queja de que se ha salido del curso natural. Se leerá aquí el papel; VM lo calificará, y adiós libertad. A mí me parece que lo acertado sería remitirlo á la Junta de Censura, á fin de que diese su dictamen, porque si no, vendríamos a erigirnos nosotros en junta, trastornando el orden establecido.16
Tanmateix, el cas possiblement més emblemàtic serà lentrada el 21 de juliol de 1812 del Diccionario crítico-burlesco del que se titula «Diccionario razonado manual para inteligencia de ciertos escritores que por equivocación han nacido en España», imprès a Cadis el 1811 per la impremta de lEstat major i reimprès a Madrid el 1812 per Repullés, del qual era autor el bibliotecari Bartolomé Gallardo. Sobrirà un debat llarguíssim, en el qual el nucli principal ja no és si és pertinent o no la llibertat dexpressió o impremta, sinó que els sectors conservadors i els eclesiàstics consideraven que satacava directament la religió catòlica, que es trobava en el fonament mateix de lEstat segons es recollia a la Constitució. Lescletxa sobria cada vegada més. Sinicia aleshores un rosari de propostes per al retorn de la Inquisició i projectes de decrets sobre els tribunals de protecció de la religió.
El volum del Diario de Sesiones corresponent a lany 1812 acaba amb ladverti-ment que, a causa del gros volum que ha generat la discussió sobre la Inquisició, els diaris de sessions corresponents simprimiran en un volum a part:
Las Cortes generales y extraordinarias resolvieron en la sesión del día 20 de Enero del año 1813, que se imprimiese en un tomo separado la discusión sobre el informe que dio a las mismas la comisión de Constitución acerca del Tribunal del Santo Oficio, y los demás protectores de la religión. En consecuencia todo lo perteneciente a este importante asunto se separó de las sesiones á que correspondía, para imprimirse compilado en un volumen particular17
A partir daquest punt, cal revisar el desenvolupament de la controvertida llei dimpremta. El 8 dabril de 1813 saprova el decret addicional de la llei de 10 de novembre de 1810 sobre la llibertat dimpremta. Els set primers articles saproven sense discus-sió, però a partir del vuitè sinicien una vegada més llarguíssimes discussions que duren uns dies. Abans daprovar-la es demana acarar la llei amb la Constitució. Malgrat que les pressions des del sectors més integristes shavien fet sentir, el 22 de febrer de 1813 se suprimia la Inquisició.
No cal insistir en el retrocés que suposa el final de la Guerra del Francès i el retorn del règim absolutista. Leina eclesiàstica es torna a posar en funcionament a loctubre de 1814, quan es publica un decret per tal que els bisbes facin pastorals i els capellans prediquin la bona educació de la població, massa malmesa a causa de la guerra. Els principals problemes són, segons el decret, pràctica corrupció dels bons costums a causa de la guerra, de les armes i de labús de la voluntat. Demana, doncs, que els rectors llegeixin les pastorals i que després facin discursos per «mover al pueblo a la observancia de los que en ella se les diga». Com a conclusió, han de deixar clar que els pares tenen lobligació de dur els fills a la instrucció doctrinal tres cops per setmana.18
TRIENNI LIBERAL
La llibertat dimpremta torna a ser damunt la taula; ara, però, present a la Constitució. No caldrà elaborar una nova llei, perquè ja es disposava de la de 1810, que, com acabem de veure, va tractar-se més dun text dintencions o programàtic que no pas una llei en el sentit estricte.
L11 de juliol de 1820 Argüelles, secretari del despatx de Governació, presentava la Memoria sobre el estado de los negocios concernientes a la Secretaría del Despacho de la Gobernación de la Península, i feia una sorprenent comparació entre la llibertat dimpremta i la Milícia Nacional.
La libertad de imprenta, [] debe mirarse como el instrumento más a propósito para ilustrar la opinión, asegurar los derechos políticos de los ciudadanos y precaver la renovación de la arbitrariedad. La formación de la Milicia Nacional generaliza la aplicación de la fuerza al mantenimiento y solidez del edificio social. El uso de uno y otro medio está consagrado y prescrito por la ley fundamental de la Monarquía. La Libertad de imprenta se proclamó por RD de 10 de marzo, y desde luego se le quitaron las trabas que la oprimían, y se tomaron providencias oportunas para restablecer las Juntas de censura que existían en 1814, y cuyo objeto es proteger la libertad de escribir y publicar los escritos y reprimir sus abusos. La formación de la Milicia Nacional se organizó provisionalmente desde entonces para que esta institución, protectora del orden y la seguridad interior, se realice, no solo en la corte, sino también en las capitales de provincia del Reino.
Les preguntes i els dubtes que es van generant arran de les dificultats pràctiques per laplicació de la llei composició, funcions i renovació de les juntes de censura, paper de les Corts, etc. obliga a la revisió de les disposicions sobre la impremta. Finalment, el 15 de setembre de 1820 Martínez de la Rosa llegeix el dictamen i projecte de llei elaborat per la Comissió de llibertat dimpremta. Martínez serà el portaveu de la Comissió i, com a tal, defensarà reiteradament les posicions i opinions dels seus mem-bres. Les seves intervencions, marcadament liberals, sintetitzen la profunda transforma-ció que sha produït en amplis sectors de la societat, que ja han consolidat els progra-mes plantejats en lanterior període constitucional.