Leufòria que vaig sentir quan vaig entendre-ho! Maixecava eufòrica, em passava el dia ballant dalegria i me nanava a dormir somrient. Era com si només la revelació ja pogués dur-me a la terra promesa no només de la igualtat política sinó també de lalliberament interior. Al capdavall, què necessitava a més de la negació dels drets de la dona per explicar-me a mi mateixa? Quina petita anarquista més alegre que em vaig tornar! Com magradava lemoció de bandejar els sentiments convencionals! Amb quina lleugeresa proclamava: «En lamor no hi ha igualtat? Doncs ja men sortiré sense! Fills i maternitat? No cal! Càstig social? Bajanades!». La vida valia la pena. Tenia la revelació i tenia companyia. Per tot arreu veia dones com jo que veien el que jo veia, pensaven el que jo pensava, parlaven com jo parlava.
Tanmateix, no tot eren flors i violes. Per exemple, ningú havia tingut en compte el nivell de ràbia que el moviment feminista havia provocat en els homes igual que en les dones: de vegades semblava tan intens que podria encendre el món sencer. Cada dia es trencaven matrimonis, sacabaven amistats, membres de famílies sallunyaven i gent del tot decent es deien i es feien les coses més abominables els uns als altres. Una nit en un sopar, un parell de professors duniversitat una dona alta i prima i un home baixet i gras escoltaven amb atenció un historiador distingit el camp destudi del qual la dona coneixia bé. Ella anava fent alguna pregunta o comentari, fins que el seu col·lega va demanar-li amb impaciència que parés «dinterrompre». En qualsevol altre moment de la història recent, nestava convençuda, aquella dona hauria callat després dhaver rebut una estirada dorelles així. Però, en aquell moment, la cara se li va endurir i va etzibar: «Com? Tu, homenet fastigós, no em fas callar!». La taula va quedar en silenci i al cap de pocs minuts la vetllada es va donar per acabada. Jo em vaig quedar allà asseguda i atònita. Per una banda, mentusiasmava la sortida de la dona; per laltra, la pèrdua de civilitat entre nosaltres em va deixar mal gust de boca. Qui shauria imaginat que tant dodi i de por shavia anat podrint durant tant de temps dins de tants de nosaltres.
En una dècada, les feministes dels setanta es van adonar que, malgrat compartir lenfocament polític, amb la ideologia no nhi havia prou per alliberar-nos dels nostres jos ferits. Entre lardor de la nostra retòrica i els dictats de la realitat de carn i ossos semblava que hi hagués una terra erma de creences sense comprovar. Aleshores moltes de nosaltres ens vam tornar lencarnació palpable del buit entre teoria i pràctica: la discrepància entre el que declaràvem que sentíem i la complexitat miserable del que de debò sentíem es feia cada vegada més evident.
Les contradiccions del meu caràcter salçaven cada dia per martiritzar-me, i patrons de conducta que mai no havia considerat de cop i volta mamenaçaven. Sempre mhavia tingut per una daquelles persones normals i corrents, decents, que valoraven molt el que generalment es diu «tenir bon caràcter». Vaig adonar-me que no era gens el meu cas. Quan xerrava amb algú, era seca i buscabregues; a les trobades familiars, avorrida i despectiva; a la feina, egoista fins a dir prou. Tot i que enyorava constantment una connexió íntima (això pensava), no parava de sabotejar una relació rere laltra concentrant-me gairebé exclusivament en el que jo considerava que eren les meves necessitats, no les de la meva amiga o del meu amant. Lestretor vital que mhavia acabat provocant el meu jo escindit... shavia tornat insuportable!
En un tres i no res, davant meu es va obrir un univers inimaginable dinterioritat, equipat amb la seva pròpia teoria, lleis i llenguatge que constituïen una cosmovisió on semblava que hi hagués més veritat és a dir, més realitat interior que en cap altra; i va començar a desplegar-se tot un drama dangoixa interna. Cada dia lluitava contra mi mateixa, una part de mi enfrontada a laltra, el seny em deia de quins comportaments mhavia de desfer, la rauxa mexigia que ignorés el seny. Un cop i un altre, patia la humiliació de la derrota constant de mi mateixa. Gràcies a la psicoanàlisi vaig entendre encara que em va costar anys dassumir que només amb una idea no nhi hauria mai prou. Que lesforç que calia per obtenir alguna cosa semblant a un jo integrat seria la tasca duna vida. Com va expressar memorablement Anton Txèkhov, tot i que «altres mhavien esclavitzat» era jo qui mhavia «de treure lesclau de dins, gota a gota».
Un cop més, em vaig trobar llegint duna altra manera. Vaig agafar els llibres sobretot novel·les que havia llegit i rellegit, i els vaig tornar a llegir. Aquell cop vaig entendre que fos la història que fos, o lestil, o lèpoca, el drama central duna obra literària gairebé sempre depenia dels perills del propi jo escindit: la por i la ignorància que genera, la vergonya que desencadena, el misteri afeblidor en què ens embolcalla. També vaig entendre que, invariablement, el que feia que un llibre emocionés i això era una cosa implícita en lescriptura, atrapada en algun racó dels nervis de la prosa era un cert ideal recurrent (com si vingués de linconscient primitiu) de lexistència humana amb labisme salvat, les parts conjuminades i lafany de connectar arreglat de manera brillant. La gran literatura, pensava llavors i encara ho penso, és una mostra, no dhaver aconseguit la plenitud vital sinó de lesforç tenaç per aconseguir-la.
Encara llegeixo per sentir el poder de la Vida amb majúscula. Encara veig el protagonista sotmès a forces fora del seu control. I quan escric encara espero posar-me els lectors rere els ulls, que visquin el tema com jo el vaig viure, que el sentin tan visceralment com jo el vaig sentir. El que segueix és una col·lecció de peces escrites en agraïment a la tasca literària a partir de la lectura i la relectura de llibres que mhan tornat a fer sentir tot això daquí dalt.
U
Tenia vint anys el dia que un professor danglès em va fer a mans Sons and lovers. Fins llavors, mai no havia sentit el terme novel·la daprenentatge, però les sabia reconèixer; i D. H. Lawrence ho va exposar amb tanta claredat i dramatisme que, fins i tot en aquella tendra edat, vaig entrar en comunió amb el conflicte primordial al cor de la història. Em vaig empassar el llibre duna tacada, vaig tornar a classe commocionada i des daquell dia que Sons and lovers més una bíblia. Vaig llegir-me la novel·la tres vegades en els quinze anys següents i cada cop midentificava amb un protagonista diferent: lheroi, en Paul Morel; la seva mare, la Gertrude; les seves joves amants, la Miriam i la Clara.
La primera vegada va ser amb la Miriam, la filla del granger amb qui Paul perd la virginitat. La vaig entendre immediatament. Sen va al llit amb ell no perquè ho vulgui sinó perquè té por de perdrel. Durant lacte té tant de pànic que, en comptes de resignar-se a lexperiència, sestira sota del Paul perdut en el seu deliri sexual i no para de pensar: «Sap qui soc? Sap que soc jo?». La necessitat primària de la Miriam és saber-se desitjada simplement per com és. El dilema era devastador: vaig sentir la calor, la por, lansietat que es menjava aquell parell, però sobretot ho vaig sentir com si fos la mateixa Miriam. Tenia vint anys: necessitava el que ella necessitava. La següent vegada que vaig llegir el llibre era la Clara, la dona treballadora que és apassionada sexualment, que vol tenir una vida eròtica però és conscient del potencial dhumiliació que amaga la seva necessitat de ser ella la desitjada i, altre cop, simplement per com és. La tercera vegada que vaig llegir el llibre, tenia uns trenta-cinc anys casada dos cops, divorciada dos cops, acabada d«alliberar» i em vaig identificar amb el mateix Paul. En aquella època em preocupava més desitjar que ser desitjada, em vantava dabandonar-me al plaer sorprenent de lacte sexual en si ric, ple, extasiant i, com en Paul al final de la novel·la, mimaginava a mi mateixa com lheroïna de la meva vida.
La primera vegada va ser amb la Miriam, la filla del granger amb qui Paul perd la virginitat. La vaig entendre immediatament. Sen va al llit amb ell no perquè ho vulgui sinó perquè té por de perdrel. Durant lacte té tant de pànic que, en comptes de resignar-se a lexperiència, sestira sota del Paul perdut en el seu deliri sexual i no para de pensar: «Sap qui soc? Sap que soc jo?». La necessitat primària de la Miriam és saber-se desitjada simplement per com és. El dilema era devastador: vaig sentir la calor, la por, lansietat que es menjava aquell parell, però sobretot ho vaig sentir com si fos la mateixa Miriam. Tenia vint anys: necessitava el que ella necessitava. La següent vegada que vaig llegir el llibre era la Clara, la dona treballadora que és apassionada sexualment, que vol tenir una vida eròtica però és conscient del potencial dhumiliació que amaga la seva necessitat de ser ella la desitjada i, altre cop, simplement per com és. La tercera vegada que vaig llegir el llibre, tenia uns trenta-cinc anys casada dos cops, divorciada dos cops, acabada d«alliberar» i em vaig identificar amb el mateix Paul. En aquella època em preocupava més desitjar que ser desitjada, em vantava dabandonar-me al plaer sorprenent de lacte sexual en si ric, ple, extasiant i, com en Paul al final de la novel·la, mimaginava a mi mateixa com lheroïna de la meva vida.
Quan vaig tornar a rellegir Sons and lovers fa poc, en la meva diguem-ne maduresa avançada, vaig descobrir que no era que hagués entès malament molts detalls (que també) sinó que el meu record del tema principal la passió sexual com lexperiència central en la vida era erroni. El llibre, ara me nadonava, no parlava daixò, en realitat; i encara em va fer més gràcia i em va semblar més entranyable que mhagués passat tants anys considerant-lo un dels meus llibres més estimats per una sèrie de raons no errònies sinó insuficientment formades. També va ser una de les primeres vegades que vaig veure clarament que era jo, com a lectora, que havia hagut de fer el trajecte cap al sentit ple del llibre.
Situada al tombant del segle XX en un poble miner de les Midlands angleses, la història explica el progrés dels Morel i els seus quatre fills. La Gertrude (una professora amb sensibilitat romàntica) i en Walter (un miner eixelebrat) es coneixen en un ball, a ella en Walter latrau perquè és ben plantat, alegre i sap ballar, mentre que a ell la Getrude li agrada per com respon a la sensualitat dell. De mica en mica, creix la passió que senten i sacaben casant. Ell li promet una casa pròpia, bons ingressos i una tendra fidelitat. Ella no triga a descobrir que ell no és capaç de complir res del que havia promès: «No tenia empenta, es deia amargament a si mateixa. El que li venia de gust en aquell moment, això era lúnic que li importava. No es podia comprometre a res. Darrere de tanta façana, no hi havia res». Per la seva banda, ell se sorprèn de descobrir que ella no suporta les decepcions: lamarguen i la fan intransigent. Ell no triga gens, aclaparat per les acusacions constants que rep a casa, a escapar-se al pub cada vegada que pot.
Al cap de vuit anys (quan comença el llibre), la senyora Morel té trenta-un anys, està embarassada del seu tercer fill i viu en una pobresa moral i emocional que no shauria imaginat mai, rebutjada per un marit que ara ella (i els seus fills) només veuen com un borratxo barroer i violent.
Com que la sensibilitat romàntica no abandona la senyora Morel, és cap als seus fills lúnica filla no té cap protagonisme que saboca inevitablement en cerca de la mena de companyia necessària per combatre la inanició emocional. Al principi en William, el més gran, sembla que serà lamic de lànima que ella espera, però de seguida es veu que serà en Paul, el fill mitjà i el nostre protagonista, amb qui ella estava realment destinada a fondres. Quan ell encara és un infant a la seva falda, «es va sentir estranyament atreta cap a linfant... Sel veia prou bé, però va adonar-se de larrugament particular de les celles i del pes particular de la mirada, com si intentés entendre alguna cosa que era dolor... Tot duna, mirant-lo, al seu cor de mare va sentir una pena fonda». Lansietat de la seva ànima havia entrat en el nadó: als tres o quatre anys, plora per qualsevol cosa i sentristeix per no res. Però el lector ho entén: la raó és que des del naixement en Paul i la seva mare són u.
I ara sabem que no és exactament «amor matern» el que hi ha aquí. Aquests són els pensaments i els sentiments duna dona que veu la seva salvació espiritual unida a la daquest nen, el qual, sotmès a ladoració materna, quan sigui adolescent declararà que no labandonarà mai, però a mesura que creix i es fa adult, descobreix inevitablement que la mateixa vida lempeny cap a una mena dautoconeixement que exigeix deixar-la enrere.
La metàfora que Lawrence fa servir per al dilema lacerant que pateix en Paul és, esclar, lamor eròtic. A mesura que creix la necessitat damor eròtic den Paul i les dues dones, la Miriam i la Clara, esdevenen els instruments del despertar i de la iniciació, furga encara més endins en el seu poder extraordinari fins que sadona que la passió té la capacitat de fingir lalliberament (daixò men recordava bé), però que de fet no el provoca (daixò no men recordava gens ni mica). La pugna al cor de la novel·la no és entre en Paul i la seva mare sinó entre en Paul i la il·lusió que lamor sexual allibera. Això és el que vaig trigar una eternitat a entendre.
De petita, als anys cinquanta, la cultura encara combregava amb les restriccions burgeses que marcaven distàncies amb tota experiència sexual. Aquesta distància alimentava un somni de transcendència vinculat a una promesa de descoberta personal entrelligada a la força de la passió sexual. Només que aleshores no en dèiem passió, en dèiem amor; i el món sencer creia en lamor. La meva mare, comunista i romàntica, em va dir: «Ets llesta, fes el teu camí, però sempre recorda que lamor és el més important en la vida duna dona». A laltra banda del carrer, la mare de la Grace Levine, una dona que encenia espelmes els divendres a la nit i a qui li feia por tot el que es movia, xiuxiuejava a la seva filla: «No facis com jo: casat amb un home que estimis». A la cantonada, la mare de lElaine Goldberg ficava els braços en un abric de llana persa i arronsava les espatlles: «És igual de fàcil enamorar-se dun ric que dun pobre», però la seva veu era amarga precisament perquè ella també creia en lamor.
En la vida ideal la vida educada, la vida valenta, la vida pel gran món, es creia que lamor no només es perseguia, sinó que saconseguia; i que un cop saconseguia, ens transformava lexistència; extreia una prosa rica, profunda i plena de matisos de les experiències inarticulades de la vida interior que ens transmetíem cada dia els uns als altres. La promesa de lamor ens bastava per gosar somiar que abandonàvem aquests tancats carregats de precaucions i ens encaràvem a lexperiència genuïna del defora. De fet, només si ens abandonàvem a la passió romàntica és a dir, a lamor sense escatimar res i sense cap seguretat contractual, tindríem aquesta experiència.
Ho sabíem perquè nosaltres també ens havíem passat la vida llegint Anna Karènina, Madame Bovary i Ledat de la innocència, juntament amb deu mil versions conservadores daquests llibres i les novel·letes barates que les acompanyaven. En literatura, els bons i els grans escriptors, així com els mediocres comercials, havien sondejat unes profunditats emotives que feien que els lectors se sentissin vius en presència de les paraules escrites per celebrar la força de lamor. Com tota la resta que va llegir Sons and lovers, a mitjans del segle vint i per tota la resta vull dir el lector comú educat, vaig rebre el llibre com lessència daquesta convicció que coneixes a través dels sentits era arribar al cor de lexistència humana.