Les preguntes i els dubtes que es van generant arran de les dificultats pràctiques per laplicació de la llei composició, funcions i renovació de les juntes de censura, paper de les Corts, etc. obliga a la revisió de les disposicions sobre la impremta. Finalment, el 15 de setembre de 1820 Martínez de la Rosa llegeix el dictamen i projecte de llei elaborat per la Comissió de llibertat dimpremta. Martínez serà el portaveu de la Comissió i, com a tal, defensarà reiteradament les posicions i opinions dels seus mem-bres. Les seves intervencions, marcadament liberals, sintetitzen la profunda transforma-ció que sha produït en amplis sectors de la societat, que ja han consolidat els progra-mes plantejats en lanterior període constitucional.
El seu discurs parteix del fet que la llibertat no es pot controlar; únicament es poden delimitar, tan clarament com sigui possible, els límits de les llicències. Reconeix la inexperiència anterior
y habiendo tratado de refrenar los abusos de una libertad desconocida hasta entonces en España, no es extraño que la experiencia haya hecho conocer su ineficacia en varios casos para dejar el conveniente campo á la libertad, demarcando al propio tiempo los límites de la licencia.
El punt de partida serà larticle 371 de la Constitució, que diu que
Todos los españoles tienen libertad de escribir, imprimir y publicar sus ideas políticas sin necesidad de licencia, revisión o aprobación alguna anterior a la publicación, bajo las restricciones y responsabilidad que establezcan las leyes.
Aquest punt topa, però, amb larticle 12, que estableix que la religió catòlica és lúnica permesa a lEstat. Suposa una limitació
que ha respetado la comisión religiosamente, ciñéndola al artículo 2º a sus justos términos, y exigiendo para la publicación de obras que versen sobre la Sagrada Escritura ó sobre los dogmas de nuestra santa religión, la previa censura de los Ordinarios.
Per tal que això sigui efectiu, serà imprescindible marcar clarament quins són els límits.
És per això que fa una gradació dels supòsits dabús de la llibertat, una classificació dels impresos segons els abusos i una classificació també segons les penes estipulades. Reconeix que aquesta llei té moltes més dificultats que qualsevol altra perquè el que sintenta reglamentar són les paraules. Finalment, planteja la necessitat destablir la figura del jutge de fet, és a dir, dels jurats com a eina per compartir les responsabilitats de judici per part de tots els ciutadans. La proposta genera un llarguíssim debat el nucli del qual sacaba centrant en la capacitat real de judicar si, com es proposa, els qui nhan de formar part només han de complir la condició de ser majors de vint-i-cinc anys. Sapel·la a la necessitat de formació daquests i, especialment, a la seva cultura, que siguin escollits pels ajuntaments de les ciutats cap de província, que tinguin simplement sentit comú i un llarguíssim etcètera. Largument amb què es rebat (principalment pel mateix Martínez de la Rosa) és que les normes que es proposen per a la formació daquests jurats són les mateixes que sutilitzen per als que es volen presentar a les eleccions de diputats. En les discussions, la legislació dAnglaterra es converteix en gairebé lúnic referent com a paradigma de llibertat.
La discussió, malgrat girar entorn de la conveniència o no de formar jurats i de les funcions que sels han de donar, se centra en el fet mateix dencomanar judicis a ciutadans. Es defensa que incorporar els jurats a partir de la llei dimpremta és una manifestació dobertura i voluntat de dur la llibertat a un punt de normalitat mai experimentada. En algun moment apareix el fantasma de lany 1814, quan labús de la delació dimpresos va obligar a modificar-ne els criteris per obligar a demostrar-ne la veracitat mitjançant proves. També en aquest aspecte sopina que la varietat dels membres dels jurats i la seva renovació és una bona eina per evitar situacions similars.
En la seva intervenció, Muñoz Guerra defineix el Consejo de Castilla i la Inquisició com a «enemigos del pueblo y padrastros del pueblo», per afegir més endavant que
El gobierno es una máquina muy complicada, y todas sus piezas están en relación unas con otras. El sistema ha variado: el pueblo español se ha emancipado, se ha hecho soberano; y así todo lo que pueda hacer por sí mismo, nadie debe hacerlo por él. [] Hay más: es necesario para la libertad de imprenta establecer los jurados, y establecerlos en todo el código criminal.
Finalment sacaba discutint sobre lacte mateix de jutjar amb lexcusa de buscar les diferències entre les juntes de censura i els jurats. Martínez de la Rosa reitera que a la llibertat dimpremta «todos [la] miramos con razón como el fundamento y apoyo de la libertad civil».
En realitat, es troben atrapats en la necessitat real de jutjar un imprès i, crec, al mateix temps en perceben el gran contrasentit. La idea mateixa de llibertat, sovint, els provoca perplexitat. Hi dedicaran sessions extraordinàries.
LLEIS DIMPREMTA: 1810 I 1820
La comparació de dues normatives revolucionàries en el context de construcció de la societat liberal pot ajudar-nos a comprendre levolució de la mentalitat o del pensament polític en relació amb els drets dels ciutadans.
Dentrada i anticipant-nos a les conclusions, hem de compartir amb Josep Fontana quan es refereix a la Constitució de 1812 que la legislatura de 1810-1814 va ser un projecte i no pas una transformació en tota regla:
En la primera ocasió, de 1812 a 1814, enmig de la guerra, amb bona part del país ocupada pels francesos i sense existir ni la legislació complementària ni els qua-dres administratius que haurien calgut per tal daplicar-la amb eficàcia, la veritat es que no es pot dir que hagués tingut efectes pràctics. Fou més aviat un text programàtic invocat, resumit en compendis i catecismes per tal daproximar-lo als ciutadans, i celebrat en les plaques que donaven a les places centrals de la major part de les viles el nom de «Plaza de la Constitución».
En la tercera etapa ni tan sols és exacte de dir, com es fa habitualment, que es va restablir la Constitució de 1812, ja que el que va fer el govern Calatrava va ser «publicar-la», mentre es reunien unes Corts que decidirien si calia mantenir-la, o bé, com pensava la majoria, convenia substituir-la per una altra. La prova daixò és que, mentrestant, es mantenia la regència en Maria Cristina, en contra del que deia la Constitució, que no admetia que la regència caigués en una sola persona.19
La llei dimpremta de 1810 té un preàmbul i 20 articles, enfront dels 83 articles de la de 1820.20
El preàmbul de la primera dóna el marc dintencions bàsiques per a la nova era revolucionària que sintentava iniciar: poder publicar els pensaments dels ciutadans. La impremta, deien, havia de servir per frenar larbitrarietat dels governants, per a la il·lustració de la nació (entenent com a nació el conjunt de la població espanyola) i com a eina per conèixer lopinió pública. Els cinc primers articles són sobretot proclamacions sense cap altra reglamentació. Es perfilen els tipus de pensaments possibles de publicar: únicament els polítics. Les responsabilitats recauen en autors i impressors i els libels seran castigats per jutges i tribunals.
No serà fins al sisè que hi haurà la referència a la religió, però es limitarà a dir que en matèria de religió caldrà censura prèvia feta pels ordinaris eclesiàstics. La reglamentació del comportament dels eclesiàstics es redueix a dos articles, i són els darrers, el 19 i el 20. En canvi, en la de 1820, llei sense preàmbul, dedica quatre articles (del 2n al 5è) a la reglamentació religiosa. Aquest, la precisa reglamentació de la llei de 1820, és el tret distintiu en relació amb la de feia deu anys.
Però lelement que probablement les diferencia més és que, en la de 1820, les juntes de censura han desaparegut per transformar-se en un jurat de fet. La composició quant a nombre dindividus, tant en un cas com en laltre, és el mateix, però a la de 1810 una tercera part la formava la representació eclesiàstica. A la de 1820, ja no. Es dóna molta importància a la identificació dels responsables de limprès, sigui lautor o impressor. La falta del nom pot ser motiu de sanció afegida a daltres, si nhi ha.
La poca concreció de la primera llei (1810) provocarà una multitud de conflictes que hauran de resoldre les Corts, les quals es trobaran discutint sobre les qüestions de contingut que falten a la llei. Lun darrere laltre van apareixent: premsa de tot ordre, libels, etc. Latac a la religió és una de les primeres fonts de conflicte, i en molts casos acaben enviant limprès al tribunal de la Inquisició. En daltres, el passen al Consell de la Regència. Davant lallau, fins i tot aquest consell sol·licita poder prendre diligències en contra de libels i altres impresos. Es genera un debat llarguíssim en el qual els qui hi estan en contra repeteixen que la llei sha fet perquè, justament, els ciutadans puguin opinar lliurement sobre els seus governants. Finalment, sacorda que el Consell satengui al reglament interior i a la llei dimpremta.
Aquest tipus de discussions es repeteixen durant la resta de legislatura, i sobserva la improvisació i la falta de tradició. Un dels debats que sallarguen eternament és el que planteja lautor del Robespierre, que, iniciat a lestiu de 1811 quan acaba lany, encara no sha resolt. El punt de partida és la representació que va presentar limpressor de lilla de León en què explicava que
á las doce de la noche del sábado 29 de junio último, y mientras se estaba imprimiendo el número 10 de dicho periódico (cuyo número había anunciado por carteles el día 26 del mismo), se le presentó en la imprenta el gobernador militar de aquel pueblo con toda su ronda, y acompañado de un escribano, sin que precediese notificación alguna de la Junta de Censura Provincial, ni de la Suprema, exigiéndole á la fuerza el nombre del autor, y mandando suspender la impresión de dicho número, bajo pretesto de que no era lícito trabajar en días festivos. Se queja dicho Perin de este proceder, como contrario a la seguridad que á todo ciudadano ofrece la ley de la libertad de imprenta; y concluye con decir, que tamaños atentados merecen castigo ejemplar, con que se hagan las Cortes temer de los malvados, ya que se han hecho amar y respetar de los buenos.21
El testimoni és prou il·lustratiu de les condicions de treball de molts dels impressors que alguns sectors podien considerar sospitosos.
Nhi hagué encara un altre, al qual ja ens hem referit més amunt, relatiu al text España vindicada, en sus clases y autoridades, de las falsas opiniones que le atribuyen de J. J. Colón, publicat aquell any a Cadis per limpressor Manuel Bosch, i que el diputat Morales Gallego en la seva intervenció del 16 doctubre de 1811 sintetitzava ben clarament quan deia que si sentrava en aquest joc es perdria la llibertat per a la qual havien lluitat i que trencarien les regles del joc que ells mateixos havien impulsat. Just aquí, en aquest criteri de defensa de la llibertat, cal buscar el perquè de la reglamentació tan precisa de la llei de 1820. Arran de lanàlisi daquest llibre es planteja un problema de competències entre la Junta de Censura provincial i la Suprema; les Corts hauran de jutjar. Al juliol de 1812 el debat era encara ben viu.
Luna i laltra qüestió aturen els debats sobre la Constitució que, inevitablement, es va endarrerint. El relatiu a la España vindicada és tan intens que acaben plantejant el que serà el decret addicional a la llei de llibertat dimpremta. La falta de regles de comportament els ha dut fins aquí. Veurem que les qüestions que es plantegen arran daixò seran les que el 1820 sinclouran en la nova llei.
Cal, però, aturar-nos en els documents sorgits a labril de 1813. Amb motiu de les múltiples consultes que es fan, les Corts comproven la necessitat de regular lús i abús de la llibertat dimpremta. De fet, és el que es dedueix del preàmbul de linforme de la comissió que havia estat creada per examinar el decret de llibertat dimpremta del 10 de novembre de 1810 i també destudiar el projecte de reglament per a les juntes de censu-ra. Lanàlisi lhavien de fer tenint en compte «los varios recursos y consultas hechas á las Cortes desde el tiempo en que aquel [de llibertat dimpremta] empezó a observar-se». Pel que ens diu de la capacitat dacceptació i acomodació a la nova situació quant a la llibertat dexpressió, val la pena recollir alguns dels arguments que presenta lesmentada comissió.
Primer, que això de la llibertat dimpremta al cap de poc més de dos anys des de la seva proclamació al novembre de 1810:
no pudo preveerse entonces la variedad de casos que es preciso determinar por él, ni darse á los artículos que la comprehende, tal claridad que no suscitase dudas en las personas encargadas por primera vez de su observancia.
Reconeix tot seguit que amb el decret addicional que proposen intenta frenar els abusos que se nhan fet, i sobretot que tingui una aplicació més senzilla tant per als qui lhan de fer servir (fonamentalment escriptors) com pels qui lhan daplicar (jutges i juntes). És per tot això que, a més, inclou un projecte de reglament de les juntes de censura.
No té poca importància el comentari final del text, perquè reconeix, una vegada més, la centralitat de la llibertat dimpremta per a la transformació política. Reconeix no haver aconseguit aplanar totes les dificultats que planteja una matèria com aquella, perquè «debe conciliarse en ella la seguridad del Estado y la libre opinión de sus individuos, con la libre y utilísima facultad de imprimir», que no sestà de definir com a
resbaladero peligroso para los que, desentendiéndose de lo que deben á su propio decoro y al de los demás, se dexan llevar del furor de su opinión, de los estímulos de sus intereses privados, y del placer mezquino de satisfacer resentimientos personales.22
Així doncs, no hem de confondre el decret addicional al de llibertat dimpremta de novembre de 1810 amb el reglament de les juntes de censura. La diferència entre lun i laltre és que el primer estipula qüestions de tipus general, com, per exemple, que cap membre actiu en la judicatura civil o eclesiàstica en pot formar part, i laltre fixa els criteris estrictes per a la renovació dels càrrecs, o substitució de vacants, tipologia de les sancions, etc. Al juny de 1813 va sortir un altre decret sobre els drets dautor. De fet, sembla que es tractava dequiparar els drets personals de lautor i els seus hereus amb els de les corporacions. O dit duna altra manera, de protegir els textos emanats de les corporacions i que no es preveia en la llei inicial. Es mantenia el dret al text per a tota la vida per a lautor i de deu anys per als hereus, però shi afegia que les corporacions tenien quaranta anys de drets sobre la primera edició dels textos que nemanaven. Passats els preceptius anys de protecció, el text esdevenia de domini públic. A aquestes normatives, shi afegien les de la impressió fraudulenta dels periòdics.