En primer lloc, després dhaver deliberat una e moltes vegades sobre les dites coses, els jurats, prohoms i consellers únicament acceptaren la prorrogació fins al 31 dagost. I això, segons deien, ab gran dificultat e treball, car les gents han fort odiosa la nova imposició, specialment per la imposició vella e per la gran carestia de blats que en present és en lo regne de València, e per les messes, que són del tot fallades. En segon lloc, per evitar que aquella concessió impliqués qualsevol tipus dincompliment per part del rei dallò li reduïren a memòria alscunes coses a les quals era tengut, segons los tractaments e capítols haüts entre vós, senyor, e lo dit General sobre la dita nova imposició. Així, li feren sentir e saber que devia donar compliment a les romanens X galees del regne de València, preparar el bescuit necessari a Tortosa i ordenar als de Barcelona i als de Mallorca que armassen les naus que els mancaven per a arribar a les 20 promeses. Tot plegat, com pus breu porets, havia de fer a la mar totes les armades acordades per expugnar vostres enemichs e nostres, segons que enprés e ordenat és. I, ultra això, li demanaven una sèrie de mesures proteccionistes per tal de combatre la carestia, car la ciutat e tot lo regne són posats en gran perplexitat, dolor e angoxa.188
Així les coses, els governants de la capital acceptaren parcialment lajornament de laprovació general de les noves imposicions, però, a totes llums, davant el malestar popular per la carestia i la pressió fiscal, no es mostraren disposats a consentir que, per aquesta raó, sobviassen els acords signats
Així les coses, els governants de la capital acceptaren parcialment lajornament de laprovació general de les noves imposicions, però, a totes llums, davant el malestar popular per la carestia i la pressió fiscal, no es mostraren disposats a consentir que, per aquesta raó, sobviassen els acords signats en febrer de 1333. La confirmació plena daquesta actitud arribà uns dies després, quan els jurats de València sassabentaren, per carta dels consellers de Barcelona, del que havia estat parlat a la capital catalana entre ells, el Benigne i el rei de Mallorca. Aquest darrer havia exposat que armar més galeres de les que en aquells moments estaven en la mar era superfluïtat e messió perduda, e que molt més valia reservar laltra armada a la continuació de la guerra, majorment com les terres sien molt esmesses e carregades per lo negoci de les dites guerres. En conseqüència, els prohòmens de la ciutat de València safanyaren a informar als oficials del rei a la capital el tresorer Felip de Boïl i el batlle general Guillén Serrano que entenien que si la ciutat de Barcelona e la ciutat de Malyorcha et la ciutat de València no armen quascuna XX galees en aquest estiu, que la messió de les X galees qui·s són armades en València en cascun dels dits cases agués a pagar lo dit senyor rey de ço del seu.189
No obstant això, per tal devitar aquest desenllaç, el monarca trameté el 13 de juny a lardiaca dAlzira Pere dEsplugues ladministrador de les imposicions pels cavallers amb instruccions per convèncer els jurats i prohoms de València, oferint, fins i tot, continuar larmament de les altres 10 galeres si lo dit General conexerà que fer se deja ne sia profeytós.190 La qüestió, però, quedà en suspens i, si bé aquelles naus no sarmaren de moment, les noves imposicions continuaren cobrant-se, malgrat que no totes les viles reials havien aprovat la prorrogació del consentiment senyorial. En aquest sentit, sabem que els de Morella shi negaren i fins el 19 de juliol no ho acceptaren, després que el rei els amenacés amb anar ad regnum Valencie per tal dobligar-los.191 Mentrestant, les esquadres que sacabaven darmar a les ciutats de Barcelona, Mallorca i València foren destinades íntegrament a les mars de Sicília per tal devitar un probable bloqueig genovès als vasa cathalanorum que shavien desplaçat fins a lilla racione tritici.192 Per tant, en tant que, duna banda, laliança entre els genovesos i els musulmans no havia afectat les costes de la Corona, i que, duna altra banda, la carestia hi feia estralls, lestol fou reaprofitat per tal dajudar a millorar lavituallament cerealícola. Així, a mitjan agost el Consell reial, amb la presència de nuncis daquelles tres capitals, decidí que tots les galeres acompanyaren els vaixells que portaven blat des dels ports sicilians fins a lilla de Mallorca i que, ací, donaren sou a la tripulació fins a la fi doctubre, bo i tornant cap a Sicília.193
I, tot just per aquells dies, quan sacostava el termini del 31 dagost per al consentiment ple de les noves imposicions valencianes, el monarca acabà acceptant la cancel·lació de loferta i la restitució dels diners allà on shaguessen recaptat. En aquest sentit, després que el batlle Guillén Serrano hagués estat tramés davant els nobles i els nuclis reials del regne pro certa capitula,194 la ciutat de València comissionà Bartomeu Saranyó i Bernat Redó per tal de parlamentar amb el rei a Montblanc. Desconeixem el contingut exacte de la seua missatgeria, però pel privilegi reial publicat el 19 dagost ens en podem fer una idea aproximada. En primer lloc, el monarca acceptà la revocació de tot allò acordat en febrer de 1333, puix ni shavien armat les 20 galeres promeses a la ciutat de València, ni tampoc shavia arribat a aquell nombre a Barcelona o a Mallorca; així les coses, tant el rei, com la ciutat i tot el General quedaven absoluti, quiti et immunes ab omnibus promissionibus, convencionibus, obligacionibus et condicionibus factis et initis adinvicem super armamento dictarum viginti galearum. En conseqüència, les noves imposicions haurien de ser remogudes, bo i retornant a cada lloc allò que shi hagués col·lectat.195
Daltra banda, la pròpia ciutat de València es faria càrrec de la meitat de les 10 galeres armades que, per la cancel·lació de loferta, ja no pagaria el General. Per a fer-ho, el rei li concedia en préstec de les imposicions antigues la quantitat que costassen darmar 5 galeres i, per retornar aquest préstec, podria emprar els diners procedents de la seua part del guany de larmada i del que shagués recaptat fins a aquell moment de les noves imposicions a la capital i el seu terme; si això no bastava, aquests darrers tributs podrien ser prorrogats a la mateixa urbs o es podria establir algun altre tipus dimposició, segons la decisió del Consell municipal. De fet, a més de pagar el cost de la meitat de larmada durant els quatre mesos que shavien ordenat inicialment, la universitat encara ho hauria de fer fins a finals doctubre, període durant el qual, com hem vist, les esquadres que eren a la mar havien descortar els vaixells portadors de blat des de Sicília.196 Amb tot, el 22 dagost, només tres dies després de la cancel·lació de loferta del General del regne de València, el rei advertia als capitans de les respectives armades Francesc Carròs, Galceran Marquet i Sanç de Mallorca que no havien datacar vaixells genovesos, puix shavien iniciat les negociacions de pau, posades en mà e en poder del sant pare.197
Aquesta, possiblement, era una de les raons per les quals Alfons el Benigne finalment acceptà la revocació de loferta valenciana. A més a més, cal tenir en compte que precisament llavors el rei acabava dobtenir una ajuda biennal de 10.000 ll. del reialenc català, recaptada igualment per imposicions, que no seria cancel·lada per una treva amb els genovesos, sinó que requeria també de la pau amb els granadins.198 I a això, evidentment, cal afegir les enormes resistències que hem documentat, com ara la de la vila de Morella i la del poble de València, o les moltes altres que podem suposar en una conjuntura tan adversa. En aquest sentit, encara durant la tardor daquell any de 1333 es produïren nous conflictes entre els estaments, en aquesta ocasió per la decisió de la ciutat de València de fer-se càrrec de la meitat de larmada capitanejada per Carròs.199 Sembla que per tal de pagar-la, com acabem de veure que havia permès el monarca, els jurats de València establiren noves imposicions sobre el blat i sobre les carns a la ciutat, que generaren una ràpida resposta mitjançant lenviament de nuncis al rei per part dels prelats, els nobles, els cavallers i els homes de les viles reials respectivament el mestre de Montesa Pere de Tous, lardiaca dAlzira Pere dEsplugues, el cavaller Gilabert Sanoguera i el jurista morellà Pere de Ciutadilla. Aquests, en presència daltres nuncis tramesos per la capital, exposaren la lesivitat daquells tributs per a tot el regne, de manera que el monarca, pro obviando scandalis que inde sequi posset imposicionem eandem, ordenà la cancel·lació de les imposicions sobre la carn, alhora que es procedí a rebaixar les que shavien establert sobre els blats.200
Aquesta, possiblement, era una de les raons per les quals Alfons el Benigne finalment acceptà la revocació de loferta valenciana. A més a més, cal tenir en compte que precisament llavors el rei acabava dobtenir una ajuda biennal de 10.000 ll. del reialenc català, recaptada igualment per imposicions, que no seria cancel·lada per una treva amb els genovesos, sinó que requeria també de la pau amb els granadins.198 I a això, evidentment, cal afegir les enormes resistències que hem documentat, com ara la de la vila de Morella i la del poble de València, o les moltes altres que podem suposar en una conjuntura tan adversa. En aquest sentit, encara durant la tardor daquell any de 1333 es produïren nous conflictes entre els estaments, en aquesta ocasió per la decisió de la ciutat de València de fer-se càrrec de la meitat de larmada capitanejada per Carròs.199 Sembla que per tal de pagar-la, com acabem de veure que havia permès el monarca, els jurats de València establiren noves imposicions sobre el blat i sobre les carns a la ciutat, que generaren una ràpida resposta mitjançant lenviament de nuncis al rei per part dels prelats, els nobles, els cavallers i els homes de les viles reials respectivament el mestre de Montesa Pere de Tous, lardiaca dAlzira Pere dEsplugues, el cavaller Gilabert Sanoguera i el jurista morellà Pere de Ciutadilla. Aquests, en presència daltres nuncis tramesos per la capital, exposaren la lesivitat daquells tributs per a tot el regne, de manera que el monarca, pro obviando scandalis que inde sequi posset imposicionem eandem, ordenà la cancel·lació de les imposicions sobre la carn, alhora que es procedí a rebaixar les que shavien establert sobre els blats.200
Ultra això, també discutiren davant el rei i el seu Consell sobre la possibilitat de continuar cobrant les imposicions acordades en febrer de 1333, tot emprant la recaptació per a usos propis. En aquest sentit, desconeixem la postura de cada representant, ja que el document que en parla es limita a expressar que fuit diversimode concordatum, però, per la manera de presentar-los els de la ciutat de València ex parte una i els de la resta dimplicats ex parte altera201 podem suposar que, igualment, els governants de la capital desitjaven continuar recaptant els tributs sobre la comercialització de béns i sobre el tràfic marítim, que probablement havien estat arrendats per a tota lanualitat. De fet, després de repassar els acords signats a començaments dany, el monarca confirmà el permís per a mantenir aquelles imposicions i retenir-ne el rendiment a nivell local. Amb tot, no en tornem a tenir notícies i podem suposar que, tal vegada, només continuaren cobrant-se dins dels termes del cap i casal.
Fos com fos, la pau de facto encara sense oficialitzar amb genovesos i nassarites arribà a finals de 1333, i el Benigne marxà a lAragó, després dhaver residit al regne de València o a Catalunya al llarg de tres anys seguits, des de la tardor de 1330.202 Així cloïa una etapa marcada intensament per la croada de Granada i la guerra naval contra els genovesos. En primer lloc, per tal dabordar la guerra contra els musulmans, el rei aconseguí, a banda de diverses quèsties i subsidis dels jueus i les viles catalanes i aragoneses,203 la concessió de 110.000 ll. reunides durant un màxim de sis anys al regne de València a través dimposicions. Aquestes eren les primeres en 25 anys que es recaptaven a la pràctica totalitat dun territori de la Corona, puix des del bovatge català de 1300-1305 cobrat als dominis reials i nobiliaris no shavia repetit una experiència similar. En tot cas, com hem vist, el seu establiment estava fortament lligat a les decisions polítiques preses en les Corts de 1329-1330, que donaren lloc a la unió foral valenciana. En aquest sentit, levolució del donatiu i daquelles imposicions fou bastant dificultosa, ateses les resistències dels principals magnats del regne, com ara els que mantingueren els Furs dAragó, lEsglésia per la contribució personal o els infants. A això, a més a més, safegia la precarietat de les finances reials, que ben prompte hipotecà una part important de la col·lecta.
Així les coses, quan shagué dafrontar una despesa urgent la intervenció contra els genovesos de 1332 el monarca hagué de sol·licitar un nou ajut de lestament reial valencià, allargant les pròpies imposicions del donatiu, mentre la ciutat de Barcelona, com ja havia fet lany anterior, finançava la seua pròpia armada, també a través de la tributació indirecta. El mateix succeí amb la campanya marítima de 1333, tot i que en aquest cas, duna banda, el monarca, a instància dels nuclis reials valencians, féu participar tot el General del regne de València en un auxili que implicà lestabliment de noves imposicions, mentre, duna altra banda, tractà daconseguir el mateix amb Catalunya, però només obtingué lajut de lestament reial català. Per afegiment, el malestar popular davant les imposicions, la conjuntura de carestia frumentària i els incompliments del Benigne feren que lauxili valencià de 1333 fos suspès i la part que havia estat despesa a càrrec del General fou assumida per la ciutat de València. Els dirigents daquesta, com hem vist repetidament en els tractaments amb el rei de 1331, 1332 o 1333 havien apostat decididament per la introducció de la fiscalitat indirecta no només a la capital sinó a tot el regne. La resta de viles reials, en canvi, mostraren fortes resistències i hagueren de ser induïdes pel monarca, tot amenaçant amb recórrer a les contribucions directes si no lacceptaven.
Així les coses, aquell era un camí iniciàtic per a la fiscalitat indirecta al regne de València, en el qual, com hem vist, les innovacions operades a la ciutat de Barcelona marcaven el camí. Però, duna altra banda, sembla que el poder dinfluència de la capital valenciana sobre el conjunt del regne era major que no pas el de la capital catalana sobre la resta de Catalunya, ja que aquella nova tributació simposà globalment al territori valencià però no al català. En aquest sentit, com ja havia passat en 1329-1330, el procés progressiu de consolidació de la fiscalitat indirecta estigué estretament lligat als canvis en les relacions polítiques entre el monarca i els estaments, segons veurem al llarg del següent capítol. Abans, però, cal que abordem el final del regnat dAlfons el Benigne i la resolució de certs afers que havien romàs pendents, relatius al cicle que acabem dexposar.