Amb tot, existien certes diferències, tant respecte a les barcelonines com a les anteriors valentines. Així, pel que fa a les imposicions sobre la compravenda de mercaderies, en les del General del regne de València es detallaven la gran majoria de béns que havien estat gravats a Barcelona (productes alimentaris, animals, draps, pells, armes, fustes, immobles i rendes), però no hi quedaven inclosos daltres, com ara el llard, el paper, el roldor, les moles o les rajoles; contràriament, hi apareixien daltres nous, com ara els esclaus, les espècies, els metalls, els tints, els vaixells o substàncies com la pega, el sèu, el sabó i la cera (vegeu la taula 4).170 En relació amb això, cal remarcar que, molt poc després, en estiu daquell mateix any de 1333 saprovaren unes imposicions al conjunt de viles-mercat catalanes en les quals quedava compresa tota mercaderia qui·s vena a pes, o a nombre, o a mesura, o a alna, o a cana.171 Nogensmenys, sembla que aquest no era el cas de les anteriors establertes a Barcelona en 1330 o de les generals valencianes de 1333, puix en cap moment shi especificava que estaven sotmesos a tributació tots els béns mercantils; ans al contrari, en aquest segon cas hi existia una taxa concreta sobre lexportació fora del regne o a llocs on no hi regissen les imposicions en què sacotava la tributació a les coses damunt dites en els mateixos capítols. Per tant, pareix que no fou fins a més tard en 1333 en el cas català quan aquest tipus impositiu es generalitzà a qualsevol mena de mercaderia.
TAULA 4
Tarifes de les imposicions sobre la compravenda de mercaderies establertes al regne de València en 1333
Altrament, quant a la taxació del trànsit mercantil marítim, aquesta era bastant menor a la que shavia establert exclusivament a la capital valenciana en 1322. Per exemple, els nòlits procedents o destinats a Ultramar, la Mediterrània Occidental, el Golf del Lleó i les Illes Balears es carregaven, en general, amb tarifes entre un 20% i un 40% menors a les de llavors. Així mateix, encara eren majors les reduccions en el cas del comerç entre les terres de la Corona dAragó, amb la particularitat que ara es realitzava una divisió més detallada de les franges territorials que estaven sotmeses a diferents imposicions: de Cadaqués a Barcelona, de Tarragona a Tortosa, de Peníscola a Orpesa, des dOrpesa, i pel sud des del cap de Sant Martí. A més a més, també shi especificaven altres territoris que no havien estat indicats en 1322, com ara els ports nord-africans des dAlhucemas a Annaba i, en particular, el de lAlcúdia posteriorment Cazaza, prop de Melilla; igualment, també shi introduïren els ports peninsulars que hi havia des dAlmeria a Sevilla i dací fins al cap de Sant Vicent en lAlgarb, que rebien taxes que arribaven a triplicar les de la ribera magrebí.
TAULA 5
Tarifes de les imposicions sobre el tràfic marítim establertes al regne de València en 1333
Així doncs, aquests dos grups principals dimpostos foren els que requerí Alfons el Benigne per tal davançar la recaptació del donatiu de 110.000 ll. promès en les Corts de 1329-1330 i finançar lestol destiu de 1333. En aquest sentit, la novetat que suposava la tributació de la major part dels béns mercantils, sumada a les imposicions sobre els productes de primera necessitat que ja estaven en vigor des de 1330, pot ajudar a entendre lenorme resistència inicial que mostraren els representants de les viles reials. Eixa, igualment, és la probable causa per la qual sinclogué una clàusula dexempció fiscal sobre totes les compravendes que no superassen el valor de 10 s., de manera que el consum habitual no era afectat, amb molta més claredat que en el cas de les imposicions de Barcelona de 1330 o les catalanes de 1333, en les quals aquest alliberament només sadreçava a les operacions menors als 2 s. i 2,5 s. respectivament.173 Alhora, però, també hem vist que certs indicis assenyalen laprovació dels nous tributs per part dels prohoms de la ciutat de València des dun bon començament, el que, potser, indica linterès de les elits capitalines malgrat el malestar popular que causava la fiscalitat indirecta a eixamplar les possibilitats dels seus negocis econòmics a través de larrendament de les imposicions.
En aquest sentit, fins a tres dels capítols aprovats insistien a garantir la recaptació a tots els senyorius del regne mitjançant la realització dexecucions contra los rebel·les a la antiga e nova imposició, a instància dels nous administradors i amb la participació de les hosts municipals.174 Per afegiment, a la capital es centralitzava la part principal de la gestió de les imposicions, puix, segons indicava expressament un altre dels capítols, tots els conflictes que sorgissen a qualsevol lloc del regne havien de ser determinats a València per part dels administradors, amb lexcepció dels que afectaven a la mateixa ciutat o a les viles de Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira, Castelló de la Plana i Borriana, on els contrasts serien dirimits pels jurats locals.175 En definitiva, sota totes aquelles tarifes i condicions, les noves imposicions foren aprovades per aquests darrers representants de lestament reial el 6 de febrer de 1333.176 Tanmateix, segons veurem seguidament, no degueren romandre en vigor més que uns pocs mesos.
La cancel·lació de loferta en agost de 1333
Dos dies abans de laprovació de la nova oferta i les noves imposicions del regne de València, Alfons el Benigne anuncià als consellers de Barcelona la seua partida de terres valencianes, puix els tractats amb els estaments havien arribat a bon port: finaliter concordati. Els demanà, a més a més, que enviaren nuncis a la ciutat de Tarragona, on, abans daplegar a la capital catalana, pensava reunir-se amb els seus germans, els infants Joan, Pere i Ramon Berenguer, per tal de deliberar en Consell de quina manera sabordaria a Catalunya lexpedició de lestol previst: quam viam, videlicet, Curie vel parlamenti generalis.177 I, en efecte, a finals de febrer el monarca sojornà fugaçment en aquella ciutat, on es degué decidir la reunió de Corts catalanes, puix tot just en arribar a Barcelona, encara l11 de març de 1333, el monarca les convocà per a la primavera daquell any a Montblanc.178 Pels mateixos dies, daltra banda, els nous administradors de les imposicions valencianes informaren al rei de la gran mirva e carestia de blat que havia en la ciutat de València, una de les possibles raons per les quals, segons explicarem a continuació, loferta que havia requerit de mesos de negociacions acabà sent cancel·lada i restituïda.
En aquest sentit, ja abans que el Benigne marxés de València, a mitjan febrer, els administradors dels cavallers i de la ciutat, Ramon Costa i Francesc de Vinatea, li havien explicat que, a causa de la carestia, era cosa dampnosa preparar el bescuit necessari per a larmada a la pròpia capital. Un mes després la situació shavia agreujat, puix, per vents fortunals del ponent, no havia pogut arribar cap nau de les parts de Sicília, de Cerdenya, ne de Tortosa, i el cafís de forment havia pujat el seu valor en un 50% (de 32 s. fins a 48 s.). De fet, es calculava que les reserves de la ciutat, si no arribaven vexells yvaçosament carregats de gra, no sallargarien més de vi dies, i, en conseqüència, fins i tot lo bescuyt qui ja és fet shavia posat en bona guarda, en prevenció duna possible reacció del poble.179 Per una altra banda, poc després arribà el manament diniciar solemnement la taula de larmada instal·lada el darrer dia de març, però les ordres donades als administradors de les imposicions, és a dir, que gastassen la recaptació únicament en certes coses, féu que lenrolament es despatxés de manera molt lenta, tant que les gents entenen que larmada no·s farà, e per açò no nestan ab cor. De fet, a mitjan abril únicament shavien enrolat 74 nauclers, 74 proers, 24 aliers, 16 espatllers, 16 cruïllers, 4 palomers, 220 remers i 120 ballesters, un nombre que, segons es deia, era clarament insuficient de vergonya per a larmada prevista de 20 galeres.180
En aquest sentit, ja abans que el Benigne marxés de València, a mitjan febrer, els administradors dels cavallers i de la ciutat, Ramon Costa i Francesc de Vinatea, li havien explicat que, a causa de la carestia, era cosa dampnosa preparar el bescuit necessari per a larmada a la pròpia capital. Un mes després la situació shavia agreujat, puix, per vents fortunals del ponent, no havia pogut arribar cap nau de les parts de Sicília, de Cerdenya, ne de Tortosa, i el cafís de forment havia pujat el seu valor en un 50% (de 32 s. fins a 48 s.). De fet, es calculava que les reserves de la ciutat, si no arribaven vexells yvaçosament carregats de gra, no sallargarien més de vi dies, i, en conseqüència, fins i tot lo bescuyt qui ja és fet shavia posat en bona guarda, en prevenció duna possible reacció del poble.179 Per una altra banda, poc després arribà el manament diniciar solemnement la taula de larmada instal·lada el darrer dia de març, però les ordres donades als administradors de les imposicions, és a dir, que gastassen la recaptació únicament en certes coses, féu que lenrolament es despatxés de manera molt lenta, tant que les gents entenen que larmada no·s farà, e per açò no nestan ab cor. De fet, a mitjan abril únicament shavien enrolat 74 nauclers, 74 proers, 24 aliers, 16 espatllers, 16 cruïllers, 4 palomers, 220 remers i 120 ballesters, un nombre que, segons es deia, era clarament insuficient de vergonya per a larmada prevista de 20 galeres.180
Tanmateix, precisament llavors, el 20 dabril, arribà un manament del rei per tal darmar només 10 galeres, i de forma urgent, ateses les darreres notícies que havien arribat sobre els genets marínides passats a la península i les 15 galees de cors que els genovesos tenien en mar, altres 9 en Barberia, algunes altres en Romania i 12 galees grosses i moltes azaures e altres vexells pochs que els musulmans tenien en lEstret de Gibraltar. Si saplegaven totes aquestes naus, podien atacar el regne de València i actuar conjuntament amb els genets nord africans i els mateixos musulmans que residien a terres valencianes:
Si les galees dels janoveses e dels moros, unides, venien en les mars del regne de València, porien esdevenir grans perills al regne desús dit, car los moros de Granada, ab la ajuda desús dita, entrarien e porien entrar per terra e los moros del regne de València se porien alçar e ajustar ab los moros del rey de Granada Els moros podien encara tolre la mar si les nostres galees no eren enans en mar e vedar que viandes no vendrien a la ciutat ni al regne, la qual ciutat, sense ajuda de gra de mar, no·s poria molt sostenir. E tot ço està apparellat que·s poria fer dins breus dies.181
Consegüentment, lordre reial dirigida al Consell municipal de València, als administradors de les imposicions i als acordadors de larmada sol·licitava lexpedició de 10 galeres abans dacabar el mes dabril, que sunirien a altres 10 botades a Barcelona i 10 més a Mallorca, axí, emperò, que, espeegades les dites XXX galees, contínuament sien espeegades e armades les altres XXX galees, ço és, X en cascuna ciutat. No obstant això, respecte a aquesta darrera disposició, cal destacar la resposta que enviaren al rei les altres tres persones que també reberen aquell manament: Francesc de Vinatea, administrador de les imposicions per la ciutat, i Martí Marçó i Domingo de Claramunt, ciutadans de València, que, pel que sembla, actuaven com a consellers del rei en la capital sobre aquests afers.182 En aquest sentit, indicaven al Benigne que, pus que lo jenovés aquest an no fa, o par que deja fer, altre estol o armada major de la que feyta ha (la de 15 galeres), seria millor que les altres 10 galeres, que devets armar segons les covinences e tractaments aüts enfre vós e lo dit General, romanguessen tro en la primavera instant. En concret, per tal que les imposicions noves no fossen cancel·lades com així havia de passar en no armar en estiu les 20 galeres acordades el monarca hauria desperar que partís larmada de 10 galeres acabada dordenar i, llavors, induiria als jurats e prohòmens de la ciutat a acceptar lajornament de les altres 10 fins a la primavera de 1334.
Ultra això, per tal darmar aquesta segona esquadra, recomanaven que la recaptació de tots els tributs indirectes en vigor fos transferida a certs prohoms valentins: que la col·lecta tota de la imposició vingués en poder de certs prohòmens de la ciutat per fer-ne en son temps la dita armada. Així doncs, reclamaven una solució semblant a la que shavia donat per a organitzar larmada de 1332, quan tota la gestió havia passat a mans de lestament reial dun prohom de la ciutat i dun altre de les viles, en aquest cas. Per tant, aconsellaven al monarca que, secretament, ordenés als acordadors de larmada que retraguessen la mà de acordar companya e de fer altres pertreyts, sinó aytant com seria necessari al armament de les X galees que ara manats espeegar.183 I, en efecte, el 16 de maig, mentre es disposava tot allò necessari per a aquelles 10 galeres i, oficialment, sordenava als jurats de València que siats diligents en armar les altres 10,184 el Benigne informava a Vinatea, Marçó i Claramunt que havia acceptat la seua proposta:
Quant al fet de les romanents X galees e quant al alongament de la promissió e obligació que nós feem al General del regne, vos fem saber que·ns paren bones les maneres que y havets pensades, e, sobre los dits affers, entenem acordar e proveyr en manera assats concordable a la vostra, e dins breu dies ne sabrets ço que nós hi haurem ordenat.185
Aquesta manera assats concordable sexposà davant els jurats de València uns dies després, el 28 de maig, quan el jutge de la cort reial Arnau Mercer demanà que el termini acordat per al consentiment de les noves imposicions per part de tots els senyors del regne que no les haguessen signat sampliés del 24 de juny fins al 29 de setembre. Abans que amb els governants de la capital, el missatger reial tenia ordre de cercar el mestre de Montesa per tal de pregar-li la seua acceptació, ja que aquesta seria gran acarrexament e inducció als altres, tot i que no sabem si laconseguí. Daltra banda, el que el mateix Mercer hauria de dir als implicats era que lajornament havia estat decidit pel Consell reial amb laprovació dels infants, el vescomte de Cardona, Ot de Montcada, Bernat de Sarrià, Gonzalo García, Bernat de Boixadors e dalguns altres i que era necessari, puix el monarca no podia abandonar Montblanc, on es trobava racione Generalis Curie quam cathalanis nunc celebramus, tractant dobtenir del General de Cathalunya ajuda sobre los affers de les guerres.186 Segurament així el Benigne, tot seguint la suggerència dels seus homes de confiança a la capital, provava dallargar el temps durant el qual es podien preparar les 10 galeres que faltaven per armar i, potser al remat, podria desplaçar-ne la seua eixida fins a 1334. Tanmateix, la resposta del Consell municipal valencià, enviada el 4 de juny, no es dirigí precisament cap aquesta resolució, malgrat que en aquells moments tant Francesc de Vinatea com Domingo de Claramunt havien accedit a la juraderia de la ciutat.187