Comptes pendents - Vivian Gornick 3 стр.


Ara, a ledat avançada, meravellada pel relat turbulent que fa Lawrence daquest engany que mou el món, em preguntava, mentre llegia, com podia ser que no hagués vist que els personatges de Sons and lovers estan completament amargats per les conseqüències duna vida basada en la passió sexual, i gairebé des del principi. Quan encara està embarassada den Paul, la senyora Morel comença a rumiar. Li costa molt entendre com ha arribat on és, «i, mirant endavant, la perspectiva de la seva vida la feia sentir com si estigués enterrada viva». Per què enterrada viva? Perquè reclosa tal com viu en la solitud espiritual, sofega en la dissociació. «Què hi tinc a veure?, es preguntava. Què hi tinc a veure, amb tot això? Fins i tot amb la criatura que espero! No sembla que ningú mhagi tingut en compte, a mi».

Aquest tros no el recordava gens ni mica. I per què lhauria dhaver recordat? Semblen més els pensaments duna dona dels setanta, immersa en la cultura de la psicoanàlisi, que del 1910, quan la idea freudiana del jo tot just naixia. Veia la senyora Morel com una dona amb cara de pomes agres a qui lobsessió per rabejar-se en les expectatives frustrades de vida havia deixat totalment descol·locada; però heus-la aquí, immersa en un dia a dia sense fi, conscient de la més mortífera de les mancances: una vida interior perduda.

I llavors tenim el mateix Morel. El recordava com un Caliban, però només és un home infantil amb el do (lúnic que té) de la sensualitat innocent, un do erosionat amb constància per la manca dallò que, precisament, podria haver-lo fet una persona millor: una camaraderia solidària. De jove havia estat un gran ballarí, duia la passió per la música al cor, un cor que només es delia per ser llum. Però a ell també lhavien deixat plorant sol a la intempèrie, amb el cap ple de cabòries perquè és una persona sensible que no sap expressar-se, no té paraules per abordar una existència sense alegries. (I jo què hi pinto, en tot això?) És precisament aquesta incapacitat que li fa difícil tornar a casa després de la feina, i que consegüentment li fa deixar la seva dona, que ara ja no el pot ni veure, doblement atrapada en la misèria duna normalitat violentada: «[Ella] seia sola. Al foc, lolla bullia; els plats esperaven a taula. Tot lespai indicava pura espera, lespera de lhome que seia encara brut de la mina i sense haver sopat a poc més dun quilòmetre de casa, bevent fins a emborratxar-se, mantenint uns costums bruts i desagradables només per afirmar la seva independència. El detestaven».

«El detestaven» no para de repetir-se en aquest llibre. A la pàgina tres, la senyora Morel odia en Morel; a la pàgina cinc, el menysprea; a la pàgina vuit, el detesta. I sant tornem-hi. Aquestes repeticions es donen a bona part de la novel·la. Per ser un llibre dedicat a «lamor», déu-nhi-do la ràbia incessant que supura cada pàgina.

Sí, el detestaven, però també eren ell. En Paul preferiria arrencar-se la pell a tires abans dadmetre que comparteix algun tret de caràcter, però i això realment no ho recordava és tan imprevisible i té la pell tan fina com el seu pare. «Era daquells nanos que es tornen pallassos o reneguen tan bon punt no sels comprèn, o tenen la sensació que els menystenen; però és adorable a la primera que rep afecte». En algun lloc de dins seu, en Paul deu saber que tota la sensibilitat la tendresa o la ràbia, sempre a flor de pell li ve den Morel. Però si shagués permès pensar sobre aquesta escissió dins seu, hauria emmalaltit. Per això Lawrence no deixa que hi pensi però permet que els lectors sí que hi pensem.

També tenim en William, en William normal i corrent, amb una vida desafortunada que és un petit presagi dramàtic dels desastres eròtics que han de venir. En William té ànima de comptable: absorbit per una feina dadministratiu a Londres, que espera que li donarà diners i el farà pujar destatus, amb una certa alegria cada vegada torna menys a casa, com fan els nanos entestats a obrir-se camí a la ciutat. Però un Nadal, quan encara té vint-i-pocs anys, porta a casa la Lily, una secretària amb qui sha promès. És bonica i ell nestà enamorat, però alhora sempre sembla que lirriti perquè és presumida i estúpida i ara que la veu amb els ulls de la seva mare el treu de polleguera considerablement. Devastat pel conflicte intern que pateix, en William senganxa amb la Lily per no res, a linstant es penedeix del seu mal comportament i llavors li torna a pujar la sang al cap. «Sen va penedir, li va fer un petó i la va consolar, [però] al vespre, després de sopar, dret a la catifa mentre ella seia al sofà, tenia la sensació que lodiava».

La mare es queda garratibada quan veu què li passa a en William així lhi sembla a ella, que és una cosa que li passa a ell, com en una tragèdia grega. «Ella va atiar el foc. El cor li pesava més que mai». Ella mateixa shavia acabat casant per pura atracció sexual, però la mena de desesperació que causa el seu poder esclavitzador una desesperació crua, franca, incontrolada la seva generació no lhavia vist mai. De seguida en reconeix la força destructiva.

En William tampoc triga a adonar-sen. El desig que li desperta la Lily li fa fàstic: lhumilia i el fa actuar duna manera que ell menysprea. Sap que la Lily no és culpable de res més que de ser ella mateixa, i malgrat això no pot estar-se de culpar-la de la seva pròpia misèria. En un atac de desesperació que és incapaç de controlar, crida a la seva mare horripilada que, si ell es morís, la Lily loblidaria en pocs mesos, de tan superficial com és.

Passió, passió, passió: dura, vil, destructiva, ni sensual, ni romàntica, tan sols com men podia oblidar passió efervescent que és més semblant a la guerra que a lamor, la cruesa que hi ha darrere de les ganes de lèxtasi sexual, la profunditat de langoixa, la por de la ruïna, la conseqüència del que mai pot desfer-se. És una mirada descarnada i sense compassió la que hi ha aquí sobre el preu que podia exigir el desig sexual fa cent anys. Sense escapatòria possible, com ara llegeixo a Sons and lovers, em vaig trobar recordant totes aquelles novel·les mediocres sobre el matrimoni que escrivia en aquella època H. G. Wells, novel·les on sovint el mateix conflicte és el pinyol de la història: un noi de classe treballadora que vol prosperar en el món, però mentrestant es mor de ganes de tenir una vida sexual i es convenç a si mateix de casar-se amb la primera noia que vulgui allitar-se amb ell a canvi de casar-shi. Invariablement, el protagonista daquestes novel·les se sent fatal per haver-se enredat en aquell matrimoni, però aquesta sensació terrible es veu sobrepassada pel desig incontestable. És una situació que Wells coneix perfectament; qualsevol lector entén de què parla, però la seva escriptura no pretén fer-nos sentir langoixa intrínseca a la situació. És en Lawrence, amb quatre pàgines agudes sobre en William i la Lily, que el tema agafa una vida plena. En William és molt més com els protagonistes de Wells que com el seu germà Paul, però és quan parla dell que Lawrence ens esgarrifa perquè el que veu en ell ho veu pertot i en qualsevol.

Afortunadament per al llibre, en William mor poc després de la visita problemàtica de Nadal i a en Paul li tocarà resoldre-ho tot. És a través seu que Lawrence investigarà exactament quanta devoció per la carn o lesperit es requereix per abordar el que ara veig com el tema subjacent de Sons and lovers: com construir un jo de dalt a baix.

Pobra Miriam i, altre cop, daixò no men recordava gens ni mica, quina repassada que rep en aquest llibre. Ella també es mor de ganes de tenir una vida real, que li permeti experimentar la seva identitat. La Miriam té setze anys quan es coneixen amb en Paul, té els ulls marrons, els cabells negres i rinxolats, és preciosa i té inclinacions religioses perquè com ha estat per a milions de dones abans i després és lúnic text que té a labast per escapar-se de la claustrofòbia sòrdida duna existència amb lhoritzó enganxat als nassos. Lawrence veu clarament la situació, però com que sidentifica tant amb el seu protagonista no és capaç de donar-li a ella la simpatia que faria que el seu personatge tingués el pes que ell necessitaria que tingués. Així que ens la pinta així:

Afortunadament per al llibre, en William mor poc després de la visita problemàtica de Nadal i a en Paul li tocarà resoldre-ho tot. És a través seu que Lawrence investigarà exactament quanta devoció per la carn o lesperit es requereix per abordar el que ara veig com el tema subjacent de Sons and lovers: com construir un jo de dalt a baix.

Pobra Miriam i, altre cop, daixò no men recordava gens ni mica, quina repassada que rep en aquest llibre. Ella també es mor de ganes de tenir una vida real, que li permeti experimentar la seva identitat. La Miriam té setze anys quan es coneixen amb en Paul, té els ulls marrons, els cabells negres i rinxolats, és preciosa i té inclinacions religioses perquè com ha estat per a milions de dones abans i després és lúnic text que té a labast per escapar-se de la claustrofòbia sòrdida duna existència amb lhoritzó enganxat als nassos. Lawrence veu clarament la situació, però com que sidentifica tant amb el seu protagonista no és capaç de donar-li a ella la simpatia que faria que el seu personatge tingués el pes que ell necessitaria que tingués. Així que ens la pinta així:

[Ella era com] aquelles dones que duen la religió al cor com un tresor, la respiren pels narius i contemplen la vida sencera a través daquesta boirina . . . Sestremia i sapassionava quan un sol ponent espectacular cremava el cel de loest . . . o quan seia sola al seu dormitori i nevava. Això era vida per a ella. Pel que fa a la resta, feinejava per casa, . . . sestremia, angoixada, de la vulgaritat de les altres noies del cor i de la veu ordinària del capellà . . . [i] els seus germans els considerava uns males bèsties . . . Detestava la feina de porquera. Volia que se la tingués en consideració. Volia aprendre . . . Si pogués llegir, veuria el món amb uns altres ulls i un respecte més profund . . . La seva bellesa de persona tímida, ferrenya i duna sensibilitat agitada li semblava no res. Fins i tot la seva ànima . . . no li era prou. Li calia alguna cosa que reforcés el seu orgull, perquè se sentia diferent dels altres.

Aquest sentiment de diferència de la Miriam és, per a Lawrence, una moneda de dues cares. A en Paul el repel·leix la religiositat, però quan la veu a lesglésia «lànima se li esvera» perquè ella li sembla «més meravellosa, menys humana, inabastable».

És interessant i dolorós depèn de com veure com aquesta immaduresa de la Miriam és tractada amb suspicàcia mentre que la mateixa de fet, molt pitjor immaduresa dels seus germans aquests pagesos treballadors i ferrenys que la Miriam i la seva mare no paren dintentar civilitzar a través de lescriptura és rebuda amb equanimitat. «Encara que aquests nanos es ressentissin tan amargament daquesta constant apel·lació als seus sentiments més profunds . . ., dalguna manera, els acabava afectant . . . Els semblava que la gent normal era superficial, banal i insignificant. I així els costava molt relacionar-se amb els altres, patien, i no obstant, eren insolents i se sentien superiors» (exactament com la Miriam). «I per sota de tot això, hi havia lanhel destablir una mena de connexió espiritual que no podien aconseguir perquè eren massa burros i cada intent daproximació íntima lentrebancava un menyspreu matusser cap als altres. Volien relacions properes i genuïnes però ni tan sols eren capaços dacostar-se amb normalitat a ningú, perquè no es dignaven a fer el primer pas, es reien de la banalitat que caracteritza la vida social».

Aquests eren els sentiments amb què Lawrence va identificar-se tota la vida ara desdenyant-los, ara compadint-sen, sentiments que temia quan saplicaven a ell o a la gent amb qui va créixer. Per això, pels seus propis objectius, com a escriptor, ell estimava, odiava i saprofitava de les Miriams, però era incapaç de donar- los o negar-los el que sels devia. En comptes daixò, permet que en Paul Morel embogeixi amb el seu dilema. Daquí aquest paràgraf: «Era un plaer formidable, parlar de la seva obra amb la Miriam. Abocava tota la passió, tota la sang ardent en aquestes converses, quan parlava i concebia la seva obra. Ella li despertava la imaginació». Però aleshores, la intensitat de la Miriam, «que treia de mare qualsevol emoció, lirritava tant que perdia els estreps. . . . Per què ets incapaç de riure?, va dir. Mai no rius de debò. Només rius quan passa alguna cosa estranya o incongruent i llavors gairebé sembla que et faci mal . . . Quan rius, quasi ploraria. És com si fos una mostra del teu patiment. Oh, és que se mencongeix el cor... Amb tu sempre em poso tan transcendent! . . . i no magrada gens». Llavors, afectat per la seva pròpia conducta perversa, li veu «lànima . . . despullada als ulls grossos i negres, i ella tenia el mateix encant seductor».

Aquest costum de Lawrence de fer que un personatge canviï dues o tres vegades dopinió en lespai dun sol paràgraf és molt present a Sons and lovers. No només evidencia la inestabilitat quotidiana de lhumor de cadascú, sinó que clava el turment al cor de tota decisió arrelada en les emocions ambivalents, i la segona no, no la segona, la tercera vegada que vaig llegir el llibre, em va tocar de debò. Ja era prou gran per haver viscut diverses vegades el desconcert alarmant del meu comportament erràtic el matí que em vaig casar per primer cop, una mica més i matropella un camió perquè mentre creuava el carrer encara manava dient sí, no, sí, no i no vaig saber aturar-me quan el semàfor es va posar vermell i sentia visceralment el xoc de la lucidesa de Lawrence en delimitar el desgavell del caos emocional.

Quan al final en Paul convenç la Miriam danar-sen al llit amb ell és un desastre, esclar. Follen durant una setmana perquè és això el que fan, follar, no fer lamor però després del sexe cadascun se sent sol, sol i desesperat. No sabem què li passa a la Miriam, però a en Paul: «Sempre actuava, gairebé expressament, seguint la força bruta dels seus sentiments. No ho podia fer sovint, i encabat sempre li quedava sensació de fracàs i de mort. Si volia estar de debò amb ella, havia de bandejar-se a si mateix i al seu desig. Si el que volia era posseir-la, era a ella a qui havia de bandejar».

La segona vegada que vaig llegir el llibre tenia gairebé trenta anys i només ara madono que en cap moment veiem la Miriam com ella es veu. Des del començament fins al final, la Miriam no deixa de ser l«altra», una criatura que únicament i tota lestona és un instrument per a la batalla den Paul amb les seves frustracions. No sap què vol della, però sigui el que sigui, no ho aconsegueix i només es pot concentrar en això. «Tu no vols estimar», li etziba, «la teva ànsia perenne i anormal és ser estimada . . . Absorbeixes, absorbeixes, com si thaguessis domplir damor, perquè ten falta en algun lloc». Exactament el que la seva mare pensa de la Miriam, per les seves raons: «No és una dona normal i corrent, que em deixarà compartir-lo. Vol absorbir-lo. Vol buidar-lo i absorbir-lo fins que no en quedi res . . ., el deixarà sec». I era exactament el que vaig pensar la primera vegada que vaig llegir el llibre, tal com feia amb totes les dones de tots els llibres que llegia lúnica raó de viure era frustrar el protagonista masculí, que era amb qui midentificava. La possibilitat que la Miriam estigués supeditada a la mateixa estretor mental que entorpia en Paul i la senyora Morel, aquesta idea quedava massa lluny de totes nosaltres.

Apareix la Clara, una feminista de classe treballadora de la dècada del 1880 que té prou educació i experiència per considerar-se, ella també, diferent. Al contrari de la Miriam, la Clara manté una reserva altiva que la fa misteriosa i excitant tot i que és un garbuix de contradiccions enervants: assedegada de vida i alhora poruga i suspicaç amb qualsevol que se li apropi. No obstant això, senamora den Paul i sen va al llit amb ell. Amb la Clara, finalment coneix lèxtasi del sexe; amb la Clara, ell i la seva companya senfonsen plegats. És aquí al llit amb la Clara que es completa la seva separació de ladolescència en té vint-i-tres!, i la complexitat alarmant de la vida, amb tota la seva inestabilitat resplendent, comença a atrapar-lo.

Назад Дальше