Comptes pendents
Vivian Gornick
COMPTES PENDENTS
APUNTS DUNA RELECTORA CRÒNICA
Traducció de Martí Sales
Barcelona
Títol original: Unfinished business
© Vivian Gornick, 2020
Primera edició: novembre del 2021
© de la traducció: Martí Sales, 2021
© daquesta edició: LAltra Editorial
Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a
08007 Barcelona
www.laltraeditorial.cat
Maquetació: EdicTal
Producció de lePub: booqlab
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra requereix lautorització prèvia i per escrit de LAltra.
Tots els drets reservats.
TAULA
Nota de lautora
Introducció
U
DOS
TRES
QUATRE
CINC
SIS
SET
VUIT
NOU
DEU
Aquest llibre és per a en Randall Jarrell, lhome que creia que ens dediquem a fer literatura perquè és la mare de la lectura.
NOTA DE LAUTORA
Hi ha frases i paràgrafs fins i tot passatges sencers daquest llibre que van aparèixer originalment en altres publicacions meves. No he tingut cap problema a «plagiar-me» a mi mateixa, per dir-ho així, perquè el tema que tracto aquí és la relectura, i he trobat útil «rellegir-me» a mi mateixa tot canviant el context mental on sinscrivien inicialment aquells passatges. Sincerament, espero que al lector no li molesti aquesta pràctica.
INTRODUCCIÓ
Sovint he tingut la sensació que rellegir un llibre que havia estat important per a mi en algun moment de la vida és com estirar-se al divan del psicoanalista. La història que em sabia de memòria durant anys de cop i volta és posada en qüestió. Es veu que recordava malament aquest o aquell personatge o aquest o aquell gir de la trama: es coneixien a Nova York i jo estava convençuda que era Roma; era el 1870 i jo creia que era el 1900; i la mare li va fer què al protagonista? Malgrat tot, el món continua desapareixent quan llegeixo i no deixo de meravellar-me: si això ho havia entès malament, i això i allò altre, com pot ser que el llibre encara menganxi?
Com la majoria de lectors, de vegades penso que vaig néixer llegint. No recordo una època en què no tingués un llibre a les mans i el cap ben lluny de tot el que menvoltava. De vacances amb la família o els amics, soc perfectament capaç dinstal·lar-me amb un llibre a les mans al sofà del menjador duna casa de camp preciosa i quasi ni sortir a veure la verdor gloriosa que ens hi havia dut. Un cop, dalt dun tren que creuava els Andes peruans, mentre tothom feia grans ahs i ohs mirant per la finestra, jo era incapaç daixecar la vista de La dama de blanc. En una platja del Carib, seia sota el sol ardent amb Lesser lives de Diane Johnson (la biografia inventada de la primera dona de George Meredith) als genolls i quan vaig apartar els ulls del llibre em va sorprendre no trobar-me enmig de la boira i la fredor de lAnglaterra de la dècada de 1840. La companyia daquells llibres! De tots els llibres. No hi ha res comparable. És lafany de coherència inscrit en lobra aquest intent extraordinari de donar forma amb paraules al que tot just despunta el que dona pau i excita, conforta i consola. Però sobretot és el gran alliberament del caos mental que proporciona llegir. De vegades penso que és lúnic que em dona forces per viure des de la més tendra infantesa.
Vivíem al Bronx en un barri obrer dimmigrants on tot el que necessitàvem ho podíem trobar en una de les moltes botigues que hi havia en un sol carrer comercial: la carnisseria, la fleca, la botiga de queviures, el banc, ladrogueria, el sabater. Un dia, quan era força petita, devia tenir set o vuit anys, de la mà de la meva mare vaig entrar a una botiga que no havia vist mai: era una sucursal de la Biblioteca Pública de Nova York. El local era allargat, el terra de fusta i les parets plenes de llibres que arribaven al sostre. Al mig del local hi havia un taulell on seia lEleanor Roosevelt (en aquella època, totes les bibliotecàries semblaven lEleanor Roosevelt): una dona alta amb bon pitram i una tofa de cabells grisos pentinats à la belle époque, ulleres sense muntura col·locades a dalt de tot dun nas increïblement recte i una mirada plàcida dinterès. La meva mare es va acostar al taulell, va assenyalar-me el cap i va dir a lEleanor Roosevelt:
Li agrada llegir.
La bibliotecària es va aixecar i va dir:
Vine.
Va dur-me cap a lentrada del local, on hi havia la secció de llibres infantils.
Comença per aquí va dir.
I així ho vaig fer.
Entre aquell dia i el final de secundària, vaig llegir-me tots els llibres que tenien. Si ara em pregunten si sé què vaig llegir en aquella biblioteca de barri, només recordo que vaig passar de les rondalles de Grimm a Donetes i Of time and the river. Quan vaig començar la carrera, vaig descobrir que mhavia passat tots aquells anys llegint literatura. Va ser en aquell moment, em sembla, que vaig començar a rellegir, perquè a partir de llavors va ser a aquells llibres que ja meren íntims que tornaria una vegada i una altra, no només pel plaer de la mateixa història que et transporta sinó també per entendre què mestava passant i com sortir-men.
Vaig créixer en una casa sorollosa desquerres on Karl Marx i la classe obrera internacional eren dogmes de fe: el sentiment agut dinjustícia social es donava per descomptat. Així que de bon començament, la vida com a acte polític acoloria gairebé tota experiència, incloent-hi la lectura, evidentment. Sempre llegia tan sols per sentir com la potència de la Vida amb majúscula es manifestava (apassionadament) mitjançant la lluita del protagonista amb les forces externes fora del seu control. Daquesta manera vaig rebre, intensament i per igual, lobra de Dickens, Dreiser i Hardy, i també de Mike Gold, John Dos Passos i Agnes Smedley. Vaig riure quan, fa uns quants anys, vaig ensopegar amb un assaig de Delmore Schwartz en què retreu a Edmund Wilson la sorprenent manca dinterès en la forma literària. Per a Schwartz, la forma era part integral del sentit duna obra literària; per a Wilson, el que importava no era com estaven escrits els llibres sinó de què parlaven, i com afectaven la cultura en el seu conjunt. Tenia el costum, sempre, demmarcar un llibre en el seu context social i polític. Aquest punt de vista li permetia posar Proust i Dorothy Parker en una mateixa frase per seguir un raonament, o comparar Max Eastman favorablement amb André Gide. Per a Schwartz això era dolorosíssim. Per a mi, era inexplicablement gratificant. I què hi ha de més natural que començar a escriure tal com llegia.
Una nit cap a final de la dècada del 1960, vaig assistir a una xerrada al Vanguard, el famós club de jazz del Greenwich Village. Es titulava «Art i política» i a lescenari hi havia el dramaturg LeRoi Jones (després conegut com a Amiri Baraka), el saxofonista Archie Shepp i el pintor Larry Rivers. De públic, tots els progres blancs de classe mitjana de la ciutat. En un tres i no res, va quedar clar que lart no tenia cap possibilitat contra la política. Jones va agafar les regnes de la vetllada quan va proclamar que no només el moviment dels drets civils estava cansat del que anomenava intervencionisme blanc, sinó que ben aviat la sang correria per les butaques del Teatre de la Revolució i qui us penseu que seia en aquestes butaques? El local es va encendre, tothom cridava i bramava alhora diferents modalitats del «No hi ha dret!» i una veu en concret sobresortia de la resta i cridava: «Ja no dec res a ningú, LeRoi. Tu saps que ja no dec res a ningú!». Però Jones, impertèrrit i gens impressionat pel batibull, va continuar explicant que nosaltres, els blanquets, lhavíem cagat completament, però quan ells, els negres, sen sortissin, ho farien duna altra manera: es carregarien de dalt a baix el món tal com el coneixíem i començarien de nou. Recordo que vaig pensar: «No vol destruir el món tal com és, vol ocupar el lloc que li pertany a dreta llei en el món tal com és, el que passa és que ara li bull tant la sang que no ho sap».
Em moria de ganes de dir-ho en veu alta, com feia tothom, que cridava el que feia més mal, però ell mesgarrifava (és difícil dimaginar la força de la presència pública de Baraka en aquells dies dolorosament inspirats), així que vaig callar, vaig tornar a casa i, amb una urgència que em cremava per dins i no acabava dentendre, vaig passar-me mitja nit descrivint la vetllada a partir de la meva gran troballa; i vaig descobrir, mentre escrivia, el que acabaria sent el meu estil natural. Al fer-me servir a mi mateixa com a narrador participatiu, intuïtivament bastia la història com si fos ficció («Aquella nit al Vanguard . . .») perquè els lectors ho veiessin tot amb els meus ulls i visquessin la vetllada com jo lhavia viscuda, tan visceralment com jo («Ja no dec res a ningú, LeRoi. Tu saps que ja no dec res a ningú!»), i que en sortissin tocats i alliçonats per la commoció, no de lart i la política, sinó de la vida i la política. Tot i que llavors no ho sabia, el que havia començat a practicar era el periodisme en primera persona.
Lendemà vaig ficar en un sobre el que havia escrit, vaig anar a la bústia de la cantonada i vaig enviar-ho a The Village Voice. Uns dies després va sonar el telèfon. Vaig fer: «Digui» i una veu masculina va respondre: «Soc en Dan Wolf, leditor del Voice, i tu qui collons ets?». Sense pensar-ho, vaig dir: «No ho sé, digue-mho tu». En Wolf va riure i em va dir que li enviés qualsevol cosa que tingués entre mans. Al cap dun any li vaig enviar un altre article. I gairebé devia passar un altre any, crec, abans denviar-li el tercer.
Ho havia dit de debò, jo, allò de no saber qui era. Encara que en qualsevol moment deixava anar unes arengues que sovint qui mescoltava deia: «Això ho hauries descriure», sempre que mhi posava magafaven tots els dubtes del món i em quedava paralitzada. Només de tant en tant aquella urgència que em cremava per dins em permetia enllestir satisfactòriament algun text. I vet aquí que, després de la vetllada al Vanguard, vaig rebre aquella invitació oberta per abordar aquesta incapacitat dolorosa i començar a dedicar-me al que sempre havia desitjat, escriure professionalment. I què és el que vaig fer? Casar-me. Vaig casar-me i vaig canviar Nova York per un lloc perdut de linterior on totes les connexions que tenia amb lescriptura van quedar dramàticament escapçades. No vaig trigar a separar-me i tornar a la ciutat, però només per perdre el temps fent feines estranyes en el món editorial: ja no era jove però no volia ser adulta.
Llavors, un bon dia vaig anar a loficina del Voice mai he sabut don vaig treure la gosadia i li vaig demanar feina a en Dan Wolf.
Ets una jueva neuròtica, només escrius un article a lany, com vols que et doni feina?
Vaig dir que no, que ja no, que faria el que volgués i, com es va veure, ho deia de debò. Al cap de dos encàrrecs, em van donar la feina.
Però quina era, exactament, la feina?
El Voice era un diari dopinió fundat lany 1955, al punt àlgid de la Guerra Freda, quan només calia pronunciar-se com a lliberal per ser considerat radical. La paraula clau era «pronunciar-se». El diari tenia una tendència a destapar escàndols que feia que semblés que els seus autors, tots i cadascun, sempre tractessin la societat a punta de pistola. En certa manera, lempresa sassemblava molt al realisme social de la meva infància, així que vaig encaixar-hi. Per altra banda, la meva predilecció pel periodisme en primera persona aviat va començar a complicar latractiva simplicitat de l«ells» contra «nosaltres» que regia els reportatges del Voice. Com que mutilitzava a mi mateixa dinstrument per il·luminar el tema que tenia entre mans, cada cop em calia més introspecció i també més observació cap enfora: havia daconseguir que «periodisme» i «en primera persona» estiguessin equilibrats, esbrinar com podien encaixar de debò, com sestava vivint realment la situació al carrer. Em vaig passar molt de temps, segons sembla, sense aconseguir resoldre del tot aquest problema. Aleshores van irrompre els moviments dalliberament dels setanta, la política va passar a ser fonamental i em vaig desfer del dilema de com practicar el periodisme en primera persona.
A final dels setanta, un editor del Voice em va dir:
A Bleecker Street hi ha unes trobades feministes. Per què no hi vas i les investigues?
Què és una feminista? vaig preguntar-li.
Al cap duna setmana, mhi havia convertit.
En pocs dies vaig conèixer Kate Millett, Susan Brownmiller, Shulamith Firestone i Ti-Grace Atkinson. Era com si parlessin alhora però entenia tot el que deien. O, més aviat, devia sentir que deien el mateix perquè en acabar aquella setmana em va quedar gravat un sol pensament. Era aquest: la idea que els homes, per naturalesa, es prenen seriosament el que pensen i les dones, per naturalesa, no, és una creença i no una realitat; és una qüestió cultural; i les nostres vides en depenen completament. La incapacitat de prendres seriosament com a treballadora: aquest, ara ho veia, era el dilema principal de lexistència duna dona.
La idea em semblava nova i profunda, i sobretot, emocionant. De cop i volta, vaig veure les vides no viscudes de les dones no només com un crim de proporcions històriques sinó com el drama psicològic que sortia a la llum tan bon punt algú feia servir la paraula masclisme i aquesta era la paraula que regia la meva vida en aquella època. A tot arreu on mirava veia masclisme: cru i brutal, vulgar i proper, antic i sempre present. El veia al carrer i a les pel·lícules, al banc i a la botiga de queviures. El veia quan llegia els titulars, quan agafava el metro, quan maguantaven la porta. I, el que em xocava més, el veia en la literatura. Repassant molts dels llibres amb què havia crescut, per primera vegada vaig veure que la majoria dels personatges femenins eren maniquins sense carn ni sang, que només existien per impedir o fer avançar les peripècies del protagonista que tot just llavors vaig adonar-me que gairebé sempre era masculí. Vaig descobrir que durant tota la meva vida lectora mhavia identificat amb personatges que avançaven per la vida per camins totalment allunyats dels que jo agafaria.